Me sap greu començar explicant-vos aspectes de la meva vida, però crec que cal fer-ho, ni que sigui com a excusa per entrar en la matèria de què voldria parlar aquesta setmana. Bé, el fet és que estic subscrit, per una sèrie de motius que van des dels interessos professionals fins a la militància cultural, a una sèrie de revistes: Els marges, L’Avenç, Serra d’Or, Reduccions… I, tot i no estar-hi, fa gairebé una vintena d’anys que he comprat, mes rere mes, el Popu, la meva revista musical de capçalera. De totes aquestes publicacions, però, em volia centrar en L’Avenç perquè, malgrat no ser l’única que n’inclou, m’he avesat a llegir les entrevistes que hi publica Josep M. Muñoz, uns textos formidables, excel·lents.
M’agrada llegir entrevistes. En una època en què la literatura del jo està força estesa, potser no sigui estranya aquesta afició. No ho sé, ni crec que ara sigui el moment d’escatir-ho. En el cas de les que publica L’Avenç, a diferència de les que llegesc, per exemple, al Popu o a Serra d’Or —de signe molt diferent i amb les quals també prenc gust—, el primer que crida l’atenció és l’extensió: una desena de pàgines, aproximadament, indiquen la importància que la revista els dona. Molta. A més, aquesta generositat d’espai permet d’entrar a fons en els temes tractats pels entrevistats, cosa que en altres mitjans no sempre és possible.
Som davant d’unes entrevistes d’autor, per a dir-ho d’alguna manera, amb un estil molt personal. Segurament, gràcies a la bona feina prèvia de l’entrevistador, les preguntes formulades permeten unes respostes amb què es teixeix un relat clar i coherent. Sempre, després d’una breu introducció, les primeres preguntes giren al voltant dels orígens familiars de l’entrevistat, a partir dels quals l’entrevista permet d’anar construint-ne un perfil (auto)biogràfic. Aquest, al meu entendre, n’és l’objectiu. Així i tot, el camí no sempre està marcat: es percep que algunes respostes han suposat girs en el diàleg previst, amb què s’ha deixat de banda el guió per aprofundir en alguns aspectes que Muñoz ha considerat d’interès per al lector.
La manera de fer afavoreix que l’entrevistat es trobi còmode davant de les preguntes que li proposa l’entrevistador. Pel que fa al lector, té la sensació que hi és, allà, fent part de la conversa, com si d’un oient privilegiat es tractàs. D’aquesta manera, acaba descobrint gent molt interessant, el testimoni de la qual permet de conèixer millor moments històrics, culturals, sociopolítics dels darrers decennis a partir de qui els ha protagonitzat, a vegades des de llocs que, aparentment, no semblen rellevants.
Potser, les temàtiques són inesperades, però sempre acaben despertant l’atenció del lector. Aquí, el mèrit, és de Josep M. Muñoz: són les preguntes que planteja les que ho fan possible. Enguany, per exemple, la nòmina d’entrevistats fins al juny ha inclòs l’escriptor Joaquim Carbó, el músic Toti Soler, el mecenes Antoni Vila Casas, l’escriptora Antònia Vicens i l’advocat August Gil Matamala. Les dues darreres han estat espectaculars. Antològiques. Sí que és ver que li podem retreure un desequilibri entre homes i dones, tot i que hi ha encara prou mesos per a esmenar-ho. En canvi, el mes de gener, van transcriure una taula rodona sobre literatura i memòria que va resultar força irregular. Vaig trobar a faltar l’entrevista.
El format d’aquesta secció, a més, impedeix una pràctica que, sobretot, es sol donar entre la classe política, en què els entrevistats no escolten les preguntes i aprofiten les respostes per a col·locar falques, és a dir, píndoles amb eslògans. A L’Avenç cal exposar, argumentar, anar més lluny de l’enunciat enlluernador. Treure suc a les idees. Tampoc no hi ha lloc per als massatges ni per a les hostilitats. El joc és net. Hi ha qui formula bones preguntes i qui les respon amb solvència. Tot plegat, esdevé enriquidor per a tothom — entrevistador i entrevistat—, però sobretot per al lector.
Hi ha algun moment en què, fins i tot, mentre es llegeixen aquests textos, hom es pot demanar fins a quin punt les entrevistes de Josep M. Muñoz són o no literatura. No és un debat nou. De cada vegada, en el mon de la lletra escrita, les fronteres entre gèneres són més difuses. L’entrevista és, d’entrada, un gènere periodístic. Rodrigo Villacís, però, considera que hi ha un procés entre el fet concret en què dues persones conversen, acompanyades d’una gravadora (o d’un quadern de notes) i la posterior transcripció d’allò que s’ha dit —l’edició, en diu. Aquí, el periodista, catedràtic universitari i crític d’art i literatura equatorià considera que entram en l’àmbit literari, perquè es posa en joc el talent creatiu de l’entrevistador a l’hora de reorganitzar els materials de què disposa per a fer-los tècnicament eficaços.
A més, la transcripció de les converses obliga fins i tot a modificar els mots de l’entrevistat per adequar-los a un canal, l’escrit, que exigeix un grau de formalitat que, en l’oralitat, associada als registres col·loquials, es concreta en una relaxació respecte de la norma. Villacís comenta que el lector té dret a una sintaxi correcta en allò que llegeix. Finalment, per mostrar els punts de contacte de les entrevistes escrites amb la literatura, també apunta al fet que no es tracta de transcriure preguntes i respostes intercanviades en determinades circumstàncies i segons una certa lògica, sinó de fer-ho segons una de distinta, imposada pel gènere entrevista, en què allò efímer esdevé durador.
No resoldrem ara aquest debat transfronterer, tot i que no crec que hi hagi cap impediment per llegir aquesta mena de textos també com a literatura, perquè els lligams hi són. De fet, ara mateix pens que el format és la base, per exemple, dels relats de ficció que David Foster Wallace va publicar sota el títol significatiu de Brief Interviews with Hideous Men (1999), algun dels quals es poden llegir en la nostra llengua a l’Antologia de contes que, en traducció de Ferran Ràfols Gesa, va publicar Periscopi el 2016.
Potser, els vasos comunicants encara són més clars en el cas d’Svetlana Aleksiévitx, que construeix les seves obres a partir d’un relat teixit amb una diversitat de veus obtingudes en una munió d’entrevistes en què la presència de l’entrevistadora, subtilment, intenta passar desapercebuda; o en les anomenades històries orals, obres en què, a partir dels testimonis directes, obtinguts a través d’entrevistes, i als quals es cedeix la veu de manera literal, es construeix el relat. En el cas de la música, podríem citar, perquè n’hem parlat al blog, de Por favor, mátame: la historia oral del punk, de Gillian McCain i Legs McNeil (Discos Crudos, 2008) o de Tocats de l’ala. Història oral del rock català, d’Oriol Rodríguez (Contra, 2018). I ja que parlam de llibres, i deixant de banda les taxonomies, no m’estranyaria que, en qualsevol moment, L’Avenç, que també és una editorial, publiqués les entrevistes de Josep M. Muñoz. En podria fer una sèrie de volums recopilatoris. Crec que tindrien recorregut.
Mentre tot açò no arriba, ens conformarem amb la dosi mensual (o gairebé) d’entrevista. Aquesta setmana —a Menorca, les coses van a una altra velocitat i som a la perifèria de la perifèria— m’ha arribat el número de juliol-agost de L’Avenç. Prest podré endinsar-me en l’entrevista que, en aquesta ocasió, protagonitza l’historiador Pere Gabriel, a més de les altres seccions imprescindibles de la revista, les de Joan Todó, Vicenç Pagès, Simona Škrabec, els contes de Xènia Dyakonova o, sobretot, Jordi Puntí, que em sol fer començar la revista pel final.
Curiosament, en aquest darrer número —és l’únic text que, en escriure aquestes ratlles, ja he llegit—, Puntí parla de Montserrat Roig i ens recorda, entre d’altres coses, que les entrevistes «la van convertir en una autora mediàtica, quan aquest adjectiu no s’aplicava als escriptors». Potser és un bon moment per a llegir-ne Retrats paral·lels (Edicions 62, 2019), que fa una selecció de les entrevistes de l’autora o, fins i tot, L’agulla daurada (Labutxaca, 2010), una obra que manté força punts de contacte —pel que fa a la multiplicitat de veus de testimonis, en aquest cas del setge d’Stalingrad, per a construir el relat— amb els llibres d’Aleksiévitx.
Visits: 5