La diversitat lingüística espanyada

per

 

Sabies, benvolgut lector, que al món hi ha, segons els càlculs més ajustats, entre sis mil i set mil llengües, parlades per més de set mil milions de persones, repartides en gairebé dos-cents estats independents? De mitjana, a quantes toquen per estat? Més de trenta, no? Per cert, només un tres per cent d’aquestes llengües es parlen a Europa, perquè on més diversitat hi ha en aquest camp és a Àfrica i Àsia. Hi ha dades relacionades amb la diversitat lingüística que són molt interessants. Per exemple, la que indica que, malgrat tenir —els catalanoparlants entre d’altres— una llengua amb més de cinquanta mil paraules, en les converses col·loquials i habituals no en feim servir més d’un centenar. Qui en vulgui conèixer alguna més, pot visitar la pàgina web que el Consell d’Europa i la Unió Europea han habilitat per celebrar el Dia Europeu de les Llengües, que es commemora, des de 2001, el vint-i-sis de setembre de cada any.

Llegiu més

Visits: 10

Qui ocupa, preocupa?

per

L’ús de la política de la por és més vell que anar a peu. Atemorits de manera induïda —tot i que hi ha sociòlegs que troben que el fenomen és espontani—, preocupats per la presència d’algun tipus d’amenaça que realment no existeix, els ciutadans no dubten a fer concessions al poder i perdre alguns drets a canvi de sentir-se protegits, segurs. Aquesta manera de fer és fàcil d’observar en contextos relacionats amb conflictes armats, com va passar durant els anys de la guerra freda en què el món va estar dividit en dos grans blocs després de la II Guerra Mundial. És una pràctica efectiva, com demostra el fet que encara és vigent a molts racons del nostre món. Passa, però, que amb la globalització neoliberal la política de la por ha pres camins nous i s’ha infiltrat en nous àmbits de la vida quotidiana, la qual cosa no deixa de ser preocupant.

Llegiu més

Visits: 0

Beneït setembre, beneïda rutina

per

 

Per motius que no cal explicar, darrerament sona pels altaveus de casa el grup de punk ensucrat nord-americà Green Day. Quan van començar la seva trajectòria musical, fent concerts en cases okupades i sonant com una imitació no prou reeixida de Bad Religion, res no feia presagiar que acabarien de la manera en què ho van fer, venent-se a la comercialitat i als sons més domesticats, amb cançons com «When september ends», la lletra de la qual explica la pèrdua d’un ésser estimat —la mort del pare del cantant per culpa d’un càncer—, tot i que a partir d’una sèrie de tòpics massa mastegats: el final de l’estiu associat a la pèrdua de la innocència (el coneixement de la mort), el pas del temps com a element destructor, la pluja (com a correlat de les llàgrimes i, per tant, de la tristesa) i l’arribada de la tardor (el temps de dolor i de la foscor).

Llegiu més

Visits: 0

Avui toca

per

El cel plúmbic d’aquest matí del vuitè dia de setembre amenaça pluja a la ciutat alegre de Maó. Són les dotze del migdia i no passa gairebé ningú pel carrer. Al pla de la Parròquia, la tramuntana ofensiva ajuda a fer que no hi hagi qui hi estigui. La plaça és un desert. De cop, però, de pel carrer de Sant Roc apareix un home d’una quarantena d’anys amb una coca rossa de balancí plegada en una mà i una una bossa de roba (dins de la qual s’endevina la presència cúbica d’una carmanyola) a l’altra. Es dirigeix, amb determinació, cap al centre de la plaça empedrada. De pel carrer Nou, un altre home, un pèl més vell, també fa acte de presència i camina cap al mateix lloc que l’altre. Tragina una cadira del mateix model i, també, una nevera Coleman de dimensions mitjanes.

Llegiu més

Visits: 1

Bregues tuitaires

per

A l’escola, en plena dècada dels vuitanta del segle passat, hi havia algunes discussions que acabaven en bregues. Anaven més enllà de les paraules. Les disputes, llavors, es resolien a base de violència física. Com si d’un western de tercera es tractés, la solució arribava amb la disputa d’un duel al sol, després que, en algun moment del matí, algú hagués proferit una frase que era molt celebrada per la gent, àvida d’aquella mena d’espectacles: «quedam a les cinc a s’Esplanada». Acollits per la geografia adusta del ciment asèptic i rostit de la plaça, les discussions s’argumentaven amb les mans, els peus i el que fes falta. No guanyava la raó, evidentment, sinó la força, perquè gairebé mai solien coincidir ambdues coses en una mateixa persona.

Llegiu més

Visits: 2

Materials d’enderroc: Entomològica

per

 

Tota la culpa és meva i de ningú més. Badava. Mirava les flors, absorta, les olorava… Eren irresistibles i no me’n vaig saber estar. M’imagín que us en feu a la idea: les debilitats de l’esperit… Què us he de dir que no sapigueu? No els va ser gens difícil capturar-me. I ara estic aquí, privada de llibertat. Esperant el final, perquè sé que no hi ha cap altra sortida. En poc temps seré morta. Segurament, per sacrificar-me, m’introduiran en èter, perquè és fonamental que es conservi bé el meu cos. Els interessarà que no se’n faci malbé cap detall. Després, curosament, em ficaran dins d’una capsa amb la tapadora transparent, fixada amb una agulla clavada al pit. A punt per a ésser exhibida.

Llegiu més

Visits: 0

Materials d’enderroc: Skatepark (*)

per

—Tenim mitja hora fins que no haguem d’anar a cercar el teu germà. Aprofita i practica amb el patinet. Jo t’esperaré aquí.

El pare s’asseu en un d’aquests bancs de ciment dissenyats per a destrossar esquenes. El fillet, mentrestant, comença a pujar als diversos obstacles. Fa diferents tipus de salts. Al costat hi ha un al·lot d’uns catorze o quinze anys, ros i amb els cabells llargs, amb un monopatí, fent trucs i flips. Arriba una noia, presumptament de la seva edat, tot i que li treu un pam d’alçada. Camina amb l’ajuda d’unes crosses i s’asseu al banc del costat, on hi ha un parell de motxilles escampades, d’aquestes que totes són iguals —de la mateixa marca, vull dir. El noi del monopatí s’hi acosta.

Llegiu més

Visits: 0

Materials d’enderroc: L’il·luminat (*)

per

 

Pel que fa a la ciència, l’autoritat d’un miler de

persones no és superior a l’humil raonament

d’un sol individu.

(Galileo Galilei).

a M. C i, ara també, a J.P.T, amb afecte.

 

I

A Trepucó, un petit oasi de cases desplaçat de les turbulències que enfelloneixen el món, el sol descarregava els seus escassos rajos hivernals amb una gasiveria més que considerable. Aquesta manca de bon temps era la causa principal del caràcter ensopit dels vilatans, la majoria dels quals vivien sotmesos a un enclaustrament voluntari, ratificat per la inclemència climàtica. Per tal de passar el temps, molts d’ells havien desenvolupat una exquisida sensibilitat envers les activitats més insospitades, per la qual cosa no estranyava a ningú les hores que alguns veïns dedicaven al maquetisme de ponts fets amb escuradents, a l’elaboració de cortines de ganxet teixides amb fil de pescar o a la rebosteria canina recreativa. Fins i tot, no hi mancaven alguns espècimens que perdien el temps recordant els gloriosos i arcàdics temps passats en què, fins i tot, la contrada va rebre la visita del dictador, a qui la gent va saludar efusivament amb el braç alçat. Ho feien sense poder evitar que qualque llàgrima enyoradissa s’escolés galta avall. El fet és que alguna cosa s’havia de fer per oblidar el tediós pas del temps, les hores del qual semblaven reticents a abandonar la calentor bonhomiosa de les petites llars.

Llegiu més

Visits: 0

Materials d’enderroc: Àngel, l’exterminador (*)

per

Matar és la cosa més fàcil del món. Hi estem predisposats genèticament. Passa, però, que intentem amagar la nostra part més animal amb la cultura. Si fóssim capaços, com jo he fet, d’evitar els condicionants morals que deriven d’aquesta acció tan senzilla —perquè no hi ha res que ens limiti més, als humans, que ens impedeixi de ser realment lliures, que els valors i els principis ètics—, comprovaríem que l’acció de matar té, fins i tot, un component estètic. És font de bellesa. Alguna gent, des la ignorància, s’escandalitzarà davant de l’evidència de les meves paraules. Ho entenc: són dèbils. Però a la facultat ens ho van ensenyar així. Només cal fer l’exercici de pensar-hi fredament per a copsar-ho. Estem parlant, només, d’acabar amb una vida. D’una cosa tan poca cosa com és una vida.

Llegiu més

Visits: 0

Materials d’enderroc: L’àngel nou (Larus michahellis) (*)

per

I va anar així: d’un dia per l’altre les coses van canviar de forma radical i vau deixar d’alimentar-nos. Es van acabar, de cop, els panets i altres menjues abandonades als patis de les escoles, els animals esventrats a les voreres asfaltades o els munts inacabables de fems on sempre hi havia alguna cosa amb què assaciar-nos. Després del desconcert inicial, vam haver de canviar d’hàbits. Res no va ser fàcil: havíem perdut l’instint mariner i, avesades a viure terra endins d’allò que us sobrava, no ens va quedar altre remei que trescar pel camp a la recerca de caragolins i cucs, a la percaça de qualsevol petita bèstia amb què aplacar la fam que ens devorava i ens feia veure bellumes, a pispar fins i tot el pinso que algunes ànimes caritatives donen als moixos assilvestrats. No hi havia prou menjar per a totes les que érem i més d’una hi ha fet la pell, sacrifici de la carn que les altres companyes hem agraït.

Llegiu més

Visits: 0