«Empollar», ho fan les gallines

L’atzar és molt aficionat a establir coincidències imprevistes. Fins i tot, més d’una vegada, aquestes casualitats ens poden fer dubtar al voltant de la possible existència de qualcú per allà dalt que mou els fils del món com si d’un gran titellaire, dotat d’un enorme sentit de l’humor negre, es tractés. Per exemple, després d’una temporada en què, molts alumnes de batxillerat, han estat o estan immersos en la tongada d’exàmens de la primera avaluació, he tingut molt present —segurament perquè he dedicat moltes hores a corregir-ne— un tuit de Jordi Badia que em vaig trobar fa unes poques setmanes, mentre navegava sense criteri per la xarxa internàutica, que citava els següents mots de Josep Pla: «Estudiar no vol pas dir solament llegir i repetir. Estudiar vol dir llegir i a més a més reflexionar, relacionar, integrar, detallar, aclarir, absorbir, rebutjar, decidir —saber el que té importància i el que no en té.» Justament, el text planià tracta un dels meus cavalls de batalla, no només com a docent, sinó com a ciutadà. És aquest un dels grans mèrits de Twitter: a vegades, uns pocs mots —sintètics, i aquí no em puc estar de dir que m’agradava més quan la plataforma només permetia missatges de cent quaranta caràcters i no s’havia posat de moda escriure «fils» interminables que, a la pràctica, atempten contra l’essència d’aquesta aplicació informàtica—, unes poques paraules, conviden a fer reflexions aprofundides sobre tota mena de temes, inesperats moltes vegades.

Amb una primera llegida, la cita planiana ja em va cridar, i molt, l’atenció. La subscrivia plenament. I, a la vegada, aquelles paraules em sonaven. Tot i que molt llunyanes, alguna cosa em feia sospitar que no era la primera vegada que les havia llegit. La xarxa em va permetre, fàcilment, de descobrir l’origen d’aquells mots i, com no podia ésser d’altra manera, vaig acabar a El quadern gris, gairebé al final de l’obra, concretament a l’entrada corresponent al dia 19 d’octubre de 1919. És a dir que, casualment, fa tot just cent anys i busques dels fets que s’hi expliquen. Tot i que fa temps que vaig llegir aquesta obra central de l’escriptor empordanès, encara en record alguna de les coses que s’hi explicaven —per exemple, roman entre els plecs de la memòria una vaga idea del relat en què Pla narra allò que li succeeix una nit que ha de passar a Girona en què, per fer temps, fa una llarga excursió nocturna per la ciutat, amb visites de bar incloses, en unes pàgines que, en el seu moment, em van semblar antològiques i que ara, arran del que estic escrivint, romandré condemnat a rellegir.

No era el cas, però, de les paraules citades al tuit. No les acabava de situar en el llibre: tot i que el que deien m’era familiar, no recordava haver-les llegit. Ara bé, en obrir l’exemplar que tenc a casa, m’he trobat que, a la pàgina 494 d’El quadern gris, no només hi ha les paraules que cercava sinó que, també, hi ha una quantitat important de textos subratllats —de fet, algun paràgraf gairebé sencer—, d’entre els quals el que citava Jordi Badia. Una nova casualitat! També m’ha sorprès que, malgrat els anys que s’han escolat entre ambdues aproximacions, segueixi estant d’acord amb els meus propis subratllats, cosa que no sol passar habitualment: les relectures sempre conviden a esmenar-los, a canviar-los, a suprimir-los.

Josep Pla presenta, al text citat, dos conceptes totalment oposats respecte de l’aprenentatge acadèmic. D’una banda, parla d’allò que anomenam «empollar —castellanisme infecte (empollar, en català, és «covar»), la significació del qual fa referència a la incubació dels ous per una lloca determinada.» Amb aquestes paraules es refereix a allò que a mi m’agrada denominar memoritzacions massives. Per a l’empordanès, «un empollón era l’estudiant que aguantava assegut en una cadira una quantitat d’hores important», dedicades a llegir un text fins a aprendre’l de memòria, de tal manera que «era capaç de repetir-lo, fins i tot sense haver-lo entès». D’altra banda, Pla hi oposa la idea d’estudiar, amb els mots que hem llegit al començament del xalandrot: tota una sèrie d’operacions que han de permetre la persona que s’hi dedica a discernir allò que «té importància i el que no en té». És a dir, que es presenta una oposició entre memoritzar i entendre.

Ja hem comentat abans que el text és de fa un poquet més de cent anys. Un segle més tard, malauradament, les coses no han canviat gaire. En el cas concret del batxillerat —Pla es refereix, a El quadern gris, als estudis universitaris de dret, però, pel que fa a la reflexió, és útil en tots els casos— encara hi ha una gran majoria dels alumnes convençuts que estudiar vol dir empollar. I no només açò, sinó que aquesta idea és compartida per una quantitat no menyspreable de docents. I no hi ha res més allunyat de la realitat que pensar d’aquesta manera. Malgrat que els currículums oficials, damunt del paper, prioritzen altres formes d’aprenentatge, molt més competencials, a la pràctica moltes matèries acaben igual: amb un examen com a gairebé únic instrument d’avaluació important i, els alumnes, resolent-los a base d’emplenar-los amb memoritzacions massives, perquè és allò que els demanen. I es peguen unes panxades enormes per a esdevenir autèntiques fotocopiadores humanes, destinant un esforç molt important a retenir una sèrie de continguts dins la memòria, que no entenen, per acabar abocant-los damunt d’un paper, massivament, de manera caòtica, a tant el quilo, sense processar. Deu minuts després d’haver-ho fet, els hauran oblidat ràpidament, per tal de fer lloc a una nova tongada de continguts, destinats a acabar de la mateixa manera.

Si ho fan, evidentment, és perquè els surt a compte. És a dir, en treuen un rendiment, un profit, a molt curt termini: una nota. Però aquest és un premi il·lusori, perquè realment, dels continguts, no en queda cap rastre: demostren que, d’allò que suposadament han estudiat, no en saben res. A la pràctica, per tant, aquest mètode és un fracàs. O, al contrari, i essent mal pensat, no deixa de ser un gran encert aquesta manera de fer les coses. Des del moment en què formam un tipus de ciutadans que, avesats a memoritzar, no tenen temps per a pensar, la capacitat de tenir un criteri propi s’esvaneix. Josep Pla, també diu, a El quadern gris, que «estudiar, per a un estudiant autèntic, és fruir —és, en definitiva, la llibertat.» Sense pensament crític, és molt bo de fer callar i obeir. De creure’s qualsevol cosa. De fer allò que es digui que s’ha de fer, per molt que pugui esdevenir perjudicial per a qui ho faci. En aquest sentit, no deixa de ser simptomàtic que, quan s’intenta superar aquesta manera de fer, és a dir, quan es treballa a favor d’un sistema educatiu que promou l’autonomia i la feina competencial, que afavoreix que els alumnes pensin per ells mateixos i siguin crítics —és a dir, que tenguin criteri— prest hi hagi qui acusi els docents de rentar-los el cervell. Normalment, actituds com aquesta demostren que l’adoctrinador sol ésser aquell qui acusa els altres de ser-ho, qui no vol que la gent pensi.

Amb tot açò que acab de dir, no voldria que ningú no és pensés que som contrari a la memorització. De cap de les maneres. El que no em sembla lògic és convertir aquest procediment en una fi quan, en el millor dels casos, no deixa de ser un mitjà per arribar a altres coses, les útils, les importants. De què li pot servir, a un mecànic, saber de memòria el nom de totes les peces que formen un motor si, quan s’espatlla, no n’entén el funcionament i, conseqüentment, no el sap arranjar? D’un personatge així, en diríem un incompetent, no? Per tant, que covin, és a dir, que empollin les gallines i que, els alumnes, si volem que s’eduquin correctament, es dediquin a una activitat molt més útil i profitosa. Perquè, fins i tot, des del moment en què una activitat com aquesta està dotada del que podríem anomenar l’eròtica de l’intel·lecte, estudiar no deixa de ser «una forma de l’amor —en definitiva una forma de la sensualitat: la carícia mental més fina i delicada que l’esperit pot produir», per acabar-ho, com no podia ésser d’una altra manera, amb els mots savis (i poètics!) de Josep Pla.

Visits: 1