L’any passat, com potser sabeu, tenia previst sortir per les festes de Gràcia dalt del cavall, tot formant part de la colcada. Durant els mesos precedents m’havia entrenat a fons per a poder participar-hi amb garanties. Va ser una experiència molt dura i molt polida a la vegada. Malauradament, però, una sèrie d’imprevistos de darrera hora van fer que tot se n’anàs en orris. Quina llàstima que es frustràs el meu pla! He de confessar-vos que el disgust em va durar gairebé fins Nadal. Em va saber greu, sobretot, per la gent que esperava amb tanta il·lusió el moment de veure’m dalt el cavall, però les coses van anar d’aquesta manera i, el passat, ja no el podem canviar. Enguany, me’l prendré amb calma i em dedicaré a observar la festa a peu de carrer. Així i tot, serà inevitable, en veure la filera de caixers i cavallers, pensar què hauria passat si tot hagués sortit tal i com ho tenia previst. No crec, però, que li dediqui gaire temps, a la nostàlgia, perquè prou feina tenc a concretar una idea que me roda pel cervell i que, si tot va bé, farà que les festes de Maó del proper any siguin antològiques.
Views: 4
Passar les vacances a Alcalfar és un luxe. Si em posés a fer-ne la llista d’avantatges, emplenaria pàgines i pàgines d’elogis. Però, com no podia ésser d’altra manera, també hi ha algun inconvenient enmig de tanta situació idíl·lica, sobretot de caire logístic, el més important dels quals té a veure amb el fet d’escoltar música. A la casa on passam l’estiu disposam d’un antic i força atrotinat reproductor de cedés, rescatat de l’ostracisme maonès, que disposa d’una entrada uesabé (quan el vam comprar era tota una novetat). Hi hem d’afegir, a aquest dispositiu, un parell de reproductors d’emapetrès i l’ordinador portàtil, connectat a dos altaveus de joguina, a l’hora de fer l’inventari de les màquines que ens permeten l’accés estival a la música.
Volia jugar a despistar perquè, amb el títol de l’article, creia que tothom ja s’imaginaria de quin peu calçava el text i des de quina perspectiva ideològica estava escrit. Per aquest motiu, cercant el xoc d’expectatives, havia pensat que començaria dient que era una notícia lamentable que el GOB Menorca commemoràs, aquest 2017, els seus primers quaranta anys d’existència. Així, contundent i desconcertant alhora: una notícia lamentable. Després, seguint per aquest camí, volia explicar la decepció que suposava que una entitat com aquesta encara aguantàs, després de tant de temps. Tot seguit, però, fiava redreçar la cosa comentant que la no-existència del GOB Menorca hauria implicat que, a l’illa, no hi hauria hagut mai cap problemàtica relacionada amb el medi ambient, la qual cosa, evidentment, no només no s’ha donat mai sinó que la tendència ha estat justament la contrària. Potser volia fer-ho massa complicat, però al final tot havia de confluir, evidentment, en allò que perseguesc des d’un primer moment: elogiar l’entitat ecologista menorquina i celebrar-ne l’aniversari. Com que la realitat illenca cada dia ens presenta noves amenaces i reptes que incideixen en l’ús dels recursos naturals, no només necessitam el GOB Menorca sinó que avui és un luxe del qual, els menorquins, no podem prescindir. Ho diré amb una altra frase tòpica: si no existís, caldria crear-lo.
D’acord amb el que estableix el pacte entre les forces polítiques que governen al Consell Insular, Susana Mora relleva Maite Salord en la presidència de la primera institució menorquina. Som, per tant, nel mezzo del camin de la legislatura, un moment idoni per a fer balanç del que ha passat, en aquests dos anys, en el camp de la política institucional, no només a nivell insular sinó també en els àmbits municipal i autonòmic. Cal partir, però, de la base que fer-ne una valoració de conjunt és molt complicat i que, a l’hora de posar-s’hi, s’ha de tenir ben present, tot i que no ha de servir com a excusa per a baixar el nivell d’exigència de l’anàlisi, d’on veníem (seria un exercici interessant retrocedir fins a l’equador de la passada legislatura per tenir-ne la perspectiva adequada) i veure que, sigui quin sigui el resultat actual, (gairebé) sempre ens trobarem millor que quan érem al mig d’aquell desert funest, de la mà de Bauzà, Alejandre, Reynés, Baíllo i companyia.