Empresa privada / empresa pública

Arran d’un comentari de’n Borja sobre l’escola privada, se m’ha acudit que podria estar bé xerrar-ne més amplament. Per la meva experiència personal, on he tractat tant amb empreses privades de diversos sectors com amb empreses públiques, i fent-hi feina tant internament com externament, una cosa tenc clara, l’empresa privada és moltíssim més eficient que la pública. Amb eficiència vull dir que amb els mateixos recursos (materials, econòmics o humans), són capaços de fer molt més. I és que la pela és la pela, tot i que ara es digui euro.

En moltes ocasions, bona part d’aquesta eficiència s’aconsegueix pagant sous més baixos, tenint pitjors condicions laborals (horaris partits, menys vacances), o fins i tot pressionant quan s’exerceixen drets legals que no convenen, com baixes laborals llargues o permisos de maternitat. Però amb açò només no es justifica l’enorme diferència d’eficiència que pot arribar a haver-hi. Jo he participat en projectes informàtics a l’empresa privada que en sis mesos han posat en marxa sistemes molt complexes, mentre que a una empresa pública, per a un sistema similar, duen cinc anys i encara no han estat capaços d’acabar-lo. Aquí hi ha molt més que la diferència en hores treballades per uns i altres.

Ja sé que no tothom que fa feina a l’empresa pública es comporta així, n’hi ha que realment en fan, de feina. Però per dir-ho de qualque manera, acostuma a ser una “opció personal”. A l’empresa pública, qui vol fer feina en fa, però qui no en vol fer no en fa, i no passa res. N’hi ha prou amb dir tot el dia que tens molta feina i que no dones al abast. I a més és una cosa que es va contagiant. Al principi la gent entra amb ganes, però va veient que hi ha molts individus que es passen el dia de xerrameca, fent cafès, o passejant papers amunt i avall. Amb els anys, molts d’aquests individus acaben pensant “i perquè jo haig de fer tanta feina i els altres tant poca?”, i va augmentant progressivament el nombre de cafès, de sortides a fer encàrrecs, i de passejades pels passadissos.

Resumint, que pel que jo he vist de primera mà, on hi ha negoci a fer, una empresa privada que respecti mínimament la gent és molt preferible a una empresa pública, perquè al cap i a la fi, l’empresa pública es paga amb els doblers de tothom. Ara bé, també opino que hi ha certes coses que no haurien de ser un negoci, com ara l’educació, la sanitat o els serveis socials, perquè el que s’està posant en joc per obtenir més eficiència es massa important. I respecte al model dual, de tenir sanitat pública i privada, per exemple, jo crec que en el fons és una manera de recaptar més diners de les classes altes. Qui no vol fer cues i vol que li facin la pilota cada vegada que té un grip, i a més s’ho pot permetre, pot apuntar-se a la sanitat privada, mentre segueix pagant la pública i no l’empra. Ara, no ens enganyem, la sanitat privada està molt bé per les feines que els hi resulten rentables, però quan cal maquinària cara i especialitzada t’envien a la pública.

Share Button

La libertad

És curiós com es poden arribar a manipular els conceptes. Es veu que el missatge carca pur i dur ja no ven (tot i que Déu n’hi do), i ja no es pot estar anant darrere fonamentalismes ni nacionalcatolicismes. És per això que esdevé rendible utilitzar el vocabulari que tradicionalment havia format part de l’altre bàndol, i ho és bàsicament per dos motius: per apropiar-se d’uns vocables que poden arribar a fer del discurs de sempre una certa modernitat i democràcia; i deixar en pèl aquells que per convicció real en parlaven. Així ha succeït, des de fa uns anys, amb mots com democràcia, justícia, llibertat, pau, identitat històrica… Desemmascarar tot açò no crec que sigui difícil, ni tampoc ho pretenc. Només propòs vejam si som capaços de destriar iniciatives feixistes que duguin per nom algun d’aquests vocables, a veure si feim una llista ben llarga.

La libertad és un concepte que fins i tot fa un poc de gitera, ja, fa olor de ranci. I és una llàstima, per aquells que hi creim, tot i que des d’uns postulats ben diferents. De fet, aquest és un tema a part, de caràcter crec que en podria dir filosòfic (cap de nosaltres és lliure, en sentit estricte), però surt de les possibilitats d’aquest bloc. Centrem-nos, idò en el repte. Serien exemples del que he explicat abans “Libertad digital” o el nou diari electrònic, que ve a ser l’agenda del govern d’en Matas, “Libertad balear”. També val esmentar eslògans o petites expressions que seveixen per la demagògia més pura com “llibertat d’elecció de centre educatiu” o “llibertat d’idioma”.

Share Button

Un joc

Hola a tots! M’agradaria proposar un joc a veure que us sembla.  Es tracta del següent, com supòs que ja sabeu arriba el mundial.  Ja sé que no interessa a ningú, a jo tampoc.  Però aprofitant sa vivantesa voldria proposar que féssim una aposta entre tots, que és la següent:  Endivinar quan quedarà elimidada sa selecció estatal que tantes alegries ens dóna.  Les opcions són les següents: 

    1. No passarà la primera lligueta.
    2. Quedarà eliminada a vuitens de final.
    3. Quedarà eliminada a quarts de final.
    4. Quedarà eliminada a semifinals.
    5. Perdrà la final.
    6. Guanyarà la final.

L’aposta serà de cinc euros per persona i es podrà posar un resultat únic de les opcions anteriors.

El que guanyi o els que guanyin (ja que esper una participació semblant a la del referèndum com a mínim), serà l’encarregada de comprar la carn en el pròxim sopar que feguem.  Així serà una excusa per trobar-nos ja que jo en quince dies estaré per s’illa amb ganes menjar ( ah no passeu pena pel que no esteis a s’illa que ja se us farà arribar un “taper” per SEUR).

Res més, esper que sa proposta us agradi i sobretot que participeu, ja que no costa res fer una aposta (bonu 5 euros).

Share Button

“Cillit bang” i la discriminació de gènere

Fa unes setmanes algunes persones de la feina vam assistir a un curs d’Igualtat d’Oportunitats que es va fer a Maó. El concepte d’igualtat d’oportunitats és molt ampli i engloba diversitat de camps; laboral, social, educatiu, familiar, etc. Potser si ens possessim en podriem parlar temps, però l’exercici que proposo és més senzill.

No sé si va ser després d’assistir al curs o per casualitat ahir em vaig fixar més en la publicitat i zaaaasss…. un anunci més d’aquells de productes de neteja de la llar que semblen d’exclussivitat per les dones……el “cillit bang” resulta que una dona d’edat mitjana el prova i a partir d’aquí ja el recomana a la seva mare, la seva filla, les seves cosines, les seves amigues, les amigues de la seva mare, les amigues de la seva filla, les amigues de les seves cosines, les cosines de la seva mare, les cosines de la seva filla, les cosines de les seves cosines, les cosines de les seves amigues…..ufff quina por!!!

Com li explico jo ara a n’Isma, que ahir va netejar els lavabos a fons, que no s’ha de creure una èspecie en extinció. O és que els senyors publicitaris són tan llestos que han fet una investigació amb profunditat i com han arribat a la conclusió que els homes fan net els banys ja no els consideren públic potencial? Estan fent discriminació positiva aleshores? No ho sé. La veritat és que no ho entenc.

Sento haver-me allunyat una mica dels anterior temes proposats però si teniu alguna resposta o altres joies publicitàries similiars les podriue compartir. Ahhhh i he inclòs l’entrada a la categoria de salut perquè em sembla essencial.

Salut per a tothom

Share Button

Barça campió d’Europa!

Al·lots, açò és una festa. Ahir vam patir com mai, però havia de ser així (per qualque cosa som del Barça). L’equip es merexia guanyar, i es van portar com a senyors. Sé que no queda bé dir-ho, però ses decisions arbitrals van ser decisives en aquest cas, i no sé què hauria passat si el Barça arriba a perdre. Supòs que aquesta relació tan complicada dins del futbol amb els àrbitres deu seu una condició sine qua non d’aquest esport, i no deixarà d’existir mai, per molts d’aparells que duguin a les orelles.

En Ronaldinho va estar apagat, però crec que mereix tot el nostre respecte i perdó, la pressió damunt ell devia ser molt gran. I quan un equip funciona, es pot permetre el luxe de tenir la seva estrella mediàtica a mig gas. I qui pens que es mereix un elogi és en Valdés, tot entrant en contradicció amb el que en Fonso deia unes setmanes enrere. Jo pens que sí que és un bon porter per al Barça, i crec que en part gràcies a ell ahir el Barça va poder seguir en el joc, cosa que li va permetre, finalment, remuntar.

Res, tu, de puta mare. Content per n’Eto’o i en Belleti, sobretot. Bravo per en Larsson i n’Iniesta. Un nou per en Puyol i en Màrquez (ai, aquest Henry), i un rascadet per n’Oleguer. Molt bé Valdés, i Deco, en sa seva línia, que ningú no veu però fot una feinada.

Visca el Barça i visca Catalunya!

Share Button

Independència

Ara que sembla ser que aquest govern català amb presència d’ERC s’acaba, em ve de gust explicar perquè som independentista. No és per oportunisme fàcil que ho vull explicar sinó per tal que em digueu que vaig errat i en què hi vaig.

Tot (haver d’anar darrera d’estatutets, que ens persegueixin la llengua, que ens atraquin per mantenir coronells i bisbes, que visquem en un estat amb el nom oficial de Reino de España…) açò ens passa perquè no som un subjecte polític, i si no se’ns pren com a tal no podem exercir el poder. Més que governar (que si PGOUs, que si fires de bijuteria i de turisme, que si senyalitzacions de carreteres…) es tracta de manar, d’exercir el poder. En un subjecte polític normal un govern no agonitza per estatuts, sinó per coses serioses, que amb el menjar no s’hi juga. Però com que som autonomies segons una Transició malalta i una descentralització només vol dir el que és, ens hem de conformar a dissenyar collonades en tost de pensar en estratègies a mitjà i llarg termini.

No tenc cap indici que tot açò que volguem millorar ho puguem fer a Espanya, per més democràtica que sigui. Mani qui mani (Suárez, Aznar o Zapatero) no aconseguirem el que volem. ¿Per què costa tant fer entendre que és menys impossible un horitzó d’independència que un d’encaix a Espanya?. Fa uns tres segles que volem encaixar i tant com va més estem encaixonats, que són coses diferents.

Amb la independència no serem més feliços que ara, què va. Però podrem començar a donar-nos les culpes del que fem malament. Prou de mirar cap a Madrid emprenyats o esperançats! Què trobau?

Share Button

Saudade

Diumenge passat vaig anar a un recital de fados as principal, i no sé si va ser sa veu rompuda de na Piedade o ses notes tristes de sa guitarra portuguesa però aquesta setmana he patit una espècie de saudade. Els fados em fan sentir una mena de nostàlgia extranya des passat, des present i a vegades fins i tot d’un futur incert encara per arribar… els fados em recordan inevitablement els carrers estrets, foscos i romputs de Lisboa, i la seva màgia…

Ai minha fonte, meu rio,
ai de água tão pura e bela,
nos seus olhos um sol
que é a minha janela.
Quem Me dera ser o mar
para a embalar e adormecé-la.
E não deixar seu corpo arrefecer,
agasalhar-lhe o peito em minha mão;
e não deixar o vento, a chuva, a mágoa,
a solidão na sua água
mergulhar meu coração.
Quem me dera ser o mar
para a embalar e adormecé-la!...
Fado-mae, O primeiro Canto. Dulce Pontes.

Na Dulce Pontes estarà enguany amb noltrus a Líthica per Sant Llorenç, haurem de sacrificar es jaleo des fosquet… mai sa paella de Llimpa ni ses pomadetes des matí a Ca na Divina!!!

BAIXA_6.jpg

Share Button

Desodorants antitranspirants

Hola a tots! Aquest és un comentari que no sé bé on col.locar, tal vegada una secció de sanitat estaria bé.

En el fons és una recomenació per al que la vulgui escoltar. No sé si tots sabeu que estic fent un treball de fi de carrera relacionat amb el càncer de mama en la fisioterapia, doncs bé, he llegit una cosa la mar de curiosa que crec que pot ser de l’interés general. Resulta que utilitzar desodorants antitranspirants amb relativa freqüència pot afavorir l’aparició de càncer de mama (homes no penseu que només va per les dones perque els homes també en patim i són bastant mortals). M’explicaré, l’efecte d’aquest desodorant, com molt bé indica el seu nom, és no deixar transpirar per les aixelles, és a dir no suar i fer una olor magnífica tot el dia. Doncs, si transpiram, és per alguna cosa! El no deixar transpirar significa acumular un grup de proteïnes i altres compostos del cos que, per separat no fan res, però que amb concentracions excessives poden desenbocar a la mama mitjançant el sistema linfàtic i ser l’inici d’un càncer, per desgràcia bastant comú.

Amb aquestes paraules no vull crear alarma, només vull informar dels estudis que s’estan realitzant darrerament i sembla que demostren aquesta teoria. Resulta si més no curiós que, si dividim el pit amb 4 trossos en forma de creu, el lloc predilecte per l’inici del càncer de mama sigui el quadrant de l’aixella.

Aquí queda dit això, només dir que no costaria res mirar-se quin desodorant es compra, per exemple, i sense voler fer una campanya en contra, la marca Rexona és un dels antitranspirants més coneguts del mercat, però n’hi ha més.

Salut parroquians!

Share Button

Conte inèdit d’Ignasi Canyardet

Crec que Xalandria, i concretament la seva secció de literatura, és el marc idoni per donar a conèixer un document inèdit del tristament desaparescut Ignasi Canyardet. El filòleg Nil McAgun Dena, especialista en paraliteratura catalana, va ser l’autor de la troballa, i també qui la va donar a conèixer a través de les pàgines de la publicació Working Papers of Catalan Tales. Us adjunt el text de Canyardet en format Pdf, alhora que transcric a continuació un fragment del text introductori de McAgun traduït de l’anglès al català.

[…] D’entre la nombrosa paperassa de Canyardet que vaig trobar al seu escriptori, em va cidar l’atenció trobar-me amb un conte. Es creia que Canyardet només escrivia poesia, fet que sembla fals. Serà, però, aquesta, l’excepció que confirma la regla? […]. La narració porta el títol de “Fragments de diari d’un ésser inofensiu” i es troba en un quadern, manuscrit, però amb molt poques correccions, per la qual cosa sembla un text definitiu. Del contingut del conte, d’un valor literari més que discutible, es desprèn que va ser escrit un dels dos estius en què el president de l’estat espanyol va estiuejar a la finca de Son Camaró, a Menorca. Així i tot, aquesta és una especulació més de totes les que giren al voltant d’Ignasi Canyardet, l’escriptor menorquí inefable. Tot i el contingut políticament incorrecte del text, i que es trecta d’una ficció de molt mal gust, crec necessària la seva publicació pòstuma, perquè l’obra de Canyardet és un trencaclosques que, peça a peça, ens ajuda a construir el personatge. A més, ja ha passat un temps prudencial des que fou escrit i, un cop traspassat el nostre autor, les conseqüències legals que es puguin desprendre del text ja no l’afecten […].

Canyardet

Share Button

Tierras de Penumbra

Hola, fa temps que vull participar i avui he decidit robar-li al Consell un poc de temps i fer-vos partíceps d’una reflexió que fa unes setmanes vaig fer referent a una pel·lícula que vaig veure en un curs que em va, realment, copsar.
Es tracta de Tierras de Penumbra de Richard Attenborough. El fet és que em va costar per escrit alguna cosa que provés de reflectir el que vaig veure en aquesta pel·lícula, cosa que posa de manifest que em va commoure des del principi a la fi.
Com s’acompanya durant la mort? Com ho viu el que sap que s’ha de morir? Són les dues de les qüestions que crec que en aquesta pel·lícula es retracten.
D’una manera intel·ligent i sensible veiem com la idea de mort com a punt final de la protagonista fa renéixer aspectes no tinguts en compte abans, és com si la idea de la proximitat de la mort relativitzes les relacions humanes, s’acaba el temps i les coses que s’han de dir i de sentir prenen un altre sentit, un sentit probablement més noble, com diu el protagonista: “el dolor serveix de megàfon per despertar-se d’aquest món de sords”. Durant la pel·lícula semblen repetir-se dos tipus de maneres de reaccionar, la de l’espera de la mort i la dels temps posterior que deixa, d’una banda apareix el desconcert, la negació d’aquella nova realitat, la ràbia que genera aquell dolor i per l’altre, a poc a poc, apareix l’acceptació d’aquella nova situació i la recapitulació de la situació, rescatant-ne al màxim els aspectes positius.
S’està davant d’una pacient que reacciona, sembla ser, amb molta serenitat utilitzant les seves creences, diferents a les del seu company, per agafar forces, ajudant, per molt que pugui sorprendre, als altres a no sofrir. Sobta l’ús que en fa de l’humor, probablement perquè comparteix la vida amb algú molt diferent a ella, moltes vegades tendim a complementar-nos.
Ell, què és qui quedarà, davant la mort recorre també a les seves creences, en aquest cas religioses, tot i que durant un temps, aquest que he comentat abans del renec i la ràbia, s’encari amb tot allò que fins el moment havia cregut.
El procés que fan ambdós els prepara mútuament, a un per la vida i a l’altra per la mort, el saber aprofitar els darrers moments, el fer allò que es desitja, l’entendre les emocions i sentiments que es viuen en cada moment i el saber-los compartir els atorga la força que es necessita per aquest canvi que els suposa saber que la malaltia terminal suposa l’acabament de la vida.
És curiosa també la història prèvia que es relata al principi, quan el fill d’ella cerca dins un armari atapeït i fosc una llum, probablement, tot i que depèn de les creences de cadascú, la mort i el seu acompanyament previ puguin ser açò, la recerca, dins la incomprensió i foscor de qualque punt de llum.

TierrasPenumbra

Share Button