Ismael Pelegrí i Pons

En els darrers dies, a les xarxes, m’he trobat força imatges de gent que ha visitat l’exposició que la galeria Hauser & Wirth ha inaugurat a l’illa del Rei, al bell mig del port de Maó. Tots els comentaris que les acompanyen són elogiosos. No crec que sigui exagerat afirmar que hi ha una petita febrada entre els menorquins i els turistes per a anar-hi. He comprovat que, fins i tot, una agència de viatges ofereix, a un preu molt ajustat, una generosa visita guiada (en castellà o en anglès; els catalanoparlants, per variar, que es fotin!) a l’antic hospital marítim rehabilitat i al centre d’art (format per una sèrie de galeries expositives, un recorregut escultòric a l’aire lliure, un jardí i, a més, un restaurant —Cantina— i una botiga). Segurament, tot i que no surt a les lletres grosses de l’oferta, hi ha la possibilitat de veure-hi la basílica paleocristiana, declarada Monument Històric i Arqueològic, les restes de la qual fa molt de temps que són allà (és del segle VI de la nostra era) o algun exemplar —si és que els queden ganes de trescar per la zona, amb tant anar i venir de gent— de la sargantana endèmica que hi habita.

Llegiu més

Visualitzacions: 22

Me sap greu començar explicant-vos aspectes de la meva vida, però crec que cal fer-ho, ni que sigui com a excusa per entrar en la matèria de què voldria parlar aquesta setmana. Bé, el fet és que estic subscrit, per una sèrie de motius que van des dels interessos professionals fins a la militància cultural, a una sèrie de revistes: Els marges, L’Avenç, Serra d’Or, Reduccions… I, tot i no estar-hi, fa gairebé una vintena d’anys que he comprat, mes rere mes, el Popu, la meva revista musical de capçalera. De totes aquestes publicacions, però, em volia centrar en L’Avenç perquè, malgrat no ser l’única que n’inclou, m’he avesat a llegir les entrevistes que hi publica Josep M. Muñoz, uns textos formidables, excel·lents.

Llegiu més

Visualitzacions: 11

Aquesta setmana hem conegut la mort —inesperada, almenys per part meva— de l’escriptor Jordi Cussà. Després de la revelació que va suposar, a Palma, sentir-n’hi llegir un fragment (a l’Espai Reverb de 2015), a més de poder ser part d’una conversa pròdiga a diferents bandes en el dinar posterior, vaig abordar la lectura de Formentera lady (LaBreu, 2015), i de Cavalls salvatges (Columna, 2000; L’albí 2016) just va sortir-ne la segona edició, corregida i augmentada, dues novel·les que em van impactar, no només per la temàtica, poc convencional, sinó, sobretot, per l’estil narratiu amb què Cussà demostrava un domini de l’ofici poc habitual en les nostres lletres.

Llegiu més

Visualitzacions: 6

Sobretot per a qui ve de fora (així ens ho han fet saber), és sorprenent aquesta manera menorquina de fer: aprofitar, any rere any, el segon dissabte de juliol —una època caracteritzada per la calor xafogosa que sol fer a l’illa— per a tancar-nos durant un dia sencer, en horari intensiu de matí i de capvespre, i celebrar una jornada acadèmica plena de comunicacions, ponències, conferències, taules rodones i totes les activitats complementàries que facin falta. Ara bé, el format deu funcionar, perquè enguany ja és el desè en què la secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis celebra la seva tradicional (ja ho podem dir amb aquesta paraula) jornada d’estudi i d’homenatge.

Llegiu més

Visualitzacions: 8

Amb el juny, donam per acabat un altre curs escolar. Els docents, gairebé tots, hem començat unes més que merescudes vacances. Ho dic sincerament i sense ganes de fer enveja a ningú. He de confessar que he arribat a juliol amb la llengua defora, fent alens. Exhaust. No només, però sobretot, perquè amb la pandèmia aquest ha estat un any atípic, molt mal de passar emocionalment i física. Per açò, els dos mesos que venen s’albiren com una època de relax en què, entre d’altres coses, podré donar compte d’una sèrie d’activitats de caràcter cultural que havien quedat pendents durant el curs.

Llegiu més

Visualitzacions: 11

Ara que els alumnes són a ca seva, després d’haver passat un any excepcional, als centres educatius ens dedicam, entre d’altres coses, a planificar del proper curs. Esteim a l’espera del repartiment de quotes i tot sembla indicar que les ràtios (número d’alumnes per grup) seguiran essent massa altes i que els docents anirem sobrecarregats d’hores lectives. Per enèsima vegada —nihil novum sub sole—, la Conselleria d’Educació haurà tornat a incomplir les seves promeses, la pastanaga penjada d’un fil amb què, durant el curs, ens manté esperançats de cara al futur.

Llegiu més

Visualitzacions: 6

Fa una setmana, rodava per Palma. Convidat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, vaig poder participar en les segones jornades dedicades a l’assaig. N’estic molt agraït. En aquesta ocasió, es tractava d’abordar el lloc que ocupen en el gènere les biografies, a partir de dues activitats força diferents: una taula rodona («La biografia com a subgènere de l’assaig») —de què vaig formar part, al costat de Xisca Homar, Pilar Arnau i Rosa Planes, que en fou la moderadora— i un diàleg o, més ben dit, un «mà a mà entre autors: l’assaig des de la biografia i la poesia. Amb Margalida Pons i Josep Maria Sala-Valldaura.» Crec que va ser una experiència molt profitosa, tant per als participants en els actes com per al públic assistent.

Llegiu més

Visualitzacions: 12

En arribar el mes de juny, la calor xafogosa s’ajunta amb el final de curs. Par acabar-ho d’adobar, és una època aquesta en què apareixen, de manera sobtada, tota mena d’encàrrecs. De les pàgines de l’agenda, a vessar de terminis i tasques que s’han de fer sí o sí, en sorgeix una sensació angoixosa: no hi haurà manera d’aclarir-ho, per moltes hores que hi dediqui. En aquest context, trobar unes estones —relativament poques, perquè el llibre es llegeix en tres empentes— per llegir La transformació, de Franz Kafka, no deixa de ser una manera profitosa de desconnectar, ni que sigui per uns moments, de l’esclavatge a què ens sotmet la pressió del temps.

Llegiu més

Visualitzacions: 7

Ja em disculpareu per la contundència del títol. No és del meu estil, però m’ha estat impossible no cedir al sensacionalisme, a cercar l’impacte en el lector potencial per intentar convèncer-lo que li cal llegir les ratlles que venen tot seguit. L’alternativa era un senzill «Respecte», amb molt menys potencial. Ara bé, no es tracta d’un recurs buit de continguts, el titular, ni d’un simple pescaclics (allò que els anglesos anomenen clickbait). Els mots que encapçalen el text són totalment sincers. M’han sortit de l’ànima, en calent, davant la situació en què ens trobam. Necessitava expressar-ho, de la mateixa manera que em cal argumentar-ne els perquès. N’hem de parlar. I debatre-ho, si escau, perquè tenc la sensació que estic nedant a contracorrent.

Llegiu més

Visualitzacions: 8