El cinema viu un gran moment. Malauradament no he vist tantes pel·lícules com l’any passat. Aquest any no arriben a les 50. El principal motiu és que em costa mirar pel·lícules a casa. Diria que en tot l’estiu només n’he mirat dues. Un segon motiu és Netflix, que està molt bé per mirar sèries però no és una bona plataforma pel que fa al cinema. Ja veureu que a la llista hi ha unes quantes coses molt pàmfiles. M’estic pensant subscriure´m al visualitzador de cinema del BFI (British Film Institut) que està molt bé. Fa unes seleccions cinematogràfiques realment molt bones. A mi el que m’agrada és anar al Tyneside cinema, si pot ser el diumenge vespre, quan el temps s’atura, o el divendres amb una birra. Per tercer any consecutiu en faré una selecció del millor que he vist. Si en voleu una visió més professional aquí trobareu la tria de les millors 50 pel·lícules del Guardian. Per raons de residència la tria és anglocèntrica. Les nostres pel·lícules, ni les catalanes ni les espanyoles hi arriben.

Començaré parlant de 4 pel·lícules musicals que vaig veure molt seguides. La que tothom té al cap és Bohemian Rapsody, una biografia ensucrada de Freddy Mercury que obvia la seva sexualitat, les seves addicions i els seus excessos. És una pel·lícula entretinguda de veure, però amb un subtext moralitzant totalment fora de lloc per el roquer més excèntric. Aquí teniu la crítica del Guardian que comparteixo 100%  . Em va agradar molt més A Star is Born (Tràiler), una història d’amor impossible entre una estrella musical que neix i una que mor interpretada de manera magistral per Lady Gaga i Bradley Cooper. És la quarta vegada que es porta aquesta història a les pantalles. Aquesta vegada ho peten . La més interessant de les quatre obres musicals que he vist és Matangi/ Maya /Mia (Tràiler), un documental sobre la vida de l’artista hip hop d’origen Tamil que desconeixia fins aleshores (encara que si resseguim el fil segur que seria possible establir-ne una connexió molt remota que no ve al cas). La pel·lícula és especialment interessant des d’un punt de vista polític i cultural, una finestra a les possibilitats culturals d’un món globalitzat. (Tràiler) . I ja que parlam de pel·lícules musicals mencionaré Queercore: How to Punk a Revolution, (Tràiler) un documental canadenc que vaig anar a veure a l’ Star and Shadow– un centre cultural de caire anarquista que hi ha Newcastle. És un documental underground ben divertit que té l’aspecte d’un magazine  casolà, radical i histriònic dels anys 70. Inclou eslògans tan provocadors com “heterosexuality is the opium of the masses”. Les dues darreres són documents culturals de primer ordre que no crec que arribin mai a l’estat espanyol.

Llegiu més

Views: 0

La vida política a l’estat espanyol no només s’ha accelerat sinó que també s’ha deteriorat i molt. D’exemples esperpèntics en trobam cada dia. Sense anar més lluny aquesta setmana Pablo Casado qualificava a Joaquim Torra de desequilibrat mental, de provocar una guerra civil i tot un derramen de sang. Totes aquestes acusacions són objectivament falsees. La post-veritat no només és un invent de Pablo Casado. El Washington Post  ha calculat que Donald Trump ha fet 2140 declaracions falses durant el seu primer any com a president, que representa una mitjana de 5.9 declaracions falses al dia. A Menorca aquest ambient també es respira. No fa encara una setmana Maite Salord havia de sortir el pas d’un “sorprende y no sorprendre” que la desqualificava de mala manera per un viatge de feina a Madrid.

No hi ha res de casual. La moció de censura ha retornat al defenestrat Aznar, molt ben connectat amb la Alt right americana, al capdavant d’una orquestra tripartida amb objectius molts obscurs . És la seva oportunitat d’or per fer realitat el seu somni joséantonista. La inesperada victòria de Trump ha reactivat tota una sèrie d’estratègies comunicatives basades en la post-veritat que tenen la seva arrel en els anys 30. L’esquerra i l’independentisme es pensaven que dominaven les xarxes, però tal demostra el cas de Cambridge analytica, l’empresa que creà Steve Bannom per explotar les dades socials i que resultà determinant en el referèndum del brèxit, no és així. En un espai molt curt de temps les xarxes socials s’han transformat en gran centrifugadora d’instints bàsics en benefici de la dreta més dura. I al capdavant de tot una crisi econòmica mal resolta que s’ha transformat en la major de les crisis polítiques.

Aquest deteriorament també es nota a nivell local. La premsa ha adoptat de manera entusiasta una estratègia comunicativa crispada importada d’Amèrica. Gairebé totes les notícies rellevants que apareixen a la premsa local tenen el mateix to polèmic, agressiu, pessimista i sovint despectiu cap a la dignitat de les persones. El diari caada vegada s’assembla més a una tertúlia de telecine o pitjor encara de la cadena 13. Només fa falta veure els comentaris anònims que acompanyen les notícies, els quals situen inevitablement a Més i el GOB com la reencarnació mateixa del diable. L’era de la post-veritat s’ha instal·lat al bell mig de l’oasi menorquí. Lluny de ser una relíquia del passat, tal com ens pensàvem, la premsa local és un experiment de comunicació política de primer ordre que busca transformar una illa amb una forta sensibilitat ambiental amb un alumne avantatjat de la FAES. I és que Menorca és un caramel·lo per a la dreta, ja que amb pocs vots es pot  decantar tota una autonomia.  

Llegiu més

Views: 2

Article publicat a Diario Menorca, 17 Agost 2018

Al cap de Barbaria, a Formentera, centenars de turistes es concentren cada vespre per gaudir de la posta de sol. Fins fa dos anys s’hi podia arribar amb vehicle privat. La icònica imatge de la pel·lí cula Lucia y el Sexo era impossible de captar perquè hi havia centenars de motos i cotxes aparcats per tot arreu. Era una situació molt similar a la que tenim cada vespre a Cavalleria on centenars de cotxes col·lapsen tota la península a la posta de sol. Fa dos anys el consell de Formentera va restringir-hi l’accés rodat. Els cotxes ara es queden aparcats a un kilòmetre i mig del far, aproximadament la distància que hi ha entre cala Viola i el far de Cavalleria. La mesura ha estat tot un èxit. La visita al cap de Barbaria ha guanyat molt, moltíssim. El cap de Cavalleria està condemnada a seguir els passos del cap de Barberia. La carretera no està (ni estarà mai) preparada perquè hi circulin centenars de cotxes. L’aparcament només té cabuda per a 36 vehicles quan hi ha vespres que sen’hi concentren més de 500. L’única solució raonable és organitzar la mobilitat turística d’una altra manera.

Llegiu més

Views: 0

L’1 d’octubre, deia en un article anterior, és el nostre maig del 68 – el nostre  25 d’Abril si ho preferiu – un dia que quedarà marcat en lletres grosses a l’imaginari col·lectiu. La mobilització popular va superar totes les expectatives i va estar a punt de fer el cop, tanmateix, igual que al 1968, l’objectiu no es va aconseguir. L’operació va anar molt bé, però Madona és morta. I açò és així perquè la repressió policial va tallar d’arrel un procés que només podia ser pacífic. No hi havia estratègia contra la violència i l’estat espanyol ho sabia. I per açò la va emprar. El sobiranisme es podia haver llançat al carrer amb molta més determinació, però sense el número de vots suficients per a proclamar la independència amb totes les garanties va optar, crec que molt encertadament, per minimitzar els danys. La decisió té lògica. Amb l’aplicació 155 l’estat espanyol buscava una versió postmoderna del cop del 36 que tallés d’arrel un procés democràtic. Cremar-ho tot, com sempre han fet. Tanmateix, van acabar fent un Primo de Rivera, una dictablanda, una pífia que ha generat molta tensió al carrer però ha deixat intacte la base social i política del sobiranisme. És precisament perquè és una pífia que Puigdemont no fa més que guanyar victòries judicials. Casado i Rivera no estan contents amb el resultat del 155 i s’han conjurat a acabar la feina. Ja veurem si ho aconsegueixen. Europa frena.

Llegiu més

Views: 1

Divendres matí, mentre feia maletes per venir cap a Menorca, Marta Rovira en una carta a la militància anunciava que no es presentaria davant el tribunal suprem i que marxava a l’exili, més concretament a Ginebra.  En una mostra d’humanitat deia que volia recuperar la seva llibertat i que volia fer de Mare. La resta d’encausats citats van entrar a la presó, de la qual no en sortiran durant molts d’anys. Se’ls acusa de rebel·lia, un delicte penat amb 25 anys de presó. El problema és que aquesta delicte requereix l’exercici de la violència, una violència que no ha existit mai. No cal ser llicenciat en Dret per adonar-se que l’auto del judge Llanera és un cas flagrant de prevaricació inacceptable a qualsevol democràcia.  Entre els motius per imputar de rebel·lió a tretze persones destaquen els d’organitzar manifestació, coordinar la rebuda d’observadors internacionals i tantes altres, totes elles activitats explícitament protegides per la constitució i la declaració dels drets humans

Aquesta setmana la crisi política catalana ha fet un gir preocupant. Després d’un parell de mesos de relativa calma, els jutges han endurit i molt la seva posició. Les posicions més intransigents s’han imposat dins la judicatura, tot fent miques la credibilitat democràtica de l’estat. La primera pregunta és i perquè ara? I només hi sé veure una explicació raonable. És ben sabut que hi ha una batalla ferotge dins la dreta espanyola per a veure qui substitueix a Mariano Rajoy. Els poders fàctics, i molt especialment el totpoderós Aznar, però també sectors històrics del PSOE, aposten obertament per Albert Rivera i tot el que representa: imatge jove, ultraliberalisme econòmic, protecció dels grans interessos econòmics i anticatalanisme ferotge. Una repetició de les eleccions catalanes en què l’independentisme perdés a majoria absoluta el portaria directe a la Moncloa. I només hi haurà eleccions s’hi la crisi catalana s’aprofundeix. Mentre Rivera i la FAES volen accelerar el temps polític a costa de Catalunya, Rajoy necessita guanyar temps per així fer el que sap fer millor, podrir els seus rivals. El jutge Llanera està fent el joc a Ciutadans i el totpoderós Anzar. El gir judicial d’aquesta setmana sembla indicar que Rajoy està perdent el control de la maquinària estatal.

Llegiu més

Views: 0

Molts de voltros ja les haureu llegides. Em vaig proposar escriure un paràgraf cada dia per comentar les fotos.  Només en vaig fallar un de dia. La veritat és que vaig fer una xalada escrivint-les. Aquí teniu les cròniques senceres.

Dia 1: Transportar-se

Primer de tot cal transportar el cos a l’altra punta del planeta, amb totes les incomoditats que això representa. Llevar-se un bon dia de sant Esteva a les 5.45 del matí. Passar-se 13 hores dalt un avió en una butaca massa estreta – En anglès en diuen molt gràficament Cattle Class. Intentar dormir sense aconseguir-ho – quan fas un viatge tan llarg, millor fer-ho de nit . Aterram a les 9 del matí hora local, mitjanit a Maó, just quan agafava el son. Quin silenci que hi ha a l’Aeroport. Quin ordre. Assegurar-se que no et deixes res. Primer comprar un endoll; segon recollir de l’oficina de correus el SIM per al telèfon que vaig comprar per Internet; Tercer recollir l’abonament del tren. Tot està pautat i regulat fins extrems insospitats. Travessar el país amb el Tren Bala. Cal fer, però, dos canvis. La puntualitat és total, les indicacions perfectes, els seients molt més còmodes que els d’Ibèria. Llarga conversa amb un professor madrileny que viatjava al mateix avió. Ell s’atura a kyoto. Arribada a Hiroshima just quan es pon el sol – 36 hores després de sortir de Llucmaçanes. Els cotxes són petits i gairebé no fan renou (diria que tampoc fan fum). Els edificis, molt moderns, Tot és ple de llums de neó anunciant coses que no entenc. He reservat una habitació a un petit hostal recomanat a la guia prop de l’estació. L’habitació és tradicional amb un tatami que s’estén a terra. Tenc gana i molta son. Em recomanen un menjador tradicional a prop de l’hostal on fan Okonomiyati, una mena de crep amb col, bacon, nuddles i marisc. El menges a la barra mateixa on el couen. Vull dormir ja! A les 8  aconseguesc dormir-me, però a la 1.30 de la matinada ja estic despert. El Jet Lag és de les coses més desesperants que hi ha. A 6.30 aconsegueixo fer una becada d’una hora. Missió acomplerta. El meu cos ha arribat a japó.

Llegiu més

Views: 1

Els que em segueixen ja saben que m’agrada el cinema. Si puc hi vaig cada setmana, generalment els diumenges capvespre, quan el temps s’atura. Hi vaig amb un grup d’amics sempre al fabulós Tyneside, un cinema amb un deix art decor al bell mig de Newcastle a tocar de la feina. Un cinema amb tres cafés- bar preciosos amb una programació que combina cinema d’estrena i art i assaig   Aquest any malauradament el meu ritme de pel·lícules ha baixat. M’he perdut unes quantes pel·lícules, sobretot aquesta tardor, i això em sap una mica de greu. No es pot fer tot. Així hi tot he vist una cinquantena llarga de pel·lícules.

Pel que fa a les pel·lícules d’estrena aquest any va començar molt fort amb Manchester by the sea, Moonlight i 20th Century women. I les tres tenen moltes coses en comú. Manchester by the sea és una pel·lícula més aviat trista i dura que ressegueix una home que retorna a l’escenari dels traumes d’infantesa. De les tres la que em va impactar més és Moonlight, un història en tres parts que segueix les dificultats d’un negre de Miami per acceptar la seva sexualitat des de la infantesa fins a l’edat adulta. Moonlight és una pel·lícula profunda, commovedora i única, que molt merescudament va rebre l’oscar. Infinitament més bona que LA LA land. Les tres parts són precioses, ara bé la que em va impactar és la tercera, un triomf del cinema. No hi passa gairebé res. Tanmateix, el joc de mirades i afectes és increïble. La tercera pel·lícula que voldria destacar és 20th century women, una deliciosa pel·lícula sobre les dificultats d’una mare soltera d’edat avançada i el seu fill adolescent. No tant ambiciosa però molt divertida, és, en certa manera, la versió femenina de les dues anterior. Mentre les dues primeres tracten de la crisi de la masculinitat;  20th Century women analitza els problemes de la feminitat. Totes tres situen al bell mig del debat la crisi dels models familiars establert

Llegiu més

Views: 0

Crònic en calent d’un dia que no oblidaré mai

Un podria pensar que per a una persona com jo obertament independentista el dia un d’octubre ha estat un gran dia. La resposta de la gent, certament, ha estat ha estat extraordinària. De gran dignitat i valentia. Tanmateix, feliç i content no hi estic. Més aviat estic enrabiat, preocupat i trist. Tot indica que esteim a les portes de la independència. Que al final tot sortirà bé. Però no m’ha fet gens feliç tot el que ha passat, un estat que treu tota la seva artilleria per reprimir el seu poble.. Ho ha fet perquè L’estat no considera Catalunya com una part d’Espanya sinó com una colònia, una possessió.

Començ aquest article a l’aeroport segut a terra carregant per 5ena vegada la bateria del mòbil a l’únic endoll disponible a la sala. Estic emocionalment baldat després d’un dia de molta tensió. L’adrenalina fa masses hores que està a nivells massa alts i no sé com la faré baixar. El que ha passat avui no ho viuré mai més. Han passat coses molt més gruixudes dels que mai ens hauríem imaginat. També han passat coses molt polides. Tot un poble alegre i combatiu defensant pacíficament la democràcia. Catalunya no ha tornat a l’any 34 com deia en Juliana. Tenia molt ben apresa la lliçó de la història. Unida, pacífica i determinada a fer-ho possible. Sense fissures. Espanya, en canvi, sí que hi ha tornat al carreró fosc dels anys 30.

Llegiu més

Views: 0

Article publicat a Diario Menorca dia 7 d’Agost de 2017

He llegit amb ràbia i tristesa l’article que va publicar el Diario Menorca dia 2 d’Agost i que porta per títol “SA LGBTI-Inquisició”. El seu contingut, val a dir, no em va sorprendre. El gonellisme que defensa el seu autor sempre ha vingut acompanyat d’homofòbia, autodí, racisme, sexisme i molts ismes més. El gonellisme és, en definitiva, la versió nostrada del feixisme. I davant el feixisme l’única opció possible és combatre’l pacíficament. No tenc per costum contestar disbarats. Els que escriuen bestieses, el que desitgen és que se’ls prengui seriosament. No voldria donar-los el gust amb la meva contesta de legitimar la seva tonteria. Però avui faré una excepció, més tard veuran perquè.

D’entrada, sorprèn els pocs coneixements d’història que té el seu autor. De llibres d’història que tracten l’homosexualitat n’hi ha molts. El més conegut és la trilogia de Foucault (2011) sobre la història de la sexualitat. A mi em va agradar especialment l’estudi de John Boswell (1993) sobre Cristianitat, tolerància social i homosexualitat, que comença tot parlant de l’arrel catalana de la paraula gai. De qualsevol lectura històrica se’n desprenen dues coses, que d’homosexualitat n’hi ha hagut sempre, i que per tant no depèn de la seva “promoció”, i que les actituds vers la homosexualitat han variat molt al llarg dels segles i no sempre per a bé. Associar LGTIB amb la inquisició és una broma macabra perquè precisament va ser la inquisició que va endurir i molt les actituds en contra de la homosexualitat, repressió que troba el seu punt àlgic en el feixisme amb el qual encara flirteja el seu autor.

Llegiu més

Views: 27