No és un blog qualsevol més, aquest és menorquí!
Voldria recomanar la darrera novel·la de na Maite Salord: “La Mort de l’Ànima”, finalista del premi Sant Jordi 2006 (Editorial Proa). M’ha agradat molt. És d’aquelles novel·les que quan la comences no la pots deixar de tant que t’enganxa. És una novel·la trepidant, intensa i tràgica. És una obra profunda i ben escrita, que passa molt bé. El millor per mi és la caracterització dels personatges. Estan molt ben treballats. Esper que també us agradi.
No he arribat mai a trobar justos els sistemes de patents, segons els quals una idea, imatge o obra artística reproduïble és “propietat” d’una persona o empresa. És clar que tothom té dret a cobrar per una feina que fa i és just que aquesta feina sigui remunerada. Però d’aquí a la propietat intel·lectual, un bé intangible sobre el que s’especula financerament, hi ha un abisme.
La qüestió que em planteig és: el “creador” d’aquesta idea o obra artística no ha partit de zero; ha emprat idees, coneixements, instruments, una cultura que ha heretat de totes les persones amb qui ha establert contacte des que va néixer, una cultura que ja era heretada de generacions i generacions anteriors, i que si hagués d’estar patentada no hi hauria prou doblers per poder-la pagar. Amb la creació d’una obra, la persona agafa una tona de cultura de la Humanitat, i n’aporta un gram. No és just que el consideri propietat seva.
Amb aquesta lògica, des del moment en què es permet ser propietari d’una part de la cultura, apareixen els lobbies empresarials que se n’aprofiten per treure’n tant benefici com puguin, al marge de qüestions ètiques.
Al diari del diumenge llegesc que els dels anomenats drets d’autor tornen a atacar: no en tenen prou amb el canon, la “mordida” que s’enduen per cada venda de CD, DVD o aparell que pugui gravar o copiar. Actualment el 60% del preu dels CDs verges se’n va a les seves butxaques, però en demanen més. Ni la indústria tecnològica, que s’hi deixa els beneficis, ni el milió de signatures recollides a Espanya en contra d’aquesta pràctica, aconsegueixen que l’Estat aturi aquest abús.
Però no n’estan satisfets: després d’anys d’anar fent doblers a cabassos estan més forts i decidits a “guanyar-ne” encara més: exigeixen cobrar cada vegada que una biblioteca deixi un llibre a qualcú (a part de la seva comissió dins el preu d’aquest llibre que la biblioteca ha comprat).
Per a una societat rica com la nostra no és un problema de doblers, sinó d’un abús que va enfortint uns poders fàctics, emparats per les lleis que els adjudiquen un patrimoni que no és seu, sinó de totes les persones de la terra, en tant que col·laboradores en la producció de la cultura.
Quines opcions d’actuació hi ha? Mentre esperam que als polítics els caigui la cara de vergonya de seguir donant suport a aquest status quo, penso en la Viquipèdia, l’enciclopèdia que hi ha a Internet que es va enriquint amb l’aportació desinteressada de milers de persones, i que supera en qualitat la majoria d’enciclopèdies “de propietat”. Penso en el programari informàtic lliure, a l’abast de qualsevol. En els artistes que venen ells mateixos les obres, sense passar per la SGAE, en els que venen la seva feina, no les seves idees.
Al cap i a la fi, encara tenim prou sort. No som un de tants zambians que moriran enguany de sida per no poder obtenir el medicament que necessita, ja que la fórmula per elaborar-lo està patentada per una multinacional, que especula amb el preu.
Recollint la torxa dels eminents i grans filòlegs Miguel Melià, Ernesto Galmés, Francisco Fornals, etc., i les il·lustres institucions de reconegut prestigi filològic, com AFA, ICM, PP, el filòleg amateur McAgun Dena fa públic el seu projecte d’elaboració del Diccionari literal Català-Anglès de frases fetes, per al qual necessita informadors (perquè diguéssim que de català no en té ni flowers). Aquesta eina serà clau perquè els menorquins i els turistes anglesos ens poguem entendre molt millor (ja sabeu com de necessari és fomentar el turisme de qualitat a Menorca). McAgun Dena ja a n’ha recollides dues, de frases fetes -publicades al final de l’entrada-, però necessita de tots els col·laboradors possibles perquè el diccionari sigui una realitat abans no comenci la temporada turística. Per tant, açò és un crida: qui tengui orelles i es doni per assabentat serà benvingut.
1) Now it’s time Peter mine (Ara és hora Pere meu)
2) Don’t put the plough in front the ox (No posis s’arada davant des bou)
Al diari Menorca de dilluns (versió internet) hi havia una entrevista a Sam Abrams. Hi ha una frase que m’ha cridat l’atenció. En Sam diu que “la literatura en català té una potència molt forta. Passa un molt bon moment, tant a Catalunya com al País Valencià com a les Illes Balears (…). És més potent i plural que la castellana que té tot un estat al darrera.”
Aquesta setmana que ara acaba l´he passada a Magaluf. El motiu és un viatge d’estudis que m’ha encarregat la universitat de Sunderland.
No havia estat mai en lloc com Magaluf i no crec que hi torni. Sabia que em trobaria però així hi tot m’ha impressionat. Vaig considerar que era una oportunitat única per escriure alguna cosa. Així que durant aquests quatre dies he escrit una mena de diari amb les meves impressions i reflexions. No ho reproduiré tot aquí per que es faria massa llarg.
Diumenge 4 març
” Magaluf és territori britànic. A Mallorca els turistes es divideixen per zones. Els alemanys a s’Arenal – Ballaman sex- i els súbdits de la reina a Magaluf. Amb l’excusa d’anar a comprar un banyador, he fet una volta. He anat fins a la platja i després he pujat fins punta balena. Per sort tres quartes parts dels bars estan tancats. No fa falta haver estudiat cap doctorat per concloure que aquí tot gira al voltant de la cervesa. Magaluf és el que imaginam tots per turisme de borratxera. No crec que Lloret sigui pitjor.
Magaluf és un lloc senzillament esfereïdor. Només hi ha hotels, molts d’hotels, bars, centenars de bars i botigues de souvenirs (al fons es veu una escola). La platja és gran i està ben cuidada però el lloc és horrorós, més ara que està buit. La majoria dels edificis van ser construïts als anys 60. Us ho imaginau no? Els hotels són tots com els dos gratacels de Son Bou però enlloc d’haver-n´hi dos ni ha 200. La meva habitació és el setè pis. L’hotel ons ens allotjam té 10 plantes i deu poder allotjar prop de 2000 turistes. A diferència del Pueblo o el Sol Milanos, no hi han invertit massa. És net i aclarit però senzill. La vista des del balcó és interessant: només dos detalls. Davant a dos carrers es pot veure la discoteca més gran de Magaluf (o bé açò és el que m’ha semblat). Per sort està tancada. És diu “BCM planet dance”. És com una gran nau industrial amb una gran terrassa, tot decorat amb murals de surfistes. Sembla cutre amb ganes. Un poc més avall hi ha un edifici de 20 plantes. Clarament és tracta d’un hotel antic que s’ha convertit en un edifici de vivendes. Està mal cuidat i sembla sortit de La Mina o Bellvitge. H ha bones vistes però no m’imagin qui hi pot viure.
Només un detall més. A l’avió de Newcastle hi venien una tribu de 25 persones que portaven una camiseta negra que al·ludia al 60è aniversari d’algú. Pel que deia la camiseta, aquest grup de persones venia a Magaluf a celebrar l’aniversari d’algú.
Donar sentit a llocs com Magaluf és un dels grans reptes per les Ciències Socials. És més fàcil parlar de grans viatges que parlar d’experiències com Magaluf, Eivissa, Benidorm. Tanmateix, llocs com magaluf són importants atrauen molta gent, gent senzilla i obrera que sovint treballa dur per pagar-se unes vacances. Però no em pic estar de demanar una cosa. Com és possible que existeixin llocs com aquest? Com és possible que cada any visitin Magaluf centenars de milers de turistes? Com és possible que això li diguin progrés? (continuarà demà…).”
Dilluns 5th Març
Avui hem anat a l’ajuntament de Calvià on ens han presentat l’agenda 21 [Aquí podria dir moltes coses sobre la hipocresia del PP] Després hem anat fins a la finca de Galatzó, una finca que recentment ha estat adquirida per l’ajuntament per fer-hi un parc natural. El contrast de la zona és brutal. Una vegada te fas enfora de la costa, la zona és boscosa, ben cuidada i molt despoblada. Calvià té 50.000 habitats, ara bé només 2000 viuen al poble de Calvià. El volum de tot plegat és desproporcionat: 130.000 llits turístics, 1,600.000 turistes l’any (més que Menorca), 5 camps de golf, 240 hotels, 30% de residents estrangers majoritàriament Europeus.
Ahir vespre vam anar a fer una volta amb tots els estudiants. Encara no havíem sortit ens va aturar un representant que caça gent per a bars. Hi van picar. El bar-disco es dia el Robin Hood. Indescriptiblement cutre. El tracte era que per cada beguda te’n regalaven una altre. A més als responsables del grup ens donaven les begudes gratis. L’atracció del bar era el karaoke (sembla com si tots els bars de magaluf tenguin karaoke). La situació em recordava la de un pato que amb un embut li omplen la panxa de beguda. Em vaig recordar de na Tura quan parlava de turisme de borratxera. D’açò es tracatava. No us preocupeu no vaig beure massa, el ritme és impossible. Els al·lots han tornat a les 4 ben gats. L’hotel els ha cridat l’atenció perquè feien massa renou”
“Magaluf té més a veure amb Anglaterra que amb cap altre lloc de Mallorca. És el més semblant que hi ha Blackpool, el lloc d’estiueig de la classe obrera de Manchester del segle C19 on es va inventar el turisme de masses. El problema no és només que sigui anglès, és que esteim parlant d’una anglaterra molt cutre que de fet ja no existeix. Anglaterra s’ha transformat molt els darrers anys, no és només un lloc de fish and chips, hi ha molta més cosa. A Magaluf no, només hi ha burgers, chips, pizza i tura de contar i a més no fa cap gana. Si vols veure com era Anglaterra fa 20 anys vine a Magaluf. Per no haver-hi no hi havia ni tapas (a totes les ciutats angleses en trobes).”
I El Català… senzillament no existeix (excepte a l’ajuntament i al poble de Calvià)
Dimecres 6 Març
Aquests dies he tingut la oportunitat de parlar amb gent molt interessant (en Macià Blàzquez, president del GOB que ha vingut a fer una xerrada), en Miquel Maria i en Jaume Grau. N’he tret algunes conclusions.
La complicitat i la hipocresia de la societat mallorquina. D’açò en van parlar sobretot amb en Miquel que em va recomanar un llibre d’en Baltasar Porcel que m’en vaig endur. Posaré un exemple. No és només que els anglesos s’engatin molt, és que els bars de Magaluf fan l’impossible perquè els clients s’engatin el més deveres possible.
Una constant que hem vist és la creixent importància del màrqueting. EL govern és pur màrqueting. Tota Mallorca està emparada de propaganda del Govern Balear. Ja hem parlat del cas de Calvià. Aquí davant tenc la targeta verda. Un altre cas d’acció buida de contingut. Tot és parlar de sostenibilitat per
La dreta sap el que fa, té un projecte. Tanmateix aquest projecte és molt bèstia i estan emmerdats fins el cul. El seu projecte no és infal·lible.
Ens falta confiança amb nosaltres mateixos … Però crec que això ho deixarem per un altre dia …
Ohhhhhhhhhhhhh que bones que són.
Ses croquetes de verdura de La Morada són insuperables. Ara les esteim intentant reproduir aquí a Aiguafreda, però no mos n’acabam d’ensortir.
Tot i que sa cuinera, na Núria, s’estrenava en aquest menjar i no li van sortir malament del tot, el cert és que mos falta algun secret. Sa propera trobada de xalandriers haurem de fer un concurs de croquetes de verdura, no trobau? A vam si algú li sap trobar es secret ( i no val que na Toñi vos ajudi).
Aquests dies s’està xerrant molt de si s’aeroport de Barcelona ha ser gran o molt gran, si ha d’oferir molts vols o moltíssims i de si ha de connectar només amb Europa o amb tot el món. Paral·lelament també es xerra de si ha de ser gestionat des de Madrid o des de Catalunya i banderetes per amunt i banderetes per avall.
A banda des debat de sa gestió, que està relacionat amb aquest centralisme anacrònic de Madrid, hi ha un debat importantíssim que no sona per res. Si us fixau, en un mateix dia un pot sentir aquesta notícia, una altra notícia sobre es canvi climàtic (finalment acceptat per totes ses administracions) i també una notícia relacionada amb es petroli, ja sigui pes preu que puja i baixa i controla tota s’economia, o per ses injustes guerres que genera.
Il·lús, me sorprèn encara que temes tan relacionats i simultanis no es toquin per res en es debat mediàtic. Per una banda tenim un canvi climàtic que exigeix des d’avui mateix una reducció de ses emissions de combustibles fòssils. Aquest tema ara ja no només es planteja en termes científics sinó que es darrer informe ja avalua s’impacte des canvi climàtic en unitats de PIB d’un país (trob que era UK si no vaig errat), i la cosa era esfereïdora: ho dic de memòria, però per lo que vaig entendre, per ara complir Kyoto seria necessari invertir un 5% des PIB, mentre que si no es fa res, d’aquí a 20 anys caldrà un 20% des PIB per pal·liar s’efecte des canvi climàtic. Açò ja no són dades que només entenen els científics!
Per altra banda, sembla bastant evident que en pocs anys (quinquennis, desenes…?) assistirem a un canvi en es model energètic actual, basat exclusivament en combustibles fòssils, per passar a un model nou que encara ningú té els ous de definir. Al nord d’Europa aposten clarament per s’energia atòmica trenta anys després, però encara no està clar si sa resta de països industrialitzats apostaran per solar, eòlica, hidrogen o què com a complement. Lo que sí que està clar és que es model actual de malbaratament energètic s’acabarà forçosament quan baixi sa disponibilitat de petroli (i hi ha qui diu que açò succeirà d’aquí a uns 5-10 anys, en qualsevol cas no més enllà d’uns 20 anys). O sigui que caldrà reduir es consum, per més que tinguem molinets de vent i plaques solars en els edificis nous (açò no ho dic jo, ho diuen els experts).
De manera que amb un canvi climàtic ja acceptat i amb un futur energètic canviant, tenim sa nostra administració (Madrid o Gene, tots pensen igual, i sinó mirau Barajas) que aposta decididament per sa comunincació aèria, quan aquesta és una de ses més contaminants i de ses que més combustible empren!! Sense entrar en es tema de si són o no necessàries tantes infraestructures de transport, no seria més lògic xerrar d’una punyetera vegada de transport ferroviari i apostar per una comunicació terrestre ràpida i assequible? O deu ser, de nou, que els amiguets constructors volen fer sa darrera embutxacada abans de que peti tot? Sembla que tota sa punyeta de l’AVE només és per complir amb un compromís passat i que lo que realment importa és s’aeroport. Són folls, aquests romans…
Tenc tendència al masoquisme: m’acab de mirar IB3, en concret la retransmissió de la cerimònia d’entrega de les medalles d’or de les Illes Balears. He aguantat cinc minuts. Com que un dels guardonats era Ponç Pons, l’illòman en cap, m’hi ha empès la morbositat d’escoltar el seu discurs (“a vam què dirà”, havia pensat, després del precedent del 17 de gener amb Esperança Camps a Ciutadella). La veritat és que l’alaiorenc m’ha decepcionat, amb un discurs totalment light, d’una qualitat literària dubtosa (per a entendre’ns: tirant més cap a Dillatari que no pas cap a Nura) en què, per acabar de reblar el clau, ha fet una abraonada defensa de la balearitat. Balears? Just ha acabat el seu parlament, la locutora televisiva s’ha referit a en Ponç com a escriptor “d’Eivissa” (sic). Allà va! Quin gran exemple de la consistència del mite, de la pervivència de la raça descendent de los honderos baleares, de les unions fetes a la força, de les circumscripcions provincianes, de la manca de coneixements geogràfics i culturals… Encara hi ha algú, de manera raonada, que es cregui açò de les Balears? I açò que he sentit dir a més d’un (fins i tot a aquells que es diuen menorquinistes) que aquestes formen un país (quatre illes, cap frontera)? Serà ver que formam una unitat de destí i tararí i tararà?
A partir de l’entrada que en Pau va fer sobre la introducció de la llengua anglesa i les seves conseqüències en el sistema educatiu d’aquí, uns i altres hem anat fent comentaris i jo entenc que la cosa ha derivat cap a altres posicions que tenen a veure amb el debat inicial però que no són el debat inicial. Em referesc en què a partir d’un moment donat hem assenyalat els dèficits del sistema educatiu i dels mecanismes d’aprenentatge adapatats al món d’avui. Tenia al cap la idea de fer una entrada per tal de rallar-ne concretament i amb l’esperança que aquells que saben coses d’açò vagin a l’opció d’identificar-se i diguin qualque cosa. Ep, si volen!
Ahir vaig anar a dormir tard perquè al Millenium del 33 van fer un debat titulat “La vida segons Montaigne”. Sense haver llegit mai cap pàgina sencera del filòsof francès de finals de segle XVI ja m’agradava, i ara que Vicent Alonso ha traduït per a Proa els seus Assaigs, l’he pogut llegir a estones i és més magnífic del que m’imaginava. Resulta que un dels fils d’assaig de Montaigne és el de l’educació dels infants (també es podria traduir per fills). Segons els que ahir participaven en el debat el pensament educatiu de Montaigne es basava en dues màximes: primer objectiu de l’educació, formar el judici; i que la finalitat no ha d’esser fer caps ben plens sinó caps ben fets. Què us sembla? Capacitat crítica, tenir criteri propi (formar el judici) i procediments (caps ben fets però no plens). Un sempre pot estirar algunes reflexions de pensadors clàssics (i Montaigne ho és) i dur-les cap al seu terreny per justificar-se (el francès ho fa amb Sèneca, Sòcrates, Plató), però no us sembla que açò té a veure amb la base teòrica de l’actual llei d’educació. Hi ha ningú que no estigui d’acord amb posar aquestes dues reflexions de Montaigne com a objectius educacionals fonamentals? Personalment, no em sembla malament la logse (uala! el que acab de dir!), fins i tot trob que pot esser una bona llei (uala!!!). Però açò és Espanya i es facin les lleis que es facin, el gran problema no són les lleis sinó el seu compliment. A banda del terreny del compliment legal, ¿com s’ha d’actuar si un gruix molt important del personal docent despotrica i contradiu amb la pràtica i la teòrica els principis legals que conformen la seva activitat professional? És una autèntica murga haver de sentir les mateixes queixes dels mateixos professors de sempre sobre els mateixos alumnes de sempre i preguntant-se trascendents perquè han de suportar aquests alumnes fins als setze anys. És un avanç del sistema democràtic aquest i senyal de progrés que s’escolaritzi obligatòriament fins al setze anys.
En l’institut on millor he fet la meva feina no és l’institut amb més alt nombre d’alumnat brillant. Hi havia certa idea de treball en grup dels professors, l’equip directiu dirigia (que és més que gestionar recursos, quadrar horaris i passar cinquanta mil convicatòries de reunions amb cinquanta mil suspensions de les mateixes convocatòries…) i un podia manifestar-se amb garanties. Idò, en aquest institut (on he viscut el millor i el pitjor fins ara de la meva activitat docent) al final de la meva substitució de sis mesos vaig tenir una gran conversa amb el director de l’IES. Vam rallar del sistema i les seves arbitrarietats, de la dependència dels vents poítics de cada govern i la dificultat de pensar en línies estratègiques de centre, de l’alumnat canviant, dels pares absents i del professorat reticent i pertorbador. És molt difícil actuar o fer actuar de manera proactiva una part molt important del professorat, n’hi ha molts que no s’han adaptat als canvis i continuen predicant “és que amb el BUP…” (i jo pens: el BUP?? quins ous!). Molt a la llarga els professionals de la docència no seran funcionaris, tal com ho entenem ara, pens que serà positiu perquè bona part de la gent que vulnera la llei i l’esperit de la llei de l’educació no han hagut de demostrar mai res des que van aprovar la seva llicenciatura i les oposicions. No amag que per jo aquest ara és el tema, som l’agent educador i sempre s’avaluen els coneixements i actituds i etcètera de l’alumnat (que va passant) però els centres qui els avalua?
Després hi ha l’alumnat, els benvolguts i les benvolgudes alumnes. Són massa! Moltes coses; saber què vol dir que el món canvia i que les realitats socials són canviants. Saber que l’adaptació a aquestes realitats canviants és necessària, com ho estat tantes altres que no qüestionam perquè són bones adaptacions (qui més fam passa ja no són els mestres d’escola). Hi ha, emperò, qui opta (i és important tenir clar que és lliure per fer-ho) per instal·lar-se en el seu temps i en el seu espai i com a màxim ja veurem què feim amb açò que ara es veu que Plutó no és planeta. L’alumnat capta tot d’una les predisposicions del professorat i a partir d’aquí funciona amb el profe de socials, s’acollona amb la de física, passa amb el de català i se’n fot de la de música, per exemple. “No estan motivats” diuen els profes a l’esmorzar. Pot ser que sigui així, però vostè els pot motivar. És un disbarat dir que els professors han de tenir vocació, potser els de religió catòlica apostòlica romana sí, però el personal docent hem de ser bons professionals intentant anar a ser excel·lents professionals.
Finalment, voldria apuntar el tema dels procediments. Educar és el què i el com. El què ens el marca els savis del Ministeri… i el com també. El com és açò de l’ensenyar a aprendre, que deia en Borja. I en Santi, crec, apuntava aquella idea d’Einstein segons la qual el científic relatiu es preguntava perquè havia de dur al cap el que podia dur a la butxaca. No em vull fer l’enginyós però primer hem de saber què vol dir butxaca. I quina significació té la reflexió d’Einstein. I molts alumnes quan acaben l’ESO difícilment podrien comentar aquesta reflexió sense caure amb la tautologia. No despotric de la memorització, per més que puguis dur a la butxaca les comarques catalanes, les regles d’accentuació, o què és la fotosínesi és millor saber-ho. Sinó la relació de conceptes diferents és impossible. Jo açò ho visc de manera molt clara. Quan faig història de l’art faig referències habituals a la història i a la filosofia, i a vegades a la física. L’alumnat, però, té els coneixements compartimentats i no hi ha connexions entre la Pedrera i la Setmana Tràgica, per exemple. No és que no n’hi hagi, és que a què ve que n’hi hagi d’haver. Aquí hi connectaria l’àmbit lingüístic. En Fonsu a l’entrada cinematogràfica ha fet una gran reflexió sobre el llenguatge, sobre el logos, molt millor que la pel·lícula que ho inspira. De l’expressió lingüística de l’alumnat ja n’hem rallat, ara voldria assenyalar que açò no es du a la butxaca, ve incorporat de sèrie i s’ha de treballar a classe, sense por, com sense por hem de treballar valors com la llibertat.
Si formam judici (a banda que qui l’ha de formar n’ha de tenir) i feim caps ben fets però no plens, l’educació obligatòria seria un èxit i la postobligatòria seria una altra cosa. Pens que és possible. Apel·laria a la constància amb la idea d’en Francesc de Borja Moll segons la qual una gota d’aigua rera una altra gota d’aigua rera… pot arribar a foradar la penya més inexpugnable.
A NewCastle hi ha un dels millors cinemes d’Anglaterra. És diu the Tyneside Cinema (www.tynecine.org). Malauradament aquest any està en obres i treballen amb un programa reduït. Mentre duren les obres fan algunes sessions especials. Avui feien the life of Brian dels Monty Python. NO la feien al cinema sinó a una església. Per fer-ho més interessant el personal (inclòs el capellà) anava vestits de romans i l’església estava decorada amb cites de la pel·lícula. A l’entrada et demanaven si volies crucificació o perdó.
Si una cosa val la pena d’Anglaterra són coses com The Life of Brian. No tot el que es fa és bo però certament supera per unes quantes milles el que es fa a Espanya. The Life of Brian és un dels millors exemples. És Una pel·lícula divertida, irreverent com poques i alhora profunda i actual. A diferència del món francès, el que val la pena de veritat no és tant l’alta cultura com la cultura popular (o millor dit pop). Admir aquesta capacitat de fer productes de masses de qualitat. I no és fàcil.