les raons del sentit

Dia 11 de setembre vaig participar en una taula rodona que es va fer a Ciutadella per presentar el llibre d’assaig que ha escrit en Nel sobre Laïcisme. El llibre porta per títol “les raons del sentit no són les raons de Déu” i és realment interessant. Voldria compartir amb vosaltres la meva intervenció
null

En primer lloc voldria donar les gràcies a Nel Martí per convidar-me. He de dir que aquesta taula rodona és un repte gens fàcil per mi. Ni sóc cap expert en religió i agnosticisme, ni en tenc una opinió prou formada. No estic segur d’estar a l’altura del llibre que avui es presenta i que us voldria recomanar.

Voldria començar la meva intervenció tot situant el llibre d’en Nel. Per mi “Les raons del sentit” és una resposta personal feta des de la llibertat a un moment molt concret de la història diguem-ne “religiosa” del nostre país. Una resposta lúcida ben segur que compartida per molts. Aquest moment ve marcat per dos fets:

El primer fet és el renaixement de les posicions dogmàtiques i clericals en la nostra societat molt especialment dins l’església catòlica. Unes posicions que desfan el camí iniciat amb el concili vaticà II. En Nel ho explica molt bé quan parla de

“la re-elaboració del discurs del Déu veritat enfront del Déu-amor, com a identificador necessari de l’Església Catòlica”. (Pag 12)

“El gran error del vaticà és el d’identificar-se amb una moral molt cultural molt temporal, molt dogmàtica, molt Particular defensada de forma absolutista i sectària. L’església converteix cada debat públic en un judici final acusador i condemnatori”. (pag 14)

El segon fet és l’abandó en massa de l’església Catòlica. El percentatge de catòlics practicants és cada dia més baix. Només és significatiu entre els col·lectius immigrants que tenen uns referents culturals molt diferents. L’església està perdent fins i tot el seu component més cultural. A molts llocs el número de casaments civils ja supera el número de casaments catòlics. L’església només conserva el monopoli damunt la mort. En altres paraules l’església catòlica està deixant de ser la institució vehiculadora de l’experiència religiosa sense que cap altre denominació religiosa estigui ocupant el seu lloc.

Aquests dos elements no són universals, sinó molt específics del sud d’Europa. És veritat que hi ha hagut un creixement del fonamentalisme religiós arreu del món, però ni de bon tros el Déu amor està en decadència ni la gent està abandonant en massa les institucions religioses. Més aviat tot el contrari, la religió s’està consolidant amb força com una font de sentit i justícia social en un món on si ha fallat alguna cosa no han estat tant les religions sinó els moviments polítics sobretot de caire progressista. Qui ha deixat a la gent desemparada han estat els governants no els capellans. Només així s’explica l’eclosió del fonamentalisme islàmic per exemple.

El moment que ens ha tocat viure és paradoxal. Vivim en una societat amb un nivell de pràctica religiosa molt baix, tanmateix l’església espanyola continua tenint una voluntat inequívoca de moralitzar com si res hagués passat. Processos socials contradictoris conflueixen cap a una mateixa direcció per mi preocupant: la desaparició del fet religiós de la nostra societat. El dogmatisme nostàlgic de Roucos i Cañizares sumat al laïcisme mal entès del PSOE ens està robant un bé molt preuat, un espai per viure una fe religiosa, per interrogar-se sobre el sentit de la vida. El món de l’ensenyament és potser el cas més evident. El monopoli de l’església sobre l’assignatura de religió està privant a la societat d’un espai per educar en la llibertat i en la tolerància religiosa, un espai per reflexionar col·lectivament sobre el fet religiós i la seva importància. En Nel no ho diu amb aquests paraules però no s’hi fa tan enfora quan afirma que “sentit religiós i institució religiosa caminen per viaranys distints”.

Davant aquest panorama mes aviat desolador Nel Martí articula una resposta laica i agnòstica. És una resposta atrevida, profundament democràtica i humanista que no nega el fet religiós sinó que el situa fora de l’òrbita institucional de l’església. M’agradaria destacar quatre elements bàsics d’aquesta resposta que m’han agradat particularment.

1. Nel Martí associa Laïcisme i llibertat. La llibertat de pensament i de creença, és el valor i el principi ètic nuclear del pensament laïcista. “L’agnosticisme” – ens diu a la pàgina 19 – “és una manera d’estar en el món, de relacionar-se amb ell, de conèixer-lo i d’humanitzar-lo que parteix de l’autonomia del coneixement i de la llibertat de consciència”. Llibertat per en Nel vol dir moltes coses, vol dir trencament amb els dogmatismes i integrismes religiosos, vol dir també confiança amb les capacitats cognitives i emocionals de la persona així com amb la seva autonomia personal per construir una ètica personal.
2. Des de posicions agnòstiques Nel Martí reclama un retrobament del sentit religiós en la societat, és a dir reclama la possibilitat de viure el fet religiós des de fora del marc institucional de l’església. Així ho entenc jo quan parla de ruptura entre religió i fet religiós, és a dir entre institució i experiència. Tal com explica a la pàgina 14 aquesta ruptura té un doble sentit. per una banda es tracta de desvincular la dogmàtica de la pregunta del sentit per l’existència. Per altra banda es tracta d’apropar l’agnosticisme i les conviccions religioses. “És l’hora de desfer nusos” ens diu
3. Les raons del sentit situa l’experiència religiosa en el nivell de la pregunta no de la resposta. Per en Nel l’experiència religiosa va lligada al misteri, a la consciència del límit, a la necessitat de sentit. En un dels capítols més interessants Nel Martí reivindica el Déu com a pregunta pel sentit per davant del Déu creador i sobretot el Déu moral. “L’experiència mística”- ens diu -“no és l’experiència directa o intuïtiva d’alguna cosa que està fora de nosaltres, sinó l’experiència humana que la pròpia existència no és abastable al coneixement humà”. Déu és una experiència del límit, és a dir, d’allò inexplicable.
4. Finalment, en Nel Martí contraposa una moral revelada pensada i dictada per una raó externa a una ètica creadora i relacional que és el fruït de l’autonomia personal i la capacitat col·lectiva i democràtica de construir una ètica de mínims comú. És a dir ens contraposa el fet de viure d’acord amb unes normes morals preexistent a l’habilitat de viure èticament.

Per fer possible aquesta visió agnòstica i laica de la societat Nel Martí opina que fan falta 2 coses: republicanisme cívic i racionalitat.

o Republicanisme fa referència a una determinada concepció de l’estat que dóna molta importància entre d’altres al concepte de llibertat. El republicanisme considera que l’estat ha d’actuar com a garant i promotor de la llibertat de consciència. L’objectiu no es que tothom es comporti igual sinó que tothom pugui viure d’acord amb la seva consciència. Això vol dir per exemple que les institucions religioses han de poder participar en el debat públic però sempre des del respecte a una ètica de mínims.
o Racionalitat fa referència a una determinada concepció del subjecte. Perquè una democràcia funcioni fa falta un perfil de ciutadà determinat. La principal característica d’aquest perfil és la seva capacitat de raonar. El llibre d’en Nel dóna una gran importància a la al concepte de raó fins el punt de situar-lo com el concepte clau del títol on es repeteix dues vegades.

Arribats en aquest punt és on em sorgeixen els meus dubtes. Compartesc els anhels de llibertat d’en Nel tanmateix no tenc clar que l’estat i la raó tinguin la capacitat de garantir aquesta llibertat. Els meus dubtes no tenen a veure amb el què sinó el com.

(Dubtes sobre el Misteri). En Nel reclama el retrobament d’un sentit i una pràctica religiosa fora de les institucions catòliques. En un dels passatges més lúcids ens diu “el gran repte d’avui és poder viure en una societat secularitzada i laica capaç de sacralitzar, és a dir carregar de valor i de legitimitat allò que hem identificat com les virtuts públiques, l’ètica cívica”. Fins a quin punt una societat laica i agnòstica ens pot proporcionar aquest sentit religiós? Aquesta capacitat de sacralitzar? on és l’espai de la fe, del misteri, del sentit en una societat laica?

(Dubtes sobre l’estat) En Nel dóna una gran importància a l’estat com a garant últim de la llibertat individual. La idea es interessant ara be fins a quin punt és realista pensar que l’estat pot garantir i promoure la llibertat individual? I és que si la religió em fa por l’estat, molt especialment l’estat espanyol, encara em fan més por. L’estat que tenim avui és mínimament democràtic però no funciona èticament. No en te prou amb una ètica de mínims. Constantment ens vol imposar també una ètica de màxims que envaeix més que protegeix la nostra llibertat. Qui ens protegeix de l’estat?

(Dubtes sobre la raó). Els fonamentalismes religiosos em fan molta por, però un fonamentalisme humanista a l’estil francès on la raó és el nou Déu em fa igual o més por. La raó d’en Nel no és la raó republicana dels francesos on igualtat és sinònim d’uniformitat. Tanmateix l’apel·lació que fa el laïcisme a la raó em continua creant dubtes. Fins a quin punt la llibertat és una qüestió de raó? i fins quin punt una qüestió d’habilitat?, és a dir de saber fer, de saber viure de saber conèixer, de saber preguntar de saber exercir la llibertat?

És potser per tots aquests dubtes que encara no he demanat que em treguin el meu nom del registre eclesiàstic.

Share Button

Un comentari

  • Joan Carles

    2 octubre, 2009

    A mi em costa parlar molt d’aquests temes, perquè sempre he considerat que són molt complexos, i la teva intervenció, Pau, igual que el llibre d’en Nel, en són un exemple. I crec que és també exemplar parlar amb aquesta claredat de la religió sense que ens envaeixi un sentiment de matacapellans. Record que la lectura d’una anàlisi historicocultural sobre l’Espanya del segle XIX em va desmuntar els esquemes. Em referesc a aquests esquemes mentals que tal vegada molts tenim sobre una Castella més religiosa i profunda oposada als territoris catalans, que lligam amb la mediterraneïtat i amb la vivència no tan radical del fet religiós (perdonau-me la simplicitat del raonament). Aquesta anàlisi feia referència, precisament, al fet que territoris com Castella, Andalusia o Astúries desenvolupen, a principis del XIX, un moviment molt anticlerical, no tan desenvolupat en territoris catalans. Açò crea el que ha anat evolucionant i percebem avui dia aquesta pugna tan dura entre postures reaccionàries entre si, que potser no tenen tant de sentit en la nostra òptica (les manifestacions dels darrers anys i fins avui mateix de l’església entrant en qüestions polítiques enfrontades a certs postulats de l’esquerra espanyola s’entenen sota una òptica essencialment castellana).
    Me n’he anat un poc enfora, però en el fons crec que té molt de valor, i reivindic la capacitat per debatre-ho en la seva justa mesura, aquestes aportacions del fet religiós sota l’òptica de la llibertat i la laïcitat.

Els comentaris estan tancats.