Navega per la categoria

Pensaments

L’amor o l’antítesi de la raó

Xalandria és, sens dubte, un magnífic punt de trobada per a la reflexió i el debat. I ho és des de fa ja molts anys. Aquí hem pogut llegir magnífics escrits sobre política, llengua, economia, literatura, cinema i també sobre alguns dels grans temes transcendentals, com la mort o l’amistat. Sorprèn, però, que no s’hagi tractat més que de refiló (almenys fins a on la meva memòria recorda), el tema inspirador per excel·lència, el que sens dubte ha fet córrer més rius de tinta damunt paper i, abans que això d’escriure es posés de moda, el que inspirava amb més freqüència les històries de joglars i trovadors. Ja haureu endevinat que m’estic referint a l’amor, però a l’AMOR en majúscules, a l’amor irracional i conseqüent, a aquell sentiment que no tothom ha tingut la sort (o la desgràcia) de viure però que et marca per sempre.

I és curiós que sigui jo precisament, potser el més científic i quadriculat del ranxo, qui es decideixi a escriure sobre aquest tema. Durant molt de temps em vaig creure l’explicació que defensava que açò de l’amor era un invent cristià per a sustentar la monogàmia, que a l’època romana el Sant Valentí es celebrava amb una bacanal, i que en el fons açò d’enamorar-se no era més que un artifici cultural. Ho veia com un instint animal d’aparellament envoltat de meta-estructura antropològica. I em sentia còmode amb aquesta explicació. Les parelles que havia tingut hi encaixaven perfectament. Hi havia una atracció inicial, és clar, després convivíem en harmonia, ens teníem respecte, de vegades admiració, desig de tant en tant, i avançàvem per la vida amb certa prosperitat i sense perdre el seny. Es podria dir que havíem aconseguit tot el que volíem i érem feliços. Jo fins i tot estava convençut que estimar era exactament açò, aquesta vida assenyada amb una persona amb la qui t’entens adequadament.

Continua llegint

Share Button

Starting up in Menorca

El divendres passat vaig tenir l’honor de rebre un reconeixement a la fira Innovem Fest 2018, en tant que impulsor d’un projecte empresarial que representa els valors i objectius d’aquest col·lectiu.

Estem molt orgulloses de rebre aquesta distinció, us dic de tot cor que representa molt per noltros, perquè noltros som fills de l’esperit Innovem. D’Innovem, de les Tech Talks que organitzava en Martin Varsavsky a Menorca, del Plató de Joves empresaris i també dels premis de Jove Emprenedor, que vam guanyar al 2012. I vull donar les gràcies públicament a tots aquells que, mitjançat aquestes iniciatives tant enriquidores, van aconseguir despertar-me el gen emprenedor, em van empènyer a somiar, a pensar a l’engròs, i a creure que tot era possible. Gràcies especialment a en Joan Sánchez i a en Tiago Barro, que eren a la directiva de Joves Empresaris en aquells temps, a en Toni Febrer, que a més ens va portar el nostre primer gran client, nada menys que a Cuba, a en David Baret, que me va ensenyar a xerrar en públic, a en Marcos Martín i en Ricard Garriga, que mos van convidar a participar al primer Menorca Millennials i, sobretot, sobretot,  a na Carmen Crespo, autèntica alma màter del foment de l’emprenedoria a Menorca. Gràcies a tots els que han cregut en noltros i s’hi heu jugat doblers, tant empresaris com particulars, perquè pràcticament tot el finançament que hem tingut fins ara ha sortit de Menorca, i gràcies especialment als magnífics professionals del nostre equip, molts dels quals van deixar feines més estables per a sumar-se aquesta aventura. En definitiva, gràcies a tots els que ens heu ajudat a aixecar aquest projecte tant polit que, tot i estar encara enfora de ser un èxit rotund, ja comença a tenir forma i bon color.

La meva vida ha canviat moltíssim des que vaig veure decidir crear una startup a Menorca. Vaig deixar enrere la meva zona de comfort i encara no l’he tornada a trepitjar. Han estat 6 anys molt intensos en tots els aspectes, plens d’aventures, de viatges i d’aprenentatges. També hi ha hagut moments complicats i algun mal de cap, però ha estat, sense cap mena de dubtes, l’època de la meva vida en què més coses he après. I és que la metamorfosi de programador introvertit a empresari tecnològic no és senzilla, ho he hagut de canviar pràcticament tot.

Per començar, jo només me posava traje si havia d’anar a demanar una hipoteca al banc. Ara he entès que la imatge que projectis és molt important, especialment quan estàs començant i no et coneix ningú, així que ja no m’incomoda anar ben vestit i amb sa barba més aclarida. Tampoc sabia xerrar en públic, i ara som capaç de fer-ho mig be en tres idiomes.

Quan un es decideix a començar una aventura com aquesta ha d’estar molt segur d’ell mateix, perquè el més habitual és que tot l’entorn social, parella, família i amics, intentin treure-t’ho del cap. És normal, estem dins una societat que te molta por al risc.  I tenen part de raó, és difícil que una startup tecnològica funcioni. Més d’un 60% de les empreses que s’obren tanquen abans de dos anys, i un 90% de les startups no arriba als tres anys de vida. De les que sobreviuen, la majoria mai aconsegueixen créixer segons els somnis inicials, i només un 1% es consideren realment un èxit, entès aquest com una multiplicació important de la inversió.

El nostre sistema educatiu està dissenyat per a formar funcionaris, no emprenedors, i els que decidim fer aquest camí som vistos com a bojos, massa ambiciosos  i gent amb poc seny. Però si tenim clar els riscos i les nostres capacitats, llavors hem de mirar endavant i no deixar que mos aturi ningú.

Un cop vençut el fre de l’entorn social, la primera passa és aconseguir finançament. Hi milers i milers de llibres i articles sobre açò, però feu-me cas, cap inversor professional posarà un duro al vostre projecte fins que tingueu un producte que ja es ven, i tu el que vols és arribar a construir un producte que es vengui. És un peix que es mossega la cua, i la única opció és trobar amics o coneguts que sàpiguen com de bo que ets en la teva feina, que confiïn en tu, i que estiguin disposats a jugar-se els primers doblers en el teu projecte. En el nostre cas, aquesta figura de padrí la va fer n’Oriol Segura, d’Aquitania, i el seu amic Cesc, que van confiar amb noltros quan aquest projecte era només quatre idees damunt d’un paper. Després d’aconseguir aquesta primera inversió privada tot és més fàcil, hi ha ajudes públiques que la complementen, els bancs també te’n deixen un poquet, i mal que mal pots anar tirant fins a tenir el primer prototip vendible.

El segon pas, super important, és aconseguir reunir un equip amb talent. Necessites tenir al teu costat els millors entre els millors si vols fer res serio. Però hi ha un problema, aquesta gent tenen tots bones feines, i tu no tens un duro. Has de saber vendre molt be el projecte perquè gent realment bona vengui a fer feina amb tu. Aquesta és la principal raó perquè totes les startups tenim futbolins i taules de ping pong a l’oficina.  Al final, sobretot quan comences, a part d’assegurar-te que la gent xali has de fer-los partícips del projecte, és la única manera.

Després ve el mite de la idea. Tu et penses que has tingut una idea genial, boníssima, que segur que no falla. Però després d’aconseguir finançament per portar-la a terme i ajuntar un equip amb talent que l’executi, arribes al mercat, treus el teu producte ple d’il·lusió. “Amb aquesta web que hem fet i amb una idea tant bona mos forrarem”, penses. Però passa un dia, dos, una setmana, i ha passat un mes i no t’ho ha comprat ni la família!! I ara què feim? Ara toca pivotar, que vol dir reenfocar el que hagis fet cap a una cosa que el mercat necessiti i estigui disposat a pagar. Moltes empreses moren en aquest punt, però els que són realment caparruts (ara li diuen resilients), aconsegueixen tirar endavant.

Mentre tot açò passa, els que pensen que estàs com una cabra segueixen “animant-te”: “Què, com va? Ja us heu fet rics?” I tu: “Be, encara no guanyam doblers, esteim començant …” Llavors els hi falta afegir allò de “Ja veuràs quina òstia que et fotràs, ja”. No ho diuen, no, però ho pensen, eh.

Per sort, també et trobes gent que et fa costat i que segueix apostant per tu i pel teu projecte. De vegades les persones més insospitades, però us puc assegurar que quan fas memòria te’n recordes de tots i cada un dels que t’han ajudat en els moments difícils.  A noltros, els que mos van treure de l’apuro en un moment realment complicat, van ser en Vicent i en Pere de Cárnicas Víper. I voltros pensareu, què fan uns carnissers invertint en tecnologia? I jo us diré: és que no són només carnissers, no, també són uns empresaris brillants. Tant bons que van tenir prou intuïció i prou ganes d’ajudar a que una startup funcionés a Menorca com per a  decidir apostar-hi.

De fet la gent tòxica i negativa va desapareixent tota sola a mida que el projecte avança. Quan les coses comencen a anar be, deixen de demanar pel teu negoci. I tu penses “Va, demana ara, demana!”, però no, ja no és tema d’interès. Tampoc faltaran els que et diguin que has tingut sort. Aquests fan molta ràbia. Com que sort? Sort és que et toqui la loteria. Sort és anar al Casino i guanyar a la ruleta. Que una empresa funcioni no és qüestió de sort, es requereix empenta, talent, determinació i molts sacrificis fins que la cosa arranca.

Però la cosa no acaba aquí, quan ja has tingut “sort” i tens un producte que el mercat comença a comprar, falta ser capaç de fer-ho créixer fins a convertir-te en un jugador important a nivell mundial. S’ha d’internacionalitzar l’empresa, incorporar gent bona en  màrketing, en vendes, en comunicació … més coses de les que no tenia ni idea i que he hagut d’aprendre aquests anys. Afortunadament hi ha molt de talent menorquí escampat pel món i amb ganes de poder trobar una feina interessant a l’illa, així que, si realment el teu projecte és interessant, no falten candidats. I en aquesta etapa ja no vas tant ofegat de doblers, o sigui que són més fàcils de convèncer, encara que el futbolin i el ping pong segueixen ajudant molt.

A Mabrian tenim dos lemes, un en anglès que diu “Think Big. No, bigger than that” i un altre en menorquí que diu “No podem perdre mai”. I crec que la conjunció dels dos reflecteix molt be el nostre esperit. S’ha d’apuntar molt apunt i tenir la ferma convicció de que no pots fallar. Només així tal vegada, i només tal vegada, arribis a bon port amb els teus somnis.

M’agradaria acabar la demanant-vos un favor a tots. Injecteu als vostres fills i filles l’esperit emprenedor de ben petits. Que aprenguin a arriscar, que aprenguin a lluitar per aconseguir les coses, i sobretot que aprenguin a somiar. És la millor inversió que podem fer pel seu futur (i pel nostre, perquè si em d’esperar que mos paguin les pensions els que creuen en la sort anem llestos!!!)

Share Button

El setè dia

Article publicat al diari Menorca el passat dia 5 de febrer

-Quina mala passada, eh, haver de fer feina en diumenge!

-Sí, mentre hi hagi gent com tu que hi vengui a comprar!

Aquesta va ser una conversa que vaig sentir entre una caixera i una clienta un diumenge matí. Zasca! (en diuen ara). Jo, en tot cas, també hi era. Perquè més d’un diumenge m’ha tocat anar-hi, quan he deixat passar la setmana, normalment carregada de feina, i arriba diumenge i no hi ha dinar. Que ningú cregui, però, que hi vaig sense fer anàlisi de consciència. Perquè, per moltes decisions polítiques que hi hagi, la política també la feim nosaltres, cada dia, encara que sigui amb la senzilla decisió de quan i on anam a comprar. Continua llegint

Share Button

Setembre

Sempre fos setembre. I amb açò ja estaria tot dit. Però escriurem un poc més encara que res no superarà la saviesa popular d’una dita com la de sempre fos setembre. Per què, deman, que no ve de gust fer o començar a fer aquest mes? I amb açò ja estaria tot demanat, però escriurem un poc més. A més, a totes les coses bones que du aquest mes –si el comparau amb la collonada còsmica que suposen juliol i agost no hi ha color- resulta que, a més, enguany (i deu ser de les poques positives que du incorporades aquest cabronàs 2012) el mes ha començat amb tardor avançada, única resposta possible d’un mes tan savi com el setembre a la calorada de l’agost (qualcú sap com portar als tribunals la calor subtropical que ha fet a l’agost, a canvi d’absolutament res, emperò res de bo?).

No som parcial, les coses són com són i setembre està per sobre de parcialitats, gustos, capricis i altres demostracions del lliure albir dels sàpiens, les coses són com són i sempre fos setembre.

Es tracta, idò, d’aprofitar-lo. Des del respecte cap als 30 dies que ens regala aquest mes, tinguem especial atenció a l’hora d’acomiadar bé les vacances i l’estiu, que malauradament es confonen sempre; de xalar fins baix –índex variable segons el cas- les festes de Gràcia “A la ciutat alegre de Maó,/ la meva ciutat blanca,” ara en mans de mala gent (m’he contingut perquè si no hauria escrit pèrfids malparits pudents); de fer les últimes calades a la mar (gent, l’estiu no és acabat i és d’ases anar a la platja quan fa més calor i no anar-hi quan s’hi està fantàsticament bé), de plantejar-se, amb humilitat i coratge (en farà falta un caramull, o dos) el curs que ens espera, i que ja sabeu que és el que realment marca i dictamina el sentit del devenir del temps, no la dictadura calendària del gener-desembre, sinó la de setembre-agost, perquè sempre fos setembre.

Escoltau la música que vulgueu i llegiu el que hagueu de llegir, setembre us ajudarà a triar bé, no falla mai. I servidor deixa -com alguns esportistes quan deixen la seva activitat professional quan són dalt de tot i no en hores baixes- la seva activitat de cronista mensual en el millor moment possible: setembre. He xalat i m’he divertit escrivint sobre cada mes, o emprant cada mes com a excusa per escriure del que jo vull escriure. I si no passam prest a l’atac escriure esdevindrà l’única activitat que podrem fer clandestinament.

Share Button

Agost

Fa rost. Imperial, com havia avançat al juliol, s’allargassa de mala manera 31 dies. La veritable i única raó d’esser d’aquest mes és finir per donar entrada a setembre. De totes maneres, si és que  la 6/49 no em somriu prest, serà el primer agost que no faré ni un dia a Menorca, la qual cosa, per més agost que sigui, no té massa sentit, però les coses enguany han anat així (i així com van, ja veurem quan podrem tornar venir els 4 a Menorca…). Les coses bones que té agost no són mèrit seu, escrivim-ho clar i català: festes de sant Gaietà i festes de sant Climent, amb places perfectes per estrenar gent jove en els jaleos (de diumenge matí, és clar). Tant a can Pau com a can Fonsu hi voldria esser emperò ja he deixat escrit que si no es gràcies a l’impost dels imbècils (loteria) difícil serà moure’s gaire.

Deixant de banda ja agost, que no es mereix que aquestes hores jo em posi a escriure, faig una recomanació literària per a veure si em feis un poc de cas prest amb el nostre home a Sícilia, Andrea Camilleri, de qui he llegit a casa dels pares L’olor de la nit, amb magnífica de traducció de Pau Vidal. Tornat a l’Hospitalet, recuper Calders i ja està tot dit literàriament. Musicalment, Alexandra leaving, amb aquell inici de “Suddenly the night has grown colder”, i que un amic com cal em va recordar a cala Corb fa pocs dies mentre una jove vinguda no sé d’on cantava l'”Aleluyah” del gran molt grandiós Leonard Cohen.

Share Button

Juliol

Com l’agost, és un mes imperial. Massa llarg i massa calorós. Però són vacances, i sembla com si aquesta desitjada circumstància eclipsàs altres consideracions. Nosaltres l’hem començat enfora de la metròpoli, amb un breu però necessari repòs al nord del Solsonès, carregant-nos de frescor, llençol per dormir, bons aliments, gent sana i no mirar el rellotge.

Esportivament, és el mes del Tour, que fa molts anys que no seguesc però tanmateix les etapes als Alps (sobretot Alpe d’Huez) i al Pirineu (sobretot el Tourmalet) són per no perdre-se-les. Jo som dels que recorda  Claudio Chiapucci atacant en descens i plovent.

I malgrat que el juny no prometia temps lector resulta que puc fer tres bones recomanacions. El temps envelleix de pressa, del gran molt gran Antonio Tabucchi (traspassat fa mot poc), m’ha agradat molt perquè connecta amb molta destressa els diferents contes que conté amb la història europea de la Guerra Freda, o de les seves conseqüències. Alliberament, de Sándor Márai, ens trallada magistralment (cap novetat, idò) al Budapest ocupat pels nazis i assetjat pels bolxevics, a través de la història d’una dona jove amagada, amb d’altres, al soterrani d’un edifici a l’espera del que el títol anuncia. I per acabar, La vida per rail, de Ramon Erra, és un exercici narratiu mereixedor dels millors elogis i continua demostrant, com a El nus del mocador, que té una agudesa descriptiva dels personatges i de les diferents situacions, que tenen lloc en aquesta o altra estació de tren, pròpia dels mestres. Afegesc, per rematar, que hi ha hagut històries i personatges dels contes de Tabucchi i d’Erra que se m’han mesclat dins el cap, deu ser cosa de la calor.

I per aquest juliol, estava content de conjugar el verb rellegir, però començada la lectura de Cròniques de la veritat oculta, del grandiós Pere Calders, tenc la seguretat de no haver llegit aquest llibre abans, la qual cosa és molt poc raonable. I musicalment, me repetesc amb el Going home de Mark Knopfler, perquè mitjan mes serem a Menorca, i la resta és senzillament relativament poc important.

Share Button

Juny

Juny serveix per escatar el curs, per celebrar la Patum i sant Joan (hi haurà ocasió per ser a Berga i a Ciutadella un juny del mateix any abans que em jubili o em toqui la 6/49?). I per corregir, avaluar, recuperar i tornar a corregir i a avaluar i a atendre reclamacions, consultes i més reclamacions i per reunir-se reunits en reunions ara d’açò ara d’allò fins que finalment el divendres 29 ho tanqui tot fins al setembre que enguany tornarà a ser mes de recuperacions, i avaluacions i reclamacions i etcèteres.

I la resta no és massa important, honestament. Per tant, no parlarem ni de lectures ni de músiques ni pel·lícules; és que estic corregint i corregint i preparant classes i sessions de tutoria i revisions de correccions i traspàs a açò que en diuen llibreta de notes. Sort que és de temps de cireres.

Share Button

Carta oberta al conseller d’Educació del Govern Balear, de Guillem Alfocea i Hernàndez

Per petició expressa d’en Guillem i per voluntat pròpia penj aquí aquesta excel·lent carta oberta al conseller Bosch. Com més la difonguem, més en evidència quedarà tal majúscul despropòsit.

El bunyol, el nyap o l’endemesa del canvi de model lingüístic educatiu; la chapuza o el estropicio del cambio de modelo lingüístico educativo; the botched job due to the change in the linguistic model of education: CARTA OBERTA AL CONSELLER D’EDUCACIÓ DEL GOVERN BALEAR

Sr. Rafel Bosch,

vagi per endavant que la motivació d’aquest escrit no és expressar l’opinió que, com a pare d’alumnes en edat d’escolarització infantil, tinc sobre el fet que el govern que vostè representa en matèria d’educació hagi decidit canviar el model lingüístic. Així i tot, molt probablement, de qualque manera m’hi hauré de referir.

La consideració que em motiva a adreçar-me a vostè és la necessitat d’expressar un conjunt de dubtes, preocupacions i inquietuds derivades de la total falta d’informació i la precipitació amb què la Conselleria  ha plantejat aquesta reforma; juntament amb la convicció que la manera com s’està duent a terme posa en risc la qualitat de l’ensenyament, a més de limitar i coartar el dret dels pares a triar el centre i la manera com volem que els nostres fills i filles siguin escolaritzats. Provaré d’explicar-li en els següents paràgrafs.

Deixant de banda, idò, el contingut de la reforma pel que fa a la segregació d’alumnes en funció de si la llengua vehicular ha de ser el català o el castellà, la forma i la no planificació hora d’implementar-la és sorprenentment escandalosa. El desconeixement pel que fa a l’aplicació de la norma està generant un desconcert absolut en tota la comunitat educativa (mares i pares, equips docents, AMPAs, …), a part d’exposar-la a un desgast i a un distanciament de la relacions que – i és de plànyer – ja és palpable. Especialment entre els pares, però també entre pares i mestres.

Quan durant aquests dies, immersos en el procés de preinscripció per al curs que ve, els pares demanam als equips directius com s’aplicaran els canvis, el professorat ni sap ni pot respondre, perquè vostè i el seu equip no els han donat cap explicació. O sigui, vostè ha venut la comunitat educativa al silenci i a la confusió. Com pot la Conselleria demanar els pares que triem una cosa, marcant una casella, sense saber com es durà a terme? Com podem triar “la cosa” sense saber com es farà? Més i tot: com podem triar el centre en relació a “la cosa” si la seva aplicació o el percentatge final de grups lingüístics pot fer variar la nostra valoració del centre? Qualcú del seu equip pot assegurar que això no coarta el dret i la llibertat dels pares i dels alumnes?

Si jo li deman a vostè, posam per cas, si vol menjar carn o peix, emperò no li dic com ho cuinaré, com ho serviré, ni com se l’haurà de menjar, vostè troba que estaria en condicions de triar? Imaginam que vostè tria menjar peix i, en servir-li, li dic que se l’ha de menjar cru i sense coberts o de peu i al lavabo. Ho tindria bé, així? O em dirà que li havia d’haver dit abans? O, tal vegada, canviarà de restaurant?

Vostès, més enllà de satisfer una part del seu electorat, exactament no saben què volen fer, emperò de cap manera saben què estan fent. I aquesta inconsciència, incompetència i improvisació, rallant d’educació, és inadmissible. En aquest sentit, sol·licit que la Conselleria doni explicacions públiques a les següents qüestions:

– Com es farà efectiva l’afirmació que els alumnes escolaritzats en castellà no sentiran els català fins els 6 anys? Vol dir això, també, que els alumnes escolaritzats en català tampoc sentiran el castellà?

– Quina llengua vehicular s’emprarà per enviar missatges i continguts col·lectius?

– Han valorat el canvi de model en relació al fet que, segons els especialistes, és justament en aquesta franja d’edat quan les persones tenim més capacitat d’aprendre idiomes?

– Es segregaran els grups en funció de la llengua triada? I com es farà efectiva aquesta segregació? La divisió d’alumnes en funció de la llengua es realitzarà dins la mateixa aula o en aules diferenciades?

– El temps dedicat a l’ensenyament de la llengua serà proporcional al nombre d’alumnes que la sol·licitin?

– S’establiran ràtios lingüístiques?

– Com equilibraran les ràtios perquè la dedicació dels mestres sigui equitativa? Es mesclaran grups de diferents edats a partir del vincle de la llengua vehicular?

– En les escoles d’una línia, com es farà per mantenir els mateixos objectius curriculars si s’ha de repartir el temps entre els dos grups?

– El que la Conselleria defineix com a “desdoblaments flexibles” en què consistirà? Quin personal atendrà el desdoblament dels grups? Si el professorat ha d’assumir les dues realitats lingüístiques, en detriment de quins continguts curriculars?

– Han contemplat la possibilitat que els pares vulguin canviar de centre depenent de la llengua dominant al centre? Han valorat la possibilitat real que la situació de dos germans, segons els percentatges lingüístics de cada aula, pugui fer valorar als pares dur-los a centres diferents, amb tot el que això comporta?

– I, sobretot, els pares i les mares tindrem el dret de rectificar l’elecció de centre en funció del percentatge final dels grups per llengua una vegada finalitzat el procés d’admissió? Com pensen garantir aquest dret?

Sincerament crec que els pares que, a diferència de jo, triaran la casella del castellà també estan preocupats, més que probablement, pels mateixos motius. Els meus fills, com els seus, a part d’amics de n’Aina i en Bernat, són amics de na María, d’en Mohammed  i d’en Pedro, i tots tenim el dret de saber en quins espais i de quina manera l’escola disposarà l’establiment d’aquestes relacions i si l’execució dels canvis les dificultarà, precisament perquè el deure de l’escola és vetllar per afavorir-les.

Demanar-nos que marquem una de les dues caselles en aquestes condicions és una bestiesa. Ho és, per diferents motius: perquè inevitablement el canvi que vostès plantegen en la llengua vehicular de l’escola, per força, afectarà i afeblirà el projecte educatiu dels centres, la proposta pedagògica i els continguts curriculars; perquè alterarà la relació que, de manera natural, els alumnes establirien entre ells; perquè obligarà als pares i mares, independentment de la llengua triada, a conviure en un context lingüístic que, tal vegada, no desitjaran; perquè afavorirà la segregació lingüística fora de l’escola i de la societat en conjunt; perquè complicarà, i molt, la feina dels i les mestres, i això va en detriment de tota la comunitat educativa i de la qualitat de l’ensenyament. Però és una bestiesa, sobretot, perquè aboca als pares a marcar una casella oculta darrera la casella de la llengua, una casella amb la que podem estar marcant l’empobriment de les relacions que els nostres fills tenen, una casella amb la que podem condemnar-los a l’estigmatització, juntament amb la del grup lingüístic al que pertanyen, especialment si és el minoritzat.

Als governants electes com vostè, sobretot, la societat els pagam per pensar i tenir-nos informats. I vostès, aquest canvi de model no l’han pensat ni poc ni gens, ni han donat cap explicació. Vol dir que, d’entrada, han fet molt malament la feina. Molt. Atès que el partit de govern al qual vostè està afiliat és del tot partidari de les retallades, el convid a fer efectiu un acte de coherència, responsabilitat i higiene democràtica. Faci el favor de descomptar-se del seu sou, del dels dirigents de la Conselleria d’Educació i, per extensió, del de tots els càrrecs del Govern, la part proporcional d’hores dedicades al tema que ens ocupa. N’hi ha prou que substitueixin els conceptes que sumen, com els variables en funció dels resultats o els complements de productivitat, per d’altres que restin de la nòmina en concepte de bunyol, nyap, endemesa, chapuza, estropicio, botched job. En català, castellà o anglès, com prefereixin.

Atentament,

Atentamente,

Yours sincerely,

Guillem Alfocea i Hernández

Maó (Menorca)

Share Button

Abril

Sona bé abril. La primavera ja sol ser, com escrivia a l’entrada marçal, groga (vinagrelles al camp de Menorca) i, per tant, irreversible. Un nom evocador de revolucions, alliberaments i derrotes, és a dir i per exemple, la revolució dels clavells de Portugal (Grandola vila morena, terra da fraternidade…), l’alliberament d’Itàlia a la segona Guerra Mundial (si no l’heu vist encara o fa molt que no la veis, Romà, città aperta és magistralíssima) i, finalment, la derrota a Almansa (que quan el mal en procedeix, a tothom alcança). I a Catalunya, el patró mascle sant Jordi que matava al drac per allitar-se amb la princesa (poca broma el que costava lligar a les llegendes medievals, uf!) i la patrona femella, la verge negra, amb fill esblanqueït, de la muntanya serrada. I quin país Catalunya, que té dos patrons (açò de la paritat s’ho van inventar entre el Ter i el Francolí) i cap dels quals és prou cosa per tal que ni dia 23 ni dia 27 sigui festiu, ni oficial ni oficiós (i encara ens diuen fenicis).
Després d’un hivern ben àrid, cada gota pot valer més que per mil. Cada minut que guanyam de sol allargarà la sort de viure a la riba de la Mediterrània i la costa avall cap a l’estiu ja farà frissar més d’un i una. I com que Pasqua enguany vol caure en abril, deu dies sense haver de fer classes, però quan elles i ells retornin a l’aula caldrà tenir ben presents els efectes que la primavera amb caloreta pot desvetllar en pardalets, abelles i adolescents.
Literàriament he acabat (i me sap greu) amb el Vull una estàtua eqüestre del gran molt gran Gabriel Galmés (amb edició, diguem-ne que poc acurada, de Quaderns Crema). També La gavina d’en Márai que em confirma, tot i que no feia cap falta, que aquest escriptor hongarès es mereix per si sol un prestatge sencer a casa. I vaig començar i acabar, com és habitual quan llegesc el nostre home a Sicília, El camp del terrissaire d’Andrea Camilleri: mel, per no allargar-me. Atrapat per Camilleri insistesc amb La concessió del telèfon (que no té el comissari Montalbano per protagonista però que igualment paga molt la pena, potser perquè Pau Vidal n’és el traductor) i m’endins per segona vegada en un autor que la primera vegada que el vaig llegir vaig percebre que em trobava davant un monstre narrador: començat L’última nit a Twisted River no em costa gens recomanar-vos John Irving. Musicalment, l’Abril 74 de Lluís Llach perquè encara hi ha combat.

Share Button

Març

Comença de fa uns anys amb un primer de mes festiu, quan els menorquins i les menorquines no tenim res a celebrar perquè la balearitat imposada és manco projecte que qualsevol altra realitat politicoadministrativa. Els romans el dedicaven al déu de la guerra mentre que avui en dia qualcuns i qualcunes esperen el dia de la dona (fins quan continuarem rallant de violència de gènere en tost de terrorisme masclista), a Irlanda celebraran el seu dia de sant Patrici (dia en què quan érem universitaris i esperançats visitàvem pubs plens de gent contenta amb una pinta de cervesa a la mà), i nosaltres tindrem el gust enorme de tornar anar de noces, aprofitant que encara és vigent la unió matrimonial entre qui s’estima i es vol casar. Març ja no és mes de guerra per nosaltres, però els fronts de batalla estan oberts i l’ofensiva del neoliberalisme britanicofranconordamericagermànic fa excavar noves trinxeres des d’on només es pot resistir, i gràcies. Proactivament, emperò, daré doblers per tal que es pugui fer el documental necessari sobre l’Operació Garzón, que amb el pretext olímpic del 92 va torturar independentistes catalans, essent condemnat l’exjsuperjutge –més estrellat que no estrella- pel Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg per no haver atès les denúncies de tortura manifesta.
També sol ser mes d’espàrrecs, amb els quals pots fer-te unes truites insuperables i si tens bon pa a l’abast i un gotet de vi negre, ja pot ploure. També la primavera vindrà, tot i que serà a l’abril que se’ns mostrarà més autèntica i més groga. I sense descartar qualque alenada de fred viu encara (març, marçot…), desitjant noves pluges (Catalunya està seca, més enllà de la conya marinera dels embassaments), i en alerta davant el pol•len volant de parcs, jardins i boscos. I amb canvi d’horari també a la vista que allargarà les hores de sol de capvespre.
Televisament rallant, recomanar l’Òpera en texans del canal 33 (dimecres nit). Literàriament insistesc en el gran molt gran Gabriel Galmés i en La gavina de Márai. I de música de fons, La consagració de la primavera d’Igor Stravinsky, molt molt recomanable, de ver us ho dic!

Share Button