El revisionisme històric també ralla en pla

655013

Davant dels fets que ens han precedit, la Història és oberta a diferents interpretacions. Però és, abans de tot, una disciplina científica. Açò vol dir que els historiadors es basen en un mètode rigorós de feina (consulta de fonts primàries, ús de bibliografia especialitzada…) i en el rebuig de la subjectivitat, tal i com explica Giovani Cattini, professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. Per tant, davant d’un fenomen concret poden aparèixer diferents interpretacions, les quals probablement variaran amb el pas del temps, empeses per les noves descobertes. Quan, en tost d’interpretació, allò que trobam és una manipulació, quan es sotmet el present al passat per tal de distorsionar-lo i fer-lo encaixar amb una determinada ideologia fins arribar a falsificar la històrica (o relativitzar-la o edulcorar-la), cal parlar de revisionisme, un fenomen al qual va lligat, en tant que estratègia fonamental, la negació, el negacionisme. Així ho explica Elena Yeste Piquer a la introducció de la seva tesi doctoral, Revisionisme històric i negacionisme. La persecució política de la llengua catalana (1874-2011). El títol d’aquest treball deixa ben clar que la història lingüística i cultural també forma part de l’àmbit d’acció d’aquesta tendència manipuladora.

151204114120171130

En el fons, revisionisme és un concepte que cal considerar sinònim de falsa historiografia, el resultat de la mala praxis d’alguns historiadors que, per militància política o per doblers (o les dues coses), abandonen la tasca científica per dedicar-se a la divulgació massiva, al servei de causes que res no tenen a veure amb el món acadèmic, com explica Pier Paolo Poggio, autor del llibre Nazismo y revisionismo histórico. De fet, aquest és potser l’exemple més conegut i important de revisionisme, el que assaja la negació de l’Holocaust perpetrat per la barbàrie nazi, tot i que la llista de fets històrics que han estat abordats des d’aquesta tendència tergiversadora és ben llarga: les revolucions (des de la francesa, de 1789, fins a la russa, de 1917), les dues Guerres Mundials, la URSS, el genocidi armeni per part dels turcs… Espanya, com no podia ésser d’altra manera, tampoc no ha restat aliena al fenomen. Així, la II República, la Guerra Civil i el Franquisme han estat sotmeses a aquests filtres esbiaixats (en força obres destinades al gran públic) per part del revisionisme històric, des d’una perspectiva ideològicament dretana, neoconservadora i ultranacionalista, encapçalada per autors com Pio Moa o César Vidal, i estalonada per think tanks prou coneguts com la fundació FAES.

Pio-moa

A Menorca, com no podia ésser d’altra manera, també ha arribat una versió, provinciana i rància, del revisionisme històric. En el nostre cas, el cavall de batalla, allò a què dediquen els esforços els manipuladors de la història és a combatre la catalanitat cultural de l’illa, tal i com marquen les directrius uniformistes dictades pels laboratoris d’idees del nacionalisme espanyol. No hi manca cap dels temes de què solen fer bandera, la qual cosa els fa massa previsibles. Un  dia és la unitat de la llengua, que neguen sense rubor, perquè la paraula català els provoca urticària; un altre, la suposada imposició de la llengua pròpia de l’illa (tot fent passar botxí per víctima i a l’inrevés); i, quan no es dediquen a defensar idees supremacistes, per molt que les amaguin sota la forma de bromes, com ho és el concepte Tabàrnia, que no es pot entendre sense el seu opòsit, Tractòria, la zona rural on viuen els pagesos analfabets, o la versió nostrada del terme, Baleàrnia (on no es poden comprar sabates si no es té un determinat nivell de coneixements lingüístics), també els cou la terminologia historiogràfica (avui és el concepte corona catalonaragonesa, que inclou, en la primera part del nom compost, el mot prohibit!; demà, ja ho veurem: segur que alguna cosa trobaran). Nihil novum sub solem. Com que es tracta de capgirar la història de l’illa, tenen feina per a estona.

Un mapa holandès, manuscrit, del segle XVIII
Un mapa holandès, manuscrit, del segle XVIII

D’un temps ençà, s’ha activat la maquinària amb la qual el nacionalisme espanyol vol tirar endarrere la tímida descentralització que va significar l’Espanya de les autonomies. El revisionisme històric és un dels diferents fronts des del qual es treballa en aquest sentit. La finalitat dels moviments és reconstruir la idea d’un estat nació -el més antic d’Europa, diuen, sense ruboritzar-se-, fet a l’antiga (en ple segle XXI!), és a dir, identificat amb una única cultura, la castellana, amb la capital a Madrid (per açò hi ha de passar l’eix mediterrani i totes les línies de tren d’alta velocitat) i la resta dels territoris gravitant-hi de manera subordinada. El model no és nou: el van incorporar els borbons quan, després de guanyar la Guerra de Successió, van implantar a l’estat una nova planta, una nova organització territorial, que imitava el model francès, aquell que identifica igualtat amb uniformitat i que ens condemna a ser una província, en el sentit negatiu de la paraula. Potser ara no és el moment de fer-ho, però algun dia caldria recordar que Menorca ha viscut els seus millors moments culturals quan ha pogut exercir la seva catalanitat de manera natural, quan no ha estat gens provinciana. La il·lustració, desenvolupada durant la segona meitat del segle XVIII i el primer quart del XIX, n’és l’exemple més evident.

Successióguerra_mapa

Com ja hem apuntat, des del moment en què el revisionisme no és ciència acadèmica sinó manipulació propagandística, el seu àmbit d’actuació no va gaire més enllà de llibres destinats a un públic no especialitzat i, sobretot, de la premsa, d’aquells mitjans que han apostat clarament al cavall guanyador que, ara mateix, representen les opcions polítiques que defensen, sense complexos, la reespanyolització d’Espanya (per molt redundant que pugui semblar aquesta afirmació), la qual cosa sembla que només és possible a partir de l’anorreament de la resta de cultures de l’estat. Sabem tots, perfectament, quines són aquestes opcions. No s’atreveixen (no crec que els deixin, d’altra banda) a entrar en fòrums acadèmics, en publicacions de prestigi, en el debat intel·lectual, perquè allò que fan, com hem dit, no és història. La seva manera de funcionar és totalment diferent: cerquen la brega. Es mouen còmodament en un marc social que han entès a la perfecció, en què, d’acord amb Alessandro Barico, ja no es prioritza la profunditat que deriva de bussejar en el saber sinó la superficialitat de qui hi surfeja: «conceptes breus, rapidesa, acumulació d’experiències que deixen poc rastre», en paraules de Pau Vidal, «hem passat (…) de fer-nos preguntes per comprendre el món a consumir i ensenyar-ho (via Instagram) al món. De l’intel·lectual a l’exhibicionista, de La clave a Sálvame.» El revisionisme històric, en aquest context acrític, té molt a favor per a reeixir. Qui dissenya les estratègies d’aquests moviments neocons ho sap perfectament i les consignes són clares. En la societat de l’espectacle, de la sang i el fetge, la seva proposta de combat en el fang és la més adequada, la qual cosa explica, d’altra banda, que el silenci sigui la millor resposta que se’ls pot donar, la medicina més apropiada per al seu mal. Açò, i recordar aquella expressió castellana que diu: ladran, luego cabalgamos. Cal seguir treballant per a construir el coneixement, sense caure en les provocacions de qui només cercar imposar la seva veu a base de crits i insults.

0102_Picture18

PS: voldria acabar aquest xalandrum amb un darrer apunt, perquè gràcies al revisionisme històric s’ha produït una situació paradoxal en el diari Menorca. Justament el dia que, als centres educatius, en regalen exemplars a betzef, perquè hi ha encartat el suplement educatiu Xoc (un material molt ben elaborat, amb continguts interessants i rigorosos alhora, gràcies als quals els alumnes poden tenir accés a temes d’interès acadèmic adaptats a la seva realitat), a les pàgines que l’acompanyen, al diari de sempre (per entendre’ns), el revisionisme històric illenc hi té una columna assignada des de la qual es publiquen aquesta mena d’escrits, totalment antiacadèmics, que vessen ideologia per totes les bandes. No és l’únic cas de col·laboradors d’aquesta corda (que semblen tenir barra lliure a la premsa illenca), però justament els dimecres es dona aquesta coincidència. Si fos dels que creuen en les conspiracions, diria que el diari ho fa deliberadament, aprofitant l’avinentesa que aquell dia arriba a molta més gent del que és habitual. Segurament, però, hauria de deixar de ser tan malpensat, perquè tot plegat no deu ser altra cosa que una casualitat o, millor, amb la seva tan predicada vocació de servei a tots (i quan diuen tots deuen voler dir exactament açò, tots) els menorquins, el diari permet que, gràcies al suplement Xoc, els centres educatius que el treballen a l’aula puguin ensenyar, per contrast, com s’han de fer, i sobretot com no s’han de fer, les coses en el camp de la historiografia.

Share Button

Deixa un comentari