La natura és sapiens, l’homo no

dscn2103.jpgCom tots ben sabeu, hi ha hagut un incendi al Milocar que ha cremat unes 140 hectàrees, ben a prop de sa finca d’Alfurí, o es vol fer el centre d’interpretació del possible futur Parc Nacional del Nord de Menorca. Molta coincidència, no?. Al principi no es sabia si era provocat o no, malgrat es podia dir amb tota seguretat de que es tractava d’una “negligència”. Clar que, això de negligència és molt ampli ja que pot ser una negligència intencionada o no, però sempre d’origen humà. Afirmar això no va ser massa difícil ja que basta anar per es camí dels Alocs per veure que el foc començà be davora del camí. Bé, pot ser algú que ha tirat una llosca per sa finestra i, com el camp està tant sec, ha pres ben ràpid. El cas es que tothom sospitava que havia estat una negligència intencionada degut a tota sa polèmica que ha suscitat el Parc Nacional, sobretot entre els propietaris de la zona (que per cert, hi va haver un que tirava pedres a l’helicòpter que agafava aigua d’una bassa tot cridant: “això és per beure ses vaques!!!) i els peperos, clar. S’ha tardat un parell de setmanes per confirmar la intenció a l’incendi argumentant que hi ha dos punts d’inici del foc. Patètic, no? Bé, el piròman no devia saber que hi ha una llei nova que obliga a deixar una zona intacte 30 anys després d’un incendi per així evitar especulació.

Vaig anar a l’incendi amb el GOB per fer un recompte de fauna morta. El paisatge era impressionant: natura morta, natura cendrosa i carbonitzada. Al inici, semblava que estava tot mort i, de fet, una bona part ho estava. La fauna més afectada van ser les lentes tortugues i van sorprendre els cadàver de cranc americà i anguila a un indret de terra ferma (evidentment que van caure del cel juntament amb l’aigua que tiraven els helicòpters, procedet pot ser, de la basa per beure ses vaques del propietari maleit i altres). Però, el bosc mediterrani és molt savi i ja està preparat per tornar créixer ràpidament. Plantes com l’arboç i el bruc, son plantes rebrotadores, és a dir, tenen un òrgan subterrani anomenat rabassa que continua viu malgrat la part aèria estigui carbonitzada. Els pins obren les seves pinyes en un esclat sec per alliberar els seus pinyons ansiosos de germinar en un terreny ara ben despoblat i sense cap competidor i crida: colonitzeu-me i vestiu-me de nou!!! (mireu sa pinya de sa foto!). Les cebes marines, tenen el seu tubercle amb les capes de fora “chamuscades”, però si els a peles surt un vermell rabiós de vida. En definitiva, el Milocar tornarà a tenir una vegetació arbustiva recuperada en 2-3 any i arbres i un aspecte quasi igual al d’abans al incendi en 10 anys (a escala natural és molt poc).

Em vaig anar del Milocar, bruta de carbó, però amb una idea clara, una idea que de cada vegada es fa més forta dins meu: La natura és sapiens, l’homo no.

Impactes: 2

Qüestió de llibertat

Aprofitant la gran noticia de que Extremadura passa tota la seva informàtica a software lliure (mocion_consejo_gobierno.pdf), volia explicar una mica què és açò del software lliure i del Linux, i perquè qualcuns ho consideram tant important.

En primer lloc dos apunts:

1) Un programa d’ordinador té un codi font i un executable. El executable és el que veis als vostres ordinadors normalment, i el codi font és el “plano”, el que ha escrit un programador i que serveix per generar l’executable. Sense el codi font, un programa NO es pot canviar. Amb el codi font, un programador SI que pot.

2) Els programes d’ordinador són immaterials. Sembla una banalitat dir-ho, però açò té molta influència en el raonament del software lliure, i en el model econòmic del software en general. Duplicar un cotxe costa molt, duplicar un programa té cost zero. Si tenim un panet de botifarró i dues persones, o se’l menja un, o se’l menja l’altre, o ho fan a mitges, en canvi si tenim un programa d’ordinador i dues persones, el programa el poden emprar totes dues.

Bé, idò el software lliure consisteix en obligar a entregar els codis font del programa quan aquest es ven o es regala, i en permetre que la persona que ho reb en faci el que vulgui. Açò va neixer d’un grup de programadors caparruts (i peluts) que, quan els hi van dir que els hi prohibien compartir els programes que ells feien amb altra gent, es van rebel·lar i van dir que ells no privaven a ningú de la llibertat de fer el què volguessin amb els seus programes. I es van posar a muntar tot un sistema operatiu que fos, per definició, lliure, que tothom pogués emprar i del qual tothom en disposés dels codis font. D’açò fa molts anys i hi hagut moltes ramificacions i històries, però el resultat més conegut és el Linux, una alternativa perfectament viable al Windows, almenys per fer-hi feina (els jocs són un altre mon).
El més curiós és que un sistema que es basa en la llibertat i en la col·laboració (hi col·laboren milers de persones arreu de tot el món), acaba donant uns resultats millors que els sistemes privatius:

1) No hi ha virus ni quasi cap forat de seguretat. Al tenir el codi font disponible, molts programadors el repassen i detecten els forats abans que arribin a la gent.

2) És multiidioma. Disposeu de Linux en català, de manera gratuïta, i si voleu podeu col·laborar en la traducció de nous programes encara no traduïts.

3) Innova molt més que el propietari. El fet de tenir tantissims col·laboradors arreu del món, fa que inevitablement surtin moltes més idees que les que poden tenir una colla d’encorbatats a sou d’en Bill Gates.
4) Sempre es suma. Com el coneixament científica, els nous descobriments es van afegint a la sabiduria col·lectiva, i queden disponibles per a tothom, de manera que sempre es construeix a sobre del que ja hi ha, no es reinventa continuament la roda.

5) S’evita l’espionatge. Al disposar del codi font, es pot garantir que aquell programa fa el que ha de fer i no cap altra cosa obscura. Açò és molt important per a grans empreses i governs, ja que hi hagut diversos casos de programes espia vinguts dels USA.

Be, amb tot açò, no trobau que les administracions públiques, pagades amb doblers col·lectius, HAURIEN de fer lliures tots els seus programes, per exemple? Posar a disposició del poble el que és del poble? Xapó pels extremenys. Els andalussos segueixen les seves passes, a veure si arriba qualque dia aquí, aço.

Ah, si qualcú vol provar el Linux a ca seva que ho digui, eh. Em consta que més d’un ja el té, i segur que no té pegues de virus 🙂

Impactes: 0

Trilingüisme

Hola al·lolts. Com que veig que la cosa està un poc aturada (es veu que açò de les vacances d’estiu afecten més del que sembla), m’he decidit a penjar-vos el meu proper article del Mirador, que ve a ser una espècie de reflexió sobre l’anomenat Decret del trilingüisme. Si a algú l’interessa, que ho llitgi. I si ho feis, també ho podeu comentar. A veure si me surt d’una vegada açò de penjar un arxiu. Salut

Trilingüisme

Impactes: 1

Futbolismes (Fabio Capello)

En castellà tenen una dita que diu “Dios los cría y ellos se juntan”. I açò és el que passa en aquest cas. El Reial Madrid Club de Fútbol és el millor club on podia anar a parar aquest entrenador, a qui ja li coneixem les seves vel·leitats parafeixistes, i la seva devoció per l’època franquista espanyola. L’han presentat com a entrenador del club avui mateix, es veu que era una de les principals apostes d’aquest president nou acabat d’elegir. En Capello ja ens ha obsequiat amb algunes perles en la seva primera declaració com a tècnic de l’equip. Diu que tornarà la disciplina al club i la il·lusió que ha de dur els jugadors el simple fet de dur la camisa blanca, immaculada, de “El Equipo de España” (ho ha dit així). Ja ens podem agafar fort.

Impactes: 0

Dic a Ciutadella

Sembla ser que al final, segons he escoltat per la ràdio, la construcció del dic exterior al port de Ciutadella és un fet. De res han valgut les campanyes de sensibilització i el debat entorn a la necessitat o no del dic. S’han imposat els crits, el populisme i els interessos econòmics al debat d’idees. L’oportunisme que ha demostrat el PP davant la darrera rissaga, els plors patètics d’en Llorenç Brondo (encara que entengui perfectament la desesperació a què devia estar sotmès) i la baixa política practicada per la dreta ciutadellenca, amb personatges totalment esperpèntics com en Llorenç Casasnovas o en Toni Camps, han duit a l’executiu d’en Matas aplicar allò que tantes ganes tenia: la posada en pràctica a Menorca d’un model de consum del territori que tants resultats econòmics, però alhora també amb tanta polseguera i queixes ciutadanes, li ha dut i pensa continuar duent a Mallorca i a Eivissa.

Impactes: 1

Empresa privada / empresa pública

Arran d’un comentari de’n Borja sobre l’escola privada, se m’ha acudit que podria estar bé xerrar-ne més amplament. Per la meva experiència personal, on he tractat tant amb empreses privades de diversos sectors com amb empreses públiques, i fent-hi feina tant internament com externament, una cosa tenc clara, l’empresa privada és moltíssim més eficient que la pública. Amb eficiència vull dir que amb els mateixos recursos (materials, econòmics o humans), són capaços de fer molt més. I és que la pela és la pela, tot i que ara es digui euro.

En moltes ocasions, bona part d’aquesta eficiència s’aconsegueix pagant sous més baixos, tenint pitjors condicions laborals (horaris partits, menys vacances), o fins i tot pressionant quan s’exerceixen drets legals que no convenen, com baixes laborals llargues o permisos de maternitat. Però amb açò només no es justifica l’enorme diferència d’eficiència que pot arribar a haver-hi. Jo he participat en projectes informàtics a l’empresa privada que en sis mesos han posat en marxa sistemes molt complexes, mentre que a una empresa pública, per a un sistema similar, duen cinc anys i encara no han estat capaços d’acabar-lo. Aquí hi ha molt més que la diferència en hores treballades per uns i altres.

Ja sé que no tothom que fa feina a l’empresa pública es comporta així, n’hi ha que realment en fan, de feina. Però per dir-ho de qualque manera, acostuma a ser una “opció personal”. A l’empresa pública, qui vol fer feina en fa, però qui no en vol fer no en fa, i no passa res. N’hi ha prou amb dir tot el dia que tens molta feina i que no dones al abast. I a més és una cosa que es va contagiant. Al principi la gent entra amb ganes, però va veient que hi ha molts individus que es passen el dia de xerrameca, fent cafès, o passejant papers amunt i avall. Amb els anys, molts d’aquests individus acaben pensant “i perquè jo haig de fer tanta feina i els altres tant poca?”, i va augmentant progressivament el nombre de cafès, de sortides a fer encàrrecs, i de passejades pels passadissos.

Resumint, que pel que jo he vist de primera mà, on hi ha negoci a fer, una empresa privada que respecti mínimament la gent és molt preferible a una empresa pública, perquè al cap i a la fi, l’empresa pública es paga amb els doblers de tothom. Ara bé, també opino que hi ha certes coses que no haurien de ser un negoci, com ara l’educació, la sanitat o els serveis socials, perquè el que s’està posant en joc per obtenir més eficiència es massa important. I respecte al model dual, de tenir sanitat pública i privada, per exemple, jo crec que en el fons és una manera de recaptar més diners de les classes altes. Qui no vol fer cues i vol que li facin la pilota cada vegada que té un grip, i a més s’ho pot permetre, pot apuntar-se a la sanitat privada, mentre segueix pagant la pública i no l’empra. Ara, no ens enganyem, la sanitat privada està molt bé per les feines que els hi resulten rentables, però quan cal maquinària cara i especialitzada t’envien a la pública.

Impactes: 0

La libertad

És curiós com es poden arribar a manipular els conceptes. Es veu que el missatge carca pur i dur ja no ven (tot i que Déu n’hi do), i ja no es pot estar anant darrere fonamentalismes ni nacionalcatolicismes. És per això que esdevé rendible utilitzar el vocabulari que tradicionalment havia format part de l’altre bàndol, i ho és bàsicament per dos motius: per apropiar-se d’uns vocables que poden arribar a fer del discurs de sempre una certa modernitat i democràcia; i deixar en pèl aquells que per convicció real en parlaven. Així ha succeït, des de fa uns anys, amb mots com democràcia, justícia, llibertat, pau, identitat històrica… Desemmascarar tot açò no crec que sigui difícil, ni tampoc ho pretenc. Només propòs vejam si som capaços de destriar iniciatives feixistes que duguin per nom algun d’aquests vocables, a veure si feim una llista ben llarga.

La libertad és un concepte que fins i tot fa un poc de gitera, ja, fa olor de ranci. I és una llàstima, per aquells que hi creim, tot i que des d’uns postulats ben diferents. De fet, aquest és un tema a part, de caràcter crec que en podria dir filosòfic (cap de nosaltres és lliure, en sentit estricte), però surt de les possibilitats d’aquest bloc. Centrem-nos, idò en el repte. Serien exemples del que he explicat abans “Libertad digital” o el nou diari electrònic, que ve a ser l’agenda del govern d’en Matas, “Libertad balear”. També val esmentar eslògans o petites expressions que seveixen per la demagògia més pura com “llibertat d’elecció de centre educatiu” o “llibertat d’idioma”.

Impactes: 0

Un joc

Hola a tots! M’agradaria proposar un joc a veure que us sembla.  Es tracta del següent, com supòs que ja sabeu arriba el mundial.  Ja sé que no interessa a ningú, a jo tampoc.  Però aprofitant sa vivantesa voldria proposar que féssim una aposta entre tots, que és la següent:  Endivinar quan quedarà elimidada sa selecció estatal que tantes alegries ens dóna.  Les opcions són les següents: 

    1. No passarà la primera lligueta.
    2. Quedarà eliminada a vuitens de final.
    3. Quedarà eliminada a quarts de final.
    4. Quedarà eliminada a semifinals.
    5. Perdrà la final.
    6. Guanyarà la final.

L’aposta serà de cinc euros per persona i es podrà posar un resultat únic de les opcions anteriors.

El que guanyi o els que guanyin (ja que esper una participació semblant a la del referèndum com a mínim), serà l’encarregada de comprar la carn en el pròxim sopar que feguem.  Així serà una excusa per trobar-nos ja que jo en quince dies estaré per s’illa amb ganes menjar ( ah no passeu pena pel que no esteis a s’illa que ja se us farà arribar un “taper” per SEUR).

Res més, esper que sa proposta us agradi i sobretot que participeu, ja que no costa res fer una aposta (bonu 5 euros).

Impactes: 0

“Cillit bang” i la discriminació de gènere

Fa unes setmanes algunes persones de la feina vam assistir a un curs d’Igualtat d’Oportunitats que es va fer a Maó. El concepte d’igualtat d’oportunitats és molt ampli i engloba diversitat de camps; laboral, social, educatiu, familiar, etc. Potser si ens possessim en podriem parlar temps, però l’exercici que proposo és més senzill.

No sé si va ser després d’assistir al curs o per casualitat ahir em vaig fixar més en la publicitat i zaaaasss…. un anunci més d’aquells de productes de neteja de la llar que semblen d’exclussivitat per les dones……el “cillit bang” resulta que una dona d’edat mitjana el prova i a partir d’aquí ja el recomana a la seva mare, la seva filla, les seves cosines, les seves amigues, les amigues de la seva mare, les amigues de la seva filla, les amigues de les seves cosines, les cosines de la seva mare, les cosines de la seva filla, les cosines de les seves cosines, les cosines de les seves amigues…..ufff quina por!!!

Com li explico jo ara a n’Isma, que ahir va netejar els lavabos a fons, que no s’ha de creure una èspecie en extinció. O és que els senyors publicitaris són tan llestos que han fet una investigació amb profunditat i com han arribat a la conclusió que els homes fan net els banys ja no els consideren públic potencial? Estan fent discriminació positiva aleshores? No ho sé. La veritat és que no ho entenc.

Sento haver-me allunyat una mica dels anterior temes proposats però si teniu alguna resposta o altres joies publicitàries similiars les podriue compartir. Ahhhh i he inclòs l’entrada a la categoria de salut perquè em sembla essencial.

Salut per a tothom

Impactes: 0