Navega per l'autor

Pau Obrador

Del Sobreturisme al Senseturisme

Article publicat a DiarioMenorca, Diumenge 10 de Maig de 2020

 

El turisme és un dels sectors més afectats per la crisi sanitària que vivim. Hem passat de la nit al dia d’un escenari amb sobreturisme a un escenari senseturisme, amb les platges buides i les terrasses tancades. Aquesta crisi ha agafat a tothom amb el peu canviat, molt especialment a l’organització mundial del turisme que fins el 26 de març no es va prendre seriosament la crisi i va fer pública una previsió més ajustada que preveu un disminució d’entre 20-30% del turisme internacional. Conclou que “s’hauran perdut entre 5 i 7 anys de creixement turístic”, i un terç dels ingressos totals. Les previsions del Govern Balear per a les nostres Illes apunten una disminució encara major de més del 30% anual del PIB i l’ocupació. El sector més afectat serà, sens dubte, el dels creuers, que no tornaran a navegar fins que no hi hagi una vacuna. Adéu al dic a la Mola! I és que els creuers són una mena de geriàtrics flotants, que concentren en un espai molt reduït una població altament vulnerable de procedència molt diversa. Són un espai, per tant, perfecte per a difusió accelerada de la Covid-19. El turisme és molt sensible a les pandèmies, perquè n’és un dels grans responsables de la seva difusió accelerada. Si el 1918 van ser els exercits els que van accelerar la difusió de la grip espanyola, aquesta vegada qui s’emporta la medalla és el turisme amb la seva extraordinària capacitat de mobilitzar el planeta. Esteim davant una situació paradoxal. S’estan restringint les micro-mobilitats quotidianes per culpa de les macro-mobilitats del turisme internacional. No és, per tant, cap sorpresa que 166 països hagin introduït restriccions a la mobilitat internacional amb les quals és senzillament impossible la pràctica del turisme.

La rambla senseturistes

Continua llegint

Share Button

Will Britannia rule the waves? a propòsit de les eleccions britàniques

El meu entorn universitari, urbà i liberal es mostrava tan entusàstic com sempre amb jeremy Corbyn (amb el “But” del brèxit, és clar). Els darrers dies la invasió de missatges corbynistes a les xarxes socials ha estat considerable. Amics i coneguts penjaven mapes diversos que relacionaven el govern Tori amb l’agument de la pobresa, mapes que, és clar només veien els que ja havíem decidit votar laborista. Cap comentari, però, sobre el Brèxit que era la gran pregunta d’aquestes eleccions. Tanmateix, feia dies que s’ensumava una derrota. Dijous un estudiant d’una circumscrició electoral propera on han guanyat els Tories després de 60 anys de laborisme feia un comentari a classe en que donava entendre que votaria als Tories. “We need to get Brexit out of the way”, em deia. Més rellevant encara, la setmana passada un amic  que treballa al partit laborista es mostrava molt pessimista, molt més que el meu entorn. I donava entendre que no hi havia res a fer. “Quan parlam amb els electors” tots ens diuen el mateix. Jeremy Corbyn no agrada. Però, és clar, el club de fans de Corbyn no ho veia igual.  Per ells, Corbyn es Déu, Heroi i salvador. I la socialdemocràcia, el diable i Brèxit una distracció. Ells no anaven a convència, treballaven pels ja convençuts. La remor de la derrota es cuinava de feia temps. Hi havia, sobretot, una insatisfacció latent sobretot que com s’ha gestionat el brèxit, tant entre els que van votar Remain que veien Corbyn com a feble; Com entre els que van votar Brèxit, que s’ensumaven que votar Laborista era votar Remain per la porta de darrera. Però també hi havia insatisfacció latent contra el el personatge, els seus seguidors i sobretot el seu missatge radical, més propi dels anys 70 que del segle vint-i-ú. Per a Jeremy Corbyn només hi havia un problema, l’austeritat i la privatització de serveis públics. Tota la resta eren “superestructures supèrflues”.

mapa electoral UK

El que ha passat en aquestes eleccions és, des d’un punt de vista electoral, molt senzill d’explicar. Els tories han redefenit el mapa electoral tot absorbint tot el vot Brèxit. El vot remain, mentrestant, s’ha trossejat. És una operació molt similar al que va impulsar Trump a America. Els Tories han sumat els conservadors de tota la vida i la White working class, culturalment sovint conservadora, tot deixant de banda les zones més urbanes i liberals. Per a guanyar, els tories necessitaven dues coses, aguantar la pressió pro-remain als feus dels sud i penetrar a les zones industrials del nord pro-brèxit. Zones totes elles suburbials, 100% blanques i de cultura obrera. La batalla s’ha decidit en 50 circumscripcions electorals del nord, zones com Blyth a prop de Newcastle, antigua zona minera, culturalment molt allunyada del cosmopolitisme urbà de newcastle i no diguem ja Londres.. L’operació ha estat d’una senzillesa insultant: primer, A cada frase han afeguit la frase “Get Brexit done”, és a dir el perquè del vot; Segon, han evitat qualsevol proposta (i qualsevol cara) que pugués intimidar als seus potencials votants, com per exemple retallades en sanitat; I finalment han airejat els temes més controvertits del  laborisme- molt especialment l’antisemitisme latent de Momentum, el grup més proper a Corbyn. Aquesta estratègia a mi, és clar, no em deia res. Però no era a mi amb qui parlaven. La seva estratègia anava dirigida al milió i escaig de persones que podien decantar la balança. The White working class.  I és clar la deriva laborista no ha fet més que retroalimentar la victòria Tory. Per mi la sorpresa de la jornada és el pèssim resultat dels liberals demòcrates que tot i la senzillesa del seu missatge pro-europeu han fracassat en el seu intent i fins i tot han perdut diputats.

Continua llegint

Share Button

Islas Baleares

Todos diferentes,
no hay dos iguales,
un montón de gentes.
Islas Baleares, oh, no,
Islas Baleares, oh, yeah, Islas…

 

Menorca

Crema es sol a Ciutadella per Sant Joan,
sona es jaleo, hi ha molts de cavalls,
Kas de llimona i Gin Xoriguer,
sa gent s´emociona i tira es capell,
es darrer toc de flabiol,
“fins l´any que ve si Déu vol!”.

 

Començam la setmana Islas Baleares a Menorca per Sant Joan. Baixam del correu, i com diu la cançó, el sol crema a Ciutadella i hi ha molts de cavalls, kas de llimona i gin xoriguer. Al darrer toc de flabiol, però, no hi arribam. Al primer toc, en canvi, sí. IMG_5019Tot i les (in)coherències, és un moment emocionant, però un ja no té edat per a tantes empentes. Envoltants de bons amics, i sempre amb el got a la mà, les hores passen voltant fins ben entrada la matinada als carrerons de santa Clara. Venir a Ciutadella per Sant Joan, tanmateix, és com si el temps no passés. La mateixa gent, els mateixos rituals, el mateix recorregut any rere any. Un dels llocs que no pot faltar a la ruta és el Molí des Cavallitos des d’on veim arribar els cavalls que tornen de Sant Joan de missa. La primera vegada que hi vaig anar no tenia encara 10 anys. Na Maria Joan ja no hi viu, però ens la trobam al portal del molí, envoltada de gent. Ens feim un selfi mentre comentam l’entrevista que li va fer al diari Menorca fa un parell de dies. Una entrevista, però incomplerta, que s’oblida de preguntar per res que tingui a veure amb la diversitat sexual i de gènere. Com si al 2019 encara s’hagués de guardar la roba a l’armari. Perquè per mi és un fet rellevant que la primera dona electe al consell de Menorca sigui menorquinista, d’esquerres i també part de la comunitat LGTBI. Tres no, quatre voltes rebel. Amb els Ecos de darrer toc de flabiol, en Nel fa públic un vídeo emocionant en motiu del dia internacional de l’orgull LGTBI. Amb la típica delicadesa menorquina el vídeo reivindica les diferents formes d’estimar i formar una família. El moment més emocionant del vídeo és quan na Maria Joan és dona una besada amb n’Amèlia, la seva parella de 37 anys. Un moment important en la història més queer de l’illa de Menorca.

Continua llegint

Share Button

El 26M a Maó. Jornada agredolça, resultat heoric

El 26 de Maig va ser una jornada agredolça a Maó. L’esquerra va conservar l’alcaldia però va perdre una gran alcaldessa, la millor que ha tingut la ciutat. Gràcies Conxa! El resultat d’Ara Maó no va ser dolent (comparativament, va ser més bo que el d’Ada Colau). Vam perdre poc més de 200 vots tot conservant més del 90% de l’electorat. I si tenim en compte qui érem i d’on veníem, podríem qualificar el resultat d’heroic. No oblidem que vuit anys abans les forces d’esquerra van treure 0 regidors! Però els 3000 vots de diumenge no va ser suficients. El PSOE va recuperar terreny perdut, i se situa en una situació immillorable per recuperar l’alcaldia 8 anys després de perdre-la. Fa ràbia que es valori més la forma que el fons, la política de la imatge que el contingut, que no es valori prou la feinada que ha fet la millor alcaldessa que ha tingut aquesta ciutat.  Però és es el que hi ha. Ara la tormenta ja ha passat i cal fer una reflexió.

Screenshot 2019-05-31 09.33.55

Ara Maó va ser fa quatre anys la gran sorpresa. Una agrupació d’electors molt similar a les confluències que van guanyar a Madrid i Barcelona, arravatava la  segona posició al PSOE i es feia amb l’alcaldia. Ara Maó va guanyar per una combinació de factors. EL més important de tots és la feina de gent de procedència diversa que es va organitzar davant la deriva que s’estava produint a Maó. Com diu l’amic Mateu, Maó s’estava convertint en una ciutat de paelles populars i mercats tradicionals que de tradicionals no en tenien res. La gent va dir prou a una ciutat espectacle. Aquest, tanmateix, no és l’únic factor. Sovint s’obliden dos elements més que van fer possible la victòria Ara Maó. El primer és l’opció estratègica de Més d’empoderar candidatures d’unitat popular als ajuntaments, tot ampliant el model de Mercadal i Ferreries a altres municipis. Votar Ara Maó era votar també per Menorca. El segon, i més important, és la decisió de Podemos de no presentar- se a les eleccions locals i promoure candidatures de confluència. Fa quatre anys Podemos era una força emergent estava en boca de tothom, però que no contava amb una organització local sòlida. No presentar-se a les locals és la millor decisió que ha fet mai Podemos. Va empoderar a tota una sèrie de grups de gent que s’organitzava als barris i ciutats. Na Conxa era, i continua sent així, la versió local de na Carmena i n’Ada Colau, dona, feminista, procedent dels moviments socials, amb una visió post-partidista de la política. Votar Ara Maó, era votar Colau i Carmena.

Continua llegint

Share Button

Una primera lectura del 28A

Cada dia que passa, sembla més clar que el PSOE ho té tot de cara per a guanyar les eleccions del 28 Abril i que, per tant, Sánchez continuarà de president 4 anys més. Fins que no vegem el recompte finla no ho sabrem però i les enquestes, tant les públiques com les internes, així ho indiquen. I sí guanya el 28 d’Abril automàticament el PSOE es posarà en una posició avantatjada per guanyar el 26 de maig sense ni tan sols despentinar-se. Aquesta és la carta a què juga el PSOE menorquí i molt especialment el de la ciutat de Maó. Aprofitar el vent a favor tot posant-se de perfil quan venen mal dades. La legislatura que ara acaba ha resultat ser com un joc d’estratègia política complex i complicat que amb partides simultànies a esquerra i dreta.download

Hi ha tres vents que juguen a favor del PSOE. EL primer dels vents és l’extraordinària feblesa de Podemos. El vendaval morat que fa quatre anys va tocar les portes del cel fa figa. En aquests quatre anys ha estat capaç d’articular una programa polític amb cara i ulls amb tota una sèrie de polítiques possibilistes, que el PSOE molt hàbilment ha comprar en el seu pressupost fallit, però ha fallat estrepitosament alhora d’articular una formació política sòlida, sèria i oberta. No cal mirar massa lluny. Els cercles de podemos són cada vegada més magres, els seus diputats locals passaran sense pena ni glòria, els lligams amb la societat civil són inexistents i la televisió ja fa uns quants anys que els hi fa campanya en contra. Tenen un problema greu que és el model de partit. Enlloc d’empoderar la societat civil, com van fer amb les candidatures locals, l’han ignorada i silenciada. Enlloc de bastir una nova formació  d’esquerres que reemplacés el PSOE tal com va passar a Grècia han acabat reproduint per la porta de darrera la vella idea de La unitat de l’esquerra, tantes vegades fracassada, però intel·lectualment tan còmoda. Segurament  aquestes seran les darreres eleccions en què es presenta Podemos com  tal. Continua llegint

Share Button

2018, un altre any de cinema!

El cinema viu un gran moment. Malauradament no he vist tantes pel·lícules com l’any passat. Aquest any no arriben a les 50. El principal motiu és que em costa mirar pel·lícules a casa. Diria que en tot l’estiu només n’he mirat dues. Un segon motiu és Netflix, que està molt bé per mirar sèries però no és una bona plataforma pel que fa al cinema. Ja veureu que a la llista hi ha unes quantes coses molt pàmfiles. M’estic pensant subscriure´m al visualitzador de cinema del BFI (British Film Institut) que està molt bé. Fa unes seleccions cinematogràfiques realment molt bones. A mi el que m’agrada és anar al Tyneside cinema, si pot ser el diumenge vespre, quan el temps s’atura, o el divendres amb una birra. Per tercer any consecutiu en faré una selecció del millor que he vist. Si en voleu una visió més professional aquí trobareu la tria de les millors 50 pel·lícules del Guardian. Per raons de residència la tria és anglocèntrica. Les nostres pel·lícules, ni les catalanes ni les espanyoles hi arriben.

Començaré parlant de 4 pel·lícules musicals que vaig veure molt seguides. La que tothom té al cap és Bohemian Rapsody, una biografia ensucrada de Freddy Mercury que obvia la seva sexualitat, les seves addicions i els seus excessos. És una pel·lícula entretinguda de veure, però amb un subtext moralitzant totalment fora de lloc per el roquer més excèntric. Aquí teniu la crítica del Guardian que comparteixo 100%  . Em va agradar molt més A Star is Born (Tràiler), una història d’amor impossible entre una estrella musical que neix i una que mor interpretada de manera magistral per Lady Gaga i Bradlematangi maya miay Cooper. És la quarta vegada que es porta aquesta història a les pantalles. Aquesta vegada ho peten . La més interessant de les quatre obres musicals que he vist és Matangi/ Maya /Mia (Tràiler), un documental sobre la vida de l’artista hip hop d’origen Tamil que desconeixia fins aleshores (encara que si resseguim el fil segur que seria possible establir-ne una connexió molt remota que no ve al cas). La pel·lícula és especialment interessant des d’un punt de vista polític i cultural, una finestra a les possibilitats culturals d’un món globalitzat. (Tràiler) . I ja que parlam de pel·lícules musicals mencionaré Queercore: How to Punk a Revolution, (Tràiler) un documental canadenc que vaig anar a veure a l’ Star and Shadow– un centre cultural de caire anarquista que hi ha Newcastle. És un documental underground ben divertit que té l’aspecte d’un magazine  casolà, radical i histriònic dels anys 70. Inclou eslògans tan provocadors com “heterosexuality is the opium of the masses”. Les dues darreres són documents culturals de primer ordre que no crec que arribin mai a l’estat espanyol.

Continua llegint

Share Button

Opinar en temps de la post-veritat

La vida política a l’estat espanyol no només s’ha accelerat sinó que també s’ha deteriorat i molt. D’exemples esperpèntics en trobam cada dia. Sense anar més lluny aquesta setmana Pablo Casado qualificava a Joaquim Torra de desequilibrat mental, de provocar una guerra civil i tot un derramen de sang. Totes aquestes acusacions són objectivament falsees. La post-veritat no només és un invent de Pablo Casado. El Washington Post  ha calculat que Donald Trump ha fet 2140 declaracions falses durant el seu primer any com a president, que representa una mitjana de 5.9 declaracions falses al dia. A Menorca aquest ambient també es respira. No fa encara una setmana Maite Salord havia de sortir el pas d’un “sorprende y no sorprendre” que la desqualificava de mala manera per un viatge de feina a Madrid.

post'trurth

No hi ha res de casual. La moció de censura ha retornat al defenestrat Aznar, molt ben connectat amb la Alt right americana, al capdavant d’una orquestra tripartida amb objectius molts obscurs . És la seva oportunitat d’or per fer realitat el seu somni joséantonista. La inesperada victòria de Trump ha reactivat tota una sèrie d’estratègies comunicatives basades en la post-veritat que tenen la seva arrel en els anys 30. L’esquerra i l’independentisme es pensaven que dominaven les xarxes, però tal demostra el cas de Cambridge analytica, l’empresa que creà Steve Bannom per explotar les dades socials i que resultà determinant en el referèndum del brèxit, no és així. En un espai molt curt de temps les xarxes socials s’han transformat en gran centrifugadora d’instints bàsics en benefici de la dreta més dura. I al capdavant de tot una crisi econòmica mal resolta que s’ha transformat en la major de les crisis polítiques.

Aquest deteriorament també es nota a nivell local. La premsa ha adoptat de manera entusiasta una estratègia comunicativa crispada importada d’Amèrica. Gairebé totes les notícies rellevants que apareixen a la premsa local tenen el mateix to polèmic, agressiu, pessimista i sovint despectiu cap a la dignitat de les persones. El diari caada vegada s’assembla més a una tertúlia de telecine o pitjor encara de la cadena 13. Només fa falta veure els comentaris anònims que acompanyen les notícies, els quals situen inevitablement a Més i el GOB com la reencarnació mateixa del diable. L’era de la post-veritat s’ha instal·lat al bell mig de l’oasi menorquí. Lluny de ser una relíquia del passat, tal com ens pensàvem, la premsa local és un experiment de comunicació política de primer ordre que busca transformar una illa amb una forta sensibilitat ambiental amb un alumne avantatjat de la FAES. I és que Menorca és un caramel·lo per a la dreta, ja que amb pocs vots es pot  decantar tota una autonomia.   Continua llegint

Share Button

Cotxes i Turistes: Alternatives?

Article publicat a Diario Menorca, 17 Agost 2018

Al cap de Barbaria, a Formentera, centenars de turistes es concentren cada vespre per gaudir de la posta de sol. Fins fa dos anys s’hi podia arribar amb vehicle privat. La icònica imatge de la pel·lí cula Lucia y el Sexo era impossible de captar perquè hi havia centenars de motos i cotxes aparcats per tot arreu. Era una situació molt similar a la que tenim cada vespre a Cavalleria on centenars de cotxes col·lapsen tota la península a la posta de sol. Fa dos anys el consell de Formentera va restringir-hi l’accés rodat. Els cotxes ara es queden aparcats a un kilòmetre i mig del far, aproximadament la distància que hi ha entre cala Viola i el far de Cavalleria. La mesura ha estat tot un èxit. La visita al cap de Barbaria ha guanyat molt, moltíssim. El cap de Cavalleria està condemnada a seguir els passos del cap de Barberia. La carretera no està (ni estarà mai) preparada perquè hi circulin centenars de cotxes. L’aparcament només té cabuda per a 36 vehicles quan hi ha vespres que sen’hi concentren més de 500. L’única solució raonable és organitzar la mobilitat turística d’una altra manera.IMG_0117

Continua llegint

Share Button

14 = 1+15

L’1 d’octubre, deia en un article anterior, és el nostre maig del 68 – el nostre  25 d’Abril si ho preferiu – un dia que quedarà marcat en lletres grosses a l’imaginari col·lectiu. La mobilització popular va superar totes les expectatives i va estar a punt de fer el cop, tanmateix, igual que al 1968, l’objectiu no es va aconseguir. L’operació va anar molt bé, però Madona és morta. I açò és així perquè la repressió policial va tallar d’arrel un procés que només podia ser pacífic. No hi havia estratègia contra la violència i l’estat espanyol ho sabia. I per açò la va emprar. El sobiranisme es podia haver llançat al carrer amb molta més determinació, però sense el número de vots suficients per a proclamar la independència amb totes les garanties va optar, crec que molt encertadament, per minimitzar els danys. La decisió té lògica. Amb l’llibertat-presos-polticisaplicació 155 l’estat espanyol buscava una versió postmoderna del cop del 36 que tallés d’arrel un procés democràtic. Cremar-ho tot, com sempre han fet. Tanmateix, van acabar fent un Primo de Rivera, una dictablanda, una pífia que ha generat molta tensió al carrer però ha deixat intacte la base social i política del sobiranisme. És precisament perquè és una pífia que Puigdemont no fa més que guanyar victòries judicials. Casado i Rivera no estan contents amb el resultat del 155 i s’han conjurat a acabar la feina. Ja veurem si ho aconsegueixen. Europa frena.

 

Continua llegint

Share Button

Tres preguntes i molts silencis

Divendres matí, mentre feia maletes per venir cap a Menorca, Marta Rovira en una carta a la militància anunciava que no es presentaria davant el tribunal suprem i que marxava a l’exili, més concretament a Ginebra.  En una mostra d’humanitat deia que volia recuperar la seva llibertat i que volia fer de Mare. La resta d’encausats citats van entrar a la presó, de la qual no en sortiran durant molts d’anys. Se’ls acusa de rebel·lia, un delicte penat amb 25 anys de presó. El problema és que aquesta delicte requereix l’exercici de la violència, una violència que no ha existit mai. No cal ser llicenciat en Dret per adonar-se que l’auto del judge Llanera és un cas flagrant de prevaricació inacceptable a qualsevol democràcia.  Entre els motius per imputar de rebel·lió a tretze persones destaquen els d’organitzar manifestació, coordinar la rebuda d’observadors internacionals i tantes altres, totes elles activitats explícitament protegides per la constitució i la declaració dels drets humans

llibertat-presos-polticisAquesta setmana la crisi política catalana ha fet un gir preocupant. Després d’un parell de mesos de relativa calma, els jutges han endurit i molt la seva posició. Les posicions més intransigents s’han imposat dins la judicatura, tot fent miques la credibilitat democràtica de l’estat. La primera pregunta és i perquè ara? I només hi sé veure una explicació raonable. És ben sabut que hi ha una batalla ferotge dins la dreta espanyola per a veure qui substitueix a Mariano Rajoy. Els poders fàctics, i molt especialment el totpoderós Aznar, però també sectors històrics del PSOE, aposten obertament per Albert Rivera i tot el que representa: imatge jove, ultraliberalisme econòmic, protecció dels grans interessos econòmics i anticatalanisme ferotge. Una repetició de les eleccions catalanes en què l’independentisme perdés a majoria absoluta el portaria directe a la Moncloa. I només hi haurà eleccions s’hi la crisi catalana s’aprofundeix. Mentre Rivera i la FAES volen accelerar el temps polític a costa de Catalunya, Rajoy necessita guanyar temps per així fer el que sap fer millor, podrir els seus rivals. El jutge Llanera està fent el joc a Ciutadans i el totpoderós Anzar. El gir judicial d’aquesta setmana sembla indicar que Rajoy està perdent el control de la maquinària estatal. Continua llegint

Share Button