Fa dies que pens en escriure aquesta entrada. En aquests darrers dies l’enfocament ha anat canviant, volia parlar del que és per noltros “sa feina”, una activitat que li dedicam tantes hores al llarg de l’any, i sembla que hagi passat desapercebuda per als xalandriers des que vam inaugurar aquest blog. Encara no hem fet masses mencions de les nostres feines i arrel dels nous esdeveniments que m’estan passant, aprofitaré per xerrar-ne una estona…
Durant més de dos anys he disfrutat molt de fer feina amb adolescents i formant adults per a una millor inserció socio-laboral. Hem passat moments de tot, aquí he conegut sa meva parella, he fet amistats jo crec que per tota sa vida, però també he topat amb gent de la qui he après que no vull ser mai així (s’ha d’aprendre de tot i de tothom), però el que he après més aquests anys és que fer una bona feina mai depèn només de si tu ho fas bé o malament, de si tens un millor o pitjor company de feina, de tenir pocs o més recursos, el que he après és que sense un bon equip directiu, sense un cap vàlid, tot allò altre positiu que et rodeja no funciona. Se que no dic res que no estigui escrit i estudiat i posat damunt moltes taules rodones, però quan ho vius de primera mà, t’adones de quant important és. A vegades segur que ens hem plantejat quin tipus de líder ens estimam més: un líder molt directiu, que interfereix en totes les decisions que vas prenent, un líder que et deixa fer bastant, però que es passa de laisser fair, aquell que va de col·lega, però després quan t’ha de donar una ordre no hi ha amic que valgui…és un paper difiicil, no dic que no, però sabem que és clau per un millor ambient de feina…
Jo ara m’en vaig a fer feina a cas es “germà ric” i la clau que m’ha fet decidir aquest canvi ha estat la direcció d’aquest departament, no ens enganyem, el tipus de contracte també ha ajudat eh, però ha estat un aspecte molt important a tenir en compte. Jo també hauré de fer de “líder” de l’equip del qual seré responsable,……només esper saber-ne prou….o aprendre’n més…..o …..
Visits: 0
Molt interessant açò que deis.
Abans que res, Maria, te felicit, sense sebre ben bé perquè, perquè només imagin què vol dir açò del “germà gran”. Sigui com sigui, envant!
I totalment d’acord amb que qualsevol feina hauria de rebre una dosi de motivació i innovació per part dels professionals. Tal vegada no és es tema que tocau, però qualque dia podríem xerrar de què vol dir allò que molts diuen “m’he afuncionariat”. En es meu context, amb freqüència pens què passaria si en tost de tenir una gran massa de treballadors putejats, a sa universitat hi hagués estabilitat i reconeixement professional generalitzat. Dedicaria sa mateixa intensitat, concentració i hores a sa feina que ara dedic, si tingués una plaça de funcionari “ad eternum” en tost d’estar amb un sou miserable? Un dia proposaré un post sobre aquest tema, que me pens que tots, especialment ara que començau a posar peus en s’administració, podem dir-ne cosa interessant.
Respecte a lo que deis des tema fer feina en equip, ara acab de sortir de classe amb els ambientòlegs on hem estat xerrant precisament d’açò. En es marc d’un projecte d’innovació docent, els hi proposam que fagin uns treballs en grup mitjançant plataformes col·laboratives. Tot d’una, òbvia i típicament, hi ha hagut un intens rebug per sa feina que implica i per sa innecessarietat que hi trobaven. Quan els he explicat que com a professionals es trobaran, i els ambientòlegs s’hi troben de manera molt significativa, amb equips multidisciplinars on sa feina es fa freqüentment en grups a distància, i cal sebre organitzar-se, planificar, sebre contribuir tot escoltant i fent-se escoltar, ha començat a baratar la cosa. Quan han entès que un equip de treball no sempre pot comentar les coses i fer la feina presencialment, que cal prendre decisions i aportar individualment al col·lectiu i que si sa feina ha d’estar acabada (i ben acabada) cal seguir uns terminis, ha estat quan han començat a entendre es sentit d’allò que els proposam. Noltros ho plantejam en base a una autoorganització d’ells mateixos com a grup, sense definir lideratges (que és lo que comentava na Maria), però creim que ja pot ser un primer pas i que té un interès pedagògic en altres aspectes. De fet, ho coment perquè m’he adonat, tornant as despatx, de lo necessari que és aprendre a treballar en equip en sa nostra societat, i en lo “paradoxal” que és que a sa universitat ens plantegem treballar aquest tema amb els alumnes quan som un dels col·lectius més individualista que hi ha. M’he adonat que després de dir-lis açò, després de presentar-me com a tutor des seu treball grupal, seguesc en sa meva rutina de fer recerca en solitari (amb ben poca interacció i treball d’equip, al manco) i de fer docència més que en solitari (llevat d’aquests petits projectes que feim amb uns quants, ningú més que jo es preocupa per sa qualitat de sa meva docència). I amb açò ja van sis anys així i no promet canviar massa. Un poc contradictori, no?
Fidel tens tota la raó, qualsevol treballador no només té el dret de ser innovador i creatiu sinó que és bastant recomenable que ho sigui. En una societat d’oficinistes com la que vivim sovint si una cosa fa falta és un bon lampista o un bon mestre de cases. Sovint tens la impressió que de llicenciats en Sociologia en sobren-
El que volia dir és que vivim en una societat cada vegada més dual. Això és encara més evident a un lloc com Menorca. Per una banda, existeix una demanda cada vegada més forta per personal qualificat. Per aspirar a llocs de treballs que es consideren socialment més importants és requereix cada vegada més (és interessant veure que és requereixen coses diferents Anglaterra i a Espanya).
Per altra banda tenim una demanda cada vegada més gran de mà d’obra barata sense cap tipus de qualificació i sovint motiviació. Degut a la importància del turisme i la construcció, la demanda de mà d’obra barata és més gran a Espanya que a qualsevol país Europeu no mediterrani. No és per casualitat que els nivells d’imigració sobretot a la costa Mediterrania siguin dels més alts que mai hagi vist cap país Europeu en situació de Pau.
Aquesta dualitat del mercat laboral crea crec unes contradiccions socials i polítiques molt importants. Cadescun dels plats de la balança requereix un ethos de treball diferent, sovint contradictori.
Molta sort, Maria!
Fas una reflexió molt interessant. Que mai no es perdi la feina en equip, la capacitat de lideratge i assumir cadascú les seves responsabilitats. Estic orgullós de com et prens vocacionalment sa feina que fas, tan important socialment. No canviïs mai, no deixis que els buròcrates, els apalancats o els falsos jefes durs que només amaguen mediocritat no et tallin mai la teva il·lusió.
Pau: un cambrer, un obrer, un investigador o un lampista tenen el mateix dret a ser innovadors, creatius i amb empenta. No m’agrada el classisme que destil·la el teu comentari. Conec cambrers amb molta més empenta que suposats investigadors.
En primer lloc Enhorabona per la nova feina. Sempre és bo canviar.
La veritat és que planteges un tema que dona molt de sí.
Molta gent té una actitud molt passiva en relació a la feina. Segurament jo la tindria si fos camarer. En qualsevol cas jo no la tenc. Sempre he donat molta importància a la feina, fins el punt que visc a Anglaterra per fer feina del que m’agrada. No sé si he fet bé o no. Ara crec que si a una cosa que li dediques tantes hores, és important sentir-se a gust.
El que veus per aquí és que la gent realment viu per la feina. Això és el cas sobretot de les feines més qualificades. Si vols ser un científic d’alt nivell (i realment està en “la onda” de la ciència) no només has de ser bo sinó que has de donar-ho tot de tu mateix i ser molt estratègic. No tenc clar que sigui sempre bo però realment no hi ha alternativa.
Una de les meves debilitats és la feina en equip. I crec que és fonamental. Tenir un bon equip de feina és important i pot donar molt bons resultats. No crec que aquesta mancança sigui per casualitat. A Menorca la gent que val de veritat sovint tendeix a ser massa individualista.
Hi podríem parlar de motles coses més
Pau
Molta sort en la nova aventura. L’equip humà és estupendo, cadascú amb les seves coses, és clar, i la teva feina, fer que l’engranatge del rellotge sempre estigui a punt per funcionar de la millor manera possible. Molta sort, de veritat, és un departament i una feina que me l’estimo molt. Besos