Enguany he tornat a les festes de sant Joan, a Ciutadella. Només al dissabte de la festa, però. M’hi empenyia un motiu irrenunciable i cal dir que l’experiència s’ho ha valgut (malgrat l’escepticisme inicial). Entre d’altres coses, ha servit per posar damunt de la taula una sèrie de qüestions identitàries (més tost de caràcter individual; de les identitats col·lectives que es mouen a les festes de Ciutadella, n’hi ha per donar i per vendre, però no en parlaré ara, tot i que hi tenguin relació).
Primera crònica d’una nit inoblidable on vam aprendre a somiar i guanyar
Per primera vegada en la meva vida els «meus» han guanyat unes eleccions (o gairebé). Tres dones a qui admir especialment Joana gomila, Conxa Juanola i Maite Salord són les heroines d’aquesta primavera menorquina. M’ho he mirat des de lluny amb més nirvis que mai. De l’emoció he dormit molt poc. Sort que avui al Regne Unit es festa. Molt orgullós de la tasca que ha fet la meva germana, com sempre incansable. Una nit que durarà anys.
Abans d’analitzar res crec que cal destacar que la sorpresa és relativa. Fa un parell o tres de mesos que s’entreveia que Més trauria un 17% -19% de vots. Ho havíem comentat varies vegades amb companys de Més. L’enquesta del Menorca deia clarament que totes les candidatures d’unitat popular estaven clarament per damunt del 20% de vots. No era difícil d’intuir que si la cosa anava tan bé als municipis, hauria d’anar bé per força també al Consell. Ens van fer creure (igual que al País Valencià) que Més anava de capa caiguda quan estaven lluitant per la presidència. Els mitjans i les seves enquestes han perdut la poca credibilitat que tenien. Calen dimissions aquí també.
Ha estat una nit dura pels qui vivim a llocs com Newcastle i treballam a la Universitat. Tot el meu entorn desitjava una victòria laborista a ser possible amb el suport de l’SNP i dels verds. Milliband havia fet una bona campanya. Però no ha estat possible tindrem cinc anys més de govern conservador. Aquí … Llegiu més
Crònica de les eleccions britàniques publicada al diari Menorca el 27 d’abril de 2015
El dijous dia 7 de maig hi ha eleccions al parlament britànic. Ja m’ha arribat la propaganda electoral de tres dels cinc candidats que es presenten a la meva circumscripció – Gateshead Central. El fulletó de color vermell és de l’actual diputat laborista Ian Mears que demana el vot per defensar els serveis públics, molt especialment la sanitat. El fulletó del color blau és del jove conservador Thomas Smith que ens avisa que votar laborista és apostar per una coalició del caos amb més deute, més impostos i menys feina. El fulletó morat, el que fa més por, és de John Tennant del UKIP. “Believe in Britain, working for Gateshead” és el seu eslògan. Falten per arribar els fulletons dels liberals i els verds.
La nit electoral a Gateshead no tindrà gaire emoció. Us puc avançar que Ian Mears serà reelegit diputat. Els Tories són una espècie en perill d’extinció a les zones urbanes post-industrials del nord d’Anglaterra, feus inexpugnables de l’esquerra. Al meu municipi els Toris aquí no hi tenen ni un sol regidor. El cas de Gateshead és extrem. Fa prop de 100 anys que l’escó és en mans dels laboristes. Si presentessin un moble guanyarien igualment. Ian Mears és proper als sindicats i se’l situa per tant a l’esquerra del laborisme. És dels pocs diputats d’origen obrer que queden al parlament. Em va alegrar que donés suport a una moció dels nacionalistes gal·lesos a favor del referèndum Català. Ara bé la veritat és que no ha destacat massa com a diputat, tampoc li feia falta.
Article publicat a Diario Menorca dia 13 d’Abril de 2015
Quan vius al nord d’Europa hi ha poques coses tan agraïdes com tornar a Menorca per primavera. Després de mesos instal·lats en la foscor, aterrar a Menorca és com una injecció d’energia, amb aquella llum Mediterrània i aquella verdor irlandesa, amb una temperatura gairebé perfecte i la tranquil·litat fràgil d’una illa que ja es prepara per un estiu frenètic. Aquest any Menorca m’ha rebut amb uns dies de primavera realment espectaculars que transmeten optimisme. Un optimisme que no només trobem al paisatge sinó també en la seva gent.
Després de tres anys de tenebres en què hem vist com ens trepitjaven la llengua, el país i la seva gent s’albira una nova primavera. Es nota en les cues per signar els avals de l’agrupació d’electors Ara Maó i en les gairebé 400 persones que van participar en les seves primàries. Es nota en els 200 menorquins que han caminant una vegada més de Maó a Alaior per dir al general que no som la seva tropa. Es nota en els joves menorquins organitzant saraus pel territori. Es nota en el compromís de tanta gent que no s’havia mullat mai. Tanta energia no pot acabar malament mai.
Carta publicada al Diario Menorca dia 2 de Març de 2015. M’he permès la llibertat d’il·lustrar aquesta entrada del blog amb un fotomuntatge que roda per internet . Voldria donar les gràcies als seus autors, que no sé qui són.
Els seus defensor diuen que ha salvat a milions de persones. Els seus crítics, en canvi, qüestionen els seus principis científics. El que és inqüestionable és la creixent popularitat dels antidepressius arreu del món. Es calcula que un de cada 10 europeus en pren. L’antidepressiu més popular es comercialitza amb el nom de Prozac. Vint-i-cinc anys després de la seva invenció més de 40 milions de persones en prenen. I el seu ús no para de créixer. El Prozac s’ha convertit en tot un símbol de la nostra societat depressiva.
El general Alejandre fa cosa d’un parell de setmanes va desafiar a les empreses farmacèutiques amb un nou antidepressiu. En un reportatge del Telenotícies migdia de TV3 va declarar que les rotondes de doble nivell es feien per combatre la depressió mental. La seva declaració ofereix una nova perspectiva a tota la polèmica viària de Menorca. Ara ja no es tracta d’una qüestió paisatgística i viària sinó psicosomàtica. Les rotondes es fan per estimular una societat depressiva. Estic molt interessant de veure quins són els principis científics que donen suport a la seva tesi.
Article publicat al Diario Menorca dia 2 de Febrer de 2015
La legislatura que ara acaba se la recordarà per la seva agror. El PP ha fet una esmena a la totalitat als consensos bàsics de les nostres illes. Fins a l’arribada de Bauzà el PP es movia dins el paràmetres més o manco inofensius del regionalisme. Enlloc de desafiar ideològicament a la societat civil, el PP es feia seves, encara que només fos de paraula, els seus principis bàsics. El regionalisme del PP va fer possible un consens de mínims al voltant de la llengua i el territori. No debades va ser el PP que va aprovar la llei de normalització lingüística, la llei d’Espai Naturals i la declaració de Menorca Reserva de la Biosfera.
El territori ha estat la base del consens social, l’eix de l’economia i la identitat. Des del començament de la democràcia hi hagut el convenciment que el futur turístic de les nostres illes passava per la millora de la qualitat ambiental. És des d’aquesta perspectiva que es va bastir tot un cos jurídic basat en els principis de la sostenibilitat. Primer van ser els decrets Cladera que van augmentar les exigència ambientals als hotels; després va venir la Llei d’Espais Naturals que van protegir fins a un 40% del territori; la declaració de Menorca Reserva de la Biosfera va bastir un discurs turístic basat en el paisatge. El procés va culminar amb el PTI, una vertadera constitució territorial. El PP mai s’ho va acabar de creure però tampoc ho va combatre ideològicament.
Aquesta legislatura el PP ha entrat amb les masses de rompre i s’ha dedicat a combatre ideològicament qualsevol idea que li fa nosa. Amb l’excusa de la crisi Bauzà (I tadeo) han trencat d’arrel amb el discurs de la sostenibilitat, compartit per la immensa majoria de la població. Pel PP el futur del turisme ja no passa per la qualitat ambiental sinó per facilitar inversions. És la conclusió que es treu de llegir les lleis en matèria turística que s’han aprovat aquesta legislatura. S’han eliminat exigències ambientals i s’ha relaxat molt la regulació urbanística amb l’objectiu que els grans propietaris i hotelers puguin fer el que vulguin on vulguin. Perquè per art de màgia ens beneficiarem tots. En diuen combatre la inseguretat jurídica quan l’únic que fan és crear-ne.
«En les trinxeres de la vida quotidiana adulta, l’ateisme no existeix» David Foster Wallace,
2014 L’aigua és Això
No es fàcil posar paraules a una barbàrie que et deixa sense paraules. Els atacs terroristes de París
primer contra la revista satírica Charlie Hebdo i després contra un supermercat Kosher han deixat
un paisatge de desolació al centre mateix d’Europa. El 2015 ha començat amb 18 morts i un fractura
creixent amb les comunitats musulmanes. No hi ha cap però possible al que va passar a París. Uns
dibuixaven tires còmiques. Els altres els han matat. Pistoles contra plomes, armes contra paraules.
Res justifica aquesta monstruositat.
Tenc una especial estima per les tires còmiques, les de Mafalda, Joe Sacco, Steve Bell i sobretot les
de Zaca. Allà on no arriben les paraules hi arriba l’humor gràfic. Una bona tira còmica és aquella
que té la capacitat de desemmascarar la realitat, de dir que l’emperador va despullat. Que jo
condemni amb totes les meves forces l’atemptat de París no vol dir que em faci meves les portades
de Charlie Habdo, especialment descarnades amb el fet religiós. Fer-me-les meves seria tant com
donar una primera victòria al terrorisme. El que aquests criminals es volen carregar a punta de
pistola és precisament la llibertat de discrepar, l’essència mateix de les tires còmiques, el dret
d’expressió encara que no hi estiguis d’acord. El consens és la primera victòria del terrorisme.
La millor tira còmica que vist sobre els atacs de París és la que ha publicat el gran Joe Sacco al diari
The Guardiani
. La seva resposta és intel·ligent i provocadora. «Fer broma dels musulmans sempre
m’ha semblat una manera insípida d’usar la ploma» ens diu Sacco. Per il·lustrar els límits de la
sàtira, Sacco canvia les caricatures de musulmans fonamentalistes per caricatures de jueus de puny
estret i negres salvatgejats. Si feim aquest exercici molts de nosaltres ens sentirem automàticament
incòmodes. Abans de l’arribada de Hitler al poder, les tires còmiques antisemítiques eren el pa de
cada dia. Perquè una tira còmica que fa broma dels musulmans és acceptable i una que fa broma
dels jueus és un exemple d’antisemitisme?
La sàtira és sàtira perquè és crua i directe. La defensa aferrissada de la sàtira no hauria d’impedir
que ens qüestionem contra qui l’empram i en quin context. Sacco planteja un interrogant que
il·lustra amb una caricatura de les tortures d’Abu Ghraib . Pperquè els musulmans de la nostra època
no són capaços de riure’s d’una imatge?» La resposta fàcil i simplista és dir ‘ells’ tenen la culpa i que
occident no té cap responsabilitat. És certament més fàcil posar-los tots dins un mateix sac que
esbrinar com encaixam els uns en el món dels altres. «Quan ens cansem de tenir el dit del mig alçat
potser que comencem a pensar perquè el món és com és» conclou Sacco.
Ni a França, ni a Espanya els uns encaixam bé en el món dels altres. El desencaix ha crescut
notablement amb la pujada del Jihadisme i l’extrema dreta – que han trobat un terreny abonat en la
dels barris perifèrics de París. Uns barris on l’atur juvenil arriba al 60%. (Per entendre el món del
Banlieues no us perdeu La Haine, una obra mestra del cinema francès). Ara bé el desencaix no és
tan sols un problema de misèria i religió, és també fruit de la incapacitat de les democràcies
occidentals, molt especialment la francesa, per fer un lloc a l’altre. Un altre que ja no és altre sinó
que des de fa dècades una part molt important del nosaltres. No és una qüestió de tolerància sinó de
com entenem la democràcia i la igualtat. Els musulmans només són acceptats a Europa en la mesura
que renuncien a la seva diferència i es dilueixen dins l’ateisme oficial. Com si només ells tinguessin
un Déu. Cartes des de Newcastle
Quan la democràcia no accepta els musulmans tal com són, i els ofereix una vida digna, la
democràcia es fa incompatible amb la seva religió. I el Déu de la revenja – de la nostra i de la seva –
enfosqueix l’ètica de la responsabilitat i l’hospitalitat, una ètica cada vegada més oblidada que avui
es fa més necessària que mai.
Twitter: @pauobrador
i
Podeu accedir a la tira còmica de Joe Sacco a http://www.theguardian.com/world/ng-interactive/2015/jan/09/joesacco-on-satire-a-response-to-the-attacks
Carta publicada el dia 19 de Gener de 2015 al Diario Menorca
«En les trinxeres de la vida quotidiana adulta, l’ateisme no existeix» David Foster Wallace, 2014 L’aigua és Això
No es fàcil posar paraules a una barbàrie que et deixa sense paraules. Els atacs terroristes de París primer contra la revista satírica Charlie Hebdo i després contra un supermercat Kosher han deixat un paisatge de desolació al centre mateix d’Europa. El 2015 ha començat amb 18 morts i un fractura creixent amb les comunitats musulmanes. No hi ha cap però possible al que va passar a París. Uns dibuixaven tires còmiques. Els altres els han matat. Pistoles contra plomes, armes contra paraules. Res justifica aquesta monstruositat.
Tenc una especial estima per les tires còmiques, les de Mafalda, Joe Sacco, Steve Bell i sobretot les de Zaca. Allà on no arriben les paraules hi arriba l’humor gràfic. Una bona tira còmica és aquella que té la capacitat de desemmascarar la realitat, de dir que l’emperador va despullat. Que jo condemni amb totes les meves forces l’atemptat de París no vol dir que em faci meves les portades de Charlie Habdo, especialment descarnades amb el fet religiós. Fer-me-les meves seria tant com donar una primera victòria al terrorisme. El que aquests criminals es volen carregar a punta de pistola és precisament la llibertat de discrepar, l’essència mateix de les tires còmiques, el dret d’expressió encara que no hi estiguis d’acord. El consens és la primera victòria del terrorisme.
Segur que era dissabte. La resta, em balla… Supòs que d’algun mes diguem-li benigne: el concert era a l’aire lliure i no feia gaire fred. Dutxats i famolencs després d’haver jugat un partit de bàsquet al padre Petrus, havíem delegat les bosses d’esport als pares i havíem partit a fer un mos i una cervesa a un bar que li deien Tango i que no coneixíem gaire. Feia respecte. L’amo, el primer basc que coneixia, era sorrut i segons com fotia por, però sabies que en aquells baixos de decoració bohèmia s’hi concentrava tot un ambient del qual volies formar part. Realment la il·lusió ens menjava amb més gana que noltros els panets emplatats –un quinze, dos vint-i-uns!!-, una estrella i unes herbes dolces.
Article publicat a Diario Menorca dia 22 de Decembre de 2014
Aquesta tardor he parlat poc de Menorca. Les meves cartes s’han centrat en els grans processos que tensionen l’estat espanyol – bàsicament Podemos i Catalunya, però no només. Aprofitant que aterram a Menorca per celebrar nadal, m’agradaria tornar a centrar aquesta secció damunt Menorca. Avui us convit a reflexionar sobre el paisatge polític incert i canviant que tenim, sobre la persistència del vell i l’impuls del nou.
Tenim damunt la taula dades demoscòpiques contradictòries. La dada més recent és l’enquesta que ha publicat Es Diari aquest mes de desembre. L’enquesta apunta a una sorprenent resistència del PP – que superaria el 50% de vots. L’enquesta s’allunya radicalment del resultat de les darreres eleccions europees en les quals el PP va treure tan sols un 27% de vots. En el que sí que hi ha coincidència és en l’enfonsament del PSOE i en un augment de vots important tant del menorquinisme com de Podemos. IU podria haver perdut l’arrencada que tenia fa un parell d’anys. Amb aquestes dades a la mà el PP intentarà emmarcar el debat com una alternativa entre ells i el caos. Aurora Herráiz ja ho ha intentat.
