S’àvia Nena

Na Nena va néixer al camp. Era una madona que, després de viure en diferents llocs (a Morella Nou hi van néixer els fills, a Rafal Vell va veure la gran nevada…), es va establir, amb l’avi i els quatre fills, al maonès carrer des Frares, on van tenir-hi botiga de queviures. A ca s’àvia, de petits, berenàvem coques d’Alaior amb nocilla casolana (feta a base de llet condensada i nestquick). I, amb el mos a la boca, vèiem, a la tele, La cometa blanca i, els dissabtes, en Rocky Torrebruno.

S’àvia era dipositària de la saviesa gastronòmica illenca. Mentre va poder, no hi faltà, a ca seva, la rebosteria de sempre: rubiols de verdura, formatjades, el torró de la reina, els amargos i els cocos… I, als panxons de taula, la xulla o el magnífic arròs de la terra. S’àvia, seguint la tradició pagesa, podia berenar i sopar d’oliaigua (amb tomàtic al matí, broix a la nit).

Ca s’àvia era una espècie d’epicentre, el punt de trobada familiar. Els cosins, el diumenge de Rams, en tornar de l’ermita de Fàtima, trobàvem els ramells plens de caramels i l’avi en Joan feia una xalada. La segona festa de Nadal ens trobàvem en un dinarot que va haver de canviar d’ubicació a mesura que la nissaga creixia i el menjador es feia petit. De fet, cada cap de setmana, l’al·lotam ens submergíem al soterrani a fer unes bones jugades, mentre a dalt els avis, els concos i les ties menjaven cacauets o púding de patata mentre feien petar les xerrades. El soterrani en va veure de tots colors: partits de bàsquet amb cistelles fetes amb capses rodones de detergent, hoquei amb estics casolans, tornejos de ping-pong… Fins i tot, s’àvia hi va autoritzar els assajos renouers d’un grup de música heavy.

I encara, seguint aquesta tradició no escrita, el dissabte de Gràcia, les festes començaven a la casa del carrer dels Frares, on vèiem passar la qualcada i els gegants; o les processons de Setmana Santa, on els petits podien veure els caraputxos estalonats a l’ampit de la finestra. Enguany encara teníem previst d’anar-hi, però al final no va poder ser…

Als anys d’escola i institut, ca s’àvia era aturada obligatòria; al migdia hi solia caure qualque mosset mentre saludàvem en Nito o, abans, l’avi en Joan, la bonhomia de la tia Nina o na Marilina. Durant anys hi vaig llegir la premsa a diari. I, en arribar els anys d’universitat, tot i que els contactes no foren tan intensos, s’àvia guardava tota la premsa perquè amb un parell de sessions intenses, em posàs al dia del que havia passat a l’illa mentre era a fora. Fa poc, en canviar-nos de casa, em va fer arribar una carpeta de cartró, blava, amb retalls que havia anat recollint de les meves aparicions al diari.

S’àvia va viure la vida com un regal. Ella explicava com, amb gairebé seixanta anys, van anar a veure un metge, a Madrid, que li va donar una esperança de vida d’un parell de mesos. “Torni’n a l’illa i, vostè i el seu marit, gaudeixin del temps que li queda. I si és un mes o dos, ja ho veurem…”. Fa uns anys, quan vam anar, na Diana i jo, de viatge a la capital d’Espanya, s’àvia ens va encomanar que anéssim a veure el metge per dir-li que encara era viva: “ca! Ja deu ser mort…”, va sentenciar.

Durant prop de quaranta anys de pròrroga, idò, ha vist com la casa se li omplia de besnéts, molt benvinguts perquè s’àvia era molt al·lotera i tenia la falda prou gran per servar-los a tots. I ha aguantat amb coratge i empenta el dolor d’haver perdut el marit i una filla amb poc temps, ferides que els anys no han pogut tancar del tot.

Ahir, quan els operaris de la funerària la van venir a cercar i, amb la fredor típica de qui va per feina, la posaren al taüt, el cos va passar a un segon pla i va esdevenir només un testimoni ossi de noranta-set anys, condemnat a esdevenir cendra. S’àvia era molt religiosa, catòlica de cap a peus (tot i que creia en la planeta!). Segur que ha pujat al cel, perquè és impossible ser més bona persona que ella i segur que se l’havia ben guanyat en vida: tot i el caràcter fort que tenia, vivia per al altres i, sobretot, per fer feliços els seus. Els qui quedam, en mantindrem el record, fragments calidoscòpics, petites partícules escampades en les paraules i els pensaments de tots els qui vam poder compartir la seva presència. Com aquestes quatre ratlles que, maldestrament i deveres, he escrit per fer-li el meu sincer homenatge.

Visits: 0