No és un blog qualsevol més, aquest és menorquí!
Potser és una percepció meva, però sembla que la crisi dels refugiats ha passat a un segon pla informatiu. Tot i que se n’ha parlat amb motiu de les nevades, que han fet encara pitjors les condicions en què milers de persones s’amunteguen en els mal anomenats camps de refugiats, d’un temps ençà hem tornat a l’oblit de la situació desesperada en què viu tanta gent. La barbàrie no cessa i la mar Mediterrània segueix essent un immens cementeri d’aigües pregones.
Visits: 0
Com cada any, la llista d’aniversaris i commemoracions d’aquest 2017 és prou llarga. Per adonar-se’n, només cal llegir l’article que Joan Josep Isern ha publicat al número de gener d’enguany de Serra d’Or, en què n’enumera un munt (tot i que no hi apareixen els dos de què parlaré més endavant). Ja ho he dit en altres ocasions, però convé recordar-ho: calen, com aigua de maig. Malgrat que potser se n’abusi. Bàsicament perquè, tal i com es dedueix d’allò que en diu el diccionari, commemorar és fer memòria solemnement d’una persona o d’un fet. La solemnitat, és a dir la celebració pública i formal, és allò que li dóna transcendència i fa que la commemoració sigui un fet col·lectiu. De memòria col·lectiva. I d’aquesta, n’anam enrere, malgrat la falta que ens fa.
Visits: 3
Aquest article es va publicar a menorcadebat.org dia 14 de gener de 2017. Ha estat un article que ha rebut força visites i unes quantes mencions a les xarxes socials. Em fa il·lusió que també aparegui a xalandria. El seu esperit és molt xalandier
Els llocs tenen gènere. La casa és de gènere femení mentre que el cotxe de gènere masculí. El gènere no és aleatori. La casa ha estat tradicionalment un espai de dones mentre que els cotxes són cosa d’homes. La geografia dels gèneres no és sempre una cosa de blanc i negre. Alguns llocs són de gènere masculí i femení alhora, com el/la mar. Mentre que d’altres fluctuen d’una llengua a l’altra. L’hort, que a Menorca és cosa d’homes, al món anglosaxó es coneix com a Kitchen Garden i té un caràcter més femení. HI ha fins i tot el gènere neutre, molt comú a altres llengües, però que ha gairebé desaparegut en el català. Com molt bé saben els que estudien temes de gènere. Hi ha més de gos gèneres.
Els llocs no només tenen gènere, també tenen sexe. El sexe està associat a unes geografies molt concretes que tots coneixem. La més òbvia de totes és l’habitació i molt especialment el llit. El sexe pertany a la nostra societat a l’àmbit geogràfic més íntim i privat. És allò que feim (i no explicam) de nit o de matinada dins la nostra cambra. Fer sexe enmig del carrers està fora de lloc. No sempre ha estat així. Disposar d’habitacions individuals i aïllades és un invent molt modern que reflecteix la importància creixent de la intimitat en les societats burgeses. Durant segles el sexe es practicava en contextos que avui consideraríem poc íntims.
Visits: 1
A disset és sant Antoni; a vint, sant Sebastià… De la diada de Menorca passam en pocs dies a la festa major de Palma. D’una illa a l’altra. I tot perquè s’hi entreguen els premis literaris Ciutat de Palma, uns guardons que donen prestigi a la literatura catalana. Només cal veure’n la nòmina de guanyadors per a copsar-ho. El premi Llorenç Villalonga de narrativa se l’ha endut gent com Baltasar Porcel, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver o Pau Faner, entre d’altres. El Joan Alcover de poesia no tampoc no fa curt: Enric Casasses, Ponç Pons, Margalida Pons, Miquel Bezares o Miquel Àngel Riera apareixen a la llista de premiats.
Visits: 0
El darrer article de David Fernàndez que he llegit a la premsa m’empeny a fer la reflexió d’aquesta setmana. A «Unilateralitat(s)» es fa una defensa de la cultura del conflicte en tant que element bàsic perquè funcioni la democràcia. L’autor creu en la necessitat d’accions que serveixin per a canviar els marcs legals, per a millorar-los, malgrat es facin des de la desobediència (és a dir, fora de la llei si cal). Els exemples que es citen són evidents. La lluita de la PAH (Plataforma d’Afectats per les Hipoteques), dels insubmisos o de Rosa Parks van servir (i serveixen), des de la confrontació amb les lleis considerades injustes, perquè les coses canviassin (i canviïn). Són, afirma, actes d’unilateralitat no gratuïts, moguts per fortes conviccions ètiques, per uns valors profundament arrelats i, aspecte aquest fonamental, per la no-violència i el pacifisme. Es tracta de prioritzar la legitimitat per sobre de la legalitat, per tal que aquesta acabi incorporant els postul·lats d’aquella.
Visits: 0
Sortir a passejar per Maó el dia de Reis ens ofereix imatges impactants. Si hi anam a darrera hora, al fosquet, ens trobam una ciutat buida de gent, arredossada a ca seva per tal d’evitar el fred i la tramuntana. A aquesta escena desèrtica cal afegir-hi la de les papereres i contenidors plens a vessar d’embalums dels regals que els fillets, tot just unes hores abans, han desembolicat. La quantitat de fems és tan gran que no hi ha prou recipients per a encabir-los. Com que són lleugers, a més, la ventada s’encarrega de donar al paisatge una nota postapocalíptica. No només volen les fulles dels plataners. Fa feredat veure-ho. Aquesta és la darrera de les postals que ens ofereixen les vacances nadalenques, dates en què el consumisme viu una de les seves litúrgies importants. De cada vegada n’hi ha més, per cert. En els darrers anys hem afegit el black friday al nou calendari pagà. I els que vindran, si seguim per aquest camí.
Visits: 1
Com que som a tocar de cap d’any, els manuals d’instruccions de can tòpic diuen que hauria de fer balanç d’allò que ha donat de sí aquest 2016 o elaborar una llista amb els bons propòsits per al futur (els quals, açò sí, solen quedar reduïts moltes vegades a fum de formatjades). Fins i tot, podria combinar ambdós temes. Resulta, però, que en seguir un calendari diferent al de la majoria de mortals, veig complicat de fer-ho. Com ja deveu saber, els meus anys, tal i com marca la feina, comencen el dia primer de setembre i acaben el trenta de juny. A més, enmig hi ha dos mesos d’oasi en què desapareix el temps cronològic, en què no hi ha dates al calendari i hom té la sort de no saber en quin dia de la setmana es troba. No vull fer enveja a ningú amb açò que acab de dir, però el meu és un temps en què entre desembre i gener només hi ha un canvi de mes, amb alguns matisos afegits (tenc vacances) no prou substancials. Malgrat aquesta diferència de criteri a l’hora de comptabilitzar el temps, podria aprofitar les inèrcies que el context ofereix i dedicar aquest xalandrum a fer un petit balanç cultural de l’any que s’escola, tot centrant-me en el camp de la literatura i de la música, les meves dèries habituals. Així, en cas d’escriure’l, el text es podria complementar amb el que Pau Obrador ha dedicat recentment al cinema dels darrers tres-cents seixanta-sis dies. Podria fer-ho, en aquestes dates hi escau. Però no veig gens clar que ho vulgui fer.
Visits: 1
M’agrada el cinema. Hi vaig sovint. Sobretot al Tyneside cinema del qual en sóc soci. No hi ha millor manera de passar un diumenge capvespre sobretot si hi vas acompanyat de bons amics i un bon pastís de pastanaga. Vaig sovint al cinema ara bé no sóc d’aquells que estic al dia de directors, actors i demés. No sóc un bon cinèfil, senzillament m’agrada el cinema.
El 2016 ha estat un bon any de cinema. He vist una seixantena llarga de pel·lícules, algunes a casa i moltes al cinema. Algunes són d’estrena, altres són més antigues. Tenc per costum apuntar el títol de totes les pel·lícules que m’he mirat. És possible però que me n’hagi deixat alguna. Disculpeu si hi ha errors en el títols d’alguna pel·lícula. L’ordre és cronològic.
De les pel·lícules d’estrena en destacaria dues Anomalissa, una pel·líclua de dibuixos animats sobre la condició humana i Fire at Sea (Fuoccomare), un documental molt impactant sobre Lampedussa. També m’han agradat força Arrival, ciència ficció de la bona, Victoria, cinc hores trepidants a Berlin amb Laia Costa de protagonista, the Revenant tan ben filmada, Paterson, poesia fet cinema i Nocturnal Animals. A la llista no hi podria faltar I, Daniel Blake de Ken Loach, rodada a Newcastle. De clàssics n’he vist pocs. El més destacat és Mulholland Drive que vaig poder seguir gràcies a les explicacions d’en Menelaos. També he vist tres pel·lícules del gran Jim Jamush i un minifestival d’en Bigas Luna on vaig tenir el plaer de conèixer la seva filla. La pel·lícula Islandesa Ram també val molt la pena.
Visits: 0
Mentre gaudia dels primers compassos del concert de The Cure del passat 26 de novembre al Palau Sant Jordi de Barcelona, assegut còmodament en un seient (perquè l’edat ho aconsella) i en la millor companyia possible, me demanava si tot plegat no responia a un atac de nostàlgia. Perquè en aquella gira no es presentava cap nou àlbum; més tost era a l’inrevés: el grup de Robert Smith es va dedicar a enfilar un darrere l’altre els grans èxits de la seva dilatada carrera. Tres hores van esmerçar a fer-ho. El gruix del repertori es centrava majoritàriament en temes dels anys vuitanta, el públic assistent que podia controlar amb la vista era, en general, més veterà que un servidor i, segurament, molts dels presents havien conegut The Cure quan eren joves.
Visits: 1
Avui matí, hores abans de partir cap a Barcelona i Menorca, he acabat la novel·la que tenia entre mans. Es tracta de L’Aprenentatge de la Soledat, la primera i única novel·la que ha publicat David Vilaseva i que va guanyar els premis Octubre de 2007. La novel·la m’ha impressionat molt pel que diu, per la manera com està escrita i és clar per les coincidències biogràfiques amb l’autor. No tenc temps per fer-ne una ressenya com cal. Si la fes segurament conclouria que és una obra fonamental de la literatura catalana contemporània – que omple un buit que molts ni sabien que existia.
La novel·la és la revisió i la reescriptura dels dietaris que l’autor va escriure durant 14 anys. Els dietaris comencen el 1987 quan l’autor tenia 24 anys i feia un màster a Indiana i s’havia enamorat del Josh. És tracta d’un preàmbul que situa l’acció de veritat que comença a Londres l’any següent on s’instal·la amb el seu xicot per fer-hi el doctorat. Els dietaris acaben a l’edat de 38 anys després de moltes turbulències amoroses quan ja era un professor establert a la Universitat de Southampton. Curiosament el final dels dietaris d’en David coincideix amb el començament del meu doctorat, amb una edat similar i a un lloc també estrany i difícil.
Visits: 4