Damià Borràs, l’amic del detectiu Jaume Pons

La narrativa illenca, a finals dels setanta i al llarg de la dècada dels vuitanta del segle xx, va viure un període força interessant, quantitativament i qualitativa, gràcies a l’aportació d’autors com Antoni Moll Camps, Bep Portella o Víctor Martí, entre d’altres, els quals aprofitaren el camí que va encetar Pau Faner per publicar les seves obres. És en aquest context que cal situar, també, els inicis literaris de Damià Borràs, un escriptor polifacètic que ha fet incursions en diversos gèneres. Conegut sobretot pel seu vessant polític, també «ha escrit de tot i poc», com afirma amb la ironia que el caracteritza.

En l’àmbit poètic, ha publicat Poemes amb adreça (Joventuts Musicals de Ciutadella, 1979), ha participat en diverses obres col·lectives i la seva veu s’ha escoltat, sobretot durant la Transició, en més d’un recital. Pel que fa al teatre, ha col·laborat amb diferents companyies, sobretot a l’hora de traduir i d’adaptar textos dramàtics —Molière, Goldoni, Brecht, Boris Vian o Jean Genet—, o en la creació d’espectacles originals, un exemple paradigmàtic dels quals és Menorca, simplement, representada pel col·lectiu Cop i Queda en començar la dècada dels vuitanta del segle passat. També és autor, a quatre mans, de La cuina dels menorquins, una obra fonamental de la gastronomia illenca, que ha conegut diverses edicions.

Pel que fa a la narrativa de ficció, a més d’alguns contes, Borràs és autor d’una trilogia —formada pels volums El preu del marès (Al Thor, 1983), Qui la fa la paga (La Magrana, 1990) i Marès Nostrum (Ifeelbook, 2017)— en què transita pels viaranys de la novel·la negra. El protagonista de les tres obres és Jaume Pons, un detectiu força especial, amb un modus operandi no gaire convencional —és amic del mam, per exemple, i concep la seva professió de manera poc ortodoxa—, de què en resulta un típic personatge antiheroic que, malgrat les mancances aparents i l’estil desordenat de vida que mena, acaba resolent tots els casos que li encomanen. L’escenari principal on transcorren les seves investigacions és Menorca, especialment la zona de llevant. Qui ens les conta és un narrador en tercera persona carregat d’escepticisme, d’ironia —cínica, fins i tot—, característiques que comparteix, per cert, amb el protagonista de les narracions i, segurament, amb l’autor: és difícil, per a qui mínimament el conegui, no establir-hi aquesta connexió. Açò fa que, en més d’una ocasió, el centre d’interès del relat siguin els comentaris del narrador respecte de la sociologia dels espais i de les persones, sobretot maoneses, més que no pas la trama de les novel·les. Aquestes, però, tot i no ser gaire complexes, estan teixides amb solvència i enganxen el lector, que queda atrapat en el joc d’expectatives que li planteja l’obra i roman a l’espera de conèixer com es resoldran els casos.

A Qui la fa la paga, segurament l’obra més reeixida de la producció de Borràs, Jaume Pons ha de resoldre una sèrie de morts, la primera de les quals és la de l’empresari bijuter Miquel Taltavull. Aquest assassinat inicial, com es descobreix tot d’una, és espectacular, amb un protagonisme especial per al campanar de l’església de Sant Francesc, el temple maonès situat damunt dels penya-segats del port. L’acció, en què no manca cap dels elements típics del gènere —confidents, un comissari de policia que no pot veure Jaume Pons ni en pintura, una filla de la víctima força desvergonyida, prostitutes, proxenetes, traficants de drogues, sicaris…—, se situa en escenaris que més d’un lector considerarà tòpics d’un determinat Maó que actualment ja no existeix, però que molts encara recorden, aspecte que afegeix una capa extra d’interès a la lectura de l’obra: el bar la Murada, el cafè de la Miranda, l’antiga plaça Esplanada, el club Al Capone del port de Maó —nom eufemístic que amaga el d’un local molt conegut de la vida nocturna de la ciutat—, un polígon industrial que bullia d’empreses bijuteres…, tot i que també tenen el seu protagonisme Binissafúller, els okupes de Calescoves, el camí d’en Kane i, enllà de la mar, Barcelona i Alcoi.

En acabar Qui la fa la paga, el més assenyat és endinsar-se, primer, en El preu del marès i, tot seguit, en Marès Nostrum, que en vindria a ser una continuació. En ambdues obres, les amenaces al territori esdevenen protagonistes del relat, cosa que justifica la presència del grup ecologista Menorca Verda per les pàgines d’aquestes novel·les (en la segona, però, també hi apareixen les rotondes, inexistents en el paisatge menorquí de fa quaranta anys). El lector descobrirà les diferents connexions entre les tres obres, que hi són, i gaudirà amb les aventures de Jaume Pons. Açò sí, són títols mals de trobar. Potser en alguna llibreria illenca se’n pot trobar qualque exemplar perdut. No deixa de ser, aquesta, una molt bona excusa per recórrer al comodí de les biblioteques, un lloc en què els llibres no fan altra cosa que esperar lectors que els treguin a passejar, que els mantenguin vius tot alliberant-los, ni que sigui momentàniament, de l’ostracisme en què solen romandre.

(text publicat al suplement «Xoc» del diari Menorca el passat 8 de maig de 2024)

 

 

 

 

 

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Views: 59

1 comentari a “Damià Borràs, l’amic del detectiu Jaume Pons”

  1. de Damià Borràs caldria recuperar aquelles vinyetes il.lustrades per en Zaca que van esser publicades durant un istiu en la primera temporada Ultima Hora-Menorca (1980-1983), tenc la convicció que és de lo milloret q hagi publicat aquest incombustible polític que passarà a la història per no haver fet res, la qual cosa és tota una virtud,,,

Els comentaris estan tancats.