Assajant l’assaig

Fa una setmana, rodava per Palma. Convidat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, vaig poder participar en les segones jornades dedicades a l’assaig. N’estic molt agraït. En aquesta ocasió, es tractava d’abordar el lloc que ocupen en el gènere les biografies, a partir de dues activitats força diferents: una taula rodona («La biografia com a subgènere de l’assaig») —de què vaig formar part, al costat de Xisca Homar, Pilar Arnau i Rosa Planes, que en fou la moderadora— i un diàleg o, més ben dit, un «mà a mà entre autors: l’assaig des de la biografia i la poesia. Amb Margalida Pons i Josep Maria Sala-Valldaura.» Crec que va ser una experiència molt profitosa, tant per als participants en els actes com per al públic assistent.

Pel que fa a la taula rodona, Rosa Planas, en presentar-la, va marcar alguns dels punts de contacte de l’assaig amb la literatura i, sobretot, va citar una sèrie d’autors i títols representatius del gènere, abans de donar pas als tres participants en l’activitat. Malgrat no haver-hi una preparació prèvia, ni una coordinació establerta entre els autors, els tres participants no ens vam trepitjar i, fins i tot, les nostres intervencions van ser, fins a un cert punt, complementàries.

Així, per començar, Xisca Homar va fer una reflexió de caràcter general al voltant del gènere, iniciat per Michel de Montaigne, l’aigua de la qual va dur al seu molí de manera molt encertada, perquè va acabar anant a parar al que en pensava Michel Foucault, que va definir l’assaig com «el cos vivent de la filosofia», en el sentit que n’és la part material, real, una pràctica (relacionada amb l’ascesi) que, com remarca Robert Maggiori, prohibeix l’«apropiació simplificadora d’altri amb finalitats de comunicació» i obliga a la «prova significativa d’un mateix en el joc de la veritat». La importància del jo, en l’assaig, i la relació del gènere amb l’essència de la filosofia, van ser els fonaments a partir dels quals seguir reflexionant al voltant de la biografia.

Per la meva banda, vaig aprofitar l’excusa del llibre dedicat a Josep Salord i Farnés —que, de cada vegada, veig més clar que no hi encaixa, gens, en açò que anomenam biografia— per abordar alguns aspectes teòrics que caracteritzen aquest gènere assagístic. Abans de fer-ho, vaig manifestar les meves reticències davant de les taxonomies literàries. No els vull llevar interès ni utilitat, però, per molt interessant que pugui semblar el debat teòric que proposen —i útil, perquè ho és—, poques obres, a la pràctica, acaben adaptant-se als motlles proposats. També, vaig considerar adient esmentar les dificultats amb què m’havia trobat a l’hora de preparar la meva intervenció. Damià Rotger, en presentar les jornades, havia recordat que, en l’edició de l’any passat, es va debatre si se’n publicava prou, d’assaig, en català. Hi vaig afegir que, a nivell teòric, en la nostra tradició s’hi ha pensat poc. És evident que no ha rebut la mateixa atenció que la poesia o la narrativa a nivell de literatura acadèmica. Per fonamentar la meva intervenció, per exemple, poca cosa més vaig trobar que una tesi doctoral, de Maria Teresa del Olmo, presentada a la Universitat d’Alacant, centrada en la literatura castellana, i alguns articles en revistes especialitzades en història cultural. Massa poca cosa, tot i que s’ha de dir que vaig tenir poc temps per a fer la recerca pertinent de materials bibliogràfics.

Tot seguit, em va semblar adequat començar remarcant que la biografia és un gènere literari que, davant de les dicotomies a partir de les quals, tradicionalment, s’han fonamentat aquestes classificacions, es caracteritza pel que Santiago Riera, de la Universitat de Barcelona, anomena encavalcament. M’explic. Si ens atenem, per exemple, a la distinció aristotèlica entre discurs poètic i historiogràfic, sembla que l’assaig —i, per tant, les biografies— es situarien en un terme mig, ja que comparteixen trets dels dos àmbits. El mateix ens passa, per exemple, si abordam la qüestió des de l’òptica hegeliana, que diferencia entre gèneres prosaics i poètics. L’assaig representa una tercera via en aquestes oposicions, amb l’afegit que el resultat varia en funció del pes que hi exerceix cada pol. La gamma de possibilitats que resulta d’aquesta combinació és infinita. Si hi afegim que, amb l’arribada de la modernitat, la hibridació de gèneres va esdevenir norma, fer aquesta mena de classificacions taxonòmiques no deixa de ser un exercici de gran complexitat.

L’altre aspecte que vaig citar és la teorització que ha darrere del personatge, és a dir, del protagonista d’aquesta mena d’obres. Segons explica Wilhem Dilthey, la biografia és un gènere que cerca comprendre la vida d’altres individus i les seves manifestacions. A més d’assenyalar-ne el caràcter científic, aquest intel·lectual alemany estableix com a objecte de la biografia qualsevol vida mereixedora de ser plasmada literàriament per destacar en qualsevol dels trets que componen l’ésser humà. No deixa de ser una definició massa genèrica, en què hi cabrien moltes obres. Si hi sumam altres factors, com per exemple l’ús poètic del llenguatge, les possibilitats minven, tot i que hi segueix havent molt de camp per córrer.

Per tant, vaig aprofitar l’excusa d’un llibre que no encaixa en la taxonomia de la biografia per manifestar, ni que fos per oposició, la importància que té, a l’hora de configurar el gènere, l’encavalcament entre el vessant literari i l’historiogràfic (i el filosòfic, si ens atenem al que havia dit, abans, Xisca Homar), l’ús que es fa de la funció poètica de la llengua i, també, la importància central del personatge que la protagonitza. Evidentment, ho vaig fer d’una manera absolutament superficial, amb algunes llicències que serien inacceptables en l’àmbit acadèmic, però no era qüestió d’abusar de la paciència del públic, que ja en tenia prou a aguantar la calor xafogosa que ens agombolava.

Finalment, Pilar Arnau va centrar la seva intervenció en la feina concreta que li havia representat escriure la biografia d’Aina Moll i Marquès —i també, abans, la de Josep Maria Llompart—, la qual cosa va permetre posar damunt la taula alguns aspectes que jo no havia volgut tractar en la meva intervenció, sobretot aquells relacionats amb la posició que ha de tenir l’autor respecte del personatge protagonista de l’obra. No ho he dit abans, però si és la biografia és un gènere assagístic, és a dir, literari, qui la protagonitza no deixa de ser, tècnicament, un personatge. En el cas de Pilar Arnau, partia del fet que havia tingut una bona relació amb les famílies marmessores del llegat de Moll i de Llompart, cosa que tenia sobretot avantatges (d’accés a la documentació privada, per exemple), per molt que açò podia comprometre-la a l’hora d’abordar alguns aspectes polèmics de les biografies treballades. Una conseqüència en podia ser l’autocensura, per exemple. A més, i d’altra banda, l’experiència personal li va permetre parlar de l’error que suposa convertir aquesta mena d’obres en hagiografies, és a dir, de prendre partit pel protagonista de l’obra (en un sentit o en un altre, val a dir). Un darrer aspecte interessant, en aquest cas pel que fa a l’estil, que va comentar Arnau tenia a veure amb el fet que havia intentat fugir de l’abús d’adjectius en la redacció del text, perquè solen fer-los envellir malament.

Crec que les aportacions a la taula rodona, totes —també la meva, tot i ser la més fluixa de les tres, amb diferència— van ser interessants i, sobretot, obriren la porta a estirar de fils argumentals diversos, a través del debat o, com a mínim, dels diàlegs creuats (allò que es suposa que s’ha de fer en aquesta mena de formats). Ara bé, açò no va ser possible. La culpa, com sempre, va ser del temps disponible. No n’hi va haver per a les rèpliques ni per a cap mena d’aprofundiment. En aquest sentit, cal parlar més bé de tres monòlegs que, per sort, no es van trepitjar i, a més, van esdevenir complementaris.

En canvi, en la segona de les activitats de la jornada, la conversa a dues bandes entre Margalida Pons i Josep Maria Sala-Valldaura, pel format —tot un encert—, va permetre que les idees anassin i vinguessin, i que es teixís un text pròdig, ple d’idees engrescadores, al voltant dels perquès, entre d’altres moltes coses, de la importància de l’assaig en les respectives obres —i per motius força diversos—, en què també hi ha lloc per a la poesia, entre d’altres gèneres. Començant per la paradoxa que va iniciar la intervenció de Margalida Pons al voltant de les taxonomies, útils i inútils alhora, passant pels motius que la van dur de la poesia a l’assaig, per acabar parlant d’allò que caracteritza la poesia (o, per dir-ho millor, de la importància que té el ritme en aquest gènere) i del que, en conseqüència, la diferencia de la prosa tallada, a parer de Sala-Valldaura.

En el tercer temps, al voltant d’una taula amb menjar i beure, van desaparèixer els rols dels participants —tothom va ser, a partir d’aquell moment, ponent i públic alhora—, de manera que, gràcies a les múltiples converses que es desenvoluparen alhora, les puntualitzacions, les anècdotes, les divagacions i tota mena d’etcèteres, van arrodonir la jornada. Com comprendreu, fer-ne aquí un mínim report és una tasca gairebé impossible. Només qui hi va ser i ho va viure ho podria explicar, tot i que no en sortirien dues versions coincidents. Totes serien, però, pròdigues.

Share Button

2 comentaris

  • Ismael Pelegrí i Pons

    21 juny, 2021

    Exacte, Margarita. Molt interessant. La llàstima és que l’activitat fos tan curta. Ara bé, que es facin unes jornades com aquestes és un luxe. Açò darrer és, en certa manera, el que volia transmetre amb la ressenya.

  • margarita ballester

    20 juny, 2021

    Del tot interessant , un tema inacabable per la diversitat de possibles combinacions.

Els comentaris estan tancats.