Navega per l'autor

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Quin betlem!

Segona festa de Nadal. És a dir, Sant Esteve. Continua la marató, el caramull d’hores mortes, d’horaris capgirats i de digestions interminables típiques d’aquestes dates. O no, perquè amb la pandèmia hi ha hagut més d’un canvi d’hàbits que ha capgirat la manera en què molta gent celebrava els dies assenyalats de desembre. Sigui com sigui, hi ha força moments que es poden dedicar a la lectura en aquesta època. Hi ha força clàssics que s’hi relacionen (més enllà d’Una cançó nadalenca, de Charles Dickens, que també seria una bona tria en aquesta època, aprofitant l’excusa que Josep Carner, de qui se’n commemora el centenari del naixement, en va fer una traducció al català), però potser perquè és una font primària on apareixen molts dels elements que formen part de l’imaginari col·lectiu d’aquests dies, llegir els Evangelis mentre el torró i altres dolços van fent la seva via digestiva, pot ser també una opció idònia per a qui vulgui passar Nadal acompanyat de llibres.

Continua llegint

Share Button

Tríptic nadalenc (i 3): ressaques

Quan, després de sortir de Ràdio es Castell, Pràxedes Sintes Gibeli torna a creuar l’esplanada central de la població, pren consciència que una hora i gairebé tres quarts de la seva vida han passat volant. Durant prop de cent cinc minuts ha desconnectat d’una realitat dolorosa que se li ha tornat a fer present en el moment en què s’ha assegut dins del cotxe, disposada a menar-lo cap a Maó. Bàsicament, perquè ha fet acte de presència un principi de mal de cap ressacós que s’ha apoderat del cervell tot recordant-li que, potser, havia fet un poc llarg al bar Tony. Per si un cas, a més de conduir a poc a poc pren la determinació que farà el camí de tornada per Trepucó, per evitar un hipotètic control benemèrit.

Continua llegint

Share Button

Tríptic nadalenc (2): ones hertzianes


Ja fa una bona estona que l’entrevista radiofònica va a les totes. Després d’una pausa en què ha sonat un tema molt atmosfèric d’Enya (moment que ha aprofitat per anar al lavabo: els efectes diürètics de la cervesa són inapel·lables), en Santi recorda a l’audiència que avui és santa Lucia —nom que pronuncia, com la resta, a la castellana, amb una essa sorda ben clara entre la u i la i: Lus-sia—, santa Otilia y santos Antioco, Ariston, Auberto, Eustracio, Judoco, Mardario y Orestes. Els diu d’una tirada, de memòria, perquè no té cap paper a mà, observa na Pràxedes Sintes Gibeli, embargada encara pels efectes que emanen de la doble malta de la cervesa. Només li sona el darrer dels noms, tot i que —no sabria dir per quin motiu— el relaciona amb una concessionària de cotxes i no pas amb cap personatge de la mitologia clàssica. Sigui com sigui, es nota que és rallador, en Santi. I ben simpàtic. Es troba força còmoda essent on és i fent el que fa. Ella i ell. Encara haurà d’agrair a en Pelegrí que l’hagi enviada a la ràdio. Quines coses!

Continua llegint

Share Button

Tríptic nadalenc (1): fer temps

Arriba Nadal i na Pràxedes Sintes Gibeli, còmodament asseguda a una cadira del bar Toni des Castell, s’acaba la tercera mitjana de Voll-Damm que s’ha pres en mitja hora, mentre fulleja desganada un diari rebregat de fa un parell o tres de dies. Són gairebé les set del capvespre d’un diumenge de desembre, el segon abans de l’inici de les festes, el dia central de les quals, enguany, cau en divendres. Després de mirar, d’una llambregada, el rellotge de la paret veu que encara disposa de cinc minuts abans d’haver de fer un pensament i arribar a l’hora acordada a Ràdio es Castell, on l’entrevistaran en un programa especial dedicat a les festes nadalenques.

Continua llegint

Share Button

Els llibres i la vida (una llegenda íntima)

 

Els llibres, en tant que objectes físics, amb volum i pes, formen part del dia a dia de molta gent. A vegades, tot plegat suposa un problema, ja que ocupen un espai que, a partir d’un determinat número d’exemplars, és mal de gestionar i d’aclarir. Tenir la meitat de la biblioteca a una altra casa o una lleixa elevada recorrent, de dalt a baix, el passadís d’un habitatge convencional no deixa de ser un pegat provisional inevitable, la validesa del qual caducarà quan la realitat s’acabi imposant i calguin noves mesures —segurament més dràstiques— per a emmagatzemar-los. Ara bé, quan la relació amb els llibres va tan lligada a la pròpia manera de ser en el món, és inconcebible imaginar-se com deu ser viure sense ells.

Continua llegint

Share Button

Gumersind Gomila, cinquanta anys després

 

L’any 1970 van morir dos menorquins la tasca dels quals destacà en el panorama cultural illenc de la segona meitat del segle XX: Gumersind Gomila i Josep Salord i Farnés. Cinquanta anys després, es presentava una ocasió propícia per a recuperar-ne la memòria i el llegat, tot i que la maleïda pandèmia ha estat a punt d’enviar-ho tot en orris (o, com a mínim, d’endarrerir-ho de tal manera que els anys de la commemoració ja no fossin redons, cosa que desllueix aquesta mena d’efemèrides). Pels pèls, però, aprofitant un desembre que anirà molt atapeït d’activitats, podrem homenatjar com cal aquests dos humanots, per dir-ho amb aquest mot, alternatiu a la planiana manera d’anomenar-los, proposat per Joan Francesc López Casasnovas.

Continua llegint

Share Button

La sang

 

Coincidint amb la data del vint-i-cinc de novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones, hem sabut, gràcies a la premsa, que a Escòcia les compreses i els tampons seran gratuïts a partir d’ara per a qui en necessiti. La notícia té diferents punts d’interès. D’una banda, perquè posa damunt de la taula l’existència —intensificada durant la pandèmia— de l’anomenada pobresa menstrual: un tant per cent important de dones escoceses no té els recursos econòmics necessaris (uns deu euros mensuals, una quantitat sembla esser que desconeguda per gran part, segurament masculina, de la població) per comprar aquests productes que pal·lien els efectes de la regla. La notícia no diu res, per cert, de les copes menstruals, que hi són i constitueixen una alternativa sostenible a la cel·lulosa (i als químics que hi inclouen) que cal valorar. El cost per a les arques públiques, uns dos milions i mig d’euros anuals, indica la dimensió de la mesura. Ara bé, d’altra banda, aquesta acció serveix, sobretot, per normalitzar —des del moment en què se li dona visibilitat i per molt enfora que ens trobem d’allò que tocaria esser—, un tema tabú de la nostra societat, el de la menstruació.

Continua llegint

Share Button

Quan anàvem de viatge per veure concerts

Va haver-hi un temps —escrit així, amb aquests mots, ara, se’n fa més evident la magnitud de la tragèdia— en què viatjar per assistir a concerts musicals formava part dels hàbits melòmans de molta gent. Hi pens, a més, en rememorar la llarga passejada, a peu, amb què vaig creuar una part important de Barcelona (la que va des d’un hostal a tocar de l’estació de Sants fins a un bar del Poblenou, proper a la sala Razzmatazz, que s’ha convertit d’uns anys ençà en punt de trobada abans de les actuacions), el darrer cap de setmana de febrer d’enguany, una data que sembla, ara mateix, molt llunyana.

Continua llegint

Share Button

Tampoc la covid

El títol d’aquest xalandrot és un homenatge evident al colpidor poema «Tampoc el foc», de Guillem d’Efak, i a l’esperit que desprèn el text. Al llarg de cent trenta-un versos, el jo poètic hi enumera els incomptables intents d’acabar amb el poble a què pertany, entès en un sentit romàntic (un volkgeist format per la llengua, la cultura, la història i, també, el paisatge). Ho fa a partir de la darrera de les grans amenaces patides en aquell moment, el foc, en una referència explícita als grans incendis que assolaren Mallorca els primers anys noranta del segle passat. La conclusió del poema manifesta la voluntat de seguir essent: «Si no ens fa acotar el cap / cap violència innoble / —que ho sàpiga qui ho hauria—, tampoc no ho farà el foc». Ara, que una sèrie d’embats han fet perillar la Fira del Llibre en Català de Menorca, no he pogut evitar d’associar els versos finals del poema efakià amb el fet que la quinzena edició n’ha estat una realitat, perquè la voluntat és tossuda. Ni la covid-19 no ha pogut amb ella. Hi ha fet prop, açò sí.

Continua llegint

Share Button

Flamenca

Un d’aquells termes que generen pàgines i pàgines de lletra impresa, sobre el qual encara no hi ha una definició satisfactòria per a tothom, és el de clàssic literari. Lluny de voler entrar en un debat que no pertoca en un espai com aquest, sí que podem establir que un dels elements que caracteritzen aquesta mena d’obres és el fet que, malgrat la distància cronològica que hi pugui haver entre el moment en què es van escriure i el moment en què es llegeixen, sembla que no hagi passat el temps. Mantenen la frescor al llarg dels anys. La lectura que en resulta és actual, en el sentit que ens permet d’interrogar-nos, ens ajuda a tenir un millor coneixement individual i, també, de la relació que establim amb el món que ens envolta. Dit així, evidentment, la idea no deixa de ser genèrica (relativa, fins i tot, com ho són molts de clàssics en funció de les ulleres de l’època en què són llegits). Potser el cas de Flamenca, una novel·la occitana escrita al segle XIII, ajudi a dibuixar un poc el que acabam de dir.

Continua llegint

Share Button