Turisme i Mediterraneïtat a Menorca: De l’Arxiduc a Carlos Delgado

Aquesta és la xerrada que vaig fer a Alaior, 17 Agost 2012 (Sopars a la fresca) Podeu trobar la presentació amb totes les imatges a http://www.slideshare.net/pauobrador/turisme-i-mediterranetat-a-menorca-de-larxiduc-a-carlos-delgado-14011733

1. Introducció

En primer lloc voldria donar les gràcies al PSM per convidar-me a parlar avui aquí. És un honor però sobretot un gran responsabilitat. Esper no defraudar-vos.

Avui voldria parlar de com el turisme defineix Menorca Mediterràniament. El meu objectiu és de-construir, encara que només sigui una miqueta, la imatge turística de Menorca. I ho voldria fer a través de postals, fulletons, mapes, i lleis dels darrers 40 anys. La pregunta que em faig és simple: Quina Menorca el turisme produeix i fa circular arreu d’Europa?

El que avui presentaré és un treball nou que lliga turisme i Mediterraneïtat. Encara no se ben bé on em portarà, tanmateix reflecteix el meu interès per bastir una arqueologia cultural del present. No hauria estat possible sense la col·laboració de l’Arxiu d’Imatge i so de Menorca i l’arxiu del consells insular de Menorca, als quals voldria donar les gràcies per la seva ajudamedieterraniament

El punt de partida d’aquesta xerrada és la idea que el turisme no és només una indústria que ens dóna de menjar. És també un instrument formidable que produeix llocs i defineix cultures. El turisme s’ha convertit en el “motor” cultural de Menorca, en el sentit més antropològic del terme. El turisme fa circular discursos i imatges de Menorca, defineix el que som i volem ser, estableix maneres de relacionar-se amb l’illa. En aquesta xerrada m’interessa especialment com el turisme imposa un ordre corporal, material i visual damunt Menorca, com Menorca esdevé un espai transparent, espectacular, perfectament cartografiat, obert de bat a bat a l’exploració turística

Només cal fixar-se amb un anunci que trobareu a totes les carreteres. L’anunci porta inscrit amb lletres ben grosses “Mediterràniament” i és molt més que un simple anunci de cervesa. És també una campanya de màrqueting turístic que aquest any promociona Mallorca però que fa dos anys va centrar-se en Menorca. L’anunci és un bon exemple de com el turisme produeix i fa circular discursos, imatges i narratives sobre destins turístics. És tracta de cultura popular de masses, de les que fan realment forat.

2. Les Múltiples identitats turístiques de Menorca

La primera idea que voldria compartir és què no hi ha una Menorca sinó moltes. La identitat turística de Menorca és múltiple i flexible. Al llarg del segle XX Menorca s’ha fet transparent als turistes de maneres molt diferents segons bufa el vent. Ha passat de ser una geografia ancestral, a ser un paisatge verge, de sinònim de tradició a sinònim de (post)modernitat, de testimoni de grans civilitzacions a espai d’hedonisme i diversió. En un període molt curt de temps es sobreposaven visualitzacions geogràfiques radicalment divergents.

Aquesta diversitat suggereix l’existència de visions oposades de Menorca. Darrera la imatge turística de l’illa hi ha una sèrie de tensions que en darrer terme són tensions polítiques. Per una banda ens trobem la Menorca que va imaginar foment del turisme als anys 30, profundament Mediterrània i d’una gran riquesa cultural. És la Menorca de l’arxiduc i de Gaston Vuiller -un viatger del segle XIX i autor de les Illes Oblidades- que il·lustra aquesta diapositiva. Per altra banda trobem la Menorca de Carlos Delgado, una illa buida de cultura amb platges verges a punt d’urbanitzar.

Una mostra d’aquesta diversitat el trobem en els mapes turístics. El turisme és un gran productor de mapes i vistes aèries que tenen per objectiu orientar el turista i disciplinar l’espai. Els Mapes se suposa que són objectius. Tanmateix darrera cada representació de Menorca hi ha criteris molt diferents. Fixem-nos sinó amb aquests tres mapes

  • El primer és el mapa arqueològic d’en Mascaró Passarius. És un dels mapes turístics més coneguts. Destaquen dos elements, la toponímia i els monuments arqueològics. En canvi es dona molt poca importància als elements naturals i als elements cultural més contemporanis. El Mapa d’en Passarius fa transparent una Menorca monumental plena de vestigis de grans civilitzacions. El mapa literalment inscriu damunt el paisatge marques d’un passat del que només en queden pedres i paraules. La manca de color així com la tipografia del mapa contribueixen a fer-lo misteriós.

  • El segon mapa que us vull ensenyar és un mapa turístic recent del consell insular. En aquest cas, el que destaca és el medi natural. Les platges verges, les zones protegides, les muntanyes, els barrancs, el camí de cavalls. Menorca es fa aquí transparent com àrea natural d’especial interès plena de camins i racons a descobrir. El mapa contrasta amb l’anterior pels seus colors i detalls. Si l’anterior suggeria que Menorca era gairebé un desert, aquest mapa suggereix vegetació, flors

  • El tercer exemple són una sèrie de mapes i plànols d’urbanitzacions i xalets que no s’han arribat a fer mai. En aquest cas el que es fa transparent és el valor immobiliari de Menorca. És un mapa perquè els turistes comprin l’illa. Les immobiliàries han jugat tradicionalment un paper clau alhora de definir com ha de ser Menorca, els seus pobles.

Aquests mapes són molt més que simples fotocòpies de Menorca. Mapes, senyalitzacions, miradors, camins no només ens diuen que hi ha a Menorca, ens diuen també el que hem de fer a Menorca, veure talaiots, explorar platges verges o comprar cases. Estableixen una sèrie d’associacions que voldria ara explorar una mica més a través de postals.

3. Un mar post-colonial

La segona idea que m’agradaria desenvolupar és que darrera tanta diversitat s’hi amaga un mateix discurs de Mediterraneïtat. És un discurs consistent amb els paradigmes orientalitzadors que tradicionalment s’han usat des del segle XVIII.

Chambers i Cassano coincideixen a apuntar que la Mediterrània s’ha imaginat d’acord amb paràmetres propis del nord d’Europa, com un espai que encara no ha assolit la modernitat i que per tant ofereix la possibilitat d’un viatge en el temps. És l’altra cara d’una Europa Moderna, racional, industrial, progressista i competitiva. És el sud exòtic, sensual, irracional, turístic, atrapat en el temps, marcat per la nostàlgia, el fatalisme i la passivitat.

La idea mateixa d’una regió Mediterrània culturalment homogènia marcada per una continuïtat històrica és fruit de la mirada cultural del nord d’Europa. Té el seu origen en les expedicions de Napoleó així com els nombrosos viatges científics que la seguiren. L’objectiu d’aquestes expedicions era cultural i no només militar. Es tractava de fer-se càrrec de les grans civilitzacions Mediterrànies, de controlar i contenir els orígens culturals d’occident. Açò confirmava el caràcter progressista i la missió civilitzadora del nord, de Paris, Londres i Berlín. Només cal anar al Lovre o al museu Britànic per veure qui és el guardià de la cultura occidental.

Tant en els àmbits popular com en els acadèmics s’ha imposat una visió negativa de la Mediterrània com un espai de conflicte, de frontera, de passat que pateix un retard econòmic i cultural. El mediterrani ja no és el centre de res sinó la perifèria d’una Europa opulent. Aquestes discursos estan més presents que mai als mitjans de comunicació internacionals. La Mediterrània s’ha convertit en l’epicentre de la inestabilitat mundial tant política com econòmica. Ens anomenen PIGS, que vol dir porc en anglès. Aquí en teniu una vinyeta del Financial Times. Ens repeteixen insistentment que la crisi és fruït d’una patologia que patim els mediterranis, del nostre caràcter sicilià (No dels bancs alemanys que deixaven els diners). També ens diuen que l’única sortida que ens queda és deixar de ser Mediterranis i assemblar-se als alemanys.

La imatge turística de Menorca és consistent amb tot això. Hi ha una continuïtat entre la idea de perifèria turística i perifèria geopolítica. També hi ha una continuïtat entre la idea de paradís turístic i la percepció cada vegada més estesa que la Mediterrània és un focus de corrupció. Potser la imatge que defineix millor aquest caràcter perifèric és els d’uns immigrants a una platja plena de turistes. La fotografia és de Canàries però il·lustra perfectament com a la Mediterrània es creuen els fluxos turístics i migratoris, la geopolítica i el turisme. En els dos casos la Mediterrània es defineix en termes de perifèria i de retard econòmic i cultural. És tracta d’un lloc que encara no ha assolit els estàndards de de Modernitat europeus.

A continuació m’agradaria ensenyar-vos els principals motius que il·lustren les les postals de Menorca. Tot i l’extraordinària diversitat de motius que s’hi poden identificar, hi trobem gairebé sempre una mateixa idea de marginalitat.

Ruïnes

Des del començament del turisme, una de les imatges més icòniques de Menorca han estat les taules i els talaiots. Es tracta d’una adaptació del motiu arqueològic, absolutament central a la idea de Mediterraneïtat. Si a Egipte tenen piràmides i a Grècia l’acròpolis, noltros tenim taules i talaiots. La grandària és diferent però la idea és la mateixa. La Mediterrània és una regió on es concentren grans civilitzacions i ruïnes espectaculars. És per tant una terra anacrònica i exòtica on només hi queden pedres d’un passat gloriós. Una terra que es situa fora de la modernitat Europea, fora del present.

M’agradaria destacar algunes de les subtileses d’aquestes imatges, per exemple, el fet que generalment hi surt molt poc verd. Hi predominen les roques, les pedres, les coves i un terra gairebé arenós. De fet, les ruïnes apareixen a les postals com si s’haguessin acabat de trobar enmig d’una tanca plena de pols, mig abandonades. Les imatges situen el turista en la posició d’indiana Jones, buscant com si d’Egipte es tractés tresors perduts en un terreny gairebé desèrtic. No hi ha signes d’excavació ni de turisme.

Aquestes imatges “orientalitzen” Menorca. La fan una mica més seca i més mediterrània. Situa l’illa una mica més cap al sud i cap a l’est, simbòlicament propera a les grans civilitzacions mediterrànies i enfora d’Europa. Igual que a Egipte, a Menorca es trobarien monuments enmig d’una tanca semi desèrtica.

Una imatge que trob especialment interessant és aquesta postal en què dues dones vestides de menorquines posen devora una taula. S’estableix una correspondència entre un paisatge arqueològic i una societat que encara no ha entrat en la modernitat.

Minorque l´île Blanche et Bleue

Un motiu que des dels inicis del turisme ha estat fortament associada amb Menorca és el que podríem definir com mediterranisme suau. És allò de la Isla Blanca y azul. Hi ha tres grups de postals que es corresponen amb aquest tema.

  • El primer grup inclou postals amb tema mariner. Com no podria ser d’altra manera a Menorca hi ha un un gran nombre de postals amb barques, xarxes, molls i altres motius mariners. Sovint es tracta d’una cultura fictícia que ja no existeix. Els ports avui són plens de iots, no de barques de peix.

  • El segon grup d’imatges descriu una paisatge rural perfectament ordenat. Moltes d’aquestes postes es recreen en element etnogràfics, com ara unes barreres, una tanca, una casa de bens, un molí. Es destaca sovint la verdor hivernal de Menorca. És una imatge que fa Menorca més Europea que africana.

  • El tercer grup d’imatges recrea la imatge tan menorquina del poblet blanc. El turisme ha tingut des de sempre una fal·lera especial per les casetes blanques. És una imatge molt mediterrània que ens uneix a Grècia i Eivissa. Els primers murals turístics que va pintar Vives Llull ja en feien referència. Aquest interès pel blanc encara és molt present. Però cada vegada tenen més força els edificis de marès.

Aquest grup d’imatges presenta una imatge sensual, dignificada i hospitalària de Menorca. És una imatge profundament mediterrània però que no fa por. La mar és calmada, el paisatge rural és alegre i els elements culturals no són exòtics. És una terra moderada feta a la mida de l’home. Queden lluny les divisions religioses, els desastres ecològics i la crisis econòmica que defineixen la Mediterrània d’avui. El contrast amb el motiu anterior és obvi. El paisatge rocós i feréstec de les taules i els talaiots deixa passa a una illa blanca i blava on les baques pastures com si fos Irlanda.

Un aspecte important d’aquest segon motiu és l’apel·lació que es fa al cos i als sentits. Quan vius al Regne Unit o a Barcelona i reps una postal de Cales Fonts, automàticament t’imagines menjant peix fres amb un got de vi blanc. Són imatges que suggereixen tranquil·litat i serenor, un ordre corporal diferent, totalment contrari al de la vida urbana. L’Europa activa i moderna contrasta amb una Mediterrània lenta i passiva.

Aquest grup d’imatges presenta una visió Mediterrània de Menorca alegre i moderada que evita l’exotisme. És una visió tanmateix que fixa la cultura al paisatge, integrant-la perfectament en la natura. És per tant una visió pastoral i idíl·lica de la Mediterrània, la visualització d’un espai que encara no ha entrat en la modernitat. És un grup d’imatges amb un deix nostàlgic, fortament disciplinades per una Mirada nòrdica. El centre d’atenció són les permanències que unifiquen la mediterrània. S’estableix una dicotomia entre el nord progressista i masculí i el sud femení i nostàlgic

Mediterraneïtat de cartó i pedra

Una imatge que mereix una menció especial és la del poblat de Binibeca vell. És potser la postal més icònica de Menorca, la imatge que més circula. Només cal que entreu a google earth.

Binibeca vell és defineix a sí mateix com un poblat de pescadors però són bàsicament un grup d’apartaments que es va construir als anys 70. No és per tant un poble de veritat sinó una decorat de cartó i pedra, una mentida construïda d’acord amb una imatge “idealitzada” de Mediterraneïtat – l’illa blanca i blava.

Binibeca vell és un poblat construït per ser una postal. Els carrers són in-usualment estrets per crear l’efecte buscat, l’església no existeix, només hi ha una torre perquè surti a la foto. El que defineix la seva arquitectura no és el seu ús, sinó el seu efecte visual. És a dir que es transforma una arquitectura popular originàriament funcionalista en un element kish purament estètic.

Tot i l’accent mediterrani, Binibeca vell no segueix cap estil pròpiament menorquí. No és recreen les cases típiques menorquines sinó una visió imaginària d’un poble típic mediterrani de pescadors.

És per tant una construcció retòrica que confon realitat amb ficció. Binibeca Vell converteix en pedra una ficció turística, fa tangible un discurs de Mediterraneïtat. Binibeca vell esculpeix una idea converteix un discurs en un esdeveniment. Es tracta de disneyficació la Mediterrània.

Un petit Edèn

Avui les imatges més icòniques de Menorca són de platges verges. El Macarellisme – que és com anomena Jaume Mascaró aquest fenomen– és un motiu més aviat nou que no té massa més de trenta anys. No trobem el concepte de platja verge ni en les postals antigues ni en les que acompanyen el primer boom turístic. El Macarrellisme és bàsicament un fenomen dels anys 80, amb precedents als anys 70, que coincideix amb la declaració Menorca Reserva de la biosfera

És una visió molt influent que ha marcat bona part de la política turística i urbanística dels darrers 25 anys. Tant el PTI com la llei d’espais naturals de l’any 1992 consagren a través de figures de protecció estrictes el valor econòmic, turístic i ecològic de les platges verges. Es tracta de fer de Menorca un petit Edèn per turistes.

A Menorca hi ha molts tipus de platges verges, tanmateix les més celebrades són les de la costa sud: petites cales amb arena blanca, aigües turqueses i un pinar que les envolta. La cala que més s’ajusta a aquest ideal és Macarelleta. Té tots els elements per allotjar Robinson Crusoe. És un espai solitari (almanco en les postals), contingut entre roques i pins, i verge, és a dir sense civilització”

Aquest tercer motiu reprodueix una imatge més aviat tropical de Menorca. Menorca és reduïda a una platja d’arena blanca amb vegetació exuberant, com si del carib o Bali es tractés. Els preus dels bitllets certament reflecteixen aquesta distància creixent. És una Menorca poc Mediterrània que podria ser a qualsevol part del planeta. Una característica fonamental d’aquest tercer grup d’imatges és l’eliminació dels elements culturals. A fi de crear un efecte de paradís, les postals amaguen qualsevol evidència d’intervenció o habitació humana. Al paradís no hi ha ni molins ni biblioteques.

Hi ha molt poc orientalisme en aquestes imatges, tanmateix és una visió profundament colonial de Menorca. L’illa es convertida en un paradís salvatge sense memòria històrica i cultural d’on s’han expulsat les tribus locals (o es tenen sota control). És un espai salvatge que pertany al primer conquistador que posi la tovallola. Es crea per tant una nova distància entre Europa i la Mediterrània. Menorca és ara una reserva natural als marges de la cultura i de la civilització.

És una visió que convida a relacionar-se amb Menorca d’una determinada manera. Als ulls dels turistes, Menorca és una platja verge i femenina a punt de ser explorada i conquistada (geogràficament i sexualment). El concepte de virginitat diguéssim que té connotacions sexuals. Els turistes ara venen a Menorca per jugar a ser Robinson Crusoe.

4. Modernitat turística

Els discursos que us he presentat fins ara coincideixen a dibuixar una imatge bucòlica, pre-moderna i pastoral de Menorca, una illa fixada en el temps. Darrera les moltes Menorques que us he presentat s’hi amaga un mateix discurs de Mediterraneïtat, com un espai sensual que encara no ha entrat en la modernitat. M’agradaria acabar aquesta xerrada amb un discurs turístic molt arrelat a Menorca que trenca amb aquesta imatge bucòlica de l’illa. És un discurs que no situa Menorca en el passat sinó que es centra en tot allò que fa olor a nou i divertit. És tracta d’un discurs que promou una modernitat postmoderna i banal, feta de sol i platja, piscines i “canciones del verano”.

Podem identificar aquest discurs en tota una sèrie de postals dels anys 60 i 70. Són postals d’hotels, piscines i apartaments sovint patrocinats pel propi establiment. Estan pensades perquè els turistes les enviïn a familiars i amics amb el ja clàssic wish you were here, en aquest establiment encantador. En aquestes postals destaquen dos elements. El primer és l’hotel. En la majoria dels casos es tracta d’un edifici d’estil molt funcional amb cap referència local. El segon element que es destaca és la piscina, que generalment mostren plena de gent passant-s’ho bé. Aquí no es fan referències a la prehistòria, a un mediterrània bucòlica o a una natura agraïda. Aquí totes les referències són a una modernitat banal i optimista, del lleure i la rialla fàcil.

vistamar sant tomàs

Aquest és un discurs molt lligat a les agències immobiliàries- que en definitiva són els que han donat forma a la Menorca contemporània. Mentre les postals ens parlen de tradicions, platges verges i civilitzacions oblidades, les immobiliàries ens mostren piscines, palmeres i cada vegada més luxe, i sempre dins un estil internacional indefinit. Aquí l’important no és la idiosincràsia del lloc sinó un somni de felicitat i luxe convertida en xalet.

És, en el fons, el mateix discurs que hi ha darrera la llei turística de Carlos Delgado que s’acaba d’aprovar. Aquesta és una llei bàsicament urbanística que dóna carta blanca als hotelers i propietaris rurals per fer el que vulguin, on vulguin, quan vulguin. El canvi de filosofia és remarcable. Si fins ara la majoria de les lleis turístiques responien als principis del turisme sostenible (ANEIS) amb totes les excepcions que vulgueu, aquesta llei té per objectiu eliminar tot allò que impedeix inversions privades. Si fins ara es tractava d’adoptar estàndards de qualitat Europeu (Decret Cladera), ara es traca de recrear la flexibilitat legislativa que han permès als hotelers Mallorquins fer-se d’or a la república dominicana. Es crea una legislació especial que permet als amics – perdò als agents del progrés- eliminar l’ús hoteler d’un edifici, transformar una finca agrària en hotel, obrir un camp de golf i fer les ampliacions que faci falta. El que ens ve a dir Delgado és que la modernitat no passa per la sostenibilitat ni per la cultura sinó per l’especulació.

El que fa Delgado és bàsicament actualitzar el project turístic de Manuel Fraga i el desarrolismo fanquista, i que tan bé il·lustren les postals que us he ensenyat. Des del ministeri d’informació i turisme, Fraga va dirigir als anys 60 la transició des d’un estat autàrquic, feixista a un estat capitalista i postmodern. El règim se salvà gràcies a una combinació de televisió i turisme. L’especulació immobiliària i el turisme creaven una sensació de riquesa. L’ús intensiu de tecnologies de la banalitat i l’espectacle creaven el consens social necessari que substituïa les velles tecnologies de la repressió. És un projecte molt ben travat que obre la porta d’Espanya a una modernitat sense (massa) democràcia ni identitat ni reflexió, només espectacle i especulació. És allò de “divertint-nos fins a morir” de Martin Macluhan.

La modernitat turística de Fraga i Delgado és molt poderosa però té, ara més que mai, els peus de fang. Es basa en una fe cega en la religió del progrés. Una progrés que deslliga modernitat i democràcia, PIB i benestar social. La modernitat de Delgado no és un camí de llibertat sinó un excusa per alliberar el capital de qualsevol exigència ambiental o social. És una idea de modernitat que cultiva activament la desmemòria. Per ser moderns hem de deixar de ser qui som. Ens exigeix una conversió en la religió del progrés a una nova cultura postmoderna de la diversió infinita, de iots i discoteques. Una cultura que esborra les marques que els nostres avantpassats han deixat gravades sobre la terra.

Ens trobam per tant davant un dilema fals. Per una banda tenim un discurs turístic que ens diu que Menorca ha de tornar a aquella arcàdia que canten els poetes, a un estadi pre-modern, paradisíac, equilibrat. Per altra banda tenim un altra discurs turístic, que és el de la PIME, el de Delgado que ens demana que tinguem una fe cega en el progrés siguin quines siguin les conseqüències. Ara bé cap dels dos discursos qüestiona el concepte mateix de modernitat, cap dels dos creu en un futur menorquí. Aquesta mirada cultural que identifica tot allò que és menorquí com a inferior. L’objectiu del menorquinisme és crec superar aquest fals dilema i proposar una modernitat pròpia que no renegui del que som.

Moltes gràcies

Pau Obrador

Views: 0

3 comentaris a “Turisme i Mediterraneïtat a Menorca: De l’Arxiduc a Carlos Delgado”

  1. Molt bo, Pau. No vaig poder venir, però m’hauria fet ganes. Necessitam més que mai assumir la maduresa com a poble i mostrar-la sense complexos. Fins que no ens n’adonem, hi haurà el perill de ser per sempre una terra colonial.

  2. Molt bona intervenció, Pau, de síntesi i apuntant nous temes sobre els quals es pot i s’ha d’aprofundir.
    Sap greu no haver-hi estat, però ja som de tornada a l’hivern.
    Abracada

  3. Aquest és un treball en construcció. Com molt bé va apuntar na Fina, aquest tema demana a crits que em miri el discurs de les guies turístiques. Josep Pla molt especialment va parlar d’una Menorca nòrdica, una imatge que contrasta especialment amb la Menorca tropical que ara domina

Els comentaris estan tancats.