Ser la planta i la bèstia i cada cosa

Sempre ve de gust parlar de la poesia de Gumersind Gomila, «un autor original, palpitant i molt desconegut enllà de Menorca i de la Catalunya del Nord», d’acord amb els mots amb què el presenta Estel Aguilar Miró, doctora per la Universitat de València i la de Perpinyà, actualment professora del departament de francès a la universitat de Saragossa. Com ha arribat una filòloga del País Valencià a interessar-se per la literatura nord-catalana, a la qual ha dedicat, fins i tot, la tesi doctoral el 2022 —La poesia nord-catalana entre 1883 i mitjan segle xx. El tractament del paisatge i de la natura— podria ser una pregunta escaient, la resposta de la qual apuntaria, segurament, a la manca de connexió que hi ha entre els nostres països i a com de desconeguda ens pot arribar a ser una part de la cultura a la qual pertanyem. Que és la nostra. Tot allò que impliqui trencar aquestes fronteres —administratives, però no només— és un exercici saludable de normalitat cultural que cal agrair.

A partir d’un dels capítols de la tesi, Estel Aguilar ha elaborat una monografia en què aprofundeix en l’obra literària del nostre menorquí del Rosselló. El treball, guardonat, va aparèixer publicat per la delegació de Perpinyà de l’Institut d’Estudis Catalans l’octubre de 2023 amb el següent títol: ‘Soc la planta i la bèstia i cada cosa’. El subtítol no deixa cap lloc al dubte respecte del contingut del llibre: «Poètica i poesia de Gumersind Gomila». Així, a través de les cent trenta pàgines del volum, el lector trobarà, per primera vegada, una anàlisi completa i rigorosa de la poesia publicada per l’autor: La sorra calenta (Edicions de la SEO, 1943; Barcino, 1967), Llucifer (El triangle, 1966), El vent fútil (El triangle, 1967) i Els ocells morts (El triangle, 1969; Institut Menorquí d’Estudis, 2005).

Abans d’endinsar-s’hi, Aguilar planteja, teòricament, les coordenades històriques en què inserirà la poesia estudiada —el postsimbolisme—, però també cita dos corrents de pensament actual, el posthumanisme i l’ecocrítica, que permeten llegir Gomila des de la més absoluta actualitat. Recordem, només, que aquests dos conceptes s’han aplicat, per exemple, a la literatura d’Irene Solà. D’una banda, el posthumanisme «intenta descentrar la idea d’allò humà tal com l’ha pensat l’humanisme occidental» de manera que l’individu s’entén en una «dependència relacional i harmònica dels diversos (éssers) humans i no-humans amb els quals cohabitaria»; de l’altra, l’ecocrítica, que s’hi relaciona, «estudia les interrelacions entre les representacions culturals i el medi ambient», de què en derivaria, en el cas concret de la poesia de què parlam, un jo poètic que, «—per mitjà de la seua emanació poètica— s’implantaria al mateix nivell que la natura i reconeixeria la relació (la interconnexió) que s’estableix entre els elements o les coses que la conformen». El vers de Gumersind Gomila que dona títol al llibre és un exemple clar d’açò que acabam d’explicar.

A continuació, Aguilar presenta una síntesi biogràfica de l’autor i una explicació més detallada del marc teòric des del qual analitzarà la seva poesia. En aquest punt, cal destacar la importància que tenen alguns textos assagístics de Gumersind Gomila —un vessant de la seva obra fonamental, extens i encara més desconegut que la seva poesia— a l’hora de fonamentar la seva poètica: ens en dona pistes clares. Així, com indica l’autora, hi ha influències òbvies fins a un cert punt (Paul Valéry, Lorca) i altres potser més subtils. En aquest punt, i açò és bo, cal dir que aquest llibre apunta algunes línies d’investigació en què caldrà aprofundir per conèixer encara millor l’obra gomiliana: el paper que hi juguen els articles, les influències…

Després de la fonamentació teòrica, Aguilar passa a l’anàlisi dels quatre llibres de Gomila. Pel que fa a La sorra calenta, és un fet destacat que l’obra aparegui el 1943, al bell mig de la Segona Guerra Mundial, gràcies a l’ajuda occitana. Tot i l’interès que presenta aquest aspecte, en què el context de la literatura catalana era tan extraordinari, potser una de les idees interpretatives més importants, perquè es pot aplicar al conjunt de la poesia gomiliana, és la que s’apunta a la pàgina 52: «La sorra calenta està construïda a partir d’una conciliació harmònica d’elements contraris, característica de la poesia postsimbolista». D’una banda, hi ha el carpe diem lluminós i vitalista, l’amor i la joventut i, de l’altra, la foscor del temps de la guerra, la mort i el dolor. Ens trobam en uns paràmetres clarament postsimbolistes.

Pel que fa a la segona edició del llibre, de 1967 —aquella que, fins no fa gaire, era la més bona de trobar de les publicades per l’autor—, Aguilar apunta tots els canvis que hi trobam: addició de poemes (i alguna supressió) i, fins i tot, l’afegit d’una secció sencera. Cal destacar, aquí, la força d’un poema, magnífic, que només apareix a la primera versió del llibre, «La balada de les recances», que la monografia cita extensament a les pàgines 64 i 65. Aquesta omissió apunta a una nova línia d’investigació en què caldrà aprofundir: com es va reelaborar aquest llibre de cara a la publicació promoguda per l’editorial Barcino en el marc de la col·lecció «Tramuntana»?

Respecte de Llucifer, el segon llibre, el títol del qual fa referència al portador de la llum,  aquesta és «la protagonista del recull, sempre compatible amb la foscor, en aquesta aspiració constant d’harmonitzar els contraris vitals, tal com ocorria a La sorra calenta. L’espai concretat amb els topònims occitans és el pretext per desenvolupar tota una poesia metafísica i filosòfica on es debat l’individu amb el mateix i amb el món». Som davant d’un llibre molt complex, en què l’autor desenvolupa quatre eixos — que esdevenen títols prou evidents de cada secció que desenvolupa Aguilar: «El continu pelegrinatge del jo per trobar el secret de l’individu i del món», «La davallada als inferns i el renaixement de l’alba», «L’horitzontalitat del temps, de l’espai i de la matèria» i «La coexistència i harmonització de contraris»—, que són analitzats detalladament. D’entre tots els elements que va debanant l’autora, potser el lector trobarà sorprenent, per inesperada, la connexió que s’estableix amb Ramon Llull (a partir del poema «Lo desconhort»). Així i tot, després del xoc inicial, des del moment que, a Llucifer, les influències medievals hi són evidents —pel que fa, sobretot, al món dels trobadors—, la referència esdevé lògica.

Pel que fa a El vent fútil, el tercer dels títols publicats per Gomila, Aguilar afirma —i que el lector perdoni l’autobombo del ressenyista— que «ens aferram a la hipòtesi de Pelegrí i Pons segons la qual podrien ser poemes de joventut o d’aprenentatge, fins i tot, exercicis d’estil». Cal citar aquests mots perquè potser caldria revisar l’afirmació. La lectura de l’imprescindible Josep Carner. 1914 de Jordi Marrugat, especialment l’anàlisi que dedica a L’oreig entre les canyes i al paper que, allí, hi juga el vent, fa pensar que cal donar-li algunes voltes més a la interpretació del llibre.

Finalment, l’anàlisi arriba a Els ocells morts, el poemari en què Gomila mitifica la infantesa, en què Menorca esdevé escenari principal, ja que és el fossar on romanen enterrats uns records als quals l’autor vol donar vida gràcies a la poesia. En aquest llibre, l’ocell és un element simbòlic important: es troba a mig camí del cel i de la terra (una altra vegada l’harmonització de contraris), com s’hi troba la figura de l’àngel, també present al recull. Tant l’una com l’altra són força significatives de la proposta postsimbolista i, alhora, apareixen amb regularitat a l’obra d’alguns poetes nord-catalans amb qui Gomila es relacionà: Josep Sebastià Pons, Simona Gay, Edmond Brazès…

Aquest estudi d’Estel Aguilar és una fita important a l’hora de conèixer la poesia gomiliana. Esdevé imprescindible per a qui estigui interessat a llegir de manera aprofundida, l’obra d’aquest menorquí del Rosselló. Ara bé, per poder-ho fer, cal solucionar un aspecte a què l’autora fa referència al final del seu treball: «tot i la qualitat i l’interès que tenen la totalitat dels dos-cents poemes de Gomila, les seues obres són molt difícils d’aconseguir. […] Confiem que aquest estudi puga contribuir a traure de la foscor i portar a la llum la profunda obra del poeta de Maó i de Perpinyà Gumersind Gomila, amb l’esperança que es puguen reeditar el conjunt dels seus poemaris en un futur, i que es puga estudiar més la seua obra poètica, com també la seua vessant artística i assagística».

Aquí, el ressenyista hauria d’entonar un mea culpa. Tot i que massa lentament, aquesta situació es troba en procés de solucionar-se. Pot semblar una excusa fàcil, però si no hi hagués hagut l’aturada pandèmica, el llibre ja seria al carrer o a punt de fer-ho. El 2025 es farà, a la Catalunya del Nord, una gran exposició al voltant de la ceràmica i la pintura gomilianes. Hauria estat un molt bon moment perquè la poesia completa arribés als lectors. Malauradament, haurà d’esperar un poquet més, però cal dir que la seva publicació en una editorial barcelonina important està compromesa i que els tràmits, la paperassa, i els terminis de lliurament dels textos, estan fixats.

 

 

 

 

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Views: 49

Feu un comentari