Creueristes

cruise-1236642_640

D’entre les moltes lectures de profit que he fet aquest estiu, voldria citar el llibre L’herba sempre és més verda a l’altra banda, de Xavier Coral, publicat per la imprescindible editorial Arrela, en què l’autor recopila una sèrie d’articles periodístics centrats en els molts viatges que ha fet al llarg de la seva vida. El cit perquè, tot just començar, Coral planteja una qüestió que convida a reflexionar-hi: «Una vegada, en una entrevista, em van preguntar: “¿Et consideres turista o viatger?” Si hem de fer cas al Diccionari de la llengua catalana, sóc totes dues coses. Un turista és “una persona que visita un país pel gust de conèixer-lo” i un viatger “una persona que viatja”». És prou interessant la diferència de matís, perquè hom pot viatjar, pels motius que sigui, i no tenir cap interès ni necessitat de conèixer el lloc que visita. Fins i tot, si capgiram l’argument, potser seria adient demanar-nos si totes les persones que anomenam turistes (per exemple, les que visiten la nostra illa a l’estiu, massivament, en viatges organitzats per grans operadors turístics), ho fan amb la intenció de conèixer el país. Segurament, en molts casos seria més escaient parlar de viatgers (i encara gràcies). Dins d’aquesta categoria també hi situaria, sense cap mena de dubte, els creueristes.

35fd31fe7959efd58a9e41d8c0ec0f48Des de la caseta d’Alcalfar, durant les vacances, més d’un dia hem pogut contemplar com algun d’aquests immensos vaixells prenia cap al port de Maó o en sortia. Sobretot a la nit, era una imatge espectacular veure com un caramull de petites llumetes enfilaven cap a l’horitzó, il·luminant la mar. He de confessar que un dia, en contemplar-ho, condicionat per la fama que precedia una de les companyies d’aquests vaixells (els del fumeral groc que serveixen de fons a una enorme lletra ce de color blau), havia fantasiejat amb l’argument d’una possible narració en què els habitants de Punta Prima s’aixecaven a les quatre de la matinada, després d’haver sentit un soroll escruixidor, i comprovaven astorats que un creuer s’havia encastat a l’illa de l’Aire, després que el capità hagués abandonat les seves funcions de comandament, enquimerat per una bella jove, la seva amant, que havia arribat al buc, de forma clandestina, des de l’alcalfarenc moll de les Anelles. Aquest possible argument, però, prest va esdevenir fum de formatjades, com tants d’altres. No era creïble. Si l’he recordat és perquè voldria parlar, precisament, de creuers, tot i que en un altre sentit.

La manera de viatjar que plantegen aquests bucs enormes és, a primera vista, força atractiva: visitar, de dia, diferents ciutats i, de nit, dormir en un hotel mòbil. Si hi afegim que molts de nosaltres, de joves, vam veure la sèrie The love boat (Vacaciones en el mar), és normal que hi associem, al viatge, un tot d’aventures potencialment inoblidables, al ritme d’una fantàstica banda sonora. La realitat, però, no s’hi acaba d’ajustar: els indrets visitats, a la pràctica, són l’excusa, l’esquer d’un ham en què allò que importa és la vida dins del vaixell, les activitats lúdiques que s’hi organitzen i els diners que els clients hi puguin deixar. A terra hi fan poca estona, els viatgers, sempre amb frisseres i molt poc temps per conèixer els llocs visitats, dels quals, com a molt, s’enduen una visió tòpica i esbiaixada

Ja us podeu imaginar que aquesta manera de viatjar no em resulta gens atractiva. Si hagués d’anar a córrer món, ho faria d’una altra manera radicalment diferent. Ara bé, la realitat és la que és i sembla que els creuers viuen una època esplendorosa. Hi ha corregudes per navegar pels fiords noruecs, pel carib o per diverses zones de la Mediterrània. També sembla que hi ha estirades, des de les diferents administracions, per rebre la visita d’aquests vaixells, carregats com van de gent. Hi ha qui creu que el número de creuers consignats té una relació directa amb progrés econòmic dels diferents ports d’acollida i les àrees d’influència que puguin tenir. Què voleu que us digui? Potser som massa primmirat, però veig massa semblances entre el model dels creuers i el turisme de sol i platja que ocupa de forma massiva els hotels del tot inclòs. A la pràctica, només en veig una, de diferència, entre aquestes dues maneres de fer: la mobilitat o no de l’allotjament. Pel que fa a la resta, són dues cares de la mateixa moneda. El creuerisme, per tant, representa un tipus d’activitat que no ens convé, sobretot perquè el negoci es fa dins del vaixell i, als indrets on fan escala les naus, només hi arriben les escorrialles i les incòmodes massificacions temporals.

Per acabar-ho d’adobar, els efectes col·laterals dels creuers són molt majors que no pas els beneficis que se’n poden obtenir (ser na Peix Frit, que venia a quatre i comprava a cinc, no crec que interessi a ningú). Bàsicament per un motiu: els vaixells són insostenibles des del punt de vista mediambiental. En una illa com Menorca, aquesta manera de fer xoca amb l’esperit de la Reserva de Biosfera i amb totes les passes interessants que, a partir de les Directrius Estratègiques de Menorca, s’estan fent en matèria energètica, a la recerca d’un vertader canvi de model. Aquests hotels flotants, de dimensions mastodòntiques, es mouen a base de cremar tones de combustibles fòssils de baixa qualitat, amb la qual cosa les emissions contaminants que envien a l’atmosfera són escandaloses. D’altra banda, no tenc gens clar quin tractament es fa dels fems que produeixen: on descarreguen les aigües residuals? En quines condicions? Al bell mig de la mar? També, des del punt de vista dels drets dels treballadors, ens trobam amb un model econòmic que afavoreix la precarització. Les condicions laborals que s’hi ofereixen són molt discutibles, amb jornades inacabables a canvi de sous baixos i amb poc respecte dels drets dels treballadors (s’hi fa molt difícil la presència de representants sindicals, a bord).

vaixell moby dada acn_5_630x315La cirereta del pastís, però, l’hem coneguda aquesta mateixa setmana. Hi ha una nova variant en el model creuerístic que, per surrealista i pèrfid alhora, encara em fa ésser més reticent davant d’aquesta manera de viatjar: a Barcelona i a Tarragona han arribat una sèrie de vaixells, pagats per l’estat (és a dir, amb els nostres impostos), que han de servir per allotjar-hi un conjunt molt nombrós de policies (amb una decoració del tot adient, basada en personatges dels dibuixos animats). Els membres de les forces i cossos de seguretat espanyols (quin eufemisme més polit: com seria el món, sense l’ús políticament correcte del llenguatge?) no han arribat a Catalunya per fer de turistes. Poc els interessa el parc Güell, la Sagrada Família, els recitals poètics a l’Horiginal o la cuina dels germans Roca. El motiu del seu viatge no té res a veure amb la voluntat de visitar «un país pel gust de conèixer-lo» sinó amb la dèria d’un estat que vol reprimir com sigui l’intent de referèndum d’autodeterminació que ha impulsat una part molt important de la societat catalana. Quina creu, la dels creuers! No convenen, de cap de les maneres.

Share Button