Do you speak English?

5889720469_f0c7911794

Hi ha prejudicis lingüístics que estan força estesos entre la població. Aquestes creences, fruit de la ignorància (o de la malvolença!), es desmunten fàcilment quan ens hi endinsam i les il·luminam amb la llanterna de l’argumentació i el sentit comú. És a dir, hi aplicam el criteri. És el que fa l’enyorat Jesús Tuson en el llibre, encara imprescindible, Una imatge no val més que mil paraules, en què ens presenta quinze d’aquests tòpics que, com s’encarrega de demostrar, no tenen cap fonament o, pitjor, són originat per interessos contraris a la diversitat cultural. Un d’ells, prou conegut, afirma que els idiomes amb més parlants són els més útils. Tuson ens recorda que les llengües estan vinculades als territoris, ja siguin geogràfics o, simbòlicament, d’especialització (els estudis alcorànics empren l’àrab; la informàtica, l’anglès). Per açò, la llengua més útil és la del lloc on viu cadascú, la del dia a dia; i també, per a una minoria, la de l’especialització a què es dedica. Els humans ens relacionam en cercles reduïts de gent, la qual cosa fa que la dimensió idiomàtica sigui local, a més d’implicar que canviar cap a una llengua amb més parlants, en aquest context, no tengui una base lògica (per molt que, en l’altra, la major, “nos entendamos todos”). De fet, si la utilitat depengués del número de parlants, en xifres absolutes, el xinès seria la llengua més útil de totes les que hi ha al nostre planeta. A nivell mundial, és la més parlada, amb diferència. Per evitar, però, de caure en generalitzacions reduccionistes, hauríem d’aprofundir en la qüestió.

Continua llegint

Share Button

Nord enllà

9165949104_eaf34e7f7e_b
La Grand-Place, en francès, o Grote Markt, en Neerlandès, és la plaça major de Brussel·les.

Ho podem llegir en un dels poemes més coneguts de Salvador Espriu, «Assaig de càntic en el temple», publicat el 1954 a El caminant i el mur, en què el jo poètic, cansat de la seva terra, covarda, vella i salvatge, expressa el desig impossible de partir «nord enllà / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!». Tot i la idealització amb què, al text, es presenta l’Europa septentrional, el poema posa damunt la taula el contrast entre l’Espanya franquista i els règims democràtics situats al nord dels Pirineus. En un altre dels textos emblemàtics del poeta de Sinera, inclòs a La pell de brau (1960), aquell que afirma, als dos primers versos, que «a vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble», s’exposen les claus per assolir, a les Espanyes, la llibertat i l’homologació amb les democràcies europees, les quals només poden ser fruit del diàleg («fes que siguin segurs els ponts del diàleg») i del respecte per la diversitat (en els versos de ressonàncies maragallianes: «mira de comprendre i estimar / les raons i les parles diverses dels teus fills»). El diàleg, no cal dir-ho, només es pot donar entre iguals (en cas contrari és imposició i jerarquia) i és l’única via per assolir consensos socials sòlids i acceptats per la majoria. El missatge espriuà, tot i que explicitat als anys seixanta del segle passat, és universal i plenament vigent avui dia. No hi ha llibertat sense igualtat i respecte per la diferència. Actualment, a Espanya, en molts àmbits, tot i que vull centrar-me només en el lingüístic, no es donen cap de les dues condicions fonamentals per assolir consensos, la qual cosa hi explica l’existència de ciutadans de primera i de segona categoria. Una petita passejada pel nord enllà de què parlava Espriu, tot veient com gestionen alguns estats europeus la diversitat lingüística i cultural present als seus territoris, encara fa més punyents les desigualtats nostrades.

Continua llegint

Share Button

Les salvatjades tenen una arrel molt profunda

DbyFzt2W0AIRyul
Escric aquestes paraules des de la indignació més absoluta. Som incapaç de poder entendre com uns fets que es descriuen ben clarament en el text de la sentència -amb detalls esfereïdors- equivalen, segons els jutges, no a una violació sinó a un cas d’abús sexual per part d’una colla d’energúmens, molt mascles ells, que es fan dir, d’acord amb el seu comportament bèstia i irracional, «La Manada». Hi deu tenir alguna cosa a veure que algun d’ells pertany a les forces i cossos de seguretat espanyols? Escric en calent, idò, empès per la ràbia i la impotència, des del desig que aquest text sigui, també, la meva manera d’afegir-me a les diferents i multitudinàries mostres de rebuig que s’han fet arreu de l’estat a partir del moment que s’ha fet pública la resolució judicial. Cal fer-ho, cal deixar-se endur per les emocions perquè aquesta barrabassada no pot quedar impune i, també, perquè, en fer-ho, m’agradaria que aquests mots esdevinguessin catàrtics. Treure la ràbia acumulada és higiènic: que tothom sàpiga que no aprovam aquesta salvatjada ni, tampoc, la sentència judicial que en deriva. Hem de manifestar-nos públicament, però no n’hi ha prou amb fer-ho. També, i des de la reflexió serena i profunda, cal veure quina és l’arrel del problema, perquè «La Manada» no és un fet aïllat. És una conseqüència més d’un fenomen global i, on cal actuar sobretot per aclarir-lo, és en les causes, per evitar que animalades com aquesta es segueixin repetint. M’explic: aquests malparits, que no tenen justificació possible, són la punta d’un iceberg en què, la part més important, no es veu, és enorme, i conforma una de les estructures bàsiques sobre la qual es fonamenta la nostra societat: el masclisme del patriarcat.

Continua llegint

Share Button

La realitat de les geografies imaginàries

diccionari.llocs.imaginaris

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà 1963) és un dels meus escriptors de capçalera. Els llibres d’aquest autor nord-català ocupen un lloc destacat entre les moltes i variades lectures que m’han acompanyat els darrers anys, en conjunt i, per tant, no circumscrites només a l’àmbit de la literatura catalana. No he llegit tot allò que ha escrit, malauradament. Per començar, encara no he encetat, tot i que estic a punt de fer-ho, la darrera novel·la que ha publicat, l’obra amb què va guanyar el darrer premi Sant Jordi, Jo soc aquell que va matar Franco (2018). Sí que he llegit, però, Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (2002), amb què el vaig descobrir, ja fa un temps, El dia de l’ós (2004), la magnífica Cròniques del déu coix (2013) i, sobretot, l’obra de què voldria parlar avui, l’atípic i deliciós Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans (2006). A més, tenc apuntat a la llista de llibres pendents, algun dels quals potser caurà aquest estiu, Aiguafang (2008), Xocolata desfeta (2010) i El navegant (2016).

Continua llegint

Share Button

Jo també dec ser un terrorista

yellow-913310_960_720

Els jutges, els fiscals i les diferents forces de seguretat espanyoles, sobretot la guàrdia civil i la policia nacional, darrerament van tapats de feina, des que es consideren com a activitats terroristes les actuacions dels Comitès de Defensa de la República (els coneguts com a CDR) i, en general, qualsevol tipus de manifestació tumultuosa (és a dir, multitudinària). Per açò, tot i que no en som part directament implicada, m’agradaria ajudar l’aparell de l’estat a alleugerir la càrrega de treball que pateix tot declarant-me, ara i aquí, públicament, terrorista, sediciós i, ja que hi som, tot allò que hi vulguin afegir (perquè no ve d’un pam). No cal que m’investiguin: ja els ho pens donar tot fet, perquè tal i estan les coses, segur que, cercant un poc, qui vulgui trobarà fàcilment suficients indicis per a imputar-me tota mena de delictes, sense ni tan sols haver de recórrer al passat, amb el qual ja he retut comptes (no com altres que, per exemple als anys setanta, justificaven la violència de la ultradreta franquista i ara són ministres d’un govern que, per cert, encara no ha condemnat la dictadura franquista). Em referesc, per exemple, a quan em vaig negar a fer el servei militar i la prestació social substitutòria, és a dir, em vaig declarar insubmís, cosa que va acabar davant d’un jutge (el qual, per cert, va decidir arxivar la causa). És la meva actuació del present allò que m’ha empès a fer aquesta declaració pública. La llista és llarga, tot i que em centraré només en els aspectes més greus del delinqüent que, segons sembla, duc a dins.

Continua llegint

Share Button

Tres anys i mig de presó

creativity-153667_960_720

No voldria, de cap de les maneres, que aquest text semblàs el típic discurs, ideològicament conservador, basat en l’elogi d’un passat meravellós en contraposició a un present catastròfic, però no hi ha més remei que fer una visita als anys vuitanta i noranta del segle vint per parlar d’uns determinats tipus d’expressions culturals (música, literatura, còmic i, fins i tot, televisió) que, més d’una persona, servidor inclòs, va anar incorporant als seus bagatges vivencials i que, per tant, ajudaren a conformar-les tal com són. Potser hi van arribar perquè es van sentir atrets per allò que era, com a mínim, perillós o, potser, feia la sensació de ser una cosa prohibida. Alguns, n’han fet apostasia, d’aquesta herència, que han titllat frívolament de «pecats de joventut»; d’altres, ens sorprenem quan l’acaram amb el present i comprovam que la llibertat d’expressió, quan es dedica a posar damunt la taula les vergonyes del poder, està més que perseguida. I, com succeeix moltes vegades, en tost de solucionar el problema, que és de manca de base democràtica, alguns es dediquen a l’actuació inútil de matar els missatgers.

Continua llegint

Share Button

De processons i altres herbes

DD-91GzXsAA2Ocw

Fa un parell o tres de dies, vam comprar unes pastes, a un forn artesanal, per fer la bereneta. Vaig demanar, a més d’una greixera de brossat, un rubiol d’espinacs. En mossegar-lo, com diria Marcel Proust, el record se’m va aparèixer. En tost de magdalena, però, la culpable d’iniciar el procés va ser una pasta típica d’aquestes dates que, actualment, menjam en qualsevol època de l’any. I vet aquí que, associat al gust de la verdura, es van fer presents aquells moments de la infantesa en què vivíem, a casa, la Setmana Santa amb intensitat. A mi m’agradava, sobretot, perquè fèiem moltes coses junts, amb els cosins. El diumenge de Rams hi havia cotxada i anàvem, per una carretera estreta i serpentejant, fins a l’ermita de Fàtima, al pla de Favàritx, a beneir les palmes, que lluíem orgullosos. Més tard, un cop retornats a Maó, al pati de ca l’avi i s’àvia, no hi érem a temps de collir els caramels que penjaven dels ramells, molts, que hi havia en aquella casa. A més, ens en tocava un de llarg per hom. La festa era xuclar-lo, amb paciència, fins a tenir la llengua tenyida de vermell i fer-li punta. I, al vespre, cals avis era el punt de trobada familiar per veure la processó. També la de divendres sant. Ho solíem fer mentre l’àvia ens oferia rubiols de verdura, que ella mateixa havia elaborat i que, casualitats de la vida, tenien un gust semblant al que vaig menjar fa tot just un parell o tres de dies.

Continua llegint

Share Button

Tres preguntes i molts silencis

Divendres matí, mentre feia maletes per venir cap a Menorca, Marta Rovira en una carta a la militància anunciava que no es presentaria davant el tribunal suprem i que marxava a l’exili, més concretament a Ginebra.  En una mostra d’humanitat deia que volia recuperar la seva llibertat i que volia fer de Mare. La resta d’encausats citats van entrar a la presó, de la qual no en sortiran durant molts d’anys. Se’ls acusa de rebel·lia, un delicte penat amb 25 anys de presó. El problema és que aquesta delicte requereix l’exercici de la violència, una violència que no ha existit mai. No cal ser llicenciat en Dret per adonar-se que l’auto del judge Llanera és un cas flagrant de prevaricació inacceptable a qualsevol democràcia.  Entre els motius per imputar de rebel·lió a tretze persones destaquen els d’organitzar manifestació, coordinar la rebuda d’observadors internacionals i tantes altres, totes elles activitats explícitament protegides per la constitució i la declaració dels drets humans

llibertat-presos-polticisAquesta setmana la crisi política catalana ha fet un gir preocupant. Després d’un parell de mesos de relativa calma, els jutges han endurit i molt la seva posició. Les posicions més intransigents s’han imposat dins la judicatura, tot fent miques la credibilitat democràtica de l’estat. La primera pregunta és i perquè ara? I només hi sé veure una explicació raonable. És ben sabut que hi ha una batalla ferotge dins la dreta espanyola per a veure qui substitueix a Mariano Rajoy. Els poders fàctics, i molt especialment el totpoderós Aznar, però també sectors històrics del PSOE, aposten obertament per Albert Rivera i tot el que representa: imatge jove, ultraliberalisme econòmic, protecció dels grans interessos econòmics i anticatalanisme ferotge. Una repetició de les eleccions catalanes en què l’independentisme perdés a majoria absoluta el portaria directe a la Moncloa. I només hi haurà eleccions s’hi la crisi catalana s’aprofundeix. Mentre Rivera i la FAES volen accelerar el temps polític a costa de Catalunya, Rajoy necessita guanyar temps per així fer el que sap fer millor, podrir els seus rivals. El jutge Llanera està fent el joc a Ciutadans i el totpoderós Anzar. El gir judicial d’aquesta setmana sembla indicar que Rajoy està perdent el control de la maquinària estatal. Continua llegint

Share Button

La tasca ingent de mestre Pompeu Fabra

Logofabra

Enguany celebram, entre moltes altres efemèrides, el cent cinquantè aniversari del naixement de Pompeu Fabra, l’insigne filòleg. La data ha servit perquè el govern de Catalunya declaràs any Fabra aquest 2018. Pel que sé, no s’ha afegit a la iniciativa el Govern de les Illes Balears, ni cap altra de les institucions nostrades, cosa que no vol dir, però, que no participin de la commemoració amb accions puntuals, perquè la tasca del lingüista també va beneficiar i beneficia de manera cabdal menorquins, eivissencs, formenterers i mallorquins, en tant que catalanoparlants. En alguna ocasió anterior, per tal de contrarestar amb criteris acadèmics els disbarats que alguns il·luminats deixen anar públicament, hem parlat dels registres lingüístics i de la varietat estàndard. Si, actualment, la nostra llengua té un model normativitzat és, fonamentalment, gràcies a la tasca empresa, fa més d’un segle, pel mestre Pompeu Fabra (així s’hi refereix, en més d’una ocasió, Gumersind Gomila, que també l’anomena Cavaller de les Armes Esmolades). Els seus treballs culminaren un llarg procés amb què el català es dotà d’un instrument bàsic per als usos lingüístics formals.

Continua llegint

Share Button

No és només l’espai que ocupen

Bookshelf

Amb una relativa regularitat, arriben a casa llibres i discos (bàsicament cedés, però també, en el seu moment, vinils i cassets). Forma part dels meus hàbits de consum cultural adquirir la literatura i la música en formats físics, tangibles. I, malgrat pugui semblar estrany que ho digui, són productes comprats (un dia en parlarem, potser, de la falsa idea que la cultura ha de ser gratuïta). És ver que, algunes vegades, faig ús del servei de préstec bibliotecari o que, pel que fa sobretot a la música, n’escolt de descarregada gràcies a les xarxes P2P, o la reproduesc internàuticament a llocs com Bandcamp o, fins i tot, Youtube. Ara bé, quan una obra es descobreix com a imprescindible (a vegades és un amor a primera vista; en d’altres, és una qüestió de temps), necessit adquirir-la, saber que forma part de les meves pertinences. Fetitxisme? No ho crec. El diccionari diu que, perquè n’hi hagi, els objectes han de despertar «impulsos eròtics per associacions possiblement fortuïtes» en l’individu. No crec que sigui aquest és cas. No ho és. En canvi, sí que podríem parlar d’una tendència moderada al col·leccionisme, a crear un «recull de coses d’una classe determinada, especialment de coses d’art, de ciència, d’indústria, etc., que constitueixen un conjunt més o menys complet.» Açò diu el diccionari. També hi ha qui creu que la prova del cotó fluix per saber si hom és o no col·leccionista és haver comprat, sense ésser-ne conscient, dues vegades el mateix producte. Ho he fet. A casa hi ha un parell d’exemplars del disc de Mazoni, Eufòria 5 – Esperança 0 que esdevenen una prova irrefutable del meu col·leccionisme: moderat, perquè només ha passat en un parell o tres d’ocasions, però cert.

Continua llegint

Share Button