Al llarg de la setmana passada, al món han succeït moltes coses, algunes de les quals, segurament, condicionaran la història futura de la humanitat. No ho dic de broma. A nivell internacional, un atac informàtic massiu ens ha mostrat un nou camp de batalla per a guerres que ja s’estan donant en el nostre present immediat (a més de constatar el que ja sabem: que via mòbil i internet ens tenen totalment controlats). A més, Donald Trump segueix l’escalada de despropòsits, amb un primer viatge internacional a l’Aràbia Saudita que, com tothom sap, és el gran garant de la democràcia a l’orient mitjà, a fer negocis relacionats amb l’armament, després d’haver cessat el cap de l’FBI per tafaner (l’home li cercava les pessigolles russes, l’altra gran abanderada de la llibertat i els drets de les persones del món mundial). Les altres aturades del viatge també han estat molt significatives: Israel i el Papa Francesc. Tot açò després d’haver aconseguit posar una altra vegada a l’agenda política nord-americana el mot impeachment. Aquest home està fent carrera!
Views: 0
La nostra literatura, durant la postguerra, especialment als anys quaranta i cinquanta, en va passar un fum per sobreviure. L’intent, per part del franquisme, d’acabar amb la llengua i la cultura catalanes, va fer prop de reeixir. En els primers anys després del conflicte bèl·lic, les manifestacions literàries van ser escasses i es van fer, bàsicament, des de la clandestinitat o des de l’exili. És el cas de de la primera versió d’Antígona, obra teatral de Salvador Espriu (1939), o de Nabí, el magnífic poema de Josep Carner (1941). L’ofec a què era sotmesa la creació literària autòctona va impedir, per exemple, d’actualitzar-se estèticament, per la qual cosa les directrius dels anys vint i trenta es mantingueren fins als anys seixanta. Aquest fet explica la vigència de les propostes postsimbolistes, tot i que aquestes incorporaren, a més dels temes metafísics, referències a la situació civil del moment. Espriu i Carner, en les obres citades, mostren aquesta temàtica. En el cas del poeta de Sinera, aquesta via s’acabà desenvolupant, potser de manera molt més clara al llibre de poemes La pell de brau (1960).
Vicenç Pagès Jordà és un dels escriptors més interessants de la literatura catalana actual. No només som jo qui ho diu: crec que és Jordi Marrugat qui el defineix com un dels representats més clars de la narrativa postmoderna catalana. Potser perquè a les novel·les Els jugadors de Whist (2011) i Dies de frontera (2014), a més de fer un retrat incisiu de la societat postindustrial i dels seus no-llocs, especialment a la segona, empra una barreja de tècniques narratives que sorprenen per la seva heterogeneïtat (per exemple, hi podem trobar la presentació a Facebook d’un personatge, missatges de Whatsapp o llistes de gustos dels personatges, al costat de formats narratius més tradicionals). El resultat d’aquesta mescla ens ofereix però una potent visió unitària de conjunt. D’altra banda, no hi ha prou mots a la nostra llengua per agrair a Pagès el seu proselitisme envers David Foster Wallace. Si podem llegir-lo (parcialment) en català és, en part, mèrit seu. Però més que parlar-vos de les novel·les excel·lents que he citat abans, vull centrar-me en la darrera de les publicacions que ens ofereix el figuerenc, La música i nosaltres, amb fotografies de Francesc Fàbregas, coeditada aquest 2017 per Cossetània Edicions i els Quaderns de la font del Cargol.
Menorca és una illa petita. Record haver sentit fins a l’avorriment, un estiu de fa molts anys, un vídeo promocional en què es remarcava una xifra: set-cents quilòmetres quadrats. Res. Una minúcia. No tant, però, com es pensaven alguns, poquíssims, companys catalunyesos que vaig tenir a la universitat (l’excepció: en general hi vaig conèixer molt bona gent). Acostumats a mirar-se el llombrígol, es pensaven que els menorquins havíem d’anar a Mallorca per poder comprar a un supermercat o per emprar una cabina telefònica. Els més exagerats, fins i tot, parlaven de camps de futbol en què, si el xut era massa fort, la pilota queia a la mar. Açò darrer sembla fantasia, però ho vaig sentir a dir. Menorca és petita: la gent de fora no entén que se’ns faci molt costa amunt haver d’agafar el cotxe des de Ciutadella per anar a Maó, acostumats com estan a perdre hores infinites en embussos, al tren, al metro, cada dia, per anar a treballar a les grans ciutats. Solen ésser els mateixos que, en fer un temps que viuen a l’illa, pensen que travessar-la és, més o menys, com haver de viatjar fins a la fi del món i els fa una vessa enorme posar-s’hi.
Si recorrem a les evidències, Europa és un dels cinc continents, d’acord amb les convencions, del nostre planeta. Sembla que ningú no es qüestiona aquesta unitat geogràfica (tot i que, per exemple, a la viquipèdia podem llegir que «segons l’historiador anglès Eric Hobsbawm, l’extrem occidental del gran continent eurasiàtic s’ha classificat com a continent, en part, per mitigar l’estereotip que Rússia era Àsia i, per tant, endarrerida, calia remarcar la pertinença de Rússia a Europa»). També sembla evident que el nostre continent forma una unitat econòmica i, fins i a un cert punt, política, organitzada al voltant de l’anomenada Unió Europea, per molt que el Regne Unit hagi iniciat el brèxit, que Suïssa vagi a la seva o que Turquia i Rússia no hi acabin de quallar. Finalment, existeix la idea d’una unitat històrica i cultural d’Europa, creada al Renaixement, a partir d’una visió idealitzada de l’antic Imperi Romà, que seria la base del que hom podria anomenar civilització europea. Però quan la unitat, fonamentada en interessos comercials, s’ha volgut revestir de la suposada empremta cultural i històrica, ha fracassat. Recordem que aquell llunyà referèndum sobre la constitució europea, en què es parlava d’uns orígens culturals compartits, va acabar en fum de formatjades.
