Demà n’Alejandre és el convidat a la tertúlia de l’Ateneu de Maó. Jo no hi aniré, no puc, però des d’aquí m’agradaria que em respongués la pregunta següent i que no és nova a Xalandria:
– Quina diferència hi ha entre l’okupació inicial de Llucalari i la que estan fent vostès a l’illa del Rei?
A més, al diario menorca, edició digital, els lectors poden fer preguntes a Arturo Bagur, batlle de Maó. Com que no me ve bé escriure al web del diario que arrecera l’ultradreta més carpetovetònica i cavernària de l’illa, des d’aquí li voldria demanar a n’Arturo a veure si l’ajuntament, és a dir tots, que ell encapçala pensa fer res contra aquests ursupadors que s’estan carregant (per a més inri) una part del nostre patrimoni natural, el dels illots, i per què no ha fet res fins ara per a aturar-ho.
I prou.

Fa dies que pens en escriure aquesta entrada. En aquests darrers dies l’enfocament ha anat canviant, volia parlar del que és per noltros “sa feina”,  una activitat que li dedicam tantes hores al llarg de l’any, i sembla que hagi passat desapercebuda per als xalandriers des que vam inaugurar aquest blog. Encara no hem fet masses mencions de les nostres feines i arrel dels nous esdeveniments que m’estan passant, aprofitaré per xerrar-ne una estona…

Durant més de dos anys he disfrutat molt de fer feina amb adolescents i formant adults per a una millor inserció socio-laboral. Hem passat moments de tot, aquí he conegut sa meva parella, he fet amistats jo crec que per tota sa vida, però també he topat amb gent de la qui he après que no vull ser mai així (s’ha d’aprendre de tot i de tothom), però el que he après més aquests anys és que fer una bona feina mai depèn només de si tu ho fas bé o malament, de si tens un millor o pitjor company de feina, de tenir pocs o més  recursos, el que he après és que sense un bon equip directiu, sense un cap vàlid, tot allò altre positiu que et rodeja no funciona. Se que no dic res que no estigui escrit i estudiat i posat damunt moltes taules rodones, però quan ho vius de primera mà, t’adones de quant important és. A vegades segur que ens hem plantejat quin tipus de líder ens estimam més: un líder molt directiu, que interfereix en totes les decisions que vas prenent, un líder que et deixa fer bastant, però que es passa de laisser fair, aquell que va de col·lega, però després quan t’ha de donar una ordre no hi ha amic que valgui…és un paper difiicil, no dic que no, però sabem que és clau per un millor ambient de feina…

Jo ara m’en vaig a fer feina a cas es “germà ric” i la clau  que m’ha fet decidir aquest canvi ha estat la direcció d’aquest departament, no ens enganyem, el tipus de contracte també ha ajudat eh, però ha estat un aspecte molt important a tenir en compte. Jo també hauré de fer de “líder” de l’equip del qual seré responsable,……només esper saber-ne prou….o aprendre’n més…..o …..

Des de fa 5 setmanes vivim a un municipi que és diu Gateshead. Està situat al sud de Newcastle, just a l’altre del riu. La ciutat té moltes coses interessants. Tanmateix el més famós és el “Gateshead Multistorey Car Park” que teniu a la foto. És una icona de l’arquitectura brutalista no ja d’Anglaterra sinó de tot el món. Potser el reconeixeu de la pel·lícula “Get Carter”. Una de les escenes més importants es va filmar al local de dalt de tot. L’aparcament està situat just al centre i té unes vistes excel·lents sobre el riu. Per sort prest el demoliran. Cada dia pas per davant per agafar el metro. Se’m fa difícil comprendre que algú quan el vam fer això era el futur i la modernitat.

gasteshead multistory car park.jpg

Un treballador de Cultura des CIM me va proposar de fer es pregó de ses festes d’enguany ja que va pensar que a molta gent no li agradaria es pregoner oficial que havia llogat s’ajuntament. Jo vaig fer aquest esborrany que ara vos glosaré.

Per tots voltros.

 

PREGÓ DE SES FESTES DE LA MARE DE DÉU DE GRÀCIA (ESBORRANY I)

Maonesos i maoneses,

és per jo un honor

i un motiu d’”honda satisfacción”

poder fer es pregó de festes

a sa Plaça Constitució.

Sa història vos explicaré

que me va dur fins aquí

i és que n’Arturito me va dir

qui seria es pregoner.

I jo li vaig dir que NOOOOOOOooooooooooooooooo

que sa gent no ho entendrà

que dugui aquell americà

a fer es pregó a Maó

(i és que el farà en castellà!)

Per açò ho dic en menorquí

que me consider de sa terra

encara que visqui a Aiguafreda

a la Xina o a Pequín:

Que es pregó l’ha de fer un d’aquí

un que estimi sa cultura

sa història i s’arquitectura

des meu poble menorquí.

I per açò jo som aquí

per anunciar-vos a tots

que es cavalls ja peguen bots

i que ses festes són aquí!!!

Idò xallau i rèis molt,

i que no falti sa pomada,

ni es gin sense llimonada,

i tots a cantar s’Es Mahón!!!

L’amo de can Maleno

En aquest cas no es tracta d’una competició de bàsquet. 3 poetes menorquins (Tomeu Vanrell, Tomeu Truyol i Ignasi Canyardet) es veuran les cares amb 3 poetes mallorquins (Jaume C. Pons Alorda, Emili Sánchez-Rubio i Pau Castanyer) a les 21.00 al patí de la biblioteca pública d’Alaior demà dia 26 de juliol. Esperem que del combat en surti guanyant la poesia.

Hi estau convidats

Bé, tant despotricar dels funcionaris i ja en tenim dos més. I talvegada qualque xalandrier més ha aprovat les oposicions o l’han fet director insular de qualque cosa o s’ha comprat una casa d’estil victorià i jo no me n’he assabentat. Perdonau-me i afegiu-vos a la meva felicitació. No podem perdre mai!

Per molts xalandriers la cultura i la llengua són dues peces clau del nostre país. És el que ens identifica com a poble. Ara que un Xalandrier formarà part de l’equip que dirigirà la conselleria de cultura de Menorca m’agradaria obrir un debat sobre la política cultural a Menorca. Ja sabem que Menorca és relativament petita, que no tenim cap indústria cultural rellevant i que la capacitat política del Consell és limitada. Tanmateix el consell i els ajuntament són les úniques institucions que realment fan política cultural a Menorca.

Com hauria de ser una política cultural de caràcter menorquinista que sigui creadora, democràtica i catalanista. La conselleria de cultura per fer què? Quina política cultural volem per Menorca? Com voldríem que fos el menorquinisme cultural?
M’agradaria obrir el debat tot citant Eduard Voltas, director general de cultural de la generalitat amb ERC. La tardor passada Eduard Voltas va publicar a l’Avui un article que vol ser un full de ruta sobiranista en matèria de política cultural. Entre altres coses l’article diu coses com

“La cultura està al centre del projecte nacional català. No tenim recursos naturals, no tenim grans multinacionals, no tenim força militar. Però tenim la cultura. És la nostra gran força, ens identifica, ens fa nació. Cal proclamar-ho: Catalunya és un país del món on la cultura és prioritària”

“La indústria cultural és la indústria pesant del segle XXI. És absolutament imprescindible disposar d’una indústria cultural forta, moderna, competitiva i clarament al servei de la cultura catalana. La cultura catalana no té cap cap Hachette, cap Bertelsmann, cap PRISA”

“Espai català de comunicació, de Salses a Guardamar. Les llengües creen mercats, i els països intel·ligents ho aprofiten”.

“La cultura catalana només se’n sortirà si és excel·lent. Quan ets gran et pots permetre ser mediocre, perquè la força de la mida sovint ho compensa tot. Quan ets petit, no tens més remei que ser excel·lent en tot el que fas. No es pot subvencionar qualsevol cosa pel fet de ser en català. Al contrari, justament perquè és en català cal ser especialment exigents”.

Són només 4 idees però crec que poden ser vàlides per Menorca

Aquesta ha estat una setmana intensa al Regne Unit. D’entrada no ha deixat de ploure i fer fred durant tota la setmana. Hem hagut de tornar a posar la calefecció i treure els jerseis. Mentre escric això està fent un diluvi a fora. Potser la notícia més rellevant ha estat el canvi de govern. En Tony Blair finalment se n’ha anat – i almanco jo no l’enyoraré – i en Gordon Brown – se’ns dubte un dels polítics més intel·ligents d’Europa – ja és primer ministre. Quan encara no havia nombrat el seu govern – per cert un bon govern- han aparegut tres cotxes bombes, dos a Londres que no han explotat i un a Glasgow que s’ha enprotrat contra la terminal de l’aeroport. Encara és prest per treure’n cap conclusió,  ara bé la manera com els cotxes bomba estaven dissenyats recorda bastant als que exploten dia sí dia també a Iraq. L’aparició de les tres bombes posen de relleu temes molt greus, entre els quals hi ha la situació a Iraq, cada dia més insostenible. per quant la retirada de les tropes britàniques?
Tanmateix la setmana es recordarà per l’Smoking Ban. A partir de demà diumenge a les 6 del matí no es podrà fumar ni a bars ni a restaurants, ni a cap lloc tancat. Com era d’esperar hi ha divisió d’opinions. Un atemptat a la llibertat individual? Una mesura necessària per preservar la salut ‘nacional’? Una qüestió de respecte cap els que no fumen? He de confesar que m’agrada la idea d’anar a un bar sense fum. Serà interessant veure-ho. Tanmateix no em puc estar de demanar-me com és que hi ha tanta fòbia cap al fum i tan poca per l’alchool. El gran problema del Regne unit és l’alcohol i no el tabac, ens ho mirem com ens ho mirem en termes de salut, d’ordre públic, de renou, de mortalitat.

Mentrestant avui vespre hem decidit quedar-nos a casa i mirar-nos BBC “The seven ages of rock”. Un programa en 7 capítols que repassa la història del rock. Realment molt bo. Ni punt de comparació al que ens posen a IB3…. i ja no podem esperar més per venir a Menorca de vacances.

Es Pla

Sona el flabiol i el cavaller

amb son cavall corre al galop,

s’obre camí dins la munió,

l’asta a la mà, pensant només

en l’ensortilla que ha d’encarar.

 

Per un moment s’atura el món

i el bon pagès, noble de cor,

bruna la pell d’hores de sol,

amb gest precís pot enfilar

la seva llança dins de l’anell.

 

I d’aquest coit brolla el plaer,

neix la catarsi dels jocs des Pla:

bota tothom, tot embogeix

mentre el genet, ben ufanós,

llença l’anella entre la gent.

 

(Isma Pelegrí)

L’avenç en les tecnologies de la comunicació ha estat espectacular. De la màquina d’escriure hem passat a l’ordinador, del telèfon fixe al mòbil, del tocadiscs a l’i-pod, del correu a l’e-mail. Curiosament el mitjà que menys ha canviat ha estat la televisió. Essencialment la televisió avui és la mateixa que fa 20 anys amb l’única diferència que la “tele-basura” s’ha multiplicat per mil, la manipulació per 1000.000 i la bona programació ha gairebé desaparegut.

La televisió és l’únic mitjà que no s’ha vist afectat per la revolució d’Internet. Avui gairebé tot passa per internet excepte la televisió. Així cada matí em llegesc els diaris a través d’internet, dos cops per setmana parlo amb els meus pares per Skype, a hora de fer el sopar escolt Catalunya ràdio on line, i dos cops al dia faig “un cafè virtual” a Xalandria. A vegades fins i tot em mir un vídeo a you tube i vilaweb. Tanmateix això no és ben bé mirar la televisió. Quan sec al sofà el que veig encara és el de sempre.

Des del govern i els mitjans de comunicació se’ns ha venut que la televisió del futur és la TDT, la televisió digital terrestre. La TDT no és massa diferent al que tenim ara: un sistema que emet des de repetidors i que necessita llicències governamentals per operar. Així en els darrers dos anys s’han donat una gran quantitat de llicències que prest començaran a operar si no ho fan ja. Just fa 3 setmanes al bell mig de la campanya electoral en Matas va concedir 4 o 5 llicències, totes a grups afins al PP. Abans de començar a emetre ja és prou clar que la TDT no ens ha beneficiat com a país. La gran majoria de les llicències les acaparen els grans grups de poder que emetran en Castellà.

Gent com en Partal de Vilaweb i n’Oriol Soler de Cultura03 opinien que la TDT no és té futur. I que la batalla és una altre.

“Avui la TDT és obsoleta des de tots els punts de vista, de qualitat (hi ha estàndards més avançats i millors), pel mitjà (el mateix que la TV analògica) i per les seves capacitats d’intereactivitat”

“Avui una veritable política de pais no pasa per la TDT. Això serà el negoci d’empreses de “hard”, d’electrònica antiga i de les publicitàries.“

“Avui cal apostar, i n’hi ha que ho defensem des de fa anys, per la TV-IP amb força i apostant per un territori en xarxa, més enllà del WIFI, amb tecnologies veritables de “banda ampla” … WIMAX, HSDPA (pels mòbils) i la VDSL pel “cable” i segurament altres en els propers 10 anys.”

“Ara, i això és autènticament revolucionari, fer televisió ja no tindrà res a veure amb llicències sinó amb la capacitat d’acumular valor prescriptiu. O sigui qui tingui millors continguts, qui tingui millors marques (Disney, National Geographic o, perque no, Vilaweb, Sapiens, Altaïr, Descobrir…) i qui tingui capital per invertir en marqueting guanyarà aquesta batalla”

Com creieu que serà la televisió del Futur? Arribarà la revolució d’internet també a la televisió? Un sistema basat en la banda ampla enlloc de la TDT democratitzaria la televisió?