Navega per l'autor

Joel

Gener

És un mes fals i, endemés, dels més llargs. Acostuma a fer rost, després de les festes de Nadal i conseqüents. Però comença amb vacances per molts fins ben passada una setmana llarga. El fred d’hivern de gener acostuma a esser àrid, bonibé com un agost qualsevol. Però gener també ens du coses bones: potser hem tingut sort amb els regals rebuts i fets per reis. Gener també ens dóna el respir de no haver de baratar de calendari (el de les formigues tragineres ideat per n’Ariadna i en Guiem i pintat per en Tomeu, és clar que sí!) per trobar-nos les properes vacances. Hi ha gent qui també xala renovant agenda i anotant-hi les coses importants del 2012, passa emperò que les coses importants no solen estar anotades enlloc i per sort. Gener ens du també dues celebracions que tenen a veure amb Menorca: dia 6, dia de la Pasqua militar, i dia 17, Diada de Menorca. Ambdues dates tenen com a referències diferents conquestes de Menorca: celebrant la que celebram queda bastant clar què i qui som.

Continuaré llegint Vull una estàtua eqüestre del gran molt gran Gabriel Galmés (el llibre que més vegades he regalat el 2011). De música de fons, el Martin Larralde del també molt gran Ruper Ordorika.

Share Button

Desembre

Junt amb el fred i la foscor de febrer, desembre és dels mesos que manco m’agraden. Igual que gener és un fals, perquè el primer diu acabar l’any i l’altre diu que l’enceta quan ja tots sabem que setembre ho és tot, en aquest sentit. Vénen uns primers dies festius encarcarats en un pont incomprensible, que no té res a veure amb la nul·la importància festiva que molts i moltes atorgam a la Inmaculada Constitución del Reino de España (res a celebrar, altra vegada). Després, una setmana i mitja de classes i una altra interrupció (de 17 dies) perquè és Nadal i vénen els reis. És el pitjor mes per recordar i tenir presents les absències, sobretot les més recents, obligats com estarem a celebrar la joia familiar i la de l’amistat. Desembre, mes del consumisme desenfrenat que tornarà a omplir les cases d’inutilitats, els fiets i fietes de maldecaps davant tants regals desproporcionats, i els carrers i les places de llums i cançonetes nadalenques.

Però hi haurà les ganes que faci fred de ver, fred viu. Que el Barça ens continui fent la vida més amable i manco agra. Que els fiets i fietes sentin el neguit innocent dels reis i la seva màgia oriental. Que hi ha ganes, sempre n’hi ha!, de tornar i abraçar. I de música de fons, We shall overcome, cantada pel Boss.

Share Button

Novembre

Tot i que encara no ha fet fred, que moltes fulles dels arbres han caigut però n’hi queden moltes més, que un fa el canvi de roba d’armari més per si un cas que perquè faci falta, resulta que novembre ja ha començat. Segurament el canvi d’hora de l’últim dissabte d’octubre és el que més fa que es noti que és novembre, es fa fosc molt prest i me’n fot de l’energia que diuen els experts que ens estalviam. Som una espècie solar i sembla que qualcuns i qualcunes només se’n recorden quan es torren al sol durant l’estiu, que també són ganes. No hi hagut bolets encara… Sempre queda, és un dir, la possibilitat dels fredolics que toleren millor el que el seu nom indica.

També un novembre va ser un canvi de règim i ara tothom assenyala que en ve un altre. Aquell tenia dosis d’incerteses, d’alegries, d’il·lusions i d’esperances. Aquest d’ara és tedi, preocupació, desesperances. I també de la il·lusió personal que els catalans i catalanes d’arreu ens en quedin poques per suportar, de convocatòries electorals espanyoles tant i tant decebedores des de la perspectiva de qui afirma la maginificència estel·lar de la democràcia espanyola.

Continuaré indagant Márai però tenc pendent de compra i lectura de Vull una estàtua eqüestre del molt gran Gabriel Galmés, a qui alguns xalandriers i saludats vam tenir la immensa sort de conèixer a València un octubre de fa ja molts anys (un dia d’aquests he d’escriure sobre la seva narrativa i sobre ell aquí, a Xalandria). Per altra banda, recoman seguir un programa del Canal 33, Singulars, a càrrec del clàssic Jaume Barberà que setmanalment dialoga amb persones que en saben molt i que s’expliquen beníssim. Jo hi he descobert gent a qui seguir. Igualment em neixen els problemes per triar quin diari compr, o El Punt Avui o l’Ara. Des que el primer s’ha hagut de vendre als salvadors gironins hi ha dies que fa pena (voler-lo) llegir; remata aquesta afirmació la parida que va publicar diumenge el directiu (desconec en quin grau de culpabilitat) Carles Ribera, “Un Maó contra el català“. I l’Ara és tan modern i avançat que jo no els puc seguir. Ni compartir el seu delit per n’Steve Jobs o per na Irene Rigau, per citar dos sants de veneració d’aquest diari.

En l’entrada d’octubre pronosticava pensar en si em convenia un twitter i la resposta austral llegida avui fa que ho tiri endavant, ja em perdonareu. I de música de fons de tot plegat Les obagues de l’Eixample d’en Roger Mas.

Share Button

Orain Bakea (Ara la Pau)

Açò escrivia dilluns passat en un text considerablement més llarg dels que acostum a escriure per a Xalandria.

Com en qualsevol procés històric que hom hagi volgut estudiar amb un mínim d’ambició haurà advertit que no serveixen les explicacions simples i unívoques, i que la multiplicitat causal és un punt de partida adient en referència a la complexitat del coneixement històric.

Duc molt de temps sense escriure sobre el País Basc. Fa anys vaig escriure “Voldria una Menorca més navarresa”, que va obtenir el Premi Mateu Seguí Puntas del 1996. Hi explicava que després de l’experiència del viatge familiar, per Nadal l’any anterior, a açò que en diuen Euskal Herria, demanava per Menorca un sentiment de pertinença a la nació catalana similar a la navarresa respecte els “territoris històrics” d’Àlaba, Guipúscoa i Biscaia. Més tard, aquest cop per a l’Art Jove i sense acabar premiat, un altre article “Violència, pau i llibertat a Europa: per guanyar el futur al País Basc” intentava desgranar i destacar els moviments que des de dins d’aquell país es donaven per avançar cap a la pau, a la vegada que carregava contra qui s’oposava a qualsevol procés pacificador que tingués dimensió política, reduint-ho tot a una qüestió penal.

Un viatge mític va ser el que vam fer en el Panda negre d’en Guiem: Ortedó-Donosti. Ell, na Conxi, n’Olga i jo cap a terres basques. Visitar el bosc d’Oma, amb els seus abres pintats, la nedada d’en Guiem, a inicis de desembre, a la Kontxa, les fotos al Peine de los Vientos d’en Chillida (en va acabar resultant un poema frustrat), el pa amb formatge que vam menjar després de visitar el mercat municipal de Biarritz, i l’hostal d’Irun on van fer mala cara quan féiem el gest de mostrar el carnet d’identitat un cop pactada la nostra estada nocturna…

Continua llegint

Share Button

Octubre

El desè mes de l’any és valencià i revolucionari. Valencià per la conquesta un 9 d’octubre de Jaume I del País Valencià i els Premis Octubre de finals de mes, incloses totes les activitats paral·leles que fan xup-xup a la ciutat de València aquella setmana idíl·lica que alguns xalandriers hem tingut la sort de viure i veure. Revolucionari perquè l’octubre rus va marcar profundament la història del segle XX. Eisentein hi va dedicar un film més que recomanable: fonamental. I que sigui revolucionari i valencià és, també, perquè va ser l’octubre de 1975 que Raimon va tenir la lucidesa i el coratge de muntar l’emblemàtic concert del Palau d’Esports de Barcelona, després de l’últim afusellament de la Dictadura a Cerdanyola a membres del FRAP i ETA, fet que va provocar un silenci, desànim i desconcert general en l’antifranquisme d’aquell temps (la cançó d’Aute Al alba també té relació directa amb aquells fets).

Octubre també estotja alguns –no tots- dels costums d’estiu: nedar, cavalls, vacances. I inaugura renovades habituds, com els brous que ja vénen més de gust i el més bon estar als fosquets i primeres hores del matí. I època, si comença a ploure!, d’anar a cercar bolets al Berguedà (camagrocs, rovellons/esclatasangs, fredolics, cames de perdiu, llengües de bou, rossinyols, ceps…). A nivell de lectures ara retorn al món –potser hauria de dir univers- narratiu de Márai. Continuar sense tenir absolutament res de res a celebrar dia 12 i esperar que no quedin massa anys d’obligació a continuar celebrant inicis de genocidi i imperialismes destructors. Celebrar, açò sí, que feim anys i endavant les atxes. Musicalment, encara estic gustosament sotmès a l’impacte energètic i musical del retorn de Sopa de Cabra, així és que triaré Tot queda igual com a música de fons.

Share Button

La importància gens relativa de Josep Termes

termesFa uns dies va morir l’historiador Josep Termes. Des de llavors he pensat en fer una entrada aquí per mirar d’explicar l’absoluta importància de l’obra historiogràfica d’aquest gran historiador català.

Per tal de no enfadar-me gens amb les cròniques que es publiquen quan alguna personalitat traspassa, m’he refugiat només en els articles que els professors Jordi Casassas va publicar a l’Ara dia 10, l’endemà de la mort de Termes, i el que aquest dilluns dia 19 ha publicat Agustí Colomines a El Punt Avui. No vaig tenir la sort de tenir de professor universitari a Josep Termes, però sí a Casassas i Colomines i van ser ells que em van introduir en l’interés per la seva obra i pels seus plantejaments originals i valents.

L’originalitat, la valentia i l’absoluta importància es concentren, segons la meva opinió d’historiador, en haver estat capaç i prou astut de deslliurar-se de l’habitualíssim i mecanicista model d’explicació històric marxista per tal d’explicar i documentar, com mai ningú abans, la història de l’obrerisme català i espanyol. Per exemple, ha demostrat amb contundència que açò que anomenem classes populars tenen un paper protagonista amb la posada en marxa, construcció i renovació del catalanisme. De manera gens forçada, ha explicat que el món d’on ell provenia era clau per entendre tot aquest moviment. I ha explicat que els historiadors han d’estudiar allò tems amb els quals tenen un implicació o relació important (en un El Temps recent hi publicaven una entrevista pretèrita en què manifestava no entendre què hi feien alguns historiadors interessant-se, en concret deia ell, pel moviment obrer, del qual no tenen cap altre connexió amb l’objecte d’estudi que la seva pròpia paperassa). Tot i açò, avui continua latent la idea del catalanisme burgès i conservador com a  única expressió vàlida de la cosa.

A més, era un intel·lectual afable, viu i poc condescendent quan calia. Jo us recomanaria que en llegiu algun article, entrevista o que mireu el video de Vilaweb que referencia Colomines al seu article. Però si llegiu un llibre seu potser entendreu que el trobarem molt a faltar.

Share Button

Setembre

Tornada a la feina, retorn dels ritmes normals dels fillets i adolescents a les escoletes, escoles i instituts. Provar de veure venir indicis de tardor, llençols de dalt que serveixin per qualque cosa més que per tapar, de dia, els llençols de baix. Esser al concert de retorn de Sopa de Cabra dia 9. Anar provant les darreres dosis de gelats, orxates, granissats i cerveses en copes glaçades. I llegir més i millor: ara iniciat en Andrea Camilleri, després del regust fondo que m’han deixat dos grans llibres (de recomanació rotunda): Incerta glòria, de Joan Sales i Un hotel a la costa, de Nancy Johnstone. Rellegir Joan Fuster amb ganes. Demanar als i a les amigues si me convé fer-me un twitter per estar més en contacte amb tots ells i elles. Tenir present l’ombra del pi d’Alcalfar per quan ataquin la calor de final d’estiu, les mentides dels manaires o, senzillament, quan tornem a tenir el pensament que aquest setembre és com els altres setembres. I, de fons, l'”Elogi dels diners” (Anselm Turmeda-Raimon).

Share Button

Assaig d’elogi de la política

Perquè tot plantejament social és polític (per etimologia i per història, com a mínim). Perquè és en democràcia que hi ha més possibilitats que qualsevol pensament, idea, objectiu… es porti a terme i es concreti. Perquè ja està bé que els frustrats i frustrades s’autoanomenin “el poble” (no el representen; en formen part, com tu i com jo), que adoptin un llenguatge naïf, superficialíssim i lleuger. Perquè el maig del 68 va ser un fracàs. Perquè bloquejar -o voler- un parlament democràtic (seu de la sobirania -poder- nacional) o unes corts, a part de ser delicte, és un problema moral. Jo he vist cartells anunciant abans del dimecres 15 de juny la proposta per bloquejar el parlament el dia de la votació de les esmenes a la totalitat dels pressupostos. Bloquejar-lo és impedir que funcioni i que la representació que la majoria de la societat catalana s’ha atorgat faci el hagi de fer. Ara hi ha malabaristes de la paraula que reneguen de la violència física manifesta que sota el seu paraigua de la seva convocatòria es va fer visible. S’haurà d’observar, d’acord, qui va començar i si, com altres vegades a Barcelona, les policies hi han tingut res a veure. Emperò programar el bloqueig al parlament és, sense matisos, un acte de violència. Per altra banda, hi ha múltiples vies de pressió, incidència i participació per fer visbles el malestar sociopoliticoeconomicocultural que es vulgui, per voler reformar aspectes concrets del sistema democràtic, per promoure noves lleis o canviar-ne/suprimir-ne d’altres, per proposar límits i mínims de tot tipus a la pràctica economicomercantil d’avui, pel que es vulgui (o gairebé). Però això implica feina, temps i esforços (més que acampar i votar a mà alçada en assemblea) i genera molta decepció i frustració comprovar que no és tan fàcil i que, ai las!, el que tu penses pot ser que no coincidesqui amb el que pensa la majoria. I en democràcia, la majoria dirigeix, no la minoria minoritària minoritzant.

Share Button

Setembre

Comprovar de nou que tot recomença aquest mes, el millor, insistesc, per bonibé qualsevol cosa. Perquè enguany a Catalunya la broma consistirà en iniciar el curs més prest que mai (en un dissabte de Gràcia), per viure com s’acaba l’estiu i entra lenta la tardor, per anar a cercar i trobar els primers bolets, per potser fer la última calada, per intentar no acomiadar del tot els plaers estivals, per assaborir les últimes amanides russes i les últimes cerveses molt fredes en una terrassa amb ombra. Per viure la inauguració del local que uns amics del cor obriran al carrer Girona, 94 (apuntau-vos-ho!, la cosa promet), per acabar de llegir el magnífic llibre d’en Josep Massot, Menorca en el dominó mediterrani (1936-1939), que recoman de ver. Per continuar creient en l’art: tornar a llegir els versos d’en Guillem Alfocea que enguany il·luminen el programa de les festes de Gràcia, per visitar l’exposició que farà en Toni Vidal a l’Espai Mallorca, assistir a la presentació a Barcelona de la novel•la (de propera lectura) d’en Bartomeu Mestre, El darrer manuscrit, i temps també de lectures fèrtils (acabar Incerta glòria, iniciar-me en Aurora Bertrana). I tornar a disfrutar les retransmissions d’en Puyal i dels documentals importats emesos a Cronos. Temps propici als canvis i a les permanències, a poder trobar-te amb una bona colla d’amics, a fer-te propòsits sans i enriquidors, a saber-te ben viu. I de música de fons, Suzanne de Leonard Cohen.

Share Button

Resposta cantada al Tribunal Constitucional

tcCOM EL FAR WEST NO HI HA RES (http://www.youtube.com/watch?v=P7_FG5wbZZQ)
Diu, que hi ha una tribu d’indis
a l’oest americà
que té alguna retirada
amb el poble català.
No hi ha tribu més ufana
sota la capa del sol
són i seran gent apatxe
tant si es vol com si no es vol.
Ha rebut per totes bandes
però endevant, que no ha estat res!
per la seva mala estrella
és el pupes del far-west.
Doncs sabem segons la història
que aquesta tribu, pobrets!
quan es rifen garrotades
tenen tots els billets.

Que lluny és el far-west!
que bonica és Oklahoma!
Com el far-west, no hi ha res!

Invasions de tota mena
ha sofert contínuament
però una de les més sonades
l’ha tingut darrerament:
la del general Frank Cooster
i un grapat de capsigranys,
ara fa quinze mil llunes,
més o menys uns quaranta anys.
La primera atzagaiada
de l’infame general
fou prohibir la seva llengua
i la dansa ritual
i enviar els cassaques blaves
per colonitzar els nadius
i arrencar la cabellera
als elements subversius

Que lluny és el far-west!
que bonica és Oklahoma!
com el far-west no hi ha res!

Però a la mort del general,
el del “sellos” de correus,
ho deixà tan ben lligat
que manen els seus hereus.
I quan la tribu amb eufòria
desenterrant la destral
engegava a fer punyetes
al famós seny ancestral
per poder-ho canviar tot
però que tot seguís igual
van muntar unes eleccions
per distreure el personal.
Per parar el cop de moment
i presidir la reserva
de l’exili arriba un “jefe”
que tenien en conserva

Que lluny és el far-west!
Que bonica és Oklahoma!
Com el far-west no hi ha res!

I per asserenar els ànins
d’aquest poble tan tossut
es firma una tractat de pau
que li diuen l’estatut.
Però com sempre passa al cine
a l’hora de la veritat
els tractats amb rostres pàl·lids
sempre són paper mullat.
I ara es volen tirar enrera
perquè diu que som un cas
i quan se’ns dóna un ditet
ens agafem tot el braç.
I de tant que ens recomanen
prudència i moderació
ja no estem desencantats
ara estem cagats de por.
Doncs no volen que fem l’indi
i amenacen cada dia
que si no estam quiets vindrà
el setè de cavalleria.

Share Button