Sant Jeroni i la visibilitat

Començaré amb una evidència: no podríem accedir a la major part de les obres de la literatura universal si no fos per la tasca dels traductors. Aquesta obvietat, però, sol passar desapercebuda. Fem-ne la prova: qui ha traduït els darrers cinc llibres que heu llegit d’autors que escriuen originalment en una llengua que no enteneu (i de qui sí recordau els noms)? Els traductors, la feina abnegada dels quals és cabdal per a la normalitat literària, perquè fan que les literatures trenquin les fronteres lingüístiques, no sempre surten a les portades de les obres que s’encarreguen de fer-nos arribar. I encara més invisibles són quan es parla de les obres als mitjans de comunicació. Al nord d’Europa són coses que no passen. Per aquestes latituds, per sort, sempre hi ha alguna honrosa excepció: ho dic mentre m’acompanya l’edició que Arrela ha fet de La terra santa, d’Alda Merini, traduïda per Nora Albert, tal i com consta a la portada. Quan la premsa en parli, donaran visibilitat, també, en tant que autora de l’obra, a qui n’ha fet la versió?

On és el nom del traductor?
On és el nom del traductor?

No parlaré de les penoses condicions laborals en què viuen els traductors, ni dels terminis marcials que els solen imposar (i que afecten directament en la qualitat de la feina feta), o algunes clàusules draconianes a què són sotmesos (per tal de mantenir en secret alguns best sellers, per exemple: habitacions sense mòbils, ordinadors sense ports usb, registres en entrar i sortir del lloc de feina…). I açò que, des del punt de vista estrictament de l’escriptura, cal tenir molt clar que un traductor és, com ja hem dit, també autor. No és lògic, idò, que se’l consideri de segona.

Un traductor dóna un plus a l’obra que ha versionat. N’hi ha de magnífics, que garanteixen la qualitat del llibre que es llegirà. Per exemple, i parlant dels clàssics, s’ha de citar l’Odissea en la traducció de Carles Riba. Ja sé que és el cas més tòpic, però cal tornar-lo a citar perquè és també un dels més evidents. N’he llegit fragments en castellà, en prosa: res a veure amb el ritme majestuós (i rostit, de vegades, és cert) del vers ribià. En cada relectura faig una xalada, no només pels continguts sinó també pel model de llengua en què els he pogut assaborir. Parlant de la traducció de l’Odissea, força diferent és la que en va fer Joan Francesc Mira, però també és d’una solvència contrastada. Connecta molt millor amb els joves que no pas la ribiana; i açò, en parlar de clàssics, és fonamental: el model de llengua triat ajuda a fer actual aquestes obres perennes. De l’escriptor valencià, però, voldria destacar-ne una obra que potser no tothom té present, la versió dels Evangelis. Res a veure amb els textos que presenta l’edició catalana interconfessional (que, tot s’ha de dir, no es concep com a obra literària). Caldria llegir-los.

Al llarg dels anys, i seguint el lema d’una antiga campanya de visibilització de l’ofici, la llista de traductors (i traductores!) amb què me n’he anat al llit és ben llarga. Amb uns i altres les experiències han estat diverses: les decepcions també hi tenen lloc. Tenc, però, una sèrie noms de capçalera, d’aquells que són una garantia de rigor i de plaer estètic. Si llegesc Claudio Magris és perquè Anna Casasses n’és la traductora. I vaig xalar tant llegint l’italià, que qualsevol obra traduïda per Casasses té, de sortida, un valor afegit, independentment que en conegui o no l’autor, que en pot acabar condicionar la tria. Em passa el mateix amb Dovlàtov. Tenc una debilitat amb aquest autor rus. La meva gratitud a l’editorial Labreu és i serà eterna per haver-me permès de llegir aquest autor en la meva llengua. Però més agraït estic encara al fet que sigui Miquel Cabal qui n’hagi traduït els mots (i la cosmovisió): els llibres flueixen amb una força imparable i la lectura esdevé addictiva.

En canvi, hi ha l’altre extrem. Segons amb quins traductors cal anar vius. Jordi Llovet no sempre és de fiar, des del meu humil punt de vista. Ho dic parlant de dues obres en concret, Les flors del mal, de Baudelaire i La metamorfosi, de Kafka. El problema, en aquests casos, és que al traductor li manca talent literari. Llovet prioritza mantenir el sentit del text. Però amb açò no n’hi ha prou. La literatura és estètica, també (i sobretot). Comparar qualsevol de les Vint-i-cinc flors del mal baudelairianes en versió de Pere Rovira amb el treball de Llovet ajuda a entendre açò que dic.

La importància de la feina del traductor és evident quan es poden comparar els textos. En el cas català, ho podem fer amb pocs autors. Segurament Shakespeare és el més clar. De Hamlet hi ha un fotimer de versions. He llegit la de Joan Sallent i la de Salvador Oliva. Preferesc la segona. Oliva és un magnífic traductor del geni de la literatura anglesa. L’edició dels sonets de Shakespeare és paradigmàtica de com a ha de ser una edició bilingüe: un text original solvent, una versió catalana literal per a treure’n el sentit, i la traducció literària, de creació. Me n’he de quedar l’obra, tot i que el personatge no em genera simpaties (sobretot quan apareix el seu vessant més bèl·lic en les tristes batalles entre capelletes)

Si aquesta vegada he parlat de traductors és perquè el proper 30 de setembre és Sant Jeroni, que ha passat a la història per ser el creador de la versió llatina de la Bíblia, l’anomenada Vulgata, fonamental per entendre la cultura de l’Edat Mitjana. En aquesta data es commemora el Dia Internacional de la Traducció. Hi ha tota una sèrie d’activitats programades per tal de donar una major visibilitat a aquesta professió. Potser la més important, enguany i pel que fa a la llengua catalana, té forma de manifest (que es pot llegir i signar aquí). Es demana una major i millor presència d’aquests autors en la premsa escrita. A Menorca, a més, s’ha programat una activitat, #Dit2016, en què dos escriptors, Pere Gomila i Carme Cloquells, es dedicaran a traduir textos literaris en directe. El públic podrà veure, de primera mà, com és aquesta tasca tan apassionant. La cita és dijous 29, a les vuit del vespre, a la Biblioteca Pública de Maó. L’organitza l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (i ho coordina un servidor). Un número important dels associats d’aquesta entitat es dediquen a la traducció, com a escriptors que són. És una molt bona oportunitat per fer visible una feina fonamental en el món literari.

Share Button