Sobre la qualitat humana de la política

per

Article publicat a Es Diari Menorca dia 20 Abril de 2017

L’afer dels contractes menors ha caigut com un gerro d’aigua freda entre els votants de Més. Hi ha estupefacció i desànim. La gent esperava més, molt més d’una formació diferent que ha fet bandera de la transparència. Tot s’ha ajuntant en una turmenta perfecte: ànim de revenja, mala maror entre Mallorca i Menorca, sensacionalisme periodístic i una gestió pèssima i precipitada. No havien passat ni dos minuts que ja sentíem, sovint dels mateixos que enterraven diners dins pots de cola-cao, la cantarella del “tots són iguals” i “jo ja t’ho deia”. Hi ha hagut un especial interès per identificar els culpables tot desviant les culpes cap a la conselleria menorquina tan incòmode. No hi ha hagut, tanmateix, el mateix interès per entendre el que realment ha passat.

 

L’afer dels contractes menors posa de manifest la tèrbola relació entre l’àmbit personal, professional i polític. Perquè no esteim davant un problema d’enriquiment personal, ni encara manco de finançament il·legal. Ja voldrien els altres partits tenir els comptes nets de Més per Menorca. El treball encomanat s’ha fet hi ha donat molt bon resultats, com demostra els recursos europeus que s’han captat. No esteim davant un problema de corrupció sinó de confusió entre l’àmbit personal i l’àmbit polític. Perquè no hauria estat cap escàndol que aquest informes els hagués fet una consultaria qualsevol amb seu a Londres. La notícia és els que els ha fet en Jaume, el gran estratega del Més per Mallorca.

borgen
Si volen entendre el que ha passat potser que ens tornem a mirar la sèrie danesa “Borgen”

Abans de continuar una advertència. Sóc amic d’en Jaume, encara que fa molts anys que no coincidim. El vaig conèixer fa més de 20 anys a Barcelona. És una de les persones més intel·ligents i feineres que he conegut mai. Doctor en economia, antic representant de la Unió Europea a Malta, en Jaume treballa de consultor sobretot en temes de fons europeus, turisme i medi ambient. La seva feina és fer informes i els fa bé. No em sap greu dir que m’hauria agradat veure en Jaume de candidat. Perquè molt poca gent a les Illes Balears té la capacitat i el carisma que té ell. En Jaume és bo però, no ni de bon tros, és perfecte. Té febleses que en Pere Sampol va descriure molt bé en un article recent.

Llegiu més

Views: 1

Literatura per pensar

per

Si ara féssim una enquesta informal, a mà alçada, entre la gent que es considera lectora, la gran majoria l’aixecaria en demanar qui té la narrativa com a gènere habitual. Més poques mans comptabilitzaríem en el moment en què abordéssim la poesia o el teatre. Però no s’acaba aquí la tipologia. Potser, en aquesta enquesta, hauríem de recordar als informants que n’hi ha un altre, de gènere, l’assaig. Així, en algun racó, inadvertides, veuríem, solitàries, unes poques mans alçades. Una d’elles seria la meva.

books-1204273_1280

Llegiu més

Views: 5

Incompatibilitats laborals

per

Un filòleg té, des d’un punt de vista professional, una gamma prou variada de sortides. Vaig especialitzar-me, a la carrera, en la branca de literatura, perquè allò que m’agrada és la historiografia literària. He acabat fent de professor en un institut, la qual cosa és una sort, perquè puc, en gran part, desenvolupar-hi la meva especialitat. A més, en tant que lector de pedra picada, tenc necessitat de recórrer a la crítica literària per tal de posar seny i mesura dins del caos que significa tot el potencial de lectures que tenc a l’abast. Fins i tot, qualque vegada, he fet de crític literari, amb major o menor fortuna. Finalment, de manera molt discreta, també he dedicat una petita part dels meus esforços a la creació literària, especialment a la narrativa, la poesia i l’assaig (si els xalandrums poden ésser qualificats d’aquesta manera). El problema és que aquests tres vessants (historiador, crític i autor) generen algunes incompatibilitats pràctiques amb què ja m’he trobat més d’una vegada i davant de les quals no sé quina decisió prendre.

books-2158773_1280

Llegiu més

Views: 2

Gitar mots com raors

per
Radio stations I question their blackness
    They call themselves black,
    but we’ll see if they’ll play this.
(Public Enemy)

El lector habitual d’aquests xalandrums, si és que n’hi ha algun, sap que tenc uns gustos musicals prou eclèctics. Tot i que hi ocupi un lloc discret, dins del meu equipatge sonor hi ha lloc per al rap. Hi vaig arribar indirectament, fa molts anys, arran del tema «Bring the noise», que Public Enemy havia enregistrat, en començar la dècada dels noranta del segle passat, amb els thrashers Anthrax. No eren els primers que mesclaven ous amb caragols: Aerosmith i Run DMC havien facturat uns anys abans una bomba de rellotgeria titulada «Rock this way». Un servidor, que escoltava sobretot música metàl·lica però que era d’esperit curiós, va obrir la porta als versos esmolats com a raors dels MC, i la discoteca particular va començar a acollir algunes obres del gènere, sense un criteri gaire lògic: NWA, Tone Loc i Fat Boys, entre molts d’altres, encara hi conviuen amb harmonia.

Valtonyc - Mallorca es ca nostra (Delantera) - www.hhgroups.com

Llegiu més

Views: 6

El galop poderós del Cavall Verd

per

Arriba la primavera i, amb ella, una nova edició dels premis Cavall Verd de poesia. Organitzats per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, s’hi entreguen, des de 1984, dos guardons: el Rafel Jaume de Traducció Poètica i el Josep M. Llompart de Poesia. Els premis són per a obres publicades durant l’any anterior al de la cerimònia. A més, cada any els Cavall Verd es dediquen a la memòria d’un poeta illenc, al voltant del qual s’organitzen un seguit d’activitats d’homenatge. En ocasions anteriors han estat triats Llorenç Moyà, Marià Villangómez, Gumersind Gomila (l’any en què els premis s’entregaren a Maó), Maria Antònia Salvà o Blai Bonet. Enguany, per cert, estan dedicats a homenatjar el poeta manacorí Guillem d’Efak.

Premis Cavall Verd

Llegiu més

Views: 5

Aleksiévitx

per

A la vetllada literària en què una sèrie d’homes vam llegir textos escrits per dones, el passat 8 de març a l’Ateneu de Maó, vaig triar, a més de Laia Martínez, fragments escrits per la bielorussa Svetlana Aleksiévitx. No m’entretindré a explicar-vos el desenvolupament de l’acte, tot i que ja us podeu imaginar que ajuntar cinc mascles alfa, escriptors per a més inri, en un mateix escenari, va ser la manera més eficaç de deixar en evidència la nefasta societat patriarcal que ens envolta. Com que no anàvem gaire bé de temps, vaig ser molt breu a l’hora d’explicar el perquè de la tria (i em vaig allargar a l’hora de llegir els textos seleccionats). Així i tot, amb un únic argument n’hi va haver prou. Kafka afirmà que, «si el llibre que llegim no ens desperta com un cop de puny al crani, per què llegir-lo? Un llibre ha de ser com una destral; capaç de trencar el mar de glaç que hi ha en nosaltres». No hi ha dubte que dues de les grans punyades literàries que he rebut en els darrers mesos han vingut de la mà d’Aleksiévitx i de les seves obres La pregrària de Txernòbil i Temps de segona mà, ambdues publicades per Raig Verd, en traducció al català de Marta Rebón.

Swetlana_Alexijewitsch_2013

Llegiu més

Views: 3

Que no t’enganin: les paraules no tenen ni penis ni vulva

per

trans-1170x1365Sí que en tenen, però, els parlants. I, malgrat que les llengües són neutres, hi projectam elements relacionats amb la situació social de dones i homes, de manera que afloren, en aquests usos, les desigualtats de les primeres respecte dels segons. Per a exemplificar-ho, només cal agafar una entrevista a la premsa en què Bel Olid va declarar que «tenim una generació de dones a les quals ens sua la figa l’aprovació dels homes». L’escriptora fa un exercici interessant, perquè estem avesats a escoltar amb normalitat aquesta frase, que no deixa de ser un calc del castellà, però amb el mot polla en tost de figa. En canvi, la referència als genitals femenins fa que l’expressió ens xoqui: fa grinyolar convencions que tenim assumides inconscientment. Hi ha gent que troba vulgars les paraules d’Olid; no és el meu cas. La veritat és que l’escriptora ens posa davant d’un mirall, el reflex del qual ens mostra una part incòmoda de nosaltres mateixos. Potser perquè la llengua expressa com és la societat que l’empra.

Llegiu més

Views: 14

Sempre hi queda la bellesa

per

Fa quinze dies, en sortir del teatre, es va tornar a activar un corc, una mena de fil d’Ariadna invers que m’introduïa encara més en el laberint mental de les reflexions intranscendents. Encara burxa, l’animalet. El mal té un origen clar: El malentès, d’Albert Camus, que va tornar a posar damunt la taula les velles qüestions de sempre. La història que s’hi explica serveix per a fonamentar la tesi que la vida és absurda, sense sentit, amb l’afegit d’un ‘no’ final antològic que desestima la possibilitat de trobar cap consol davant del drama existencial. La visió de la vida que ens presenta Camus és tan negativa, tan pessimista que, si ens haguessin donat una pistola en sortir del teatre, potser més d’un l’hauria emprada per a suïcidar-se. Per què allargar-ho més si la vida és un desastre? Sort que, per un motiu o un altre, els espectadors vam relativitzar el contingut de l’obra.

el-malentes-albert-camus

Llegiu més

Views: 3

Les paraules nostrades

per

Potser el que diré per començar fuig un poc del fil conductor que se li suposa al text, però crec adient recordar que al segle XIX va aparèixer un corrent literari anomenat costumisme, el qual creia que, amb l’arribada del progrés tecnològic i amb el canvi cap a una nova societat industrial de base burgesa, un tot de costums tradicionals desapareixerien. Per açò, es proposaren de deixar-ne constància per escrit, per salvar-les de l’oblit i fixar-les en la memòria col·lectiva. Al darrere d’aquesta actitud hi havia el conservadurisme ideològic més ranci, ancorat en les estructures de l’antic règim, que accentuava fins a l’extrem la normal i humana resistència als canvis.

Paraules menorquines

Llegiu més

Views: 265

Racismes lingüístics

per

Les llengües són consubstancials als éssers humans. No seríem sàpiens si no haguéssim desenvolupat la capacitat del llenguatge verbal. Aquesta idea, tan òbvia, sembla que no ho és fins que no la veiem escrita. Jesús Tuson, l’insigne lingüista, la té ben present al seu assaig Una imatge no val més que mil paraules, una obra que, malgrat els anys que han passat des de la seva publicació, és encara plenament vigent i recomanable. Fa pensar. Hi diu, per exemple, que tal i com passa amb els humans també les llengües són diverses, la qual cosa, a més de ser la cosa més natural del món, no es contradiu amb el fet que, en essència, totes són iguals. Com nosaltres, que ens caracteritzam per la diversitat de colors de pell, d’ulls, de creences, d’orientacions sexuals… Però tots, al cap i a la fi, som humans. Amb les llengües passa el mateix: totes al mateix nivell. Cap de millor (ni pitjor) que una altra. Per tant, així com no tenim cap dubte a dir que és un racista qui creu en la superioritat d’un determinat color de pell (generalment més claret) respecte d’un altre, no n’hauríem de tenir cap a considerar que, qui pensa que una llengua és millor que una altra, també és racista.

Egg-Racism

Llegiu més

Views: 122