Contra la destrucció

brain-2361147_640

Els éssers humans tenim una natura doble. D’una banda, som animals i, com a tals, ens guiam pels instints. De l’altra, la cultura ens fa únics i ens ajuda a domar el nostre costat salvatge. Hi ha força obres literàries que en parlen, d’aquestes dues cares d’una mateixa moneda, de la relació no sempre harmònica que s’hi estableix. Alguns, fins i tot, l’han convertida en tema central de les seves obres. Com diu Jordi Florit, a l’Intermezzo d’una d’elles, «el dualisme natura versus cultura, l’animalitat de l’instint més indòmit enfront la mansuetud racional i humanista, gairebé metafísica, és tan tòpic com verídic». De tots els instints, el més important és el de la supervivència i, lligat a ell, el de perpetuar els nostres gens més enllà dels límits de la pròpia vida. Fins aquí, tot normal. El que no deixa de ser curiós és com, des de la cultura, també assumim aquesta voluntat de transcendir els límits cronològics.

Gustave_Dore_Inferno1

Mai no m’hauria imaginat, fa vint-i-cinc anys, que algun dia aquest seria un tema a què dedicaria hores i paraules. Potser hi té a veure el fet que, d’acord amb el primer vers de la Comedia de Dante, potser ja he traspassat el mezzo del cammin de la meva vida i que, malgrat no saber quant em queda de rodar entre els vius («tant si et queden nombrosos hiverns, com si és el d’ara, / mentre la mar Tirrena escomet, furiosa, / els esculls, el darrer que Júpiter t’atorga», deia Horaci, traduït per Antoni Moll Camps), potser he començat a assumir amb naturalitat el pas imparable del temps i la destrucció que aquest fet comporta (de tots tipus, tot i que potser el més punyent és comprovar que alguns dels companys amb els quals vam compartir una part del viatge ja no són entre nosaltres). Tota aquesta reflexió no deixa de ser tòpica, ja ho he dit, però he arribat a un moment en què haver-hi de pensar ha sorgit de manera espontània. Deu ser açò, l’anomenada crisi dels quaranta? Benvinguda sigui.

Josep Pla, en un fragment d’Humor, candor… (el vint-i-quatrè volum de l’obra completa), tot parlant de la felicitat, afirma que aquesta és una virtut individual (mai col·lectiva) que només es pot assaborir a partir d’una determinada edat, en plena maduresa. Ho justifica en el fet que, en ser joves, no ens sabem limitar: ho volem tot, sense renunciar a res. Segons l’escriptor empordanès, una condició bàsica per a encarar correctament la vida, en tost de voler abastar molt més del que podem, és limitar-se, saber triar allò que hom vol fer i dedicar-s’hi, amb mesura (tot i la dificultat de tot plegat, perquè l’ego i les opinions dels altres, no hi ajudin gaire). Només així, segons l’escriptor empordanès, és possible ser feliç. No hi acab d’estar d’acord, amb en Pla; no puc compartir el seu escepticisme pessimista de cap de les maneres. Però trob que fa una reflexió prou interessant: viure és triar. La tria implica, sempre, renúncies. El secret és saber-ho assumir. Quan s’arriba a l’edat en què algunes de les grans tries ja estan fetes (sense tancar, però, la porta a futures aportacions), cal no hipotecar-se per culpa d’allò que ja no podrem ser o fer. Viure no pot ser, mai del món, dedicar-se a plànyer allò que ja no tenim. Per què ho dic, tot açò? No ho tenc gens clar. Potser perquè he arribat a un moment en què, costa avall que fa baixada, ja he fet les tries més importants. I, amb açò, les renúncies. I, m’atreviria a dir que sense recances.

D’acord amb el rellotge biològic, ja fa uns anys que l’instint de supervivència va quedar satisfet i tranquil·litzat amb l’arribada dels fills. La millor de totes les decisions que es podien prendre. I no només perquè una part del meu codi genètic seguirà existint, almenys durant una generació més. Passa, però, que el petit Narcís que tots portam a dins, en el meu cas des de la cultura, s’ha resolt també a posar-hi la seva part i, amb la propera i imminent publicació del llibre De l’animal que s’imposa (a AdiA edicions), faré el primer envit (esperem que no sigui l’únic) amb què intentar vèncer l’embat de la dama de la falç francesa, la Mort. Per cert, ara que hi pens: com que també he sembrat més d’un arbre, si hagués de fer cas al  tòpic, podria posar-me a jeure, perquè ja he fet una vida completa. Res més lluny, però, de la realitat. Hi ha prou projectes de futur, encara, i molta il·lusió per a afrontar-los.

A diferència de molta gent que no acaba d’assumir que viure és envellir, tenc moltes ganes d’emprendre les diferents etapes vitals que em resten. Hi pens perquè, com moltes altres vegades, em ve al cap la novel·la de Llorenç Villalonga, Bearn, un dels cims de la narrativa catalana del segle XX, en què el protagonista, don Toni, lluita per transcendir el pas del temps. En un primer assalt, assaja de retornar a la joventut, seguint els passos del Faust de Goethe. L’intent esdevé errat i el mateix don Toni decideix seguir una altra via. El món és ple de dons Tonis que no accepten l’edat que tenen i es decideixen a intentar viure en una joventut eterna. D’exemples propers, tots en tenim per donar i per vendre. És una opció que puc entendre, però que no compartesc. No és la meva.

8067340723_c4121548b1

En canvi, en veure que darrere de Faust hi ha un pacte amb el dimoni (en què s’hi perd l’ànima), el protagonista de Bearn assaja una altra via que resulta ésser reeixida: es decideix a escriure les seves memòries. És a dir, assumeix la realitat del pas del temps i s’hi adapta, tot cercant una via amb què transcendir els seus límits, enllà del cos, de l’hedonisme. Es suposa que no té fills biològics  i, en canvi, entén la seva obra com si es tractàs d’un hereu cultural amb què perllongar en el temps una part d’ell mateix. A la pràctica, tots els escriptors es dediquen, amb els seus fills escrits, a intentar perpetuar-se en el temps. Aconsegueixen ser eterns, sempre quan qualcú, en el futur, es decideix a llegir-los. És la lliçó que ens dona Shakespeare, traduït per Salvador Oliva, en un dels seus sonets («la teva primavera durarà, / guardarà la bellesa com una recompensa, / i detenir-te en l’ombra la mort no es vanarà / quan en versos eterns el temps tu puguis vèncer»). És, també, la solució triada per don Toni de Bearn. D’aquí la lluita del seu marmessor per aconseguir el nihil obstat eclesiàstic, el permís per a poder publicar les memòries del seu protector.

Hi ha la natura, els fills; hi ha la cultura, els llibres. I la voluntat de ser enllà de la nostra existència, que ens empeny a viure. Disposam, però, d’una altra via, meravellosa, per poder allargar el nostre pas per aquesta vall de llàgrimes, per anar més enllà de les fites del nostre incert camí. No és una via fàcil, però és la més satisfactòria de totes. Són els amics. Com afirma, amb bellesa i contundència, un poema de Margarita Ballester, «Són els amics; / la forma arrodonida de les pedres / que fan en el camí / la soledat més àgil / i el carruatge de l’abandó / més noble». Les amistats ens ajuden a fer més passador el camí de la vida i, després, quan l’abandonam, s’encarreguen, quan ens recorden, quan parlen dels que ja hem marxat, de tornar a fer-nos presents, de donar-nos un nou temps de vida. No tothom escriu llibres. De fet, se publiquen de més. Ara bé, cultivar l’amistat és la millor inversió, la millor tria cultural que podem fer en la nostra vida.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 0