En el seu discurs inaugural, Barack Obama va prometre a les seves filles un cadell de gos per a la casa Blanca. Tot fa pensar que no serà l’única mascota que freqüenti la casa blanca els propers 8 anys. Quan encara falten més de 70 dies perquè prometi el càrrec de president, la cursa per ser el cadell d’Obama, el que li rigui totes les gràcies, ja ha començat. Tots els líders mundials amb l’excepció de Rússia estan fent la pilota a Obama i com no podia ser d’altra manera, Zapatero entre ells. Avui mateix llegíem que “Zapatero Busca convertir-se en un aliat preferent d’Obama”.
Obama i Amèrica han posat en evidència a Europa, molt especialment els seus dèficits democràtics. Per a nosaltres els Europeus Amèrica representa sovint el mal. Si féssim una enquesta al carrer nou una gran proporció de gent afirmaria que l’estat espanyol és més democràtica que els Estats Units d’Amèrica. Ens vetam de progres i tanmateix és totalment impensable un president negre a Europa (a Espanya és impensable fins i tot un president català). Els estats Units han demostrat una vegada més ser un país molt més democràtic i obert que el nostre. Zapatero va ser elegit secretari general del PSOE per poc més de 1000 delegats gairebé tots ells càrrecs públics; Obama en canvi ha estat elegit candidat en un sistema de primàries molt rigorós en què hi han participat milions de persones. I la democràcia americana no acaba aquí, els jutges, el cap de la policia, els presidents dels consells escolars municipals també són elegits per sufragi. I de referèndums tampoc en falten. A Califòrnia per exemple es va fer un referèndum per decidir si es feia un tren d’alta velocitat o no. A l’estat espanyol en canvi els governs poden fer qualsevol infraestructura (i per tant gastar-se els nostres diners) sense que faci falta ni que tan sols l’aprovi el parlament, amb 20 dies d’exposició pública n’hi ha prou.
Ningú sembla donar-se per al·ludit, tanmateix Obama ha posat en evidència els aires de superioritat i la prepotència europees. Tothom vol apuntar-se a la seva revolució, molt pocs estan disposats a seguir-la. Igual que n’Àlex jo també tenc enveja (sana, però enveja..)
Punt i apart
Obama és el primer president amb un perfil intel·lectual. Abans de ser polític Obama era professor de dret constitucional. I això es nota. La seva campanya des d’un principi ha tractat a la gent amb intel·ligència sense recórrer al populisme fàcil. A diferència del que fan els zapateros de torn no demanava pas als americans que confiessin cegament en ell, sinó que el que volia aconseguir era que cada nord-americà confiés en sí mateix. Esteim massa acostumats a Amèrica i a Europa a polítics que funcionen per instints, polítics que no són capaços d’establir un diàleg o construir un argument. Algú s’ha dedicat mai a analitzar els debats del parlament? fan pena.
Visits: 0
Ai Pau! qui ens ha vist i qui ens veu: amb lo fàcil que era tot quan el no a la guerra i estàvem contra els ianquis per definició i no hi havia discussió possible.
Serà l’edat? seran els viatges?
El tema és que tot ara és un poc més complex i jo hi ha nits que m’aixec suant i cridant God bless America!
Santi: pens que el principal risc d’Obama pot ser també la seva primera virtut: pitjor que el seu predecessor no ho pot fer i en canvi hi ha tantes espectatives de canvi que serà mal de fer no crear decepcions. De totes maneres alerta! per més que ens ho pugui semblar, Obama no és un revolucionari ni un esquerranós ni fer-hi prop. El què passa és que devora Bush, fins i tot en Pujol sembla Troskista.
La veritat és que jo estic bastant atordit. No m’ho hagués pensat mai, que guanyaria n’Obama. A veure si és ver que aconsegueix canviar qualque cosa
Si voleu Obames, canvieu els partits
Francesc-Marc Álvaro
“La nostra campanya no va ser pensada als passadissos de Washington. Va començar als patis de les cases de Des Moines, a les sales d’estar de Concord i als porxos de Charleston”
Barack Obama, president electe dels Estats Units d’Amèrica
Una de les coses que fan més riure són segons quines comparacions entre la política nord-americana i la que es fa per aquests verals. I no em refereixo al fet absolutament delirant que Saura i la seva colla considerin que Barack Obama defensa el mateix que ells, perquè això ja entra dins ladimensió desconeguda. Parlant seriosament: no s’hi val a elogiar la renovació que suposa Obama mentre aquí es mantenen regles de joc i estructures de partit escleròtiques, opaques i pensades només per facilitar que les cúpules facin i desfacin al seu gust. En això, tots els partits catalans són igualment tramposos.
Obama surt de baix, perquè el sistema nord-americà – contra el que diuen tants indocumentats i tants demagogs – té algunes coses ben positives que haurien de ser copiades per la política europea. Les organitzacions de base, els col•lectius veïnals, els grups de persones mobilitzades, els sindicats, les plataformes i d’altres expressions d’activisme democràtic són fonamentals en el procés polític en aquell país, i també en el camí d’unes eleccions presidencials. Això, com és lògic, obliga el ciutadà a treballar de valent de forma voluntària i obliga els dirigents polítics a escoltar molta gent i fer molts equilibris. El premi és que, de tant en tant, apareix la sorpresa i es capgira la truita. Hillary Clinton tenia al seu costat els grans lobbys, les celebritats, els donants més potents i tot l’establishment de Washington i Nova York, però va perdre davant d’una figura prou desconeguda abans de començar les primàries. Per què? Entre d’altres raons, perquè Obama va saber engrescar molts votants demòcrates anònims i aquests van generar un efecte en cadena que, finalment, va arribar a dalt de tot i també a gent desinteressada, i va ser multiplicat pels mitjans, abocats sobre un fenomen que trencava totes les expectatives.
Els partits catalans i espanyols, quan han provat de fer primàries, són com un acudit. Sovint, són capaços de fer primàries amb un sol candidat, tota una comèdia que els hauria de fer caure la cara de vergonya. D’altres vegades, les primàries esdevenen un festival de despropòsits que acaba com el rosari de l’aurora, com va passar amb l’elecció de Josep Borrell com a cap de llista del PSOE a les generals. El drama és que no s’ho creuen, cap partit aposta de debò per aquest mecanisme. Els nuclis dirigents no volen obrir la porta a aquestes fórmules perquè perdrien la capacitat de fer passar per l’adreçador els seus càrrecs electes. Mentre les llistes siguin tancades i tot depengui de la generositat del líder i el seu entorn, tots els diputats deuen obediència cega al boss en lloc de retre comptes als electors del seu territori o districte. Ara, cada líder és com un senyor feudal envoltat de dòcils vassalls preocupats només per no perdre el seu lloc a la llista. En privat, ningú t’ho nega.
Detesto que els dirigents catalans s’omplin la boca cínicament parlant del nou estil d’Obama i no facin res per regenerar el nostre tauler. Hem tocat sostre i la gent en comença a estar tipa. Les llistes obertes, les primàries de debò, apropar els elegits als electors i d’altres sanes ruptures es fan imprescindibles. No vull escoltar més lletanies sobre la desafecció política ni més udols de gat mesquer sobre el desinterès per la cosa pública mentre no se sigui prou valent per fer foc nou.