Sorprèn i sorprèn

A l’edició d’avui del Menorca, a la contraportada, a la secció “Sorprende y no sorprende es pot llegir el següent:

“LA SORPRESA desagradable que se llevo un grupo de menorquines el pasado sábado cuando cenaban en un restaurante de Santander al comprobar cómo se levantaban los clientes de una mesa contigua a los pocos minutos de haber tomado asiento.
QUE EL MAÎTRE, agotados los recursos diplomáticos, acabara reconociendo que la “huida” de los clientes hacia otro salón del restaurante obedecía a que no querían sentarse al lado de catalanes.
QUE ENTRE los menorquines testigos de esta incidencia figuran colaboradores de “Es diari” como Joan Quetglas y José Barber […]”

Evidentment, d’aquesta anècdota que els va passar a aquests personatges, gens sospitosos de ser radicales nacionalistas em faig unes preguntes que vull compartir amb vosaltres:

– Per què a Espanya, tenen tan clares les coses i aquí no? (evidentment em referesc a la nostra catalanitat)
– Per què, en conseqüència, quan des d’allí s’ataca a tot el que no és l’Espanya una grande y libre, i Menorca és tractada pitjor que una colònia, per aquí fem com si la cosa no anés amb nosaltres?
– Per què, a pesar d’ésser maltractats econòmicament i culturalment de manera reiterada i sense solució de continuïtat, els polítics d’aquí segueixen entestats que el que cal és caure’ls simpàtics (ells en diuen l’encaix dins d’Espanya)?
– Som una societat masoquista?

La meva capacitat de sorpresa no té límits!

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 1

7 comentaris a “Sorprèn i sorprèn”

  1. Rallant una mica en sèrio, el cert és que costarà molt que s’accepti des de Menorca que existeixen els Països Catalans. Noltros perquè hem estudiat, hem viatjat i hem conegut món, poc o molt, però hi ha molta gent que no ha tingut aquesta sort, i que es creu més el que digui El Mundo o l’ABC que el que diguin uns científics com són els lingüistes. El problema és que el que diuen els lingüistes és cert, està demostrat científicament, per exemple que el català i el menorquí són la mateixa llengua, i el que diuen El Mundo i l’ABC no són més que bajanades, o, més ben dit, manipulacions molt ben estructurades i portades a la pràctica amb un clar objectiu polític: fer desaparèixer la cultura catalana.
    Jo puc arribar a creure que algun dia s’acceptarà que el poble català té dret a decidir el seu futur, i si vol o no seguir amb Espanya. Però creure que un dia el poble menorquí farà el mateix em sembla poc menys que impossible.
    No sé si el plantejament que hauriem de fer és de base: que no sigui només el poble de Catalunya que demani l’autodeterminació (el dret a decidir) sinó que siguin tots els pobles dels Països Catalans a la vegada.
    Això em sembla molt més difícil d’articular, però tot està per fer i tot és possible.

  2. En aquest sentit sembla que es vicepresident de sa Generalitat de Catalunya, Joseph Lewis Carod-Rovira, està fent uns passos que semblen interessants: ha iniciat converses amb es Govern Balear per establir uns projectes de col·laboració no només en l’àmbit lingüístic i cultural, sinó que vagin més enllà. Encara que ja mos conformariem si hi hagués un circuit o àmbit comercial cultural comú, és ver?
    Per cert, que a Mallorca sí que arriben algunes gires teatrals que es fan a Catalunya.

  3. Isma, crec que estàs apuntant a un debat molt important.

    D’entrada deixam dir-te una cosa que n’estic orgullós el PSM va rebutjar l’estatut d’autonomia de les Illes Balears, en comissió, en ponència i al ple del parlament. A diferència d’ERC no va fer el paperot d’anar-hi davant com si fós la independència i després retirar-se a l’últim minut. Una de tantes raons tenia a veure amb el paper més aviat reduït que es donava als consells insulars. En qualsevol cas la idea principal de n’Eduard és que l’Estatut va estar dirigit des del principi fins el final des de Madrid. La ponència només avançava en funció de les ordres rebudes de Madrid.

    Quan arribam a Menorca a mi em passa el mateix i nosaltres que?. El problema pincipal és que la nostra influència és realment insignificant. A més del nostre poc pes demogràfic, cal afeguir el fet que no som una provincia ni una comunitat autònoma i per tant no tenim una mínima estructura jurídica per plantejar-nos res. De fet Menorca no ha existit com a tal fins a ara. Les eleccions del 27 de maig van ser les primeres de la història en que els menorquins van poder votar directament una institució menorquina. Fins llavors votàvem al Parlament no al consell. El que passi a menorca en bona part depèn del que facin els altres.

    A mi només se m’ocurreixen tres coses:
    1- L’esgotament de la via estatutària he deixat el menorquinisme una mica en pel. Crec que ha arribat l’hora que la societat i la política menorquina faci un esforç per trobar alternatives reals, viables. Somiar truites no val res saber definir un camí costa molt.

    2- Una cosa que tenc clara és que cal una rearticulació del menorquinisme polític. La lògica no ha de ser tant la unitat de l’esquerra, sinó l’articulació política del menorquinisme, que a Menorca té un caràcter clarament progressista. En cap cas això implica deixar de ser d’esquerres. Del que es tracta és de construir el país des de l’esquerra. Tenc la convicció que a Menorca el vot menorquinista és almanco un 20% (7000 votants i 3 diputats) En aquests moments una part molt important dels menorquinistes està dins l’orbita del Partido Socialista Obrero Español

    3- Un problema molt greu és la incomunicació entre les diferents forces catalanistes que actuen dins els Països Catalans. Això té varies causes, per mi la més important té aveure amb el despreci d’ERC cap als altres partits, molt especialment el PSM i el BNV (la raó de ser d’ERC a Mallorca és la independència, ara bé quan goveren el primer que fan és renunciar-hi) Enlloc de sumar han restat. Amb el Bloc x Mallorca i Eivissa pel Canvi això està començant a canviar, tanmateix encara hi queda molt per fer

    4- EL més urgent és integrar Menorca dins unes xarxes cultures catalanes. No hi haurà un procés sobiranista compartit amb Catalunya o Mallorca si abans no som capaços de crear un espai comú de comunicació. Hem de fer alguna cosa perquè a Menorca s’escolti música en català, es puguin comprar llibres en català etc…. Les institucions públiques potser fan poca cosa, però les privades no fan res de res. El que ven la llibreria Fundació té més en comú el que ven una llibreraria de Sòria que una Llibreria de Vic. Això és un escàndol que és pot canviar. Una inicitatia com Illanvers ha demostrat que és possible

    2

  4. Molt bé, Pau i l’amo, però l’anàlisi el centrau en l’àmbit d’una comunitat autònoma, acceptant un terreny de joc que es va crear del no-res, i no precisament aquella de la qual parl en el meu post. Al principat la cosa es mou; per què aquí ningú no es dóna per assabentat? Aquí també, bé, a l’illa del costat, va aprovar un estatutet i, en canvi, per què no entram dins del debat?

  5. M’agradaria fer un parell d’apunts.

    S’han escric moltes coses sobre el (des)encaix de Catalunya i el País Basc dins Espanya. Moltes de les opinions els hi manca una perspectiva històrica. Per mi la idea fonamental és que no hi podia obrir un procés independentista sense abans provar la via de la reforma de l’estatut.

    Idò bé, el procés de reforma de l’estatut ha estat un fracàs monumental. Ni els més pessimistes pensaven que el procés aniria tan malament. Deia en Partal “El zapaterisme pseudo-federal de l’esquerra ha estat una decepció monumental que ens aboca a un cul-de-sac” i continua “La proposta de fer del principat una atonomia dins l’estat espanyol ja estat provada de sobres (…)I no funciona. NO complex les expectatives d’una bona part de la població”

    El fet positiu de tot plegat és que aquest fracàs ha accelerat el procés d’independència. El fracàs de l’estatut (i d’aquí uns mesos el tribunal constitucional el remetarà) fa inviable la via autonomista i reformista. La única via que roman oberta és ara la sobiranista. Lluny de tancar l’estat de les autonomies con pretenia el PSOE, les reformes estatutàries i han accelerat la balcanització d’Espanya.

    Si comparam el moment actual amb el 77 veurem que en els darrers 30 anys, els partidaris de la independència no han parat de créixer. Al 77 es demanava estatut d’autonomia no independència. Avui segons El Periódico un 35% dels catalans es declara partidari de la independència. Això vol dir que en referèndum la independència trauria fàcilment un 45% de vots.

    Tot això ha fet que estiguem assistint a un replentejament estratègic de les principals formacions ‘nacionalistes’. .EL PNB és el qui el procés més avançat. Ja ha decidit cap a on vol anar i quan hi vol anar. ERC i CIU encara hi estan pensant, però segurament arribaran a conclusions similars. Veurem que en surt de tot això.

    Tanmateix el que no entect és l’enfrontament que existeix dins el catalanisme. La batalla entre CIU i ERC no ha portat enllò. Encara és més mal d’entendre el despreci sistemàtic d’ERC cap el BNV i el PSM (hi ha anècdotes molt sucoses). Hi ha indicis que tot això està canviant tanmateix és clar que fins que no hi hagi una certa unitat d’acció dins els Països Catalans no serà possible un pas endavant.

  6. Vau veure en Carod-Rovira ahir a TVE1? Simplement genial. Mirau-ho si podeu per internet.
    Resumint:
    a) Si en 300 anys no han après a dir Josep-Lluís, però sí que saben dir Schwatzeneger, els espanyols tenen un problema.
    b) Si no volen ni sentir parlar català, és normal que a Catalunya creixi la desafecció cap a Espanya.

  7. Ei, no ho tenim tot perdut! Arriben a ser menorquins de ponent, d’aquells de vocals caracterísitiques, i de ben segur que els confonen amb sicilians de l’est. I si no, tècnica Zaplana: xerrar en valencià, que llavors no hi ha confusió possible…

Els comentaris estan tancats.