Pensaments – Pàgina 3

Orain Bakea (Ara la Pau)

Açò escrivia dilluns passat en un text considerablement més llarg dels que acostum a escriure per a Xalandria.

Com en qualsevol procés històric que hom hagi volgut estudiar amb un mínim d’ambició haurà advertit que no serveixen les explicacions simples i unívoques, i que la multiplicitat causal és un punt de partida adient en referència a la complexitat del coneixement històric.

Duc molt de temps sense escriure sobre el País Basc. Fa anys vaig escriure “Voldria una Menorca més navarresa”, que va obtenir el Premi Mateu Seguí Puntas del 1996. Hi explicava que després de l’experiència del viatge familiar, per Nadal l’any anterior, a açò que en diuen Euskal Herria, demanava per Menorca un sentiment de pertinença a la nació catalana similar a la navarresa respecte els “territoris històrics” d’Àlaba, Guipúscoa i Biscaia. Més tard, aquest cop per a l’Art Jove i sense acabar premiat, un altre article “Violència, pau i llibertat a Europa: per guanyar el futur al País Basc” intentava desgranar i destacar els moviments que des de dins d’aquell país es donaven per avançar cap a la pau, a la vegada que carregava contra qui s’oposava a qualsevol procés pacificador que tingués dimensió política, reduint-ho tot a una qüestió penal.

Un viatge mític va ser el que vam fer en el Panda negre d’en Guiem: Ortedó-Donosti. Ell, na Conxi, n’Olga i jo cap a terres basques. Visitar el bosc d’Oma, amb els seus abres pintats, la nedada d’en Guiem, a inicis de desembre, a la Kontxa, les fotos al Peine de los Vientos d’en Chillida (en va acabar resultant un poema frustrat), el pa amb formatge que vam menjar després de visitar el mercat municipal de Biarritz, i l’hostal d’Irun on van fer mala cara quan féiem el gest de mostrar el carnet d’identitat un cop pactada la nostra estada nocturna…

Continua llegint «Orain Bakea (Ara la Pau)»

Impactes: 2

Octubre

El desè mes de l’any és valencià i revolucionari. Valencià per la conquesta un 9 d’octubre de Jaume I del País Valencià i els Premis Octubre de finals de mes, incloses totes les activitats paral·leles que fan xup-xup a la ciutat de València aquella setmana idíl·lica que alguns xalandriers hem tingut la sort de viure i veure. Revolucionari perquè l’octubre rus va marcar profundament la història del segle XX. Eisentein hi va dedicar un film més que recomanable: fonamental. I que sigui revolucionari i valencià és, també, perquè va ser l’octubre de 1975 que Raimon va tenir la lucidesa i el coratge de muntar l’emblemàtic concert del Palau d’Esports de Barcelona, després de l’últim afusellament de la Dictadura a Cerdanyola a membres del FRAP i ETA, fet que va provocar un silenci, desànim i desconcert general en l’antifranquisme d’aquell temps (la cançó d’Aute Al alba també té relació directa amb aquells fets).

Octubre també estotja alguns –no tots- dels costums d’estiu: nedar, cavalls, vacances. I inaugura renovades habituds, com els brous que ja vénen més de gust i el més bon estar als fosquets i primeres hores del matí. I època, si comença a ploure!, d’anar a cercar bolets al Berguedà (camagrocs, rovellons/esclatasangs, fredolics, cames de perdiu, llengües de bou, rossinyols, ceps…). A nivell de lectures ara retorn al món –potser hauria de dir univers- narratiu de Márai. Continuar sense tenir absolutament res de res a celebrar dia 12 i esperar que no quedin massa anys d’obligació a continuar celebrant inicis de genocidi i imperialismes destructors. Celebrar, açò sí, que feim anys i endavant les atxes. Musicalment, encara estic gustosament sotmès a l’impacte energètic i musical del retorn de Sopa de Cabra, així és que triaré Tot queda igual com a música de fons.

Impactes: 0

La importància gens relativa de Josep Termes

termes Fa uns dies va morir l’historiador Josep Termes. Des de llavors he pensat en fer una entrada aquí per mirar d’explicar l’absoluta importància de l’obra historiogràfica d’aquest gran historiador català.

Per tal de no enfadar-me gens amb les cròniques que es publiquen quan alguna personalitat traspassa, m’he refugiat només en els articles que els professors Jordi Casassas va publicar a l’Ara dia 10, l’endemà de la mort de Termes, i el que aquest dilluns dia 19 ha publicat Agustí Colomines a El Punt Avui. No vaig tenir la sort de tenir de professor universitari a Josep Termes, però sí a Casassas i Colomines i van ser ells que em van introduir en l’interés per la seva obra i pels seus plantejaments originals i valents.

L’originalitat, la valentia i l’absoluta importància es concentren, segons la meva opinió d’historiador, en haver estat capaç i prou astut de deslliurar-se de l’habitualíssim i mecanicista model d’explicació històric marxista per tal d’explicar i documentar, com mai ningú abans, la història de l’obrerisme català i espanyol. Per exemple, ha demostrat amb contundència que açò que anomenem classes populars tenen un paper protagonista amb la posada en marxa, construcció i renovació del catalanisme. De manera gens forçada, ha explicat que el món d’on ell provenia era clau per entendre tot aquest moviment. I ha explicat que els historiadors han d’estudiar allò tems amb els quals tenen un implicació o relació important (en un El Temps recent hi publicaven una entrevista pretèrita en què manifestava no entendre què hi feien alguns historiadors interessant-se, en concret deia ell, pel moviment obrer, del qual no tenen cap altre connexió amb l’objecte d’estudi que la seva pròpia paperassa). Tot i açò, avui continua latent la idea del catalanisme burgès i conservador com a única expressió vàlida de la cosa.

A més, era un intel·lectual afable, viu i poc condescendent quan calia. Jo us recomanaria que en llegiu algun article, entrevista o que mireu el video de Vilaweb que referencia Colomines al seu article. Però si llegiu un llibre seu potser entendreu que el trobarem molt a faltar.

Impactes: 0

Alzheimer Social

Portada del llibre

L’atzar, a les biblioteques, dóna sorpreses força agradables. Fa un mes vaig treure en préstec, entre d’altres, La biblioteca de noche, d’Alberto Manguel. El llibre, jo no el cercava, però era al prestatge d’obres sobre biblioteconomia, esperant-me, i no vaig poder-li dir que no. Del mateix autor, l’estiu passat ja havia llegit Una historia de la lectura, més que interessant. Ara, en tost del fet de llegir, Manguel es centra en les biblioteques, en els llibres i en els llocs on aquests s’agombolen.

Després d’uns primers capítols vacil·lants (trob prou exhibicionista i poc justificada la descripció que es fa de la biblioteca de l’autor), n’hi ha un d’antològic, “La biblioteca como isla”, que reflexiona sobre l’encaix de la lectura, els llibres i les biblioteques en açò que anomenam postmodernitat, és a dir, en el nostre món actual. Manguel ho fa a partir d’una paràfrasi de Robinson Crusoe, de Daniel Dafoe, obra en la qual el protagonista reconstrueix una civilització a partir d’un llibre, la Biblia. Tot molt del segle XVIII, per cert. Quan Manguel es refereix, però, al món actual, no sé si líquid o hipermodern, no pot evitar ser pessimista. “Si un visitante del pasado llegara hoy a nuestras ciudades civilizadas, uno de los aspectos que más podria sorprender a ese anciano Gulliver serían nuestros hábitos de lectura”. Aquí cita els grans centres comercials on es venen llibres, grans i bones biblioteques, llibres virtuals, grans lectors…, sense que tot açò doni com a resultat l’existència d’una societat lletrada.

Continua llegint «Alzheimer Social»

Impactes: 0

Setembre

Tornada a la feina, retorn dels ritmes normals dels fillets i adolescents a les escoletes, escoles i instituts. Provar de veure venir indicis de tardor, llençols de dalt que serveixin per qualque cosa més que per tapar, de dia, els llençols de baix. Esser al concert de retorn de Sopa de Cabra dia 9. Anar provant les darreres dosis de gelats, orxates, granissats i cerveses en copes glaçades. I llegir més i millor: ara iniciat en Andrea Camilleri, després del regust fondo que m’han deixat dos grans llibres (de recomanació rotunda): Incerta glòria, de Joan Sales i Un hotel a la costa, de Nancy Johnstone. Rellegir Joan Fuster amb ganes. Demanar als i a les amigues si me convé fer-me un twitter per estar més en contacte amb tots ells i elles. Tenir present l’ombra del pi d’Alcalfar per quan ataquin la calor de final d’estiu, les mentides dels manaires o, senzillament, quan tornem a tenir el pensament que aquest setembre és com els altres setembres. I, de fons, l'”Elogi dels diners” (Anselm Turmeda-Raimon).

Impactes: 0

Tanca Pam de Nas

Enyoram els paradisos perduts. Fa una colla d’anys, na Diana i jo vam anar a París. Amb el viatge vam inaugurar la connexió que Air Europa iniciava entre la capital francesa i Palma. Ens hi portaven dos objectius: un concert de Bruce Springsteen, de la gira de The rising, per part de na Diana, i, per part meva, aconseguir un exemplar de la primera edició de La sorra calenta, de Gumersind Gomila. Anne Grau, de la Universitat de Perpinyà, em va comentar que havia vist el llibre al mostrador d’una llibreria de vell, just a tocar del Sena, anomenada Pam de Nas.

El concert va anar bé, malgrat la pluja. Pel que fa a la llibreria, va ser molt bona de trobar. El llibre de Gomila, també. Així i tot, un cop vam entrar en el local, una magnífica cova plena de volums, nous i de vell, escrits en la nostra llengua i que ja voldrien moltes llibreries barcelonines, no ens decidíem a abordar el llibreter, especialment perquè el francès no el parlàvem gairebé gens. I va ser ell, quan ens sentí enraonar, qui va trencar el gel, emprant un català correctíssim. Un cop fetes les presentacions, després de saber que érem menorquins, va començar una conversa molt interessant. El primer contacte que Jean-François Coche va tenir amb la nostra llengua va ser a Fort de l’Eau. Hi va fer el servei militar i, malgrat que ja no hi quedaven menorquins, ni s’hi parlava el català, el va sobtar el fet que els indígenes insultaven emprant paraules d’una llengua estranya, que resultà ser la catalana que els menorquins hi havien duit al 1853. I gràcies a aquests mots grossos va començar el seu interès per la llengua catalana, que va aprendre a la perfecció. Entre d’altres fites, va visitar Menorca i hi va fer coneixences. De fet, vam quedar gelats quan ens va demanar, per exemple, si en Josep Miquel Vidal ja havia acabat la seva Enciclopèdia de Menorca, tot just iniciada quan Coche va venir a la nostra illa. Quan vam sortir de la lliberia Pam de Nas, al bell mig del barri llatí, a la zona en què es concentren les llibreries de vell, vam tenir la sensació que deixaven enrere una illa excepcional.

Interior de la llibreria Pam de Nas (Font: Vilaweb)

I avui, llegint la premsa, m’he assabentat que, després de trenta-quatre anys, la llibreria ha de tancar perquè el llogater no podrà afrontar la pujada del lloguer (que es triplicarà). Havia de fer aquesta entrada.

Impactes: 2

Republica i menorquinisme

En Joel Bagur, a la sala d’actes de la biblioteca pública de Maó, ens ha fet cinc cèntims del que ha estat la seva tesina, basada en el debat que es va donar a Menorca sobre l’autonomia (diguem-li així) en l’època de la República (la segona a Espanya, la primera catalana). La sala estava plena i, fins i tot, hi havia públic que no era allà perquè l’acte l’organitzava el PSM i s’atraquen eleccions. Jo, per exemple.

L’interès del que va exposar en Joel va ser majúscul. Esper la sortida del volumet que editarà l’IME per acabar d’arrodonir un panorama que m’interessa especialment. Ja sabem que qui perd els orígens perd identitat. I, en aquesta societat postmoderna, la velocitat tendeix a impedir-no fer memòria. I la lliçó que va donar en Joel hauria de fer obrir els ulls a més d’un, perquè la seva interpretació de la història no és gratuïta. De les idees que va exposar, em qued amb el fet que de totes les opcions expressades en aquell debat de principis del XX, els menorquins mai no van voler Mallorca com a companya de viatge. Les alternatives (nacionalistes, provincialistes i provincianes), amb els noms que les defensaven, van ser breument exposades per en Joel. Després cal interpretar. És ver que en aquell moment la força de Lerroux a Menorca va ser gran, i que el republicanisme majoritari a l’illa va ser el radical, però és un gust veure com Joan Hernández Mora i Joan Timoner Petrus defensaven, ells dos, bàsicament, que Menorca tenia el seu lloc natural dins d’una Catalunya gran, avui en diem Països Catalans. Per fer-ho, van emprar el que millor sabíen fer, donar arguments de pes, de forta volada intel·lectual. I les idees, quan són bones, molesten a qui no té arguments. Ho demostra la manera com en Ruiz Manent va tallar la col·laboració periodística de Menorquit. És la famosa F.

Quantes semblances entre llavors i ara. Ja sabem que en la sequedat arrela el pi, però déu n’hi do com costa. La premsa illenca actual (permeteu-me l’oximoron) en sap molt d’açò de silenciar veus . És una manera clara de prendre partit. Ara, que les eleccions són a tocar, ja veurem quin cas fan de l’acte de Joel Bagur. De periodista (perdonau-me l’eufemisme) no en vam veure cap. Com que el dos diaris defensen la visió del món del colonitzat cofoi, una visió provinciana, en què la cultura pròpia és vista des del pitjor dels autoodis, no crec que s’apuntin al debat al qual ens convida -intel·ligentment- Joel Bagur. Però, i pitjor, m’agradaria saber quants dels assistents (el partit es jugava a casa) recolliran el guant llançat pel conferenciant, i reflexionaran sobre quin ha de ser l’encaix territorial de Menorca. Quina ha de ser la relació amb Mallorca, per exemple? Quines possibilitats ofereix Espanya? Ens interessen? I, pensem-hi, ja fa molts anys del Tejerazo i de la LOAPA. Por, idò, de què? D’altra banda, com diu en Pau, “no és possible un país de primera amb l’espoli fiscal que tenim”. O, de tant mirar-se el llombrígol, hom pot acabar agafant mal de coll.

Impactes: 1

Jo no som d’aquest gremi

Sempre hi ha hagut autors literaris que s’han situat a prop del poder establert. En una simbiosi perfecta, els uns s’han beneficiat dels altres i a l’inrevés. Ens podríem remuntar a l’antiga Grècia per començar una llista que ens mena fins als nostres dies. Hi ha dos llibres d’Albert Roig que es centren en la literatura catalana dels anys vuitanta, El gos del poeta i Les societats secretes, que són un bon precedent per entendre moviments actuals, perquè al nostre redol hi ha vertaders especialistes, amb natura d’anguila, que saben ballar perfectament amb la música que sona i que no tenen cap problema a canviar d’orquestra.

A mi, en concret, com que no es tracta de literatura, la cosa ni me va ni me ve. Potser com a efecte col·lateral dels estudis literaris, als quals em dedic, he rigut qualque vegada en veure com tal o tal altre autor han fet tal o tal altre moviment per situar-se en el poder. I com a escriptor ocasional de diumenge capvespre, també n’he vist, d’aquestes maniobres. I les he percebudes com una cosa llunyana. De fet, hi ha un poema d’Ignasi Canyardet, en la tradició sirventesca, que ho diu prou clar:

Oh!, que cansat estic
d’aquesta gent pica,
crica, camacurta i ballarica,
venedors d’il·lusions
i fums de formatjades
vedettes sense glamour
ànimes mesquinetes
que fan de la queixa
el seu modus operandi
dedicant-se a llençar
des de les capelletes
femta i més femta
només per amagar
que són fets de defectes.
Ja n’hi ha prou d’excuses:
menys facta i més verba
i qui vulgui ser poeta
que es posi a picar pedra.

A mi, que no som ningú, només m’interessen els textos, la literatura. I la premsa rosa no ho és ni d’enfora, literària. Per què en parl, idò, de tot açò? Perquè, sense tenir-hi res a veure, m’han mesclat en un d’aquests quid pro quo. I com que la jugada ha estat tan ben preparada, ha quedat tot tan legal, no puc fer res més que esbravar-me amb aquest exabrupte públic i críptic, i anar més viu la propera vegada.

PD: Tot i que el silenci és obligat, deix una pista de per on van les coses (clicau aquí) perquè quedi clar que el rot té fonament i en el futur, com va dir aquell, se sabrà tot.

Impactes: 0

Connectivitat, competitivitat i transport aeri

Sembla que en aquests dies de realisme i crisi on -finalment- tots els organismes de l’estat han posat fil a l’agulla de retallar despesa d’allà on sigui, torna al debat ¿públic? la qüestió de les subvencions al transport aeri de Menorca. Es veu que el ministre espanyol del ram ha decidit que la factura que paga en concepte de descomptes de resident és massa cara i mira de trobar-hi solucions. Com era previsible, les forces vives del país (de Menorca, vull dir) han posat el crit al cel i es preparen per la enèsima i ínfima batalla per defensar “lo nostro”. El arguments, hem de suposar, seran els mateixos de sempre. Repasem-los: el concepte d’insularitat, la falta d’inversions en altres mitjans de transport (AVE i autovies, per exemple), el sobrecost que suposa pels a voltes afortunats i de vegades desgraciats illencs tenir accés a coca-coles i quimioteràpia, a pernil de jabugo i jerseis de zara, a quintos i mitjanes Damm, a i-phones i play-stations,…. Res de nou, de moment, ni tan sols cap tímida menció per exemple a la qüestió del dèficit fiscal -els 3.000 euros, el mig milió de peles per cap i per any, que cada menorquí paga en promig d’excés d’impostos i que van al sac de la solidariatat interregional-. Ep que aquí el debat era sobre els bitllets d’avió i ara tu vens a embullar amb arguments separatistes i radicals!

Sense pretendre donar consell als nostres polítics ni a la societat civil/forces vives que tornaran a treure -ara que ve s’hivern- pancartes, rodes de premsa i comunicats per defensar com a mínim l’statu quo del tema, me permet la llibertat de dir-hi la meva.

Partint d’una base on l’estat subvencionava el 25% del preu final dels bitllets d’avió als residents, els compromisos i conjuntures polítiques de diferents moments -a Palma i sobretot a Madrid- s’han anat encadenant al llarg del temps per acabar amb una situació actual on el nivell de subvenció ha arribat fins al 50% . De manera més o manco simètrica, i com resulta evident a qualsevol estudiant de primer d’economia, els preus aplicats per les línies aèries han anat pujant amb la mateixa intensitat, donant com a resultat final una situació triplement perversa: la factura per l’estat és cada vegada més pesada (el 25% de 100 euros són 25 i el 50% de 300 són 150). Els residents de primera classe (amb passaport d’un estat membre de la UE) paguen si fa no fa el mateix en termes relatius. I els residents extraeuropeus de segona i els incauts turistes que volen venir a passar uns dies gastant als nostres apartaments, bars, restaurants i supermercats, pateixen un mercat distorsionat via subvencions que fa que els preus sense descompte de resident siguin, moltes vegades, prohibitius.
Aquesta situació triplement perversa es torna encara una miqueta pitjor si pensam que el descompte de resident tal i com està definit a dia d’avui és una subvenció regressiva. Açò vol dir que qui més es beneficia de la subvenió és qui més viatja, és a dir, grosso modo, qui té més mitjans econòmics. En primera instància, de la subvenció se n’apropien les línies aèries via increments de preus i de manera subsidiària, al cap de l’any qui més viatja, més subvenció acapara.
Tenim, en resum, un sistema que és aparentment deficitari, inequitatiu i inútil en el seu objectiu primari de garantir l’accés a un transport aeri que la nostra societat ha decidit elevar a la categoría de necessitat bàsica. Un sistema que de retruc, cada any deu desincentivar una bona caterva de potencials turistes gallecs, andalusos i bascos, que gairebé pel mateix preu poden volar a Nova York.

Fer una repassada a la programació de vols de l’aeroport de Menorca dóna una imatge prou paradoxal de la situació actual. ¿Qualcú s’ha aturat mai a pensar perquè hi ha disponibles més vols a aeroports alemanys que a destins espanyols un diumenge 19 de setembre qualsevol? Tenint en compte que els vols a Alemanya no tenen subvencions ni descomptes i que tampoc són operats per companyies públiques, sembla bastant curiós, no?.
Per altra banda, ¿com és que el preu d’un bitllet València-Menorca triplica un Madrid-València operat per la mateixa companyia i -si fa no fa- la mateixa distància?. Els economistes tenim una resposta que cotitza molt alt en el nostre particular santoral: Ah! La Competència! Perquè resulta que de València a Madrid hi pots anar amb els CRJ-200 d’Air Nostrum però també amb els 737-800 de Ryanair i amb els Alaria de Renfe i clar, posats a triar, la gent tria, les empreses competeixen i els preus s’ajusten a la demanda.
Encara més, ¿què fa que durant els mesos de juliol i agost Spanair, Air Europa i Vueling es dediquin a posar avions i més avions per venir a Menorca des de Barcelona i Madrid, per exemple? Un altre guest star econòmic: La Demanda!
Finalment: ¿és que ningú no s’ha adonat que el veritable problema del transport aeri és que Menorca no té cap connexió directa amb 3 dels 4 majors hubs intercontinentals d’Europa?. Aquest és l’autèntic escàndol. I si no demanau-ho, als assistents a la darrera Menorca TechTalk que vinguéren des de San Francisco o Beijing i que encara no entenen com és que una vegada arribats a Europa, encara van haver de fer dos vols més: Londres/París/Frankfurt-Barcelona/Madrid-Menorca, quan a Mallorca, a Eivissa, a Corfú o a Còrsega hi podrien haver arribat amb un únic bot. L’autèntic drama senyors, és que som a 3 o més aeroports de distància del món, quan hauríem de ser-ne a 2.

Fins aquí, la part fàcil, la llista de coses que -en la meva modesta opinió- no estan bé d’aquest model. Ens queda pendent el tema de què feim amb el Pepiño Blanco de torn que ens diu que hem de reduïr la despesa d’unes subvencions que ja hem vist que cometen el doble pecat de la inequitat i el dèficit. I encara més important (perquè els ministres passen però les societats queden): el tema de quin model de foment del transport aeri volem?
Perquè tan clar com els arguments dels paràgrafs anteriors és també que un model basat únicament en la llei del mercat donarà resultats que ens semblaran a la majoria, instatisfactoris amb molts vols durant els mesos de temporada alta i cap -literalment cap- els dimarts, dimecres i dijous matí de per exemple els mesos de desembre i febrer. I per tant caldria pensar un model diferent, si és que aquest no ens agrada. Vet aquí les meves propostes:
1.- Abolició de la subvenció indiscriminada per residents (residents de primera vull dir, que ja hem vist que extreuropeus no compten). Jo no vull que ningú em subvencioni per volar cap a o des de Menorca, vull pagar menys impostos i que la política de foment del transport aeri segueixi paràmetres de racionalitat econòmica, equitat social i foment de la connectivitat.
2.- Un sistema de desgravacions fiscals per un nombre limitat de vols anuals per aquelles persones amb nivells de renda més baixos. Ningú hauria de rebre subvencions per fer més de 10/12 vols anuals, ja que d’altra manera, tendim a caure en la paradoxa del bé públic: com que és de tothom i el seu ús és molt barat, acabam atrapats en la trampa de l’abús. A més, el fet de lligar l’incentiu amb la declaració de renda ens ajudarà a assegurar-nos que els nostres estimats conciutadans no s’oblidin de les seves obligacions fiscals.
3.- Subvencions sobre el preu complet del passatge a col.lectius de passatgers específics: estudiants, malalts que requeriexen tractaments complexos i els seus familiars, esportistes, diputats i senadors en exercici de les seves funcions,…
4.- Negociar directament amb determinades línies aèries acords de subvencions puntuals i amb definició estratègica: Iberia/British Airways amb Madrid i Londres-Heathrow, Lufthansa amb Frankfurt i Múnic, AirFrance/KLM amb Paris Charles de Gaulle. Amb dues condicions: que els vols tenguin caràcter anual i amb combinació d’horaris amb la programació intercontinental.
3.-Subvencions estacionals contracícliques (és a dir, en els mesos on hi ha manco demanda) per aquelles línies aèries que mantinguin els enllaços amb Barcelona, Palma, València, Londres, Paris, Frankfurt, Milà i Madrid durant tot l’any.
4.- Convenis de col·laboració puntuals amb operadors low cost per incentivar mercats turístics estratègics: Praga, Berlín, Lió, Roma, Moscou.
En el cas dels punts referents a convenis amb línies aèries i per tal d’incentivar la competència, cada vegada que un nou operador vulgui entrar a competir en una determinada ruta, l’import total de la subvenció es dividir entre els dos participants, de manera que aquesta actui com un mecanisme d’incentiu a la permanència.

Em falten les dades concretes del cost de l’actual estructura de subsidis, però estic convençut que el resultat final de destinar el mateix nivell de despesa actual a aquesta nova forma de distribució tindria efectes col.laterals positius i clarament mesurables a curt termini. Tot i que puntualment açò vulgui dir que a qualcun dels lectors d’aquest bloc se li encarís un poquet el preu del bitllet promig. Segur que als lectors que vivim fora de Menorca ens compensaria. I a voltros també, feis-me cas.

PS Si voleu dir-hi la vostra, el debat unificat segueix aquí

Impactes: 0

Setembre

Comprovar de nou que tot recomença aquest mes, el millor, insistesc, per bonibé qualsevol cosa. Perquè enguany a Catalunya la broma consistirà en iniciar el curs més prest que mai (en un dissabte de Gràcia), per viure com s’acaba l’estiu i entra lenta la tardor, per anar a cercar i trobar els primers bolets, per potser fer la última calada, per intentar no acomiadar del tot els plaers estivals, per assaborir les últimes amanides russes i les últimes cerveses molt fredes en una terrassa amb ombra. Per viure la inauguració del local que uns amics del cor obriran al carrer Girona, 94 (apuntau-vos-ho!, la cosa promet), per acabar de llegir el magnífic llibre d’en Josep Massot, Menorca en el dominó mediterrani (1936-1939), que recoman de ver. Per continuar creient en l’art: tornar a llegir els versos d’en Guillem Alfocea que enguany il·luminen el programa de les festes de Gràcia, per visitar l’exposició que farà en Toni Vidal a l’Espai Mallorca, assistir a la presentació a Barcelona de la novel•la (de propera lectura) d’en Bartomeu Mestre, El darrer manuscrit, i temps també de lectures fèrtils (acabar Incerta glòria, iniciar-me en Aurora Bertrana). I tornar a disfrutar les retransmissions d’en Puyal i dels documentals importats emesos a Cronos. Temps propici als canvis i a les permanències, a poder trobar-te amb una bona colla d’amics, a fer-te propòsits sans i enriquidors, a saber-te ben viu. I de música de fons, Suzanne de Leonard Cohen.

Impactes: 0