Will Britannia rule the waves? a propòsit de les eleccions britàniques

El meu entorn universitari, urbà i liberal es mostrava tan entusàstic com sempre amb jeremy Corbyn (amb el “But” del brèxit, és clar). Els darrers dies la invasió de missatges corbynistes a les xarxes socials ha estat considerable. Amics i coneguts penjaven mapes diversos que relacionaven el govern Tori amb l’agument de la pobresa, mapes que, és clar només veien els que ja havíem decidit votar laborista. Cap comentari, però, sobre el Brèxit que era la gran pregunta d’aquestes eleccions. Tanmateix, feia dies que s’ensumava una derrota. Dijous un estudiant d’una circumscrició electoral propera on han guanyat els Tories després de 60 anys de laborisme feia un comentari a classe en que donava entendre que votaria als Tories. “We need to get Brexit out of the way”, em deia. Més rellevant encara, la setmana passada un amic  que treballa al partit laborista es mostrava molt pessimista, molt més que el meu entorn. I donava entendre que no hi havia res a fer. “Quan parlam amb els electors” tots ens diuen el mateix. Jeremy Corbyn no agrada. Però, és clar, el club de fans de Corbyn no ho veia igual.  Per ells, Corbyn es Déu, Heroi i salvador. I la socialdemocràcia, el diable i Brèxit una distracció. Ells no anaven a convència, treballaven pels ja convençuts. La remor de la derrota es cuinava de feia temps. Hi havia, sobretot, una insatisfacció latent sobretot que com s’ha gestionat el brèxit, tant entre els que van votar Remain que veien Corbyn com a feble; Com entre els que van votar Brèxit, que s’ensumaven que votar Laborista era votar Remain per la porta de darrera. Però també hi havia insatisfacció latent contra el el personatge, els seus seguidors i sobretot el seu missatge radical, més propi dels anys 70 que del segle vint-i-ú. Per a Jeremy Corbyn només hi havia un problema, l’austeritat i la privatització de serveis públics. Tota la resta eren “superestructures supèrflues”.

mapa electoral UK

El que ha passat en aquestes eleccions és, des d’un punt de vista electoral, molt senzill d’explicar. Els tories han redefenit el mapa electoral tot absorbint tot el vot Brèxit. El vot remain, mentrestant, s’ha trossejat. És una operació molt similar al que va impulsar Trump a America. Els Tories han sumat els conservadors de tota la vida i la White working class, culturalment sovint conservadora, tot deixant de banda les zones més urbanes i liberals. Per a guanyar, els tories necessitaven dues coses, aguantar la pressió pro-remain als feus dels sud i penetrar a les zones industrials del nord pro-brèxit. Zones totes elles suburbials, 100% blanques i de cultura obrera. La batalla s’ha decidit en 50 circumscripcions electorals del nord, zones com Blyth a prop de Newcastle, antigua zona minera, culturalment molt allunyada del cosmopolitisme urbà de newcastle i no diguem ja Londres.. L’operació ha estat d’una senzillesa insultant: primer, A cada frase han afeguit la frase “Get Brexit done”, és a dir el perquè del vot; Segon, han evitat qualsevol proposta (i qualsevol cara) que pugués intimidar als seus potencials votants, com per exemple retallades en sanitat; I finalment han airejat els temes més controvertits del  laborisme- molt especialment l’antisemitisme latent de Momentum, el grup més proper a Corbyn. Aquesta estratègia a mi, és clar, no em deia res. Però no era a mi amb qui parlaven. La seva estratègia anava dirigida al milió i escaig de persones que podien decantar la balança. The White working class.  I és clar la deriva laborista no ha fet més que retroalimentar la victòria Tory. Per mi la sorpresa de la jornada és el pèssim resultat dels liberals demòcrates que tot i la senzillesa del seu missatge pro-europeu han fracassat en el seu intent i fins i tot han perdut diputats.

Llegiu més

Visits: 0

La inspiració

(c) Camden Local Studies and Archives Centre; Supplied by The Public Catalogue Foundation

Hubo una época en que teníamos que
recurrir al rompeolas… Sinó, no había tema.
José Maria Sanz

Quan escric açò que estàs llegint és dijous i, per variar, una setmana més, tot i que no m’hi obliga ningú, em sent pressionat perquè encara no he redactat el xalandrot d’aquesta setmana. No deixa de ser curiós que —malgrat no estar escrit almon que cada dissabte de bon matí, a les set en punt, hagi de publicar-lo i mantenir, d’aquesta manera, la fidelitat de la cita amb els lectors (algun n’hi ha, pel que m’han fet saber)— m’entrin tots els mals quan començ a fer càlculs del temps de què dispòs per a posar-m’hi mentre, alhora, constat que la inspiració, una vegada més, no té cap pressa per fer acte de presència.

Llegiu més

Visits: 1

«Empollar», ho fan les gallines

read_learn_school_student_education_knowledge_study-1197145.jpg!d

L’atzar és molt aficionat a establir coincidències imprevistes. Fins i tot, més d’una vegada, aquestes casualitats ens poden fer dubtar al voltant de la possible existència de qualcú per allà dalt que mou els fils del món com si d’un gran titellaire, dotat d’un enorme sentit de l’humor negre, es tractés. Per exemple, després d’una temporada en què, molts alumnes de batxillerat, han estat o estan immersos en la tongada d’exàmens de la primera avaluació, he tingut molt present —segurament perquè he dedicat moltes hores a corregir-ne— un tuit de Jordi Badia que em vaig trobar fa unes poques setmanes, mentre navegava sense criteri per la xarxa internàutica, que citava els següents mots de Josep Pla: «Estudiar no vol pas dir solament llegir i repetir. Estudiar vol dir llegir i a més a més reflexionar, relacionar, integrar, detallar, aclarir, absorbir, rebutjar, decidir —saber el que té importància i el que no en té.» Justament, el text planià tracta un dels meus cavalls de batalla, no només com a docent, sinó com a ciutadà. És aquest un dels grans mèrits de Twitter: a vegades, uns pocs mots —sintètics, i aquí no em puc estar de dir que m’agradava més quan la plataforma només permetia missatges de cent quaranta caràcters i no s’havia posat de moda escriure «fils» interminables que, a la pràctica, atempten contra l’essència d’aquesta aplicació informàtica—, unes poques paraules, conviden a fer reflexions aprofundides sobre tota mena de temes, inesperats moltes vegades.

Llegiu més

Visits: 1

Com menjam

DSCN0262

Identificam Josep Pla amb un aforisme que ve a dir que les persones som «el que hem menjat». Com tota frase treta de context, els mots planians han fet fortuna a la vegada que, segurament, han perdut el sentit original amb què varen ésser concebuts: El que hem menjat és el títol d’una de les diverses obres que l’empordanès va dedicar a la gastronomia i que és, des de fa temps, a la llista de lectures pendents. Per tant, no en tenc un coneixement directe. Dir, però, que som el que hem menjat, així, sense pensar-hi gaire, en una primera impressió, sembla remarcar la importància cultural de la gastronomia, de l’alimentació, a l’hora de configurar la identitat individual i col·lectiva dels humans. Aquesta intuïció es confirma en llegir els mots amb què Jaume Fàbrega presenta aquest llibre, del qual afirma que és una «una obra sòlida, en la qual, deliberadament, tot partint de l’Empordà com a pretext conegut i viscut, intenta refer els senyals d’identitat de la cuina nacional catalana, no solament del Principat sinó fins i tot dels Països Catalans, concepte que l’escriptor —conservador però intel·ligent i observador— tenia molt clar». Així i tot, no és només el què allò que ajuda a construir la identitat de què parlam. Cal tenir present, també, un aspecte que hi està essencialment vinculat (i que és interessantíssim des d’un punt de vista antropològic): el com. Perquè és evident que també som en funció de la manera en què menjam.

Llegiu més

Visits: 0

La invasió (poètica) menorquina

The_Beatles_in_America
Un de tants moments interessants de la història del rock el trobam a mitjan dècada dels anys seixanta del segle passat, quan una sèrie de grups anglesos van conquerir el mercat nord-americà, encapçalats per The Beatles, amb una recepta musical elaborada a base de rock ‘n’ roll, blues i rhythm ‘n’ blues, que no feia altra cosa que reelaborar i actualitzar les arrels d’un gènere que, tot i haver nascut als Estats Units, acabava de passar per una una època en què el corporativisme, amarat del mateix esperit que havia congriat el macartisme una dècada abans, n’havia blanquejat el contingut i minimitzat la incidència. L’anomenada British Invasion va reactivar el rock a banda i banda de l’oceà, va superar l’estancament anterior i, gràcies a ella, encara avui podem gaudir del llegat de grups com The Rolling Stones o The Who, a més dels Fab Four (Lennon, McCartney, Harrison i Starr). Malgrat les distàncies, en tots els sentits, d’aquest fenomen musical, me sembla que, actualment, en el món de la poesia menorquina es viu un fenomen semblant que podríem batejar, ni que sigui en to de broma, com a «Invasió (poètica) menorquina».

Llegiu més

Visits: 5

Incerta reflexió sabatina

3025789

Ahir va acabar una altra campanya electoral la qual, malgrat haver estat, damunt del paper, més curta que l’anterior, no ha deixat de fer-se llarguíssima, almenys per a un servidor. Potser perquè des de fa uns anys vivim en una cursa constant cap a les eleccions, les que siguin, que resulta, ja, embafadora. En aquesta ocasió, després d’haver escoltat els discursos i els debats (per a dir-ho d’alguna manera: no entrarem ara a analitzar el baix nivell oratori, intel·lectual i comunicatiu dels candidats —tots mascles, com ha de ser!— dels grans partits estatals, que intenten compensar les seves mancances amb dosis elevades de mala educació i discursos populistes en què l’espectacle és més important que el contingut), m’ha semblat intuir que gairebé tothom està d’acord amb el fet que Espanya té un únic i gran problema, anomenat Catalunya. Ara bé, aprofitant que avui és el dia que és i que, demà, qui vulgui podrà exercir el seu dret a vot, voldria compartir en veu alta algunes de les reflexions que he anat paint darrerament i que el cos em demana d’exterioritzar.

Llegiu més

Visits: 6

Llegir Sebastià Alzamora i Joan Todó a l’aeroport de Son Sant Joan

Palma_de_Mallorca_Airport

Poques coses hi ha més exasperants que haver de fer temps a un aeroport. Sobretot si, a l’espera prevista, se li han d’afegir una sèrie de retards sobrevinguts que n’allarguen la durada. Allò no s’acaba mai. El lloc, a més, no convida, de cap de les maneres, a voltar-hi per tal de fer més passadora l’estona. Sort en tenim, de la lectura, en espais tan insípids com aquests. I no només de llibres banals (els de Loquillo, per exemple), que també. És en les terminals aeroportuàries on un diari es llegeix a fons, on se n’assaboreixen més pàgines de les habituals. A Son Sant Joan, per exemple, fa tot just una setmana, a més d’un llibre de Joan Todó, L’horitzó primer —que, casualment, m’acompanyava en el viatge—, el setmanari Ara Balears va ajudar-me a a fer més suportable la llarga i inesperada espera d’un avió que havia de venir de València, per a menar-nos a Menorca, i que no acabava d’arribar. Va ser arran del que deia un dels articles que hi publicava Sebastià Alzamora, i l’afegit del llibre de Todó, que va prendre cos aquesta divagació que, amable lector, m’agradaria que llegissis fins al final (ànims!).

Llegiu més

Visits: 0

Loquillo, el troglodita

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

D’una banda, me put fer-ho; de l’altra, tenia clar que estava condemnat, inevitablement, a dedicar algun dia un xalandrot a José María Sanz, més conegut en el món de la faràndula com a Loquillo. Musicalment parlant, és un intèrpret que m’agrada. Des de fa molts anys. No me sap cap greu reconèixer que al darrere de tot plegat hi ha un lligam evident amb la meva història personal i sentimental. No debades, alguns dels primers discos que em van marcar duien el seu nom (i el logotip, amb l’icònic ocell Woody dels dibuixos animats, d’on li ve el sobrenom, convertit en un roquer macarró, amb tupè, cigar i cara de pocs amics) a la coberta. Per acabar-ho d’adobar, el primer dels concerts «importants» a què vaig assistir va ser el de la gira de presentació del directe A por ellos… que son pocos y cobardes (1989), que no sé per quins set sous va passar per Maó. Va ser una experiència brutal. A més de passar una calorada, segons contava la rumorologia de l’època, els bots de més de tres mil persones van deixar tocats els fonaments del poliesportiu municipal. Algun il·luminat va construir-hi la pista de bàsquet, on es va fer el concert, al primer pis de l’edifici. La descàrrega de watts que ens oferiren els Trogloditas en aquella vetllada va ser antològica. Almenys, així ho vaig percebre. No vaig ser l’únic a fer-ho. Amb catorze anys, aquestes coses queden marcades amb foc a la memòria.

Llegiu més

Visits: 1

Segueixen essent-hi. Encara

EG0NX-EWkAAuizS

«Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí». Aquest és, sencer, un dels contes més coneguts d’Augusto Monterroso. Malgrat la seva extrema brevetat, la narració dona molt de si a nivell hermenèutic: l’ambigüitat sintàctica, totalment volguda, fa que el lector no sàpiga qui o què desperta. O que especuli sobre el valor de l’adverbi allí. O que dubti si dinosaure és un mot que s’ha de llegir en sentit literal o simbòlic, entre d’altres possibilitats. De fet, la lectura que fonamenta la reflexió que estàs llegint es basa en una interpretació al·legòrica del relat perquè el conte em ve a la memòria de manera recurrent quan pens en allò que està passant a Catalunya. Tot plegat, per cert, també lliga a la perfecció amb la il·lustració de Jordi Calvís que encapçala aquest xalandrot. No sembla gaire agosarat pensar que el dinosaure és un ens format per cadascun dels més de dos milions de persones que, tossudament, des de fa uns quants anys, hi són. Encara. Malgrat que vagin passant coses cada vegada més inversemblants, segueixen essent-hi. Allí.

Llegiu més

Visits: 0

El futur ha començat en divendres

Que-es-emergencia-climatica

Sembla que, finalment, ha arribat a les nostres latituds el moviment Fridays for future, amb què els joves reivindiquen el seu dret a gaudir d’un planeta en millors condicions de les que, si tot segueix com fins ara, es veuran abocats a patir. Com no podia ésser d’una altra manera, el fenomen ha arribat tard per aquestes contrades. Però ho ha fet. Es veu que els Pirineus són una frontera natural tan gran que retura gairebé tot allò que succeeix a Europa. I açò que les darreres investigacions científiques demostren que la incidència de l’escalfament global és més intens a la Mediterrània que no pas en altres llocs del món. Malgrat l’endarreriment amb què ha arribat, però, benvinguda sigui aquesta conscienciació, ja que és una passa fonamental per a poder combatre el canvi climàtic o, millor dit, per a aconseguir minimitzar-ne els efectes. Com ja sabem, la crisi planetària és una realitat, malauradament, irreversible. Es tracta d’evitar el pitjor dels escenaris de futur possibles, en una cursa contra rellotge en què, malgrat fer tard, encara podem matisar-ne els impactes.

Llegiu més

Visits: 0