Navega per la categoria

Pensaments

Dia 23 (3). Sobre l’admiració racional i emocional de l’amistat: el cas concret de Màrius Soler

Tenc uns amics ben especials és una frase que tothom pot amollar en determinats moments del periple vital que ens ha tocat o que hem triat viure. Ja ho cantava Roberto Carlos: “Yo quiero tener un millón de amigos/ y así más fuerte poder cantar”, però jo cant fatal i cantant més fort segur que en perdria més d’un, ni que sigui puntualment.

Avui vénc a rallar-vos d’un amic meu que és a per jo també un referent, una persona a qui admir sense matisos. Es diu Màrius Soler, és de Girona i viu a Barcelona, està casat (amb una gran dona) i té tres fills (encantadors). Fins aquí, esper que s’entengui, res de nou o d’especial. Però aniré a comentar dues vessants de la bella persona.

En primer lloc, quan el meu fill Andreu va canviar de club de futbol i vam triar l’Atlètic Sant Just no podíem sospitar, miri com es miri, que hi trobaria un amfitrió de primera categoria, de braços oberts i somriures: en Màrius. El meu fill porter i el seu gran, central: açò crea vincles que només els futbolers deuen conèixer. I els pares respectius, entre ai ai ais i patiments diversos, també creen els seus vincles i junt amb altres pares de la tribu futbolera la cosa es va anar fent gran i preciosa i encara dura i que per molts anys així sigui, siguem on siguem, però també amb les experiències i dèries automobilístiques dignes d’estudi.

En segon lloc, i de manera més pública en Màrius s’ha distingit els últims anys com a iniciador de la polida història de l’Associació INVI (Investigació és Vida) perquè quan a ell li van haver detectat càncer de mama, no en va tenir prou a fer de pacient sinó que s’ha transformat i ha esdevingut actor principal d’aquesta història posant-se a treballar per “fer visible allò que és invisible”, ja que un 2% dels casos de càncer de mama són masculins. I el que per alguns és poc, per altres és molt. Amb INVI, la col·laboració amb l’equip del Dr. Aleix Prat de l’Hospital Clínic demostra que hem d’estar orgullosos de la sanitat pública i, també, que els aplaudiments estan molt bé però que la recerca científica necessita recursos econòmics i financers per tirar endavant programes d’investigació que donin resultats a favor de la vida dels pacients amb càncer. Com per exemple, el programa TILS: Immunoteràpia contra el càncer de mama masculí del Clínic. En un sistema ideal, no caldria demanar aportacions per programes com aquest a la sanitat pública, però l’objectiu d’aquest escrit no és endinsar-me en un món de teoria política i economia sanitària (a Menorca, ja tenim en Guillem López Casasnovas per parlar amb autoritat d’aquest i altres temes) sinó, més tost, demanar-vos que dediqueu una estona a guaitar al web d’INVI, a informar-vos d’aquesta malaltia també en els homes i, si ho creieu convenient i oportú, col·laborar-hi. Jo ja ho fet però no en tenia prou fent l’aportació econòmica. Aquest és un altre granet d’arena, amic Màrius, perquè estic amb tu a fer visible el que és invisible.

Share Button

L’enemic invisible

No em deixa de sorprendre que a una comunitat de pensament crític, com sempre ha estat Xalandria, no hi hagi cap altra veu discrepant amb la realitat que estem vivint.  Potser és que en tost de tenir 44 anys fa 24 anys que tenc 20 anys, o potser m’he tornat boig realment i veig fantasmes on els altres veuen prudència, però per jo hi ha moltes evidències de què no estem davant d’un problema de salut pública, sinó davant d’un enorme canvi social global, induit i provocat, que encara no sabem entreveure on ens portarà.

De les conseqüències econòmiques i possibles causes polítiques de la famosa pandèmia ja en vaig parlar durant el primer confinament, aquí a Xalandria http://www.xalandria.cat/?p=4348   Em sap greu dir que tot el que vaig anticipar en aquell primer article no ha fet més que confirmar-se.  Pero anem per parts.

Les taxes de mortalitat del 3%, que recordem era la base que justificava totes aquestes mesures extraordinàries i estats d’alarma, s’han demostrat totalment falses, i la mentira ha arribat a ser tant evident que han hagut de suprimir aquesta informació de tots els mitjans de comunicació. Fixeu-vos que ara ja ningú xerra de morts, només d’infectats, com si infectar-se del COVID-19 fos preludi d’una mort assegurada, com si açò fos un VIH o un Ëbola, quan la realitat és que la gran majoria de positius estan essent assimptomàtics, i dels qui no ho són quasi tothom es recupera sol a casa amb l’ajuda d’aigua i medicaments bàsics.  Així idò, ja està molt clar que la pandèmia no justifica les mesures, però ara ja no sabem sortir al carrer sense mascareta i de tant en tant encara ens recorden que, si no ho volem fer per nosaltres, ho fem pels nostres pares, que ens van cuidar de petits (s’ha de tenir molta barra per recorrer a aquest sentimentalisme barat quan les xifres no quadren).

Les conseqüències econòmiques estan sent terribles.  Les socials encara no, perquè l’Estat del Benestar ha pogut parar el primer cop, però sens dubte no podrà parar el segon. Als propers mesos i anys veurem perdre la feina a molts amics i coneguts, veurem com alguns bancs (que no podran aguantar més increments de morositat) tanquen volatilitzant estalvis de molta gent, veurem com aerolínies, touroperadors i cadenes hoteleres desapareixen (incrementant els preus dels desplaçaments), restaurants i empreses d’oci seran un bonic record de quan erem joves i, si molt no m’equivoc, també veurem quebrar més d’un estat occidental. Potser quan els funcionaris, sempre a redossa del que passi al món real, comencin a no cobrar algunes nòmines, se’ns caigui la venda i veiem a quin açoll ens han fotut.

Pel que fa a les causes, segueixo pensant que la més probable és la necessitat d’occident de reduïr la dependència econòmica amb Xina, i que veurem com es repatrien fàbriques de producció industrial, com explicava al article anterior, però ara també intueixo que, a més, o aprofitant la benentesa, s’està escampant una onada de puritanisme que té per objectiu acabar amb l’oci pecaminós, és a dir, tota la vida nocturna i les activitats festives multudinàries, que són llocs idonis saltar-se els mandats divins.  Les justificacions fan ganes de riure, he arribat a sentit en primera persona a les autoritats dir que el virus s’escampa més ràpid a partir de les 2 de la matinada. I just avui el Consell de Ministres ha aprovat un estat d’alarma permanent que implica un tot de queda entre les 23:00h i les 06:00h del matí.  Açò s’assembla cada vegada més a Corea del Sud.

El fet és que aquesta mutació de la grip (en aquest punt cal recordar que un coronavirus no és res més que una familia de virus, i que totes les grips són coronavirus), convenientment amplificada pels mitjans de comunicació (i aquí recordem que hi ha 4 agències, només 4, que generen la pràctica totalitat de noticies del món occidental), ha esdevingut un instrument de por perfecte pel control i canvi social, un enemic invisible que justifica qualsevol mesura que es vulgui prendre, per imbècil que pugui semblar. I recordem que, com ja hem vist repetidament, les mesures extraordinàries que es prolonguen en el temps s’acaben convertint en normalitat, serveixi d’exemple la seguretat dels aeroports després del 11S.

La veritat és que, arribats a aquest punt, em sento una mica com el fillet de la fàbula del rei despullat, on al rei el vesteixen amb un teles precioses que només podia veure la gent llesta, i on ningú volia admetre que veia al rei despullat, fins que un fillet crida: “Però que no ho veis, que va en pilotes !!”.  Idò.

 

 

Share Button

Coronavirus o la Gran Depressió del segle XXI

Ens trobem tots en una situació que semblava impossible fa unes setmanes enrere, en un estat d’alarma que restringeix la lliure circulació de persones i obliga al confinament domiciliari. Però, com hem arribat fins aquí? Tant perillós és aquest virus com per a posar en perill l’economia mundial, i arriscar-nos a provocar la Gran Depressió del segla XXI?

Aquí és on, una petita confusió, deliberada o no (després en xerrarem), en la taxa de mortalitat del virus marca la diferència. Les mesures actuals s’han pres sota la hipòtesi que la mortalitat del virus supera el 3% de la població infectada, cosa que realment seria un desastre. El problema és que la certesa d’aquesta xifra és molt discutible, per múltiples motius, entre ells la falta de tests, la falta de símptomes en la gran majoria dels casos (cosa que ens converteix en portadors silenciosos), i la no comptabilització de multitud de casos que superen el virus sense sortir de casa ni de reportar el cas.

Continua llegint

Share Button

L’amor o l’antítesi de la raó

Xalandria és, sens dubte, un magnífic punt de trobada per a la reflexió i el debat. I ho és des de fa ja molts anys. Aquí hem pogut llegir magnífics escrits sobre política, llengua, economia, literatura, cinema i també sobre alguns dels grans temes transcendentals, com la mort o l’amistat. Sorprèn, però, que no s’hagi tractat més que de refiló (almenys fins a on la meva memòria recorda), el tema inspirador per excel·lència, el que sens dubte ha fet córrer més rius de tinta damunt paper i, abans que això d’escriure es posés de moda, el que inspirava amb més freqüència les històries de joglars i trovadors. Ja haureu endevinat que m’estic referint a l’amor, però a l’AMOR en majúscules, a l’amor irracional i conseqüent, a aquell sentiment que no tothom ha tingut la sort (o la desgràcia) de viure però que et marca per sempre.

I és curiós que sigui jo precisament, potser el més científic i quadriculat del ranxo, qui es decideixi a escriure sobre aquest tema. Durant molt de temps em vaig creure l’explicació que defensava que açò de l’amor era un invent cristià per a sustentar la monogàmia, que a l’època romana el Sant Valentí es celebrava amb una bacanal, i que en el fons açò d’enamorar-se no era més que un artifici cultural. Ho veia com un instint animal d’aparellament envoltat de meta-estructura antropològica. I em sentia còmode amb aquesta explicació. Les parelles que havia tingut hi encaixaven perfectament. Hi havia una atracció inicial, és clar, després convivíem en harmonia, ens teníem respecte, de vegades admiració, desig de tant en tant, i avançàvem per la vida amb certa prosperitat i sense perdre el seny. Es podria dir que havíem aconseguit tot el que volíem i érem feliços. Jo fins i tot estava convençut que estimar era exactament açò, aquesta vida assenyada amb una persona amb la qui t’entens adequadament.

Continua llegint

Share Button

Starting up in Menorca

El divendres passat vaig tenir l’honor de rebre un reconeixement a la fira Innovem Fest 2018, en tant que impulsor d’un projecte empresarial que representa els valors i objectius d’aquest col·lectiu.

Estem molt orgulloses de rebre aquesta distinció, us dic de tot cor que representa molt per noltros, perquè noltros som fills de l’esperit Innovem. D’Innovem, de les Tech Talks que organitzava en Martin Varsavsky a Menorca, del Plató de Joves empresaris i també dels premis de Jove Emprenedor, que vam guanyar al 2012. I vull donar les gràcies públicament a tots aquells que, mitjançat aquestes iniciatives tant enriquidores, van aconseguir despertar-me el gen emprenedor, em van empènyer a somiar, a pensar a l’engròs, i a creure que tot era possible. Gràcies especialment a en Joan Sánchez i a en Tiago Barro, que eren a la directiva de Joves Empresaris en aquells temps, a en Toni Febrer, que a més ens va portar el nostre primer gran client, nada menys que a Cuba, a en David Baret, que me va ensenyar a xerrar en públic, a en Marcos Martín i en Ricard Garriga, que mos van convidar a participar al primer Menorca Millennials i, sobretot, sobretot,  a na Carmen Crespo, autèntica alma màter del foment de l’emprenedoria a Menorca. Gràcies a tots els que han cregut en noltros i s’hi heu jugat doblers, tant empresaris com particulars, perquè pràcticament tot el finançament que hem tingut fins ara ha sortit de Menorca, i gràcies especialment als magnífics professionals del nostre equip, molts dels quals van deixar feines més estables per a sumar-se aquesta aventura. En definitiva, gràcies a tots els que ens heu ajudat a aixecar aquest projecte tant polit que, tot i estar encara enfora de ser un èxit rotund, ja comença a tenir forma i bon color.

La meva vida ha canviat moltíssim des que vaig veure decidir crear una startup a Menorca. Vaig deixar enrere la meva zona de comfort i encara no l’he tornada a trepitjar. Han estat 6 anys molt intensos en tots els aspectes, plens d’aventures, de viatges i d’aprenentatges. També hi ha hagut moments complicats i algun mal de cap, però ha estat, sense cap mena de dubtes, l’època de la meva vida en què més coses he après. I és que la metamorfosi de programador introvertit a empresari tecnològic no és senzilla, ho he hagut de canviar pràcticament tot.

Per començar, jo només me posava traje si havia d’anar a demanar una hipoteca al banc. Ara he entès que la imatge que projectis és molt important, especialment quan estàs començant i no et coneix ningú, així que ja no m’incomoda anar ben vestit i amb sa barba més aclarida. Tampoc sabia xerrar en públic, i ara som capaç de fer-ho mig be en tres idiomes.

Quan un es decideix a començar una aventura com aquesta ha d’estar molt segur d’ell mateix, perquè el més habitual és que tot l’entorn social, parella, família i amics, intentin treure-t’ho del cap. És normal, estem dins una societat que te molta por al risc.  I tenen part de raó, és difícil que una startup tecnològica funcioni. Més d’un 60% de les empreses que s’obren tanquen abans de dos anys, i un 90% de les startups no arriba als tres anys de vida. De les que sobreviuen, la majoria mai aconsegueixen créixer segons els somnis inicials, i només un 1% es consideren realment un èxit, entès aquest com una multiplicació important de la inversió.

El nostre sistema educatiu està dissenyat per a formar funcionaris, no emprenedors, i els que decidim fer aquest camí som vistos com a bojos, massa ambiciosos  i gent amb poc seny. Però si tenim clar els riscos i les nostres capacitats, llavors hem de mirar endavant i no deixar que mos aturi ningú.

Un cop vençut el fre de l’entorn social, la primera passa és aconseguir finançament. Hi milers i milers de llibres i articles sobre açò, però feu-me cas, cap inversor professional posarà un duro al vostre projecte fins que tingueu un producte que ja es ven, i tu el que vols és arribar a construir un producte que es vengui. És un peix que es mossega la cua, i la única opció és trobar amics o coneguts que sàpiguen com de bo que ets en la teva feina, que confiïn en tu, i que estiguin disposats a jugar-se els primers doblers en el teu projecte. En el nostre cas, aquesta figura de padrí la va fer n’Oriol Segura, d’Aquitania, i el seu amic Cesc, que van confiar amb noltros quan aquest projecte era només quatre idees damunt d’un paper. Després d’aconseguir aquesta primera inversió privada tot és més fàcil, hi ha ajudes públiques que la complementen, els bancs també te’n deixen un poquet, i mal que mal pots anar tirant fins a tenir el primer prototip vendible.

El segon pas, super important, és aconseguir reunir un equip amb talent. Necessites tenir al teu costat els millors entre els millors si vols fer res serio. Però hi ha un problema, aquesta gent tenen tots bones feines, i tu no tens un duro. Has de saber vendre molt be el projecte perquè gent realment bona vengui a fer feina amb tu. Aquesta és la principal raó perquè totes les startups tenim futbolins i taules de ping pong a l’oficina.  Al final, sobretot quan comences, a part d’assegurar-te que la gent xali has de fer-los partícips del projecte, és la única manera.

Després ve el mite de la idea. Tu et penses que has tingut una idea genial, boníssima, que segur que no falla. Però després d’aconseguir finançament per portar-la a terme i ajuntar un equip amb talent que l’executi, arribes al mercat, treus el teu producte ple d’il·lusió. “Amb aquesta web que hem fet i amb una idea tant bona mos forrarem”, penses. Però passa un dia, dos, una setmana, i ha passat un mes i no t’ho ha comprat ni la família!! I ara què feim? Ara toca pivotar, que vol dir reenfocar el que hagis fet cap a una cosa que el mercat necessiti i estigui disposat a pagar. Moltes empreses moren en aquest punt, però els que són realment caparruts (ara li diuen resilients), aconsegueixen tirar endavant.

Mentre tot açò passa, els que pensen que estàs com una cabra segueixen “animant-te”: “Què, com va? Ja us heu fet rics?” I tu: “Be, encara no guanyam doblers, esteim començant …” Llavors els hi falta afegir allò de “Ja veuràs quina òstia que et fotràs, ja”. No ho diuen, no, però ho pensen, eh.

Per sort, també et trobes gent que et fa costat i que segueix apostant per tu i pel teu projecte. De vegades les persones més insospitades, però us puc assegurar que quan fas memòria te’n recordes de tots i cada un dels que t’han ajudat en els moments difícils.  A noltros, els que mos van treure de l’apuro en un moment realment complicat, van ser en Vicent i en Pere de Cárnicas Víper. I voltros pensareu, què fan uns carnissers invertint en tecnologia? I jo us diré: és que no són només carnissers, no, també són uns empresaris brillants. Tant bons que van tenir prou intuïció i prou ganes d’ajudar a que una startup funcionés a Menorca com per a  decidir apostar-hi.

De fet la gent tòxica i negativa va desapareixent tota sola a mida que el projecte avança. Quan les coses comencen a anar be, deixen de demanar pel teu negoci. I tu penses “Va, demana ara, demana!”, però no, ja no és tema d’interès. Tampoc faltaran els que et diguin que has tingut sort. Aquests fan molta ràbia. Com que sort? Sort és que et toqui la loteria. Sort és anar al Casino i guanyar a la ruleta. Que una empresa funcioni no és qüestió de sort, es requereix empenta, talent, determinació i molts sacrificis fins que la cosa arranca.

Però la cosa no acaba aquí, quan ja has tingut “sort” i tens un producte que el mercat comença a comprar, falta ser capaç de fer-ho créixer fins a convertir-te en un jugador important a nivell mundial. S’ha d’internacionalitzar l’empresa, incorporar gent bona en  màrketing, en vendes, en comunicació … més coses de les que no tenia ni idea i que he hagut d’aprendre aquests anys. Afortunadament hi ha molt de talent menorquí escampat pel món i amb ganes de poder trobar una feina interessant a l’illa, així que, si realment el teu projecte és interessant, no falten candidats. I en aquesta etapa ja no vas tant ofegat de doblers, o sigui que són més fàcils de convèncer, encara que el futbolin i el ping pong segueixen ajudant molt.

A Mabrian tenim dos lemes, un en anglès que diu “Think Big. No, bigger than that” i un altre en menorquí que diu “No podem perdre mai”. I crec que la conjunció dels dos reflecteix molt be el nostre esperit. S’ha d’apuntar molt apunt i tenir la ferma convicció de que no pots fallar. Només així tal vegada, i només tal vegada, arribis a bon port amb els teus somnis.

M’agradaria acabar la demanant-vos un favor a tots. Injecteu als vostres fills i filles l’esperit emprenedor de ben petits. Que aprenguin a arriscar, que aprenguin a lluitar per aconseguir les coses, i sobretot que aprenguin a somiar. És la millor inversió que podem fer pel seu futur (i pel nostre, perquè si em d’esperar que mos paguin les pensions els que creuen en la sort anem llestos!!!)

Share Button

El setè dia

Article publicat al diari Menorca el passat dia 5 de febrer

-Quina mala passada, eh, haver de fer feina en diumenge!

-Sí, mentre hi hagi gent com tu que hi vengui a comprar!

Aquesta va ser una conversa que vaig sentir entre una caixera i una clienta un diumenge matí. Zasca! (en diuen ara). Jo, en tot cas, també hi era. Perquè més d’un diumenge m’ha tocat anar-hi, quan he deixat passar la setmana, normalment carregada de feina, i arriba diumenge i no hi ha dinar. Que ningú cregui, però, que hi vaig sense fer anàlisi de consciència. Perquè, per moltes decisions polítiques que hi hagi, la política també la feim nosaltres, cada dia, encara que sigui amb la senzilla decisió de quan i on anam a comprar. Continua llegint

Share Button

Setembre

Sempre fos setembre. I amb açò ja estaria tot dit. Però escriurem un poc més encara que res no superarà la saviesa popular d’una dita com la de sempre fos setembre. Per què, deman, que no ve de gust fer o començar a fer aquest mes? I amb açò ja estaria tot demanat, però escriurem un poc més. A més, a totes les coses bones que du aquest mes –si el comparau amb la collonada còsmica que suposen juliol i agost no hi ha color- resulta que, a més, enguany (i deu ser de les poques positives que du incorporades aquest cabronàs 2012) el mes ha començat amb tardor avançada, única resposta possible d’un mes tan savi com el setembre a la calorada de l’agost (qualcú sap com portar als tribunals la calor subtropical que ha fet a l’agost, a canvi d’absolutament res, emperò res de bo?).

No som parcial, les coses són com són i setembre està per sobre de parcialitats, gustos, capricis i altres demostracions del lliure albir dels sàpiens, les coses són com són i sempre fos setembre.

Es tracta, idò, d’aprofitar-lo. Des del respecte cap als 30 dies que ens regala aquest mes, tinguem especial atenció a l’hora d’acomiadar bé les vacances i l’estiu, que malauradament es confonen sempre; de xalar fins baix –índex variable segons el cas- les festes de Gràcia “A la ciutat alegre de Maó,/ la meva ciutat blanca,” ara en mans de mala gent (m’he contingut perquè si no hauria escrit pèrfids malparits pudents); de fer les últimes calades a la mar (gent, l’estiu no és acabat i és d’ases anar a la platja quan fa més calor i no anar-hi quan s’hi està fantàsticament bé), de plantejar-se, amb humilitat i coratge (en farà falta un caramull, o dos) el curs que ens espera, i que ja sabeu que és el que realment marca i dictamina el sentit del devenir del temps, no la dictadura calendària del gener-desembre, sinó la de setembre-agost, perquè sempre fos setembre.

Escoltau la música que vulgueu i llegiu el que hagueu de llegir, setembre us ajudarà a triar bé, no falla mai. I servidor deixa -com alguns esportistes quan deixen la seva activitat professional quan són dalt de tot i no en hores baixes- la seva activitat de cronista mensual en el millor moment possible: setembre. He xalat i m’he divertit escrivint sobre cada mes, o emprant cada mes com a excusa per escriure del que jo vull escriure. I si no passam prest a l’atac escriure esdevindrà l’única activitat que podrem fer clandestinament.

Share Button

Agost

Fa rost. Imperial, com havia avançat al juliol, s’allargassa de mala manera 31 dies. La veritable i única raó d’esser d’aquest mes és finir per donar entrada a setembre. De totes maneres, si és que  la 6/49 no em somriu prest, serà el primer agost que no faré ni un dia a Menorca, la qual cosa, per més agost que sigui, no té massa sentit, però les coses enguany han anat així (i així com van, ja veurem quan podrem tornar venir els 4 a Menorca…). Les coses bones que té agost no són mèrit seu, escrivim-ho clar i català: festes de sant Gaietà i festes de sant Climent, amb places perfectes per estrenar gent jove en els jaleos (de diumenge matí, és clar). Tant a can Pau com a can Fonsu hi voldria esser emperò ja he deixat escrit que si no es gràcies a l’impost dels imbècils (loteria) difícil serà moure’s gaire.

Deixant de banda ja agost, que no es mereix que aquestes hores jo em posi a escriure, faig una recomanació literària per a veure si em feis un poc de cas prest amb el nostre home a Sícilia, Andrea Camilleri, de qui he llegit a casa dels pares L’olor de la nit, amb magnífica de traducció de Pau Vidal. Tornat a l’Hospitalet, recuper Calders i ja està tot dit literàriament. Musicalment, Alexandra leaving, amb aquell inici de “Suddenly the night has grown colder”, i que un amic com cal em va recordar a cala Corb fa pocs dies mentre una jove vinguda no sé d’on cantava l'”Aleluyah” del gran molt grandiós Leonard Cohen.

Share Button

Juliol

Com l’agost, és un mes imperial. Massa llarg i massa calorós. Però són vacances, i sembla com si aquesta desitjada circumstància eclipsàs altres consideracions. Nosaltres l’hem començat enfora de la metròpoli, amb un breu però necessari repòs al nord del Solsonès, carregant-nos de frescor, llençol per dormir, bons aliments, gent sana i no mirar el rellotge.

Esportivament, és el mes del Tour, que fa molts anys que no seguesc però tanmateix les etapes als Alps (sobretot Alpe d’Huez) i al Pirineu (sobretot el Tourmalet) són per no perdre-se-les. Jo som dels que recorda  Claudio Chiapucci atacant en descens i plovent.

I malgrat que el juny no prometia temps lector resulta que puc fer tres bones recomanacions. El temps envelleix de pressa, del gran molt gran Antonio Tabucchi (traspassat fa mot poc), m’ha agradat molt perquè connecta amb molta destressa els diferents contes que conté amb la història europea de la Guerra Freda, o de les seves conseqüències. Alliberament, de Sándor Márai, ens trallada magistralment (cap novetat, idò) al Budapest ocupat pels nazis i assetjat pels bolxevics, a través de la història d’una dona jove amagada, amb d’altres, al soterrani d’un edifici a l’espera del que el títol anuncia. I per acabar, La vida per rail, de Ramon Erra, és un exercici narratiu mereixedor dels millors elogis i continua demostrant, com a El nus del mocador, que té una agudesa descriptiva dels personatges i de les diferents situacions, que tenen lloc en aquesta o altra estació de tren, pròpia dels mestres. Afegesc, per rematar, que hi ha hagut històries i personatges dels contes de Tabucchi i d’Erra que se m’han mesclat dins el cap, deu ser cosa de la calor.

I per aquest juliol, estava content de conjugar el verb rellegir, però començada la lectura de Cròniques de la veritat oculta, del grandiós Pere Calders, tenc la seguretat de no haver llegit aquest llibre abans, la qual cosa és molt poc raonable. I musicalment, me repetesc amb el Going home de Mark Knopfler, perquè mitjan mes serem a Menorca, i la resta és senzillament relativament poc important.

Share Button

Juny

Juny serveix per escatar el curs, per celebrar la Patum i sant Joan (hi haurà ocasió per ser a Berga i a Ciutadella un juny del mateix any abans que em jubili o em toqui la 6/49?). I per corregir, avaluar, recuperar i tornar a corregir i a avaluar i a atendre reclamacions, consultes i més reclamacions i per reunir-se reunits en reunions ara d’açò ara d’allò fins que finalment el divendres 29 ho tanqui tot fins al setembre que enguany tornarà a ser mes de recuperacions, i avaluacions i reclamacions i etcèteres.

I la resta no és massa important, honestament. Per tant, no parlarem ni de lectures ni de músiques ni pel·lícules; és que estic corregint i corregint i preparant classes i sessions de tutoria i revisions de correccions i traspàs a açò que en diuen llibreta de notes. Sort que és de temps de cireres.

Share Button