Navega per l'autor

Pau Obrador

Gonellisme, Homofobia (i llibertat d’expressió)

Article publicat a Diario Menorca dia 7 d’Agost de 2017

He llegit amb ràbia i tristesa l’article que va publicar el Diario Menorca dia 2 d’Agost i que porta per títol “SA LGBTI-Inquisició”. El seu contingut, val a dir, no em va sorprendre. El gonellisme que defensa el seu autor sempre ha vingut acompanyat d’homofòbia, autodí, racisme, sexisme i molts ismes més. El gonellisme és, en definitiva, la versió nostrada del feixisme. I davant el feixisme l’única opció possible és combatre’l pacíficament. No tenc per costum contestar disbarats. Els que escriuen bestieses, el que desitgen és que se’ls prengui seriosament. No voldria donar-los el gust amb la meva contesta de legitimar la seva tonteria. Però avui faré una excepció, més tard veuran perquè.

 

D’entrada, sorprèn els pocs coneixements d’història que té el seu autor. De llibres d’història que tracten l’homosexualitat n’hi ha molts. El més conegut és la trilogia de Foucault (2011) sobre la història de la sexualitat. A mi em va agradar especialment l’estudi de John Boswell (1993) sobre Cristianitat, tolerància social i homosexualitat, que comença tot parlant de l’arrel catalana de la paraula gai. De qualsevol lectura històrica se’n desprenen dues coses, que d’homosexualitat n’hi ha hagut sempre, i que per tant no depèn de la seva “promoció”, i que les actituds vers la homosexualitat han variat molt al llarg dels segles i no sempre per a bé. Associar LGTIB amb la inquisició és una broma macabra perquè precisament va ser la inquisició que va endurir i molt les actituds en contra de la homosexualitat, repressió que troba el seu punt àlgic en el feixisme amb el qual encara flirteja el seu autor.

Continua llegint

Share Button

l’experiència de la solitud

En motiu del 25 anys de la mort de Joan Fuster, Vilaweb ens en va regalar un retrat en forma de diccionari. La darrera entrada porta per títol Whisky i diu «Bec amb una certa, o incerta, discreció, segons les llunes. I fumo molt: fumar i beure són formes de companyia per a un solitari.». Incís. No us espanteu. No ha fumat mai i bec amb moderació i molta consideració. I res ha canviat. Tot i que és veritat que fa un parell de setmanes, un amic em va convidar a un whisky d’aquests escocesos que són una meravella i em va alçar la moral després d’un dia de molta feina. Fi de l’incís. La cita em va impressionar especialment perquè retracta com només ho podria fer ell, la experiència contemporània de la solitud. Jo també visc sol. Visc sol un país que ja és meu però que encara se’m fa estrany. I per molta vida social i molts amics que tengui els moments de solitud sempre hi són.

suple imatge de JOAN FUSTER per al 22 de febrer

La solitud és un problema creixent en les nostres societats. Som cada més els que vivim sols, sense fills, lluny de casa. Segons el darrer cens, al Regne Unit hi ha 7.6 milions de persones que viuen soles, és a dir un 12% de la població. I serien moltes més si els preus dels pisos no fossin tan cars. Cada vegada són més els joves que viuen sols però dins un pis compartit. L’experiència de la solitud no és necessàriament dolenta. Hi ha moments de solitud que són meravellós i necessaris. Els meus preferits són el dissabte matí tot berenant amb música posada i també l’horeta de platja els migdies d’estiu amb una bona novel·la. Solitud vol dir la llibertat de fer el que vulguis quan vulguis. Tanmateix, ser l’amo de tu mateix té un preu. Per mi el pitjor és que ningú et demani com ha anat el dia. El dia que estàs baix de moral no hi ha ningú a casa que et faci una abraçada. No tens ningú que t’organitzi la vida, que et digui el que has de fer, o que et sorprengui amb un bon sopar. La solitud et condemna sovint a la pitjor de les companyies que és la teva.

Continua llegint

Share Button

Strong and stable, Weak and Wobbly: Reflexions d’urgència sobre les eleccions britàniques

Em vaig prometre que aquesta vegada no em quedaria a veure la nit electoral, que sidecàs em llevaria d’hora. Les nits electorals britàniques comencen tard – cap allà a les 10 – i acaben d’hora, passades les 6 del matí. Però just veure el sondatge a peu d’urna no em vaig poder resistir. La nit podia ser històrica. Les xarxes socials bullien d’emoció. No hi puc fer res. He de quedar una mica més. El primer districte a proclamar-se és el de Newcastle Centre. Es proclama al gimnàs de la universitat. La diputada Chi Onwurah, d’origen nigerià treu un resultat magnífic. Proud to be líving in  Toon diu una amiga.  La veu de la raó em diu que hauria d’anar al llit que el tren surt a les 7.43. Però com diu la cançó se hacieron las 10 y las 11, las 12 y la 1…..  El que semblava impossible quan May va convocar les eleccions esta a punt de fer-se realitat. Corbyn ha fet una remuntada espectacular. EL seu resultat és increïble, tanmateix té un punt d’amarg. Perquè tot i aconseguir més de 12 milions de vots, Corbyn es quedarà a la bancada de l’oposició a tan sols 10 diputats de Dawning st.

baixa

El resultat és tota una sopresa. Però la veritat és que ja feia un parell de setmanes que es veia a venir. El meu timeline no és de cap manera representatiu del mapa electoral britànic. Sóc un “professional liberal” que viu a una ciutat profundament laborista i cosmopolita. Entre els meus “amics” hi ha almanco 20 militants laboristes, inclòs el batlle de Newcastle. Tanmateix el meu timeline feia un aparell de setmanes que bullia a favor de corbyn, com no havia passat mai abans. Un darrere l’altra els meus amics declaraven públicament el seu suport a favor del laborisme, obertament, com si del primer Obama es tractàs. Bé tots no, manco un. Tothom parlava bé de Corbyn, des del professor fins a l’estudiant, des del metge fins a l’oficinista. Dos dies abans de les eleccions em diuen que la una companya de feina que va votar UKIP al 2015 ara havia votat Laborista. Un detall molt significatiu que fa que pensar.  Continua llegint

Share Button

Sobre la qualitat humana de la política

Article publicat a Es Diari Menorca dia 20 Abril de 2017

L’afer dels contractes menors ha caigut com un gerro d’aigua freda entre els votants de Més. Hi ha estupefacció i desànim. La gent esperava més, molt més d’una formació diferent que ha fet bandera de la transparència. Tot s’ha ajuntant en una turmenta perfecte: ànim de revenja, mala maror entre Mallorca i Menorca, sensacionalisme periodístic i una gestió pèssima i precipitada. No havien passat ni dos minuts que ja sentíem, sovint dels mateixos que enterraven diners dins pots de cola-cao, la cantarella del “tots són iguals” i “jo ja t’ho deia”. Hi ha hagut un especial interès per identificar els culpables tot desviant les culpes cap a la conselleria menorquina tan incòmode. No hi ha hagut, tanmateix, el mateix interès per entendre el que realment ha passat.

 

L’afer dels contractes menors posa de manifest la tèrbola relació entre l’àmbit personal, professional i polític. Perquè no esteim davant un problema d’enriquiment personal, ni encara manco de finançament il·legal. Ja voldrien els altres partits tenir els comptes nets de Més per Menorca. El treball encomanat s’ha fet hi ha donat molt bon resultats, com demostra els recursos europeus que s’han captat. No esteim davant un problema de corrupció sinó de confusió entre l’àmbit personal i l’àmbit polític. Perquè no hauria estat cap escàndol que aquest informes els hagués fet una consultaria qualsevol amb seu a Londres. La notícia és els que els ha fet en Jaume, el gran estratega del Més per Mallorca.

borgen
Si volen entendre el que ha passat potser que ens tornem a mirar la sèrie danesa “Borgen”

Abans de continuar una advertència. Sóc amic d’en Jaume, encara que fa molts anys que no coincidim. El vaig conèixer fa més de 20 anys a Barcelona. És una de les persones més intel·ligents i feineres que he conegut mai. Doctor en economia, antic representant de la Unió Europea a Malta, en Jaume treballa de consultor sobretot en temes de fons europeus, turisme i medi ambient. La seva feina és fer informes i els fa bé. No em sap greu dir que m’hauria agradat veure en Jaume de candidat. Perquè molt poca gent a les Illes Balears té la capacitat i el carisma que té ell. En Jaume és bo però, no ni de bon tros, és perfecte. Té febleses que en Pere Sampol va descriure molt bé en un article recent.

Continua llegint

Share Button

Quina és la sexualitat de Menorca?

Aquest article es va publicar a menorcadebat.org dia 14 de gener de 2017. Ha estat un article que ha rebut força visites i unes quantes mencions a les xarxes socials. Em fa il·lusió que també aparegui a xalandria. El seu esperit és molt xalandier  

Els llocs tenen gènere. La casa és de gènere femení mentre que el cotxe de gènere masculí. El gènere no és aleatori. La casa ha estat tradicionalment un espai de dones mentre que els cotxes són cosa d’homes. La geografia dels gèneres no és sempre una cosa de blanc i negre. Alguns llocs són de gènere masculí i femení alhora, com el/la mar. Mentre que d’altres fluctuen d’una llengua a l’altra. L’hort, que a Menorca és cosa d’homes, al món anglosaxó es coneix com a Kitchen Garden i té un caràcter més femení. HI ha fins i tot el gènere neutre, molt comú a altres llengües, però que ha gairebé desaparegut en el català. Com molt bé saben els que estudien temes de gènere. Hi ha més de gos gèneres.

correr-abrac%cc%a7ats

Els llocs no només tenen gènere, també tenen sexe. El sexe està associat a unes geografies molt concretes que tots coneixem. La més òbvia de totes és l’habitació i molt especialment el llit. El sexe pertany a la nostra societat a l’àmbit geogràfic més íntim i privat. És allò que feim (i no explicam) de nit o de matinada dins la nostra cambra. Fer sexe enmig del carrers està fora de lloc. No sempre ha estat així. Disposar d’habitacions individuals i aïllades és un invent molt modern que reflecteix la importància creixent de la intimitat en les societats burgeses. Durant segles el sexe es practicava en contextos que avui consideraríem poc íntims.

Continua llegint

Share Button

Un any de cinema: Les pel·lícules del 2016

M’agrada el cinema. Hi vaig sovint. Sobretot al Tyneside cinema del qual en sóc soci. No hi ha millor manera de passar un diumenge capvespre sobretot si hi vas acompanyat de bons amics i un bon pastís de pastanaga. Vaig sovint al cinema ara bé no sóc d’aquells que estic al dia de directors, actors i demés. No sóc un bon cinèfil, senzillament m’agrada el cinema.

images

El 2016 ha estat un bon any de cinema. He vist una seixantena llarga de pel·lícules, algunes a casa i moltes al cinema. Algunes són d’estrena, altres són més antigues. Tenc per costum apuntar el títol de totes les pel·lícules que m’he mirat. És possible però que me n’hagi deixat alguna. Disculpeu si hi ha errors en el títols d’alguna pel·lícula. L’ordre és cronològic.

De les pel·lícules d’estrena en destacaria dues Anomalissa, una pel·líclua de dibuixos animats sobre la condició humana i Fire at Sea (Fuoccomare), un documental molt impactant sobre Lampedussa. També m’han agradat força Arrival, ciència ficció de la bona, Victoria, cinc hores trepidants a Berlin amb Laia Costa de protagonista, the Revenant  tan ben filmada,  Paterson, poesia fet cinema i Nocturnal Animals. A la llista no hi podria faltar I, Daniel Blake de Ken Loach, rodada a Newcastle.  De clàssics n’he vist pocs. El més destacat és Mulholland Drive que vaig poder seguir gràcies a les explicacions d’en Menelaos. També he vist tres pel·lícules del gran Jim Jamush i un minifestival d’en Bigas Luna on vaig tenir el plaer de conèixer la seva filla. La pel·lícula Islandesa Ram també val molt la pena.

Continua llegint

Share Button

L’aprenentatge de la soledat de David Vilaseva

Avui matí, hores abans de partir cap a Barcelona i Menorca, he acabat la novel·la que tenia entre mans. Es tracta de L’Aprenentatge de la Soledat, la primera i única novel·la que ha publicat David Vilaseva i que va guanyar els premis Octubre de 2007. La novel·la m’ha impressionat molt pel que diu, per la manera com està escrita i és clar per les coincidències biogràfiques amb l’autor. No tenc temps per fer-ne una ressenya com cal. Si la fes segurament conclouria que és una obra fonamental de la literatura catalana contemporània – que omple un buit que molts ni sabien que existia.

david-vilaseca

La novel·la és la revisió i la reescriptura dels dietaris que l’autor va escriure durant 14 anys. Els dietaris comencen el 1987 quan l’autor tenia 24 anys i feia un màster a Indiana i s’havia enamorat del Josh. És tracta d’un preàmbul que situa l’acció de veritat que comença a Londres l’any següent on s’instal·la amb el seu xicot per fer-hi el doctorat. Els dietaris acaben a l’edat de 38 anys després de moltes turbulències amoroses quan ja era un professor establert a la Universitat de Southampton. Curiosament el final dels dietaris d’en David coincideix amb el començament del meu doctorat, amb una edat similar i a un lloc també estrany i difícil.

Continua llegint

Share Button

Brèxit

Anècdotes i reflexions sobre el brèxit publicades al Diario Menorca dia 8 de Novembre 2016

Una companya de feina (de mare anglesa i pare àrab) ens explicava una anècdota molt preocupant. L’anècdota té a veure amb la seva filla adolescent (de pare negre) que treballa els caps de setmana a Marks & Spencer. Aquest estiu una dona major a qui despatxava li va demanar quan tenia previst marxar del país ara que havien votat Brèxit. La seva filla, amb cara de pomes agres, li va respondre molt educadament que ella era d’aquí. No és la única anècdota que m’ha arribat. Un amic que treballa a l’oficina de treball m’explicava el cas d’una companya de feina del sud d’Europa que rebia regularment abusos de clients. “Que fa una estrangera com tu treballant aquí quan la meva filla no té feina?” (Disculpa Ken Loach, això també ho hauries d’haver explicat a la teva magnífica pel·lícula I, Daniel Blake que vas rodar just devora la meva facultat).

i160623c-1024x697

No es tracta de casos aïllats. Les denúncies per odi racial s’han multiplicat des de la victòria del Brèxit. Entre el 23 de Juny i l’1 d’agost els casos d’odi racial Londres van augmentar un 57%. L’objectiu principals dels atacs són els ciutadans de l’est d’Europa, i molt especialment els d’origen polonès. Els casos d’odi racial són especialment preocupants a la perifèria “blanca” i “obrera” de Londres, Essex, el feu del UKIP. També han augmentat els atacs de caràcter homòfob. Concretament, han pujat un 147% durant els mesos d’estiu. El Brèxit no és només una qüestió de política internacional. És sobretot un canvi d’hegemonia política interna. El centrisme optimista i vacu de Tony Blair i David Cameron ha deixat pas a un nou ordre polític molt més dur i antipàtic.

Continua llegint

Share Button

I ara què? a voltes amb el 20D

EL 20D ens he deixat un resultat molt difícil de gestionar. S’ha acabat el bipartidisme i amb ell tota l’arquitectura institucional de la transició que garantia l’estabilitat. Sense cultura de pacte, Espanya es veu abocada a un període d’inestabilitat sense precedents que no agradarà gens ni a Europa ni a l’IBEX 35. La ingovernabilitat d’Espanya es veu agreujada per l’extraordinària fluïdesa de l’electorat que ha deixat de banda les fidelitats d’antany. Una dada, gairebé dos de cada tres electors d’En Comú podem no van donar supoart a Catalunya sí que es pot. Com es possible que en 3 mesos una mateixa candidatura guanyi i perdi tants electors? El 20 D ja ha passat. Ara comença el més difícil el 21 de desembre

Continua llegint

Share Button

Tornar a votar per Sant Joan? a voltes amb el 20D

Primeres impressions de les eleccions espanyoles (article per EL IRIS)

EL dia 20 de desembre feia mesos que estava marcat en vermell a les principals cancelleries europees. Si a Grècia Europa havia agafat un bon refredat, a Espanya corria el perill d’agafar una forta pulmonia, amb un còctel explosiu de deute, populisme, sobiranisme i una classe dirigent incapaç i corrupte. El 20 de desembre no ha defraudat les expectatives. S’ha fet miques el sistema bipartidista espanyol, el d’Aznar i Felipe – el de tanto monta y monta tanto- sempre ben regat amb la generositat de l’IBEX 35. Ha fet aigües tota l’arquitectura de la transició, el gran invent polític perquè tot canviés sense que canviés res. El nou parlament és més populista, amb lideratges molt més verticals. Esteim davant un escenari insòlit, més obert però també més ingovernable. Espanya s’Italianitza però sense la seva tradició pactista. Després d’una de les campanyes més nefastes que es recorden el Dragon Kahn s’ha instal·lat definitivament a Madrid. La fi del bipartidisme implica la impossibilitat de formar cap govern.

Mirem els resultats. El PP és encara la primera força però ha perdut prop de quatre milions de vots en bona part pel menyspreu més absolut amb què ha tractat les classes mitjanes. La seva victòria té però un gust amarg i no li permetrà formar un govern estable. Rajoy ja hauria d’anar pensant en la seva jubilació. El PSOE ha perdut 1,5 milions de vots i pot haver entrat en una fase terminal. S’aguanta al sud però cau i molt a la resta. Pedro Sànchez ha estat possiblement el pitjor líder que han tingut el socialisme espanyol i ja té un peu més fora que dins. Tot i el desmesurat suport que han rebut dels grans mitjans de comunicació, Ciutadans s’ha quedat amb un pam de nas, lluny de les expectatives creades. Eren l’esperança blanca dels poders fàctics, que imploraven un Podemos de dretes. La gran esperança taronja s’ha quedat amb fum de formatjades. El gran guanyador és sens dubte Podemos, i molt especialment les seves candidatures associades que han tret un resultat magnífic a Catalunya, València i Galícia. També al País Basc i les Illes Balears. Han guanyat el vot urbà i obrer però els hi ha costat més al sud i a la zones rurals. S’han quedat a les portes de la segona posició. IU s’ha quedat sense espai amb 2 únics diputats a Madrid. El sobiranisme, amagat ignorat durant la campanya, ha passat l’examen satisfactòriament i – ironies de la vida – ara té la clau de la governabilitat d’Espanya.

Les Illes Balear amb un resultat gairebé idèntic al d’Espanya, no s’han quedat al marge del terratrèmol. La gran dada és que hem passat de 2 a 4 partits amb representació a les corts espanyoles. EL PP ha perdut 80.000 vots passant del 49% al 29%. Podemos ha crescut en força superant el PSOE que s’ha quedat amb un magre 18%. Ciutadans ha aconseguit una acta de diputat però ha quedat més lluny de la resta. Més manté el resultat de fa quatre anys i es queda una altra vegada a les portes de les corts espanyoles. El resultat de les Illes s’ha de llegir en clau exclusivament espanyola. Ara bé deixa un poc tocat al govern Balear, ja que només 2 dels 8 diputats participen del l’actual govern. Poques coses hi ha que afegir en el cas de Menorca. Victòria encara més ajustada del PP seguida molt d’aprop de Podemos, desastre del PSOE sense pal·liatius i resultat més aviat discret de Ciudadanos. La senadora continuarà sent Juana Francis Pons Vila. Ara bé si hagués fructificat la candidatura unitària el resultat molt possiblement hauria estat un altre. La suma de Som i Podem superava amb molta claredat al PP. Una dada més, El 20D consolida la feminització de la política menorquina. Tots els representants menorquins a Madrid són dones.

Ara comença el més difícil, gestionar el resultat més complicat de la democràcia. En aquests moments el més probable és que tornem a votar per Sant Joan.

Share Button