La independència

Tenir fills i haver-los d’educar planteja alguns reptes apassionants. Per exemple, els que deriven de l’habilitat innata que els menuts de la casa tenen a l’hora de plantejar preguntes que, a més de descol·locar els receptors, obliguen a pensar les coses des de l’arrel, per tal de respondre de manera que les realitats més complexes puguin ésser enteses amb senzillesa. Açò no és gens fàcil, amb l’afegit que no valen les solucions de compromís: davant del seu nivell d’exigència, calen respostes satisfactòries. En algunes ocasions, a més, el que demanen col·lisiona amb les posicions ètiques dels adults, fet que encara ho complica molt més. Perquè quan educam, entre d’altres coses, transmetem una sèrie de valors, els nostres, als quals voldríem que els fillets arribassin per ells mateixos, sense imposicions. Aquesta reflexió neix arran d’una pregunta que es va formular, de manera casual, durant un trajecte en cotxe, a mitjan agost. Per ésser exactes, no existí tal casualitat espontània: es percebia en l’infant que la va formular un cert neguit, una mena de por de demanar respecte d’un tema que intuïa conflictiu: «què és açò de la independència?»

question-2309042_640

Déu n’hi do, amb la pregunta! Que què és la independència? Després de descartar ràpidament un primer impuls que aconsellava fer veure que no l’havíem sentit, davant d’un repte com aquest calia plantejar ràpidament una estratègia per tal de construir una resposta que pogués satisfer les ganes, que sempre tenen els  infants, de conèixer coses. Calia afrontar el temporal de cara, tenint en compte el que s’ha comentat abans del sistema de valors i de la voluntat d’explicar de manera senzilla allò que és complex. Per açò, en primer lloc, calia anar a l’arrel i començar a construir l’argumentació des de la base, en aquest cas l’etimològica. Vaig contestar que independència, per tant, volia dir no dependència, no dependre, en el sentit de no estar condicionat o obligat per un altre. En aquest cas, un exemple podia acabar-ho d’arrodonir i deixar-ho clar: a nivell individual i econòmic, quan qualcú treballa, viu en un habitatge diferent al dels pares i a ca seva ja no li han de pagar cap tipus de despesa, podem dir que s’ha passat d’una situació de dependència a una d’independència. Definició i exemple. Tema tancat.

La cara del fillet demostrava, però, que amb aquesta primera argumentació no havíem arribat al bo d’os del tema. Era bolla vista que ell demanava per una altra accepció del mot independència, perquè aquest estiu, a Alcalfar, tot jugant amb canalla de procedències diverses (de Madrid, de Barcelona…) havia sortit el tema i no acabava d’entendre perquè els uns, quan cridaven «In-Inde-Independència» (estiuejants d’origen principatí, bàsicament), rebien com a resposta un «Yo soy español, español, español» dels altres (població autòctona inclosa). Els al·lots, a la pràctica, traslladen a la seva realitat allò que veuen a ca seva i, a la cala, deixant de banda el que puguin dir alguns pocs, n’hi ha més dels segons que no pas dels primers. La realitat, però, mostrava que hi havia bons amics en els dos bàndols, la qual cosa el desconcertava. Quins devien tenir raó, als ulls de l’infant? Per açò volia saber amb més aprofundiment què era tot açò de la independència a nivell col·lectiu. Per tant, tocava continuar amb l’explicació i dir-li que hi havia situacions en què un grup de gent (que vivia en un territori determinat) decidia, pels motius que fos, que no volien estar lligats a un territori més gran del qual, fins ara, depenien. Havia passat amb els Estats Units d’Amèrica, que abans de ser independents eren part de la Gran Bretanya, amb Kosovo o Eslovènia (potència basquetbolística nascuda quan Pau Gasol tenia tot just onze anyets!) o amb molts països sud-americans (que, en un passat no tan llunyà, havien pertangut a Espanya). Els seus habitants van decidir, en algun moment de la història, que volien governar-se ells mateixos, sense dependre de ningú més. Actualment, li vaig dir tot acabant l’argumentació, una part important dels habitants de Catalunya volen deixar de ser part d’Espanya, mentre que molts espanyols no volen que se’n vagin.

Sembla que ho ha entès, vaig pensar, convençut que la resposta havia intentat ésser clara i objectiva. El que no esperava era la següent pregunta, que m’agafà a contrapèl: «i tu, pare, què en penses, de la independència?» Al final, idò, tocava mullar-se, tot i que des d’una resposta prou genèrica en què, açò sí, quedàs clara la radicalitat democràtica de qui la deia i, de retruc, es contestàs la part concreta. Per açò vaig dir-li que estava a favor que els col·lectius, la gent (aquí sí que vaig preferir no emprar el concepte nació, que no m’agrada gens) poguessin decidir lliurement si volien o no dependre d’algú altre. I, com que a Catalunya, el primer que s’hauria de saber és quanta gent hi ha a favor de la independència, el més lògic seria que es fes un referèndum, és a dir, una votació amb la qual es resolgués aquesta incògnita. I si la meitat més un del votants volgués marxar d’Espanya, seguint les regles bàsiques de la democràcia, Catalunya s’hauria de constituir en un estat independent.

I ho vaig deixar aquí. Em va semblar que ja n’havia tingut prou, de resposta, perquè la conversa s’acabà i en va començar una altra, d’un tema totalment diferent. No va caldre, per tant, haver de parlar del trinomi democràcia/legalitat/legitimitat, tan actual, i que, davant d’un interlocutor tan exigent com aquest no hauria sabut explicar. Per tant, em vaig poder estalviar, també, l’exemple (viscut en primera persona) de la insubmissió, en què la desobediència de la llei va quedar legitimada tot aconseguint l’abolició del servei militar obligatori, o la història de Rosa Parks, que va incomplir el seu marc legal, amb tota la legitimitat del món, tot negant-se a sotmetre’s a la segregació racial (dins d’un autobús, on hi havia seients reservats per als blancs, davant, i per als negres, darrere). Tampoc no calgué recórrer a la imatge, que tanta fortuna ha fet, de la necessitat de trencar els ous per poder fer una truita. N’hi havia hagut prou. Ara bé, tal i com estan les coses, res no permet descartar que, en qualsevol moment, tornin les preguntes i que, alguna, em torni a  posar en un compromís.

arton5822-0da0b

I tot perquè la situació a Catalunya és imprevisible. Cada dia passen coses que semblen transcendents i ningú no sap quin final ens reserva aquest torcebraç. En un dinar de velles glòries, durant el truc amb què es va allargar la sobretaula, el tema va surar durant una estona i hi va haver tantes posicions, gairebé, com jugadors. Personalment, deixant de banda el que em diu el cor (passionalment optimista) i el cervell (que hi aporta un pessic d’escepticisme), no en tenc ni idea de quin futur ens espera, i açò que seguesc el que passa al Principat amb molt d’interès. Entre els amics, n’hi havia que creien que era un error, per part del bloc no independentista, jugar la carta de la no participació en el referèndum (perquè, en cas de votar, guanyarien segur); d’altres trobaven que, fa uns anys, el sobiranisme ho tenia tot molt més a prop, mentre que un darrer recordava que açò només podia passar en el marc de l’únic estat d’Europa que és obertament hereu d’un règim feixista (la qual cosa obliga a preguntar-se per la legitimitat de la legislació que el vertebra). Opinions i temes, com es pot comprovar, per donar i vendre, per parlar-ne una bona estona. O, almenys, perquè cadascú hi dediqui una reflexió. Però, me sap greu, és tard i vol ploure i cal deixar-ho aquí.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Views: 0