És estiu i l’illa vessa (IV): Gloriós Sant Jaume!

Una de les maneres més efectives de combatre la inacabable onada de calor que ens ha visitat les darreres setmanes ha estat ignorar-la i fer com si res d’extraordinari no passés. Així hem celebrat, després de dos anys sense fer-ho, les festes patronals des Castell: com si la normalitat fos absoluta. Les altes temperatures no han pogut impedir les ganes de la gent de tornar a fer bulla col·lectiva, de prendre el carrer per unes hores i fer-lo del poble. És a dir, de col·lectivitzar-lo. De capgirar-ho tot per un moment i fer, de la celebració, una vàlvula d’escapament a través de la qual descarregar gran part de la tensió social acumulada durant massa temps.

Les festes de Menorca, amb l’excepció de Sant Joan, que és un món a part, es caracteritzen per ser bàsicament una combinació de jaleos —cavalls botant enmig d’una plaça al ritme de la música, acompanyats per la gernació— i verbenas —gent botant enmig d’una plaça al ritme de la música, però sense els cavalls—, en un cicle que s’inicia a mitjan juliol, as Mercadal, i que es tanca amb clau, a la mateixa població, cap a la tercera setmana de setembre. Durant aquest període de temps, cada cap de setmana hi ha una població menorquina en festes i, fins i tot, en els casos des Castell, Ferreries i Maó, en què les celebracions es duen a terme el dia que toca, hi pot haver doblets o autèntiques maratons festives en moments puntuals de l’estiu.

Enguany, qui està vivint de manera molt especial les festes són els joves d’entre catorze i devuit anys. Els dos anys pandèmics han coincidit amb el moment en què s’haurien d’haver iniciat activament en la celebració: les primeres vegades de moltes coses, amb ells, no han arribat quan tocava. Es nota. Molts han manifestat mancances preocupants respecte dels bioritmes de la festa, tal i com reflectia més d’una pregunta, innocent, que formulaven en arribar els dies assenyalats: quins eren els horaris aproximats de les coses (quan es feia el jaleo del matí o del capvespre), què eren les completes, les guindoles, si hi havia o no revetlles, focs, fira… No ho podien saber perquè els mancava haver-ho viscut!

Tot i açò, s’hi estan reenganxant amb solvència. Amb els consells —i la paciència— dels adults i, sobretot, amb la intuïció i observació activa, estan fent un paper més que digne, per exemple, a l’hora de fer botar els cavall enmig de la plaça. S’ha salvat un moment que, potser, era més crític del que ens podíem imaginar. La baula no s’ha trencat. Així i tot, necessitaran uns quants caps de setmana més per a acabar d’assimilar tantes coses, tants de petits detalls, que els són necessaris. Virtualment, tots ells duen una gran ela blanca sobre un fons verd penjat a l’espatlla. Cal esser-ne conscients. En acabar l’estiu, però, hauran aprovat les pràctiques sense passar cap pena. Sortosament.

Hem dit fa un moment que, amb l’excepció de la festa de les festes —Sant Joan—, la resta de celebracions de l’estiu menorquí segueixen un patró bàsic molt semblant. Cada població, però, té també els seus trets específics. Diferencials. Per açò és molt important que els joves en visquin el màxim número possible, per tal de conèixer aquests elements diferenciadors. As Castell, el moment en què trobam les singularitats pròpies de l’indret succeeix al llarg del matí del dia de Sant Jaume. Si bé podríem citar la pujada a l’església del Roser, cal destacar-ne, per damunt de tot, la baixada.

En acabar la missa, cap al migdia, els caixers i les autoritats es dirigeixen a la plaça per a fer-hi el jaleo. Aquest itinerari, al llarg del carrer de Victori —tres-cents metres en línia recta, calculats a ull—, es recorre d’una manera particular. A la pràctica, es forma una comitiva. La tanca la representació de les autoritats, civils i militars. És un bon dia, aquest, per a veure els vestits més elegants de la província, al costat dels uniformes de gala. Aquí cal fer notar que qualque militar d’alta graduació, deixant de banda l’homenia i virilitat que caracteritza aquesta gent, fa un ús frenètic del ventall per a combatre la calorada que, en aquella hora, cau a plom damunt de la gent. La imatge no deixa de ser curiosa. Després, i cit de memòria, hi ha els caixers i, davant, la banda de música —l’Agrupació de Músics de Menorca, en aquesta ocasió— que, a ritme de pasdoble, fa ballar la parella de gegants que els precedeix. Davant de tot, hi ha el poble. És a dir, una gentada. No només, però sobretot, joves que no tenen cap pressa perquè comenci el jaleo. De fet, la gernació fa de tap. Els indicadors instal·lats per l’ajuntament per regular el trànsit de vehicles, en passar-hi els gegants per davant, marcaven setze quilòmetres per hora. Un rostre de color verd somreia a la pantalla… Però ni d’enfora aquella xifra era correcta! La major part de l’estona no avançava ningú i, en fer-ho, el ritme era lentíssim i, la distància recorreguda, d’uns pocs metres. Enguany han estat més d’una hora a tenir-ho enllestit! Potser haurien de revisar el dispositiu de control de la velocitat: no sembla de fiar.

Durant el recorregut, s’ha convertit en una d’aquestes tradicions que, després d’haver-se fet durant almenys tres o quatre anys seguits, es converteixen en immemorials, demanar aigua a la gent de les cases. Fa calor. És comprensible que ho facin. Així i tot, enguany ha estat xocant que, la mateixa setmana en què diferents ajuntaments de l’illa, també el des Castell, havien avisat que tenim un problema molt greu amb l’aigua, que caldrà prendre mesures al respecte i que, si no funcionen, n’hi haurà de més dràstiques, les mànegues i els poals n’aboquessin damunt de la gent com si no hi hagués un demà. S’equivocava, també, l’higròmetre de la farmàcia, que deia que hi havia un quaranta per cent d’humitat al cap de cantó amb el carrer Gran. Mentida! En aquell tram de carrer fregàvem valors tropicals.

Fins i tot es va escoltar, a l’hora de demanar-ne, la històrica frase «no siguis rata, que s’aigua va barata»… Tot plegat pot semblar contradictori. O no. Perquè, segurament, d’entre els participants, llançant-ne o banyant-se, no n’hi havia cap que pertangués als grans consumidors, els culpables de la situació nefasta dels recursos hídrics illencs. Són els hotels, els lloguers de cotxes i els centres esportius amb piscina, sobretot, l’arrel del problema, com ens han dit des de l’administració, per tal de tranquil·litzar-nos o, fins i tot, per a descarregar-nos de les responsabilitats, petites, que hi poguéssim tenir. A un any de les eleccions, a vam qui és el valent que prohibeix una tradició tan refrescant com aquesta, que es complementa, per cert, amb el llençament de polos de gel. L’estora, literal, de plàstics que cobria el carrer de Victori unes hores després d’haver-hi passat la comitiva, donava a entendre que se n’havien consumit centenars, la majoria d’ells d’una marca blanca molt popular, com ho és el supermercat que la comercialitza. Pocs polos dels que es van llençar, si és que n’hi va haver qualcun, s’havien fet a casa.

El jaleo, a continuació, va anar prou bé. La majoria de les autoritats van anar desapareixent i, a l’envelat de què disposaven, prest només hi quedaren els representants de la corporació municipal. Els tocava, per torns, esser-hi fins al final. Hi havia prou gent a la plaça. Alguns dels històrics del poble ajudaven, mínimament, a fer que la mitjana d’edat dels assistents s’aproximés als devuit anys. Eren pocs, però. Fins i tot, desentonaven entre tanta joventut. Per variar, s’hi van viure escenes memorables. Cap d’elles, però, marcada pel perill, com aquell any en què un cavall —i el cavaller que el colcava— van pujar damunt de l’escenari a acompanyar Jordi Orell i la banda de música que estava dirigint. Potser les escenes més entranyables es van viure a les graderies, sobretot en aquells sectors ocupats per turistes de polsereta. N’hi havia una part que provenia de l’Espanya profunda. A partir de les converses, algunes d’elles mantingudes amb els indígenes, es va fer evident que no sabien on eren ni què feien allà: ves a saber quina moto els havien venut a l’hotel a l’hora d’oferir-los aquella excursió. Esperaven el començament del jaleo convençuts que la plaça es buidaria i que, sense gent, els cavalls podrien oferir el seu espectacle de doma amb tota tranquil·litat. A mitjan primera volta, ja no en quedava cap. Emosido engañado, devia pensar algun d’ells.

L’estona de les canyes va propiciar que la plaça encara s’omplís més. A la gent que anava de cavalls se li sumava la que començava a agafar lloc per a celebrar la samba. Entre i entre, el volem vi —que no era vi, que era most, perquè no s’ha de fomentar el consum d’alcohol entre els joves, a les festes!— va provocar una sana competició entre els assistents que potser s’hauria de regular: no tots els regidors estan capacitats per a llençar les botes amb un mínim d’eficàcia —cap d’elles no va arribar gaire enfora— i, d’entre el públic, dur gent a cavall adultera els resultats, ja que es solen quedar sense aquells que no tenen amics disposats a sacrificar-se les espatlles. És un cas clar de discriminació. No és aquí, però, ara, el moment de proposar mesures concretes al respecte, però se n’hauria de parlar.

A l’hora de la samba, hi havia moltes ganes de ballar. Les expectatives, pel que em va semblar percebre, eren massa altes. Aquí sí que els dos anys sense festes han fet molt de mal. La banda des Migjorn, dirigida per n’Isaac Mascaró, va instaurar un model d’actuació musical posteqüestre que s’ha convertit en el darrer dels paradisos perduts de la festa, perquè no tornarà mai més. Així i tot, es farà servir com a unitat de mesura a l’hora de criticar tot el que es durà a terme a partir d’enguany, quan la banda de torn faci ballar la gent de la plaça. As Castell, el paper de l’agrupació musical, amb músics de diferent procedència ajuntats per a l’ocasió, va ser més que digne, amb una mescla de clàssics —El senyor damunt d’un ruc— i d’èxits del moment —«Ay Mamá» de Rigoberta Bandini—, enllaçats gràcies al pinyó fix imposat pel percussionista, més que correcta i que tothom va cantar a cor què vols. Va contribuir a fer-ho tot més emotiu el fet que un funcionari de l’ajuntament, aprofitant que allà hi havia una boca de regatge, es dedicàs, mànega en mà, a banyar tothom mentre va durar l’actuació de la banda. I, quan dic tothom, vull dir tota la gentada que hi havia dins del recinte perimetrat de la plaça.

És interessant comprovar com el poble fa festa amb la música: cercaviles, revetlles, jaleos, càntics espontanis en carrers i cotxeries, amb o sense instruments… Sense ella, seria inconcebible la celebració. En podríem rallar molta estona, però no es tracta de fer una anàlisi musicològica, ara. Sí que es pot consignar que, fins i tot, hi ha una expressió de la identitat col·lectiva que es desenvolupa a través de les cançons. Ho vam poder comprovar, en acabar la samba, quan una part dels joves —mitja plaça, i no exager— va començar a cantar, a capella, l’infame «Es Mahón». La resposta d’una part considerable de l’altra meitat de la gent, la identitat de la qual es va sentir ofesa i envaïda pels de la ciutat del costat i que, per açò mateix, es va voler reivindicar, va ser, també, decebedora. Van començar a corejar el nom de Villacarlos, en castellà i com si animessin un equip de futbol. Sort que el «Som, som som, som des Castell», perfectament arrelat entre la població, permet mantenir l’esperança al voltant de la genuïnitat d’aquesta mena de cançons i de l’ús identitari que se’n fa.

Gloriós Sant Jaume, idò.

Share Button