Punt i cove

Supòs que més d’un de voltros coneix aquesta secció amb què el periodista de l’Última Hora Josep Pons Fraga ens obsequia cada diumenge des d’aquest mitjà de comunicació. Hi fa un repàs d’actualitat en què els polítics en solen ser els protagonistes, tot des d’una perspectiva de diumenge (no del tot analític, i amb una part més lúdica i humorística). Aquesta setmana m’ha tocat a mi, i voldria fer-hi algunes consideracions.

Se’m retreuen comentaris meus expressats a Xalandria sobre el dic de Ciutadella, i el senyor Pons Fraga ve a dir que d’ençà que som al càrrec ja no me senten tant, ni ser crític amb les coses com ho he estat, i sobretot, en aquest cas concret, d’ençà que el partit que represent va votar a favor del dic. I citen un bon fragment d’un comentari meu sobre el tema. Si he de ser franc, no em desagrada haver de sortir en aquestes circumstàncies, encara que el to emprat pel periodista sigui un tant despectiu. I no em desagrada per un parell de motius. Un, perquè vol dir que Xalandria es llegeix i es té en compte en el mostrador de la vida pública i mediàtica menorquina. Enhorabona a tots. Crec que és bo que sigui així, perquè el ventall d’opcions que dóna aquest bloc atípic, amb tants d’autors, és amè i de qualitat. I dos, perquè és un toc d’atenció que crec que hauré de tenir en compte. És una cosa que a vegades passa als que es dediquen a la gestió pública, que obliden (oblidam) que no són funcionaris per fer rodar la feixuga màquina d’una administració, sinó gent convocada pels mateixos habitants d’una ciutat o territori perquè els servesquin a través dels mitjans que puguin d’aquesta administració a partir d’unes premisses o d’una ideologia marcada de bell antuvi: és a dir, polítics.

I sí, tal vegada és cert que allò que pot semblar l’accés a la possibilitat de fer política, i per tant opinar sobre els temes i fer incidència en allò que interessa a la vida pública, queda un poc diluït. Accept de bones i primeres tot açò. I per aquest motiu no me sap greu que se’m retregui una cosa com aquesta. De fet, i crec que és important que ho digui ara i aquí, llegint la cita de diumenge passat, he pensant que continuo pensant el mateix. És clar que les coses evolucionen i tot s’ha de tenir en compte, i analitzar allò que escrivia sobre el dic de Ciutadella abans de tot l’ocorregut i que va acabar amb una acord multipartit, en el qual hi havia també el PSM, és fer un poc de trampa, perquè s’hauria de veure què ocasiona aquest acord, quins preus es paguen i què signifiquen en política les renúncies ideològiques en mor de la cohesió social. Igualment, malgrat el que va decidir el partit, que ho entenc perfectament en clau política, puc continuar pensant i subscrivint allò que aquell moment escrivia: el dic no s’hauria d’haver construït si tinguéssim en compte les qüestions territorials, econòmiques i de país.

En tot cas, sembla que el periodista anomenat ha trobat un filó en descobrir qui era el Joan Carles que intervenia a Xalandria, i amenaça amb més informacions per a la setmana que ve. És el seu deure i esperaré que posi a la llum pública altres opinions meves sobre la vida política, potser les meves filiacions ideològiques de caràcter independentista, per exemple, que açò té èxit assegurat. O les opinions sobre la colla dels d’ICM. Ara que, tal vegada, es queda amb les excel·lències de les coquetes de la Murada.

Impactes: 0

El Menorquinisme davant l’envit del nacionalisme espanyol

(Article publicat al Diario Menorca 22 de juny 2009 amb una setmana de retràs)

La història s’està accelerant. El sistema polític sorgit de la transició està fent aigües. La renúncia del PSOE a liderar una Espanya mínimanent plural i el fracàs de la reforma dels estatuts molt especialment el de Catalunya en són els detonants. Tot i guanyar les eleccions amb un discurs federalitzant, Zapatero s’ha convertit en el braç executor del nacionalisme espanyol més ranci. S’ha fet seu el programa polític centralitzador que va dissenyar l’Aznarisme els anys 90 i que inclou, entre d’altres coses, la il•legalització de l’esquerra aberzale, la creació d’un front constitucionalista al País Basc, la minorització del català i el desenvolupament d’un model radial d’infraestructures. El darrer exemple el trobam en la imminent reforma de la llei que regula les caixes d’estalvi, defensada amb insistència pels mitjans de comunicació de Madrid. Aquesta llei pretén entre d’altres coses situar les caixes d’estalvi fora del control autonòmic.
Continua llegint «El Menorquinisme davant l’envit del nacionalisme espanyol»

Impactes: 0

EL PSM, ERC i les Europees

El PSM finalment no es presentarà a les eleccions europees, tot i que recolzarà la candidatura que encapçala Oriol Junqueras. El PSM no es presentarà perquè ERC no vol, senzillament. Les negociacions han durat prop de tres mesos i han estat realment difícils. Trobareu els detalls molt ben explicats a www.eduardriudavets.cat i tonialorda.balearsweb.net, a qui voldria donar les gràcies per la seva constància i dedicació. Cal destacar que en dues ocasions el PSM va arribar a un preacord amb la direcció nacional d’ERC que aquesta va modificar unilateralment a instàncies de la federació balear d’ERC que encapçala Joan Lladó. No cal dir que tota la resta de formacions que integren la candidatura donaven suport a la candidatura i que fins el darrer moment van reservar els llocs corresponents a la candidatura. El PSM forma part amb tots aquests partits d’un partit europeu, ALE, que intenta ajuntar els esforços del nacionalisme progressista europeu, i comparteix grup parlamentari amb els verds..
Continua llegint «EL PSM, ERC i les Europees»

Impactes: 2

Optimisme per reial decret

Una de les avantages de saber anglès és que et permet conèixer maneres diferents de dir i entendre les coses. Un dels camps on la diferència en el llenguatge és més visible és en el debat polític i social. És cert que a Anglaterra els debats poden arribar a ser molt histèrics (llegesc avui diumenge que el marit de la ministra d’interior que va comprar pel·lícules x que la ministra després va carregar indirectament com a despesa parlamentaria); però és igualment cert que es deixa molt d’espai per la reflexió i l’argumentació. Res a veure amb el que passa a l’estat espanyol on els debats socials i polítics són escandalosament pobres i maniqueus.
Continua llegint «Optimisme per reial decret»

Impactes: 0

El nacionalisme espanyol

El nacionalisme espanyol ha entrat en una nova fase, més crispada i ferotge. Aquesta nova fase va ser dissenyada per l’equip d’Aznar durant els anys 90 i va ser batejada com “la segunda transición”. Les seves idees no van començar a ser implementades tanmateix fins a l’any 2000 amb la majoria absoluta del PP. Tot i les expectatives d’una Espanya plural que havia generat, ZP ha abraçat amb il·lusió els objectius del nou nacionalisme espanyol, fins a convertir-se en el seu principal profeta. Aznar dissenya, ZP executa sense estridències i tota la resta mirant cap a una altra banda, senzillament brillant!. Tal com en Joel ens recorda sempre que pot. “El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”.

Les idees força d’aquesta nova etapa del nacionalisme espanyol no són originals. Es tracta de culminar el projecte nacional espanyol encara inacabat. El principal problema d’espanya no és Europa, com passa al Regne Unit, ni la immigració com passa als Països Baixos, sinó el “nacionalisme perifèric” o com diria na Margaret Thatcher – “The Enemy within”. Cal uniformitzar una geografia que es resisteix a ser assimilada. Aquesta nova fase del nacionalisme espanyol no només implica un retorn a allò de “antes roja que rota” sinó també una revisió en profunditat dels principis mateixos de la transició, la qual ha deixat de ser un model a seguir i ha passat a ser un excés a corregir.
Continua llegint «El nacionalisme espanyol»

Impactes: 0

El cinisme del PSOE

Tot i no guanyar les eleccions i si res no canvia, en Patxi López serà el proper Lehendakari. Serà el primer Lehendakari Nacionalista espanyol de la democràcia. Amb l’excepció de canàries, finalment tot el mapa d’Espanya serà o blau o vermell. Ara bé la seva investidura serà un dels actes més cínics de la democràcia. López serà Lehendakari amb els vots del PP i UPD, que no havíem quedat que el PP era el principal rival del PSOE? Que no havíem quedat que el PSOE posava l’eix esquerra dreta per davant de l’eix Espanya-Euskadi? Tan dolent és el PNB per haver de pactar amb el diable? Aconseguiran la presidència amb trampa. EL PSOE no ha tingut cap escrúpol per il·legalitzar un partit que representa el 10% dels eleccions (el recompte del vot nul donava 7 escons pels descendents de batassuna). Amb aquest acte estan disposats fins i tot a posar en perill l’estabilitat del parlament espanyol, la unitat d’Espanya va abans que les polítiques d’esquerres, o fins i tot abans que la dignitat.

L’esquema del PSOE es ben clar: Cal buscar el recolzament dels partits no espanyols allà on siguin necessaris per governar (Menorca, Illes Balears, Catalunya o Galícia). Ara bé, allò on aquest partits governen l’objectiu principal és derrotar el nacionalisme no espanyol al preu que sigui. Si em voten a mi perfecte, votar-los a ells mai (bé Es Mercadal i gràcies). En qüestions nacionals la filosofia de Zapatero és exactament la mateixa que la d’Aznar. No hi ha cap diferència ni una. El que canvia és el procediment. Mentre que Aznar quan obria la boca feia mal a les orelles, Zapatero sap trobar bones paraules, optimisme i moderació. Llenguatges diferents però el mateix objectiu.

Potser que hagi arribat l’hora de ser valents i dir que prou, que ja n’hi ha prou de regalar-ho tot al PSOE.

Impactes: 0

Obama i nosaltres

En el seu discurs inaugural, Barack Obama va prometre a les seves filles un cadell de gos per a la casa Blanca. Tot fa pensar que no serà l’única mascota que freqüenti la casa blanca els propers 8 anys. Quan encara falten més de 70 dies perquè prometi el càrrec de president, la cursa per ser el cadell d’Obama, el que li rigui totes les gràcies, ja ha començat. Tots els líders mundials amb l’excepció de Rússia estan fent la pilota a Obama i com no podia ser d’altra manera, Zapatero entre ells. Avui mateix llegíem que “Zapatero Busca convertir-se en un aliat preferent d’Obama”.

Obama i Amèrica han posat en evidència a Europa, molt especialment els seus dèficits democràtics. Per a nosaltres els Europeus Amèrica representa sovint el mal. Si féssim una enquesta al carrer nou una gran proporció de gent afirmaria que l’estat espanyol és més democràtica que els Estats Units d’Amèrica. Ens vetam de progres i tanmateix és totalment impensable un president negre a Europa (a Espanya és impensable fins i tot un president català). Els estats Units han demostrat una vegada més ser un país molt més democràtic i obert que el nostre. Zapatero va ser elegit secretari general del PSOE per poc més de 1000 delegats gairebé tots ells càrrecs públics; Obama en canvi ha estat elegit candidat en un sistema de primàries molt rigorós en què hi han participat milions de persones. I la democràcia americana no acaba aquí, els jutges, el cap de la policia, els presidents dels consells escolars municipals també són elegits per sufragi. I de referèndums tampoc en falten. A Califòrnia per exemple es va fer un referèndum per decidir si es feia un tren d’alta velocitat o no. A l’estat espanyol en canvi els governs poden fer qualsevol infraestructura (i per tant gastar-se els nostres diners) sense que faci falta ni que tan sols l’aprovi el parlament, amb 20 dies d’exposició pública n’hi ha prou.

Ningú sembla donar-se per al·ludit, tanmateix Obama ha posat en evidència els aires de superioritat i la prepotència europees. Tothom vol apuntar-se a la seva revolució, molt pocs estan disposats a seguir-la. Igual que n’Àlex jo també tenc enveja (sana, però enveja..)

Punt i apart

Obama és el primer president amb un perfil intel·lectual. Abans de ser polític Obama era professor de dret constitucional. I això es nota. La seva campanya des d’un principi ha tractat a la gent amb intel·ligència sense recórrer al populisme fàcil. A diferència del que fan els zapateros de torn no demanava pas als americans que confiessin cegament en ell, sinó que el que volia aconseguir era que cada nord-americà confiés en sí mateix. Esteim massa acostumats a Amèrica i a Europa a polítics que funcionen per instints, polítics que no són capaços d’establir un diàleg o construir un argument. Algú s’ha dedicat mai a analitzar els debats del parlament? fan pena.

Impactes: 0

A qui volem salvar ?

Les comparacions sempre són odioses, però aquesta a més és indignant. La font no és que sigui molt fidedigna (ho vaig veure per la tele), però segur que pam més pam menos els nombres van per aquí:

1) S’estima que acabar amb la fam al món tindria un cost aproximada de 22.000 milions d’euros. Els plans de rescat del sistema financer proposats per USA + Unió Europea sumen 2.2 Bilions d’euros. Ja se que la primera xifra és astronòmica, però és exactament un 1% de la segona

2) Si no tenim per acabar amb la fam, acabar almenys amb la malnutrició infantil costaria uns 3.300 milions d’euros. Comparar-la amb la xifra del rescat bancari fa ganes de riure, però la podem comparar amb quelcom més proper: resulta que és exactament la meitat del que va costar la flamant Terminal 4 de l’aeroport Barajas

Reflexionem-hi, senyors, reflexionem-hi

Impactes: 0