Pintades

per

Pòrtic Fa uns dies els mitjans de comunicació de Menorca es van fer ressò de l’aparició d’un seguit de pintades a Ciutadella en favor de la participació de les dones en les festes de Sant Joan. Entre aquestes s’hi podia llegir «Les dones volen participar a l’hora de qualcar», «Exigim igualtat tot l’any, també els … Llegiu més

L’exemplar signat

per

Tot el que us explicaré a continuació, no ho puc negar, neix de l’enveja que des de fa molts d’anys he tingut per com es celebra la diada de Sant Jordi a Barcelona. Segurament, aquesta atracció és el fruit d’haver-hi passat, a la capital del Principat, uns anys, els universitaris, i d’haver-hi viscut la festa del llibre i de la rosa de primera mà, la qual cosa em va marcar: que tanta gent surti al carrer, pacíficament, per comprar llibres (i roses), sempre m’ha semblat un ritual exemplar i meravellós; fins i tot, revolucionari, per molt que, de cada vegada més, s’hi imposi el mercantilisme i que, com és sabut, que se’n regalin no vulgui dir que, després, els llibres es llegeixin. A més, des que escric i, en la mesura del que és possible, han sortit publicades algunes de les meves obres, he desitjat viure aquesta celebració des de dins, a la ciutat comtal, des d’una paradeta estant, signant-hi, i participant de la resta de saraus literaris que s’hi organitzen.

Llegiu més

Views: 1

Incipit

per

A vegades, una situació totalment quotidiana, nascuda de la inconsciència amb què despatxam les feines més rutinàries, pot esdevenir l’espurna, una mena de motor immòbil del pensament que acaba lligant manats d’idees que, tot i haver nascut per separat i, per tant, sense que aparentment hi hagi d’haver una relació entre elles, coven a l’espera d’algun eix vertebrador que les cohesioni.

Llegiu més

Views: 2

Imatges que es llegeixen i paraules que es miren

per

Poc espai dedica la televisió a la literatura (i poc temps tenc per a mirar-la). Una excepció la trobam al programa Més 324, de Televisió de Catalunya, en què els llibres i els escriptors hi tenen una presència habitual, amb un tractament més que digne. La llàstima —sempre hi ha algun però— és que l’hora d’emissió sigui massa tardana. Dijous, però, fa tot just un parell de dies, Xavier Graset hi entrevistà Pol Guasch, amb motiu de la presentació de Napalm al cor (Anagrama, 2021), el seu darrer llibre, el primer en el camp de la novel·lística. Tot parlant-ne, entre d’altres aspectes, ens vam poder assabentar que, al llibre, a més del text, el lector hi trobarà una sèrie de fotografies, que són una part essencial de l’obra. Va ser Guasch mateix qui va citar un dels referents d’aquesta combinació, W. G. Sebald.

Llegiu més

Views: 4

Professó

per

D’un primer cop d’ull, Pràxedes Sintes Gibeli comprova que, a pesar del temps —fa un estar d’ases típicament primaveral—, de l’hora que és, les vuit i mitja —van canviar-la dissabte passat i, per tant, encara hi ha un poc de claror—, i d’anar gairebé mitja hora endarrerits, la petita plaça de Sant Francesc està plena a vessar. A les voreres s’hi acumula gent de totes les edats i l’asfalt està ocupat pels membres de la confraria del Via-Crucis, disposats en dues fileres paral·leles, expectants per començar la professó de l’Enterrament, acte central del Divendres Sant maonès. En contemplar, des d’on es troba, el panorama, Pràxedes Sintes Gibeli no pot evitar de demanar-se «què hi faig jo aquí», a més de jurar-se una i altra vegada que, ara sí, d’aquesta aprendrà a dir que no.

Llegiu més

Views: 1

Recordau la pedra d’on heu estat tallats

per

Aquest passat dijous presentàrem l’Homenatge a Josep Salord i Farnés. Textos i estudis (IME, 2020). El llibre, i ja sé que en tenc part de cuixa i que les meves paraules no són objectives, s’ho ben val. Perdonau-me la manca de modèstia, però estic convençut que ens trobam davant d’una obra que marca una fita en la historiografia cultural menorquina, cosa de què ens hem de felicitar. La intenció d’aquests paràgrafs que segueixen (una reelaboració o digest del text que vaig llegir en l’acte de presentació del volum) és aportar les raons que m’empenyen a fer una afirmació tan rotunda com aquesta.

Llegiu més

Views: 2

Venen de lluny i tenen la memòria impresa

per

El vers que encapçala aquestes ratlles prové del poema «Les paraules», de Margarita Ballester, publicat originalment a L’infant i la mort (Columna, 1989). Ralla de la força que duen incorporada els mots. I, d’entre tots, avui voldria centrar-me en aquells que empram per referir-nos als llocs, els topònims. En pensar-hi, a més del vers citat, me’n ve al pensament un altre, en aquest cas de Pere Gomila, que fa referència a aquesta mena de noms, dels quals afirma que «conserven la memòria de la terra». El poema a què pertany, «Topònims», per cert, forma part del volum Geografies del vent (Arrela, 2015).

Llegiu més

Views: 13

La solitud o la divisió dual de la realitat

per

Naixem sols i morim sols, sempre ho he sentit a dir, però només quan un ho fa conscient és quan entreveu la profunditat de la dita. Naixem, vivim i morim rodejats de gent, em direu. Si, però estar rodejat de gent no fa més que despistar-nos de la veritat, de la consciència de solitud. I assumir-ho prest evita molts disgusts i malentesos, quan esperem (erròniament) que la gent que ens envolta tingui actituds i reaccions que després no es produeixen.

D’exemples n’hi ha molts, fills que fan fora els pares ancians de ca seva per vendre la propietat, pares que maltracten els fills, parelles que desapareixen quan van mal dades, germans barallant-se per les miques d’una herència, famílies que crucifiquen membres per tapar vergonyes … Tothom s’escandalitza davant aquestes situacions. Però deixeu-me puntualitzar, s’escandalitzen quan veuen aquestes situacions a casa d’altri, perquè quan toquen de prop tothom troba la justificació pertinent per actuar segons el seu interès. Molts en dirien hipòcrites, paraula que, curiosament, a l’antiga Grècia es feia servir per referir-se als actors teatrals. Interessats, seria un altre qualificatiu de consens. O egoistes, l’adjectiu més temible de tots. Jo en diria simplement: humans.

Llegiu més

Views: 4

Segona dosi

per

Ras i curt: em van vaccinar. O, més ben dit, m’injectaren la primera dosi del vaccí del coronavirus, tal i com es va fer amb una part molt important del personal docent de l’illa, el passat cap de setmana. Tot va anar molt ràpid. Massa. Perquè, confiat que les coses es farien a poc a poc i en bones, com sol ésser habitual, no vaig tenir temps de pensar què hauria de fer quan m’avisessin i em donessin hora per acudir a l’hospital. Ho van fer d’un dia per un altre. Deixadesa per part meva. En no ser obligatori, abans de decidir si em posava o no el vaccí, el més lògic hauria estat reflexionar, amb calma, què fer. I intentar actuar en conseqüència. Però l’excusa de mal pagador és que el darrer mes ha estat molt intens a la feina (treballs, exàmens, avaluacions) i no m’he pogut dedicar a altres coses, com per exemple decidir si em vaccinava o no. Sigui com sigui, ho vaig fer, tot i que no puc evitar una sensació de penediment davant dels fets ocorreguts.

Llegiu més

Views: 0

Antoni Caimari

per

Sabia, des de fa pocs mesos, que es trobava malament, tot i que no m’imaginava que tant. També, que darrerament hi havia hagut alguna polèmica respecte d’ell i la fundació que havia creat, però Menorca, en aquesta i en tantes altres coses, és molt enfora de Mallorca i moltes notícies no ens arriben. Potser per açò, tot i que no ho crec, n’havia escoltat, darrerament i de manera continuada, la seva Música blanca, en què el piano de coa Bösendorfer Imperial transmet pau, tranquil·litat, innocència… Més ben dit: bellesa. I ara, escric aquestes línies colpit pel seu traspàs, tot just fa una setmana. El 27 de febrer de 2021 moria Antoni Caimari, compositor, intèrpret i ànima d’ACA, a Búger, tot un personatge, en el bon sentit de la paraula, de poblada cabellera i barba blanques, aire de savi despistat i, sobretot, un apassionat de la música, especialment de Beethoven, com prest s’encarregava de fer saber a tothom amb qui establia conversa.

Llegiu més

Views: 4