L’exemplar signat

Tot el que us explicaré a continuació, no ho puc negar, neix de l’enveja que des de fa molts d’anys he tingut per com es celebra la diada de Sant Jordi a Barcelona. Segurament, aquesta atracció és el fruit d’haver-hi passat, a la capital del Principat, uns anys, els universitaris, i d’haver-hi viscut la festa del llibre i de la rosa de primera mà, la qual cosa em va marcar: que tanta gent surti al carrer, pacíficament, per comprar llibres (i roses), sempre m’ha semblat un ritual exemplar i meravellós; fins i tot, revolucionari, per molt que, de cada vegada més, s’hi imposi el mercantilisme i que, com és sabut, que se’n regalin no vulgui dir que, després, els llibres es llegeixin. A més, des que escric i, en la mesura del que és possible, han sortit publicades algunes de les meves obres, he desitjat viure aquesta celebració des de dins, a la ciutat comtal, des d’una paradeta estant, signant-hi, i participant de la resta de saraus literaris que s’hi organitzen.

Per açò, quan fa unes setmanes, na Dolors i en Cris, de VaDllibres, em van proposar de participar en una signatura d’autors en el marc del Sant Jordi ciutadellenc (si aconseguien, com van informar-nos, de fer-la possible en un marc que, com tothom sap, ho fa tot més complicat), em va fer una il·lusió enorme. Tot i que, a l’illa, la celebració és relativament més modesta que a l’altra banda de la mar, poder-ne ser part, estrenar-m’hi en el rol d’autor, esdevenia, per a mi, l’inici d’un camí que, si tot anava com tocava, m’havia d’acabar menant, en un període no gaire llarg de temps, a una de les paradetes de la Rambla barcelonina, plena de gent a qui dedicar un exemplar de la meva darrera obra.

El recipient d’aquesta versió particular del conte de la lletera es va trencar quan, dilluns o dimarts passat, un correu de la llibreria ciutadellenca m’informava que, per motius tècnics, no podien tirar endavant amb la iniciativa, per la qual cosa la signatura de llibres quedava postposada per a l’any que ve. La decepció, tot s’ha de dir, va ser important. Me n’havia fet il·lusions. Després d’una edició, la passada, que es va haver de suspendre per culpa de la maleïda pandèmia, enguany em feia més ganes que mai celebrar la diada de Sant Jordi i, en tenir novetat literària publicada, poder fer-ho des de dins, intensament, en contacte directe amb els lectors.

En soldemà d’haver rebut la notícia, a mitjan capvespre, mentre intentava, amb èxit, entretenir la ment —la qual cosa, de rebot, m’allunyava del disgust—, amb la lectura d’un estudi de n’Andratx Badia en què s’abordava el concepte de frase llindar en la teoria narratològica i que, com he dit, em tenia literalment absort, justament en aquell moment, vaig rebre una telefonada en què qualcú, no record en nom de qui, em va oferir de participar en una signatura de llibres a Maó, organitzada a darrera hora, és a dir, a la correguda (tant, que no apareixia al programa oficial editat per l’ajuntament). La meva reacció —per molt que aquella invitació m’agafés completament desprevingut— va ser la de dir que sí, automàticament.

Havia tornat l’eufòria perduda no feia ni vint-i-quatre hores. Era tanta l’excitació en aquell moment que em costava assimilar allò que la veu desconeguda m’anava explicant, a pesar que a tot li deia que sí. Sort que, instintivament, ho apuntava tot en un paper (juntament amb un bolígraf, els escriptors sempre solem tenir-ne a l’abast). Així, més tard, amb la calma recuperada, vaig entendre que hi hauria una taula, al pla de la Parròquia, a tocar de les paradetes de llibres, on una sèrie d’escriptors, per torns, complint escrupolosament amb totes les mesures d’higiene vigents, podríem firmar exemplars de les nostres obres. A mi, concretament, m’assignaven un horari que, tot i no ser gaire atractiu, de quatre a cinc del capvespre, era molt millor que no ser-hi.

El canvi en el rumb dels esdeveniments em va permetre la represa d’una preparació que havia hagut d’interrompre en comunicar-me que, al final, no signaria llibres a Ciutadella. Hi havia pensat molt, en les darreres setmanes. Era la primera vegada que en formava part directa, de la celebració, i tenia clar que ho volia fer bé. Per exemple, fa uns anys, havia observat el modus operandi de Joan-Lluís Lluís a l’hora de dedicar els exemplars de la novel·la Jo soc aquell que va matar Franco. A més d’un petit text, escrit a mà, l’escriptor nord-català emprava un segell de goma dissenyat específicament per a arrodonir la signatura. Amb cada llibre, com vaig saber després, n’emprava un de diferent (unes cireres en el cas del llibre de què parlam), com també variava el color de la tinta amb què l’estampava. No cal dir que jo volia fer una cosa semblant, ja que el resultat defugia les dedicatòries convencionals i es tractava, d’alguna manera, de marcar territori fent alguna cosa original.

Hi havia una altra opció, que vaig descartar ràpidament: l’emprada per Manuel Baixauli, gran dibuixant, a més de magnífic escriptor, que acompanyava el text i i la signatura amb una il·lustració feta al moment, amb el seu bolígraf Pilot de tinta blava. És semblant al que fa Max, el novel·lista gràfic, tot i que, en aquest cas, el procediment no és tan sorprenent, tractant-se d’un professional del còmic. No cal dir que, essent jo un dibuixant pèssim, aquesta era una via morta per la qual valia més no transitar. L’opció triada era la del segell. Com que ja feia unes setmanes que li donava voltes al tema, havia tingut temps d’encomanar-ne un —a un web madrileny especialitzat a personalitzar-los—, a partir d’una antiga xilografia de Johann Dryander, del segle XVI, que representa un fillet jugant amb un tatano, un cavall de pal. En menys d’una setmana, m’havia arribat a casa, per missatgeria urgent.

L’altre element que tenia preparat, després de múltiples intents i versions que no m’acabaven de convèncer, era la frase de la dedicatòria, un text que volia prou flexible perquè es pogués personalitzar en funció de la persona que em demanés de signar-li l’exemplar, però que havia de girar sempre al voltant d’un parell o tres de conceptes que volia remarcar, d’entre els quals destacava l’agraïment per haver-li donat una oportunitat al llibre, la lectura del qual desitjava que fos profitosa. Tan assimilada la tenia que vaig trobar innecessari apuntar-me-la a un paper, per tenir-lo a mà en cas de necessitat.

Ahir, per tant, en haver dinat, a més d’un parell de bolígrafs Muji de tinta negra, amb la punta de mig mil·límetre (no podien ser uns altres: l’ocasió els exigia i, amb coses d’aquest tipus, els escriptors som molt supersticiosos), dins la bossa de roba duia un estoig amb el segell de goma i el coixinet de tinta amb què xopar-lo (de color verd, en aquesta ocasió: havia decidit, jo també, d’emprar un color diferent en cada títol publicat d’ara en endavant i, per començar, aquest era, pel meu gust, el que millor combinava amb el negre). Per acabar-ho d’arrodonir, m’havia posat l’americana, perquè és evident que feia més escriptor dur-la, com també hi ajudava la màscara, de roba i amb un estampat que imitava les ratlles manuscrites d’un text. No necessitava res més.

En arribar a la plaça, em va costar localitzar l’espai reservat per als autors. Mig amagada darrere l’última de les tres casetes de llenya que hi havien instal·lat, a tocar del mur de la mastodòntica església de Santa Maria, hi havia una taula rectangular de polietilè gris d’alta densitat, vestida amb una tela quadribarrada la funció principal de la qual era la d’amagar el rovell de les potes metàl·liques que tot just mantenien un equilibri precari per mor de l’empedrat irregular de la vorera. Damunt hi havia un got, ple d’aigua tremolosa, amb una rosa, i un recipient amb gel hidroalcohòlic. Completava la instal·lació una fràgil cadira de plàstic blanc. Sense encomanar-me a ningú, m’hi vaig asseure, després de comprovar, en escoltar les campanades de Santa Maria, i de corroborar-ho, d’una llambregada, mirant al rellotge de l’ajuntament, que el meu torn acabava de començar. En pocs minuts, quan ja tenia l’estesa —bolis, segell, coixinet de tinta— col·locada damunt la taula, tot a l’abast, aparegué una persona de l’organització, segurament qualcú d’alguna de les llibreries, tal com constava a l’acreditació que li penjava de la camisa. Després de donar-me un bon dia protocol·lari, va deixar damunt la taula un botilet d’aigua i cinc exemplars del meu llibre. Només cinc. Em va semblar que eren massa pocs. Que tot d’una me n’haurien de dur més. Però no l’hi vaig poder comentar. Ja no hi era.

Durant els primers quaranta-cinc minuts del meu torn no va aparèixer ningú per allà. Hi quedava un quart d’hora i encara no havia signat cap dels exemplars que em feien companyia. Set o vuit persones s’havien atracat relativament a la taula, però abans d’arribar-hi havien canviat el rumb de la passejada. Juraria que un parell d’elles ho van fer conscientment en veure’m, tot i que no ho podria assegurar. Quan només quedaven deu minuts perquè fossin les cinc, un senyor, d’una cinquantena d’anys, elegantment vestit (semblava, de fet, un treballador d’oficina bancària o alguna cosa per l’estil: pantalons de pinça, sabates d’anar mudat, camisa, corbata, americana). Duia, també, unes ulleres de muntura negra que combinaven amb la màscara, del mateix color. Fos qui fos, va iniciar una lenta maniobra d’aproximació al lloc on em trobava. En situar-se a una distància prudencial, s’aturà i es dedicà a observar-me. Ho veia: vacil·lava. Em vaig imaginar que tenia vergonya. Fins a un cert punt, podia entendre’l. Durant uns minuts va romandre quiet, fins que, al final, va reunir el coratge suficient per a atracar-se fins a la taula on, tot i fer-me el despistat, l’estava esperant. Per ajudar-lo, vaig ser jo qui va prendre la iniciativa de la conversa:

—Bon dia! Vol que li dediqui un exemplar del meu llibre? Només m’ha de dir què és de nom.

—Què som de nom? Benet Sintes Caimaris.

—Idò un moment, Benet.

No ho havia acabat de dir i ja li estava escrivint el text de la dedicatòria, fent veure —si és que açò es possible— que l’estava pensant allà mateix, exclusivament per a ell. En haver acabat la frase, vaig signar-lo. No tenia clar si seguir (o no) allò que li acabava de llegir feia poc a Quim Monzó, el qual, citant Ana Gorría, recomanava als autors, sobretot als novells, que no empressin la mateixa signatura que feien servir al carnet d’identitat. Com que, malauradament, no havia tingut temps de practicar-ne una d’alternativa amb un mínim de garanties, no vaig fer cas d’un consell que, d’altra banda, em semblava molt assenyat tot i que m’obligava, en un temps prudencial, a cercar una rúbrica alternativa. Ahir, però, no me la podia jugar i vaig emprar la de sempre. Finalment, vaig agafar el segell, el vaig ben xopar de tinta verda i el vaig estampar al costat de la signatura. No queda gaire bé que ho digui jo, però el resultat feia goig. La combinació de colors, la disposició dels elements a la pàgina, tot encaixava a la perfecció. Havia estat un encert planificar-ho amb temps.

Després de fer-ne una darrera repassada, en què no vaig detectar cap error en allò que havia escrit, vaig tancar el llibre i l’hi vaig donar.

—Moltíssimes gràcies— va respondre.

Semblava satisfet. Sense moure’s, allà davant, com si no pogués esperar a fer-ho passada una estoneta o, almenys, lluny del meu camp de visió, l’home va obrir l’exemplar i, després d’alçar-se les ulleres —que duia, com vaig poder observar, completament entelades—, es va atracar la pàgina a tocar del nas, en un gest típic que fem els miops, i va llegir allò que li havia escrit en veu alta: «Moltes gràcies, Benet, per l’oportunitat que li dones a aquest llibre, justament avui, que també és un dia assenyalat. Esper que la lectura d’aquest recull de contes de temàtica festiva et faci passar una estona agradable i profitosa i, alhora, et convidi a reflexionar al voltant de les nostres tradicions.»

A mesura que avançava en la lectura —amb una dicció més que correcta, tot s’ha de dir, la qual cosa em va permetre d’apreciar que el text era un pèl massa llarg, amb tendència a una prosa barroca i que, per tant, l’hauria de modificar de cara al futur—, vaig observar com l’expressió dels ulls d’aquell home anava canviant. Amb nitidesa, també, vaig poder veure com les orelles se li anaven envermellint mentre el to de veu li tornava vacil·lant, com si s’entrebanqués: s’ha empegueït amb el que li he escrit, vaig pensar. I açò que les havia pensades al més neutre possible, les paraules de la dedicatòria. Devia haver-li tocat alguna fibra sensible. La literatura té aquestes coses.

—Disculpi— em va dir tot seguit—, diu que és un volum de contes, el llibre? Que no és un recull d’articles d’opinió relacionats amb Menorca, el darrer volum de les Pedraules…? O no és vostè en Joan Pons, l’escriptor de Ferreries? No era a les cinc, que havia de signar els seus llibres?

Així va acabar l’aventura literària. Justament, per arrodonir-ho, ho va fer en el moment en què les campanes de Santa Maria indicaven el canvi de torn.

Només hi he d’afegir que, quan me n’anava, a l’altra banda de la plaça, m’hi vaig creuar, amb en Joan Pons. Frisàvem, tots dos. Es veia d’una hora enfora que ell arribava tard i que jo, en aquell moment, em volia fondre. Tot i açò, ens vam saludar. Potser de manera un pèl freda i mecànica per part meva. No sé si ho va percebre, però no vaig poder evitar-ho: el disgust havia estat gros i, la meva reacció, comprensible. També sé que, a mitjan capvespre, els carrers vessaven de gent i que s’hi respirava un ambientàs: la gent tenia ganes de llibres i de passejar, de comprar i de regalar roses. L’edició d’enguany, almenys ahir (avui segurament també), haurà estat tot un èxit.

Ho record ara, en soldemà de Sant Jordi, de prest, quan ja tenc el mal tràngol d’ahir gairebé paït, mentre contempl l’exemplar del meu llibre dedicat al tal Benet Sintes, que no el va voler ni regalat. No ho hauria de fer, perdre-hi el temps. Em costa concentrar-me en l’article en què es parla del concepte de frase llindar, aquella que, segons la proposta feta per Patrícia García, instaura el text en un espai i un temps suspesos entre el que és versemblant i el que és impossible o, per a explicar-ho d’una manera més entenedora, és a dir, en paraules d’Andratx Badia, «una frase ambigua que fa el trànsit del territori real al fantàstic». N’havia deixat la lectura a mitges quan, fa uns dies, aquest recurs, típic de la literatura neofantàstica, va decidir incorporar-se, en forma de telefonada, en el relat que estàs acabant de llegir, benvolgut lector i que, inicialment, havia de ser la crònica de la meva participació real en la diada de Sant Jordi, cosa que, al final, no va succeir. Per a ser més exactes, al quart paràgraf del text. Justament en aquell moment.

Share Button

2 comentaris

  • Ismael Pelegrí i Pons

    29 abril, 2021

    Joel, crec que m’hauré d’apuntar a classes de dibuix…

  • Joel Bagur

    28 abril, 2021

    Polit, abans de sant Jordi, una amiga em va portar les dues novel·les i el poemari que té publicats na Irene Solà signades i dibuixades per l’autora dels tres llibres. I és un gust!

Deixa un comentari