Avui toca

El cel plúmbic d’aquest matí del vuitè dia de setembre amenaça pluja a la ciutat alegre de Maó. Són les dotze del migdia i no passa gairebé ningú pel carrer. Al pla de la Parròquia, la tramuntana ofensiva ajuda a fer que no hi hagi qui hi estigui. La plaça és un desert. De cop, però, de pel carrer de Sant Roc apareix un home d’una quarantena d’anys amb una coca rossa de balancí plegada en una mà i una una bossa de roba (dins de la qual s’endevina la presència cúbica d’una carmanyola) a l’altra. Es dirigeix, amb determinació, cap al centre de la plaça empedrada. De pel carrer Nou, un altre home, un pèl més vell, també fa acte de presència i camina cap al mateix lloc que l’altre. Tragina una cadira del mateix model i, també, una nevera Coleman de dimensions mitjanes.

Quan es troben, al mig de la plaça, es saluden amb una fregada de colzes. Obren les coca rosses i s’asseuen un davant de l’altre. Al mig, hi deixen la nevera i la carmanyola, en terra. Van vestits d’una manera que cridaria l’atenció dels vianants que s’aventuressin a circular per un lloc tan inhòspit com aquest, avui i que no fossin de per aquí. L’un va vestit amb vambes i calcetins de canya baixa, calçons curts amb butxaques a les bandes, una samarreta esportiva del club de bàsquet Joventut de Badalona i ulleres de sol; l’altre, només s’hi diferencia pel fet que la camiseta és de l’equip de futbol de l’Athletic Club de Bilbao i que no duu ulleres de sol. Un dels dos, és igual qui, obre la Coleman i en treu dues llaunes de cervesa. Després de comprovar que per allà no passa ningú, les enceten i en fan un parell de glops, clandestins, amb la màscara arriada fins a la barbeta. Se la tornen a col·locar correctament just acaben de beure.

—Faríem bo si plogués. Com ahir. Almenys, no sabria tan de greu tot açò…

—Qui no és consola és perquè no vol. Vols dir que hauria plogut igual, avui, encara que no hi hagués hagut el maleït virus?

—Ostres! Quina pregunta, per començar… M’imagín que sí, però no en tenc ni idea. El que sé és que ara mateix, si les coses haguessin anat com tocaven, encara serien a missa.

—Exacte. Per aquí hi començaria a haver ambient, ja hi hauria més d’un conegut. En Roger no, que sol arribar més tard. En Joan encara menys… Després d’haver-nos fotut un bon berenar, començaria a facilitar-ne la digestió una primera cervesa.

—Ja ho veus: no hi ha cap bar obert. Sort que he agafat la nevera. Així i tot, no és el mateix. Beure una birra així, sense el context… Es fa estrany. Què vols que et digui?

—Que tens tota la raó. Sense ressaca, sense la panxa plena de salsitxes amb ceba, llengua amb tàperes, pilotes amb salsa d’ametlla, pollastre al curry, pa amb formatge i, per rematar-ho, una bona dosi de coca amb xocolati, la cervesa no fa el mateix efecte. Ni la pomada. És evident.

—És fonamental fer coixí. Què hi has posat, al final, a la carmanyola?

—Res. Una brometa. Uns quants pastissets. Fets a casa. Recepta de la Thermomix. En vols un?

—Quin detall. Ara però, si no et sap greu, m’estim més seguir amb la beguda. Ja hi haurà temps per al menjar.

—No passis pena. Tenim tot el temps del món. Després de missa, haurien tret la mare de Déu fins al carruatge i se l’haurien enduta cap a l’ermita. De cada vegada, la plaça s’hauria anat animant més i més.

—Si, però, dels nostres, pocs encara. No tots són tan matiners com noltros. A mi, de cada any, m’agrada més anar a veure l’inici del replec. A les vuit manco deu és el lliurament de la bandera. És un acte preciós. Allà sí que no hi ha gairebé ningú. I, després, cap a berenar…

—No es pot fer tot. I menys a la nostra edat. A mi, en canvi, m’agrada estirar el dissabte de la festa i, després dels cavalls, no em costa res fer la revetlla sencera. L’any passat va ser memorable, amb els jovenets aquests de Black Pearl. Ara, me’n vaig anar a dormir a la quina hora… El matí va ser dur aixecar-se.

—Veus? En canvi, a mi, el jaleo del vespre no em diu res. I tu el fas sencer, també? Massa gent passada de rosca. M’estim més anar-me’n al llit prest i aprofitar tot el dia següent.

—Sigui com sigui, el que és indefugible és el matí de Gràcia. Som capaç de fer-hi cinc o sis hores seguides, aquí, sense sortir d’aquest espai. Bé, només per anar a canviar-li l’aigua al canari. A prop, però. Davant ca les monges tancades hi ha un vàter portàtil. Des que l’he afinat, no n’empr un altre. També he de reconèixer les petites escapades a la plaça de la Conquesta, a abeurar-me al carro dels de sa Tropa, tot i que bàsicament aprofit el bar que hi ha dins de la plaça per a fer-me espassar la set. La llàstima és que la gelateria no obri. Era el dia de saludar n’Aina… Ja ho veus: un radi d’acció molt petit. N’hi ha més d’un que no ho pot entendre, començant pels de ca meva…

—Quines coses, eh? Sembla mentida. Mira’t ara la plaça. Ningú! Només les taules i cadires del bar, ben recollides. En canvi, l’any passat, estava plena com un ou. Allà, hi havia les autoritats: na Laia, en Biel —deuen haver fet un alè, en deixar-ho— o na Gemma, que sempre ens acabava fent alguna foto; al costat, la banda de música; més enllà, els jubilats… Ple. En canvi, ara, mira-t’ho: fa pena contemplar un espai tan gran així de desolat en un dia com aquest.

—Enguany ha vingut d’aquesta manera. No hi haurà passada abans de començar el jaleo… La passada! És potser el moment que més m’agrada dels cavalls. Tots a la vegada, a ritme de pasdoble, sense aturall. I els guiris fugint escopetejats en començar la música… Cada any la mateixa imatge.

—En açò també coincidim. La passada és… Bé, és una passada! Brindem!

Els dos homes tornen a beure uns quants glops de cervesa. Ara sí que el de la samarreta verd-i-negra agafa un pastisset i en fa un parell de mossos. Hi ha miques i floreti per tot. El cel, en aquest moment, deixa caure algunes gotes. Plovisca. No sembla que la cosa hagi d’anar a més. Així i tot, no els afecta gaire.

—Ja t’ho he dit: encara plourà. Ara bé, m’és ben igual. Que no esteim beníssim, aquí, tu i jo?

—A tocar de la gloria. Ja ho pots ben dir. Tot i que no et puc negar que amb cavalls i gent la cosa milloraria i molt. Ara, per exemple, faria una pomadeta. Crec que marida a la perfecció amb els pastissets.

—Me sap greu: no n’he duita. M’ha semblat que seria massa. A més, com que no m’agrada… Beu cervesa que, com a mínim, treu la set i ajuda a passar la calor, per molt que avui no en faci gens.

—És curiós com, al jaleo, la primera volta està molt animada i com, a la segona, es buida de gent: més d’un se’n va a dinar! Quina falta de respecte. Que només en fan un cada any i és qüestió d’aprofitar-lo de dalt a baix! Una vegada em vaig estirar una bona estona damunt l’arena, com si fos a la platja, dels espais que hi havia en començar la segona volta… Després, amb les canyes, comença a aparèixer gent de per tot. Els més veterans també: en Toni Pera, en Lluís Mangado i en Miquel Camps, per exemple, no fallen. Alguns, amb samarretes de l’Alcàsser de l’any de la picor. Acaben de dinar i venen a l’esclat final. Allò és una bogeria col·lectiva. Mira: ja no plovisca. Sembla que el temps aguantarà.

—No em sabria cap greu que plogués, ja t’ho he dit. Així, tal vegada emplomaríem la ruixada que ens falta… No serà avui, però. A aquestes alçades, ja no som aclaridors… Una altra cervesa? Després de les canyes, hi ha un moment que m’agrada especialment, just abans del volem vi: quan els cavalls es retiren, pel carrer d’Alfons III, després de saludar el caixer Batlle, la Capellana i el caixer Pagès, els de sa Tropa els conviden a una pomadeta, sota l’atenta mirada de na Ramona. Més d’un l’accepta. És un moment de distensió. Uns minuts més tard, a la plaça, la gent es començarà a matar per agafar les botes de vi.

—El volem vi… En fa d’anys que no m’hi fic. I açò que hi va haver un temps en què n’havia arribat a agafar dues botes, fins i tot tres. Amb aquell vi infame! Un temps les omplien amb un suc envasat en tetrabric de la marca Lanzar. El nom no és broma. I el llançaven… Ara no hi entraria de cap de les maneres.

—Jo tampoc, tot i que fa un parell d’anys, el detall que vau tenir amb en Ku és d’aquells que queden marcats amb foc a la memòria. Ho hagués sabut, hauria vingut a ajudar-vos. De fer lloc, amb els colzes, encara en sabria. És el que té jugar a bàsquet.

—Allò sí que ho va valer. Aquella bota i la cullereta de plata que li va dur en Biel… M’emocion només de pensar-ho. Aquestes coses són la màgia de les festes.

—Ja ho pots ben dir. No hi ha paraules capaces d’explicar-ho: s’hi ha de ser i viure-ho… I, en acabar les canyes, retirada al més prest possible, just després que els caixers hagin entrat a l’ajuntament per la convidada. I açò que travessar per davant la Sala és complicat. Amb la samba sí que es posa a prova la capacitat de la plaça… Quan tot el jovent es posa a ballar, tremolen els fonaments de la ciutat. Jo, en canvi, no m’hi veig, allà enmig. Quan arrib a casa, encara va a les totes. Ho donen per la tele. Però ja en tenc prou. He de fer un mos i descansar. Més d’un any no arrib ni a les corregudes…

—El que dèiem abans, no podem fer-ho tot. Tornam vells…

—Exacte. I ja veurem, l’any que ve, sense n’Isaac, per on parteix aquesta nova tradició, la de la samba…

De pel carrer de l’Església apareix una dona. Avança en direcció al carrer d’Isabel II, però en veure els dos homes asseguts al mig de la plaça, decideix atracar-s’hi. Sembla que els ha reconegut.

—Pelegrí i Capó! Què hi foteu aquí? Què és aquest muntatge…?

—Ostres, Pràxedes! Tu per aquí?

—Sí. Jo per aquí. Es pot saber quina la feis, asseguts al mig de la plaça, amb la merda de dia que fa, que es fotrà a ploure en qualsevol moment, vestits d’aquesta manera i… açò que beveu és cervesa? Que no ho sabeu que està prohibit i…

—Ho sabem perfectament. Duim la màscara posada tota l’estona. Només ens la treim per fer un glop o un mosset. Puntualment… Som aquí perquè avui toca. Sí o sí.

—Sí o sí què?

—Pràxedes, és el dia de Gràcia. Són les festes. O les no festes, és igual. Si tot hagués transcorregut amb normalitat, sense pandèmia, ara també seríem aquí, a punt de començar el jaleo, celebrant que hi som i que hi feim una xalada. De fet, fa una estona que esteim rallant dels moments que més ens agraden del dia central de la festa maonesa. N’hi ha per donar i vendre.

—Ja ho veig. Estàveu contant batalletes, com si fóssiu dos vellets. Quins cansats! El dia que van repartir el seny no hi éreu voltros dos, no?

—Ets una agradosa, Pràxedes. Per variar. En Capó i jo tenim un compromís adquirit a base d’anys. Mal senyal el dia que no el puguem dur a terme. Peti qui peti. Enguany també.

—Ja. Molt entranyable… L’amistat, els amics: m’estic emocionant… El que passa és que sou uns nostàlgics de merda, dos madurots recordant els vells temps… Açò és senyal d’estar acabats, que ho sapigueu. En canvi, jo, enguany, en tenia una de preparada… Una bomba! De ver! Havia parit una idea revolucionària que hauria canviat el concepte de festes de poble. No només a Maó, sinó que, de rebot, l’efecte s’hauria escampat a tota l’illa. Sant Joan, segurament no. Però bé, a Ciutadella, en temes de festes, mengen a part. Ja ho sabem.

—Segueixes amb la dèria de voler ser protagonista d’aquests dies assenyalats, eh Pràxedes?

—És una aspiració legítima. Com a part del poble que som, vull contribuir a modelar i fer evolucionar la festa.

—I quina és aquesta idea revolucionària de què parles?

—A tu t’ho diré, Pelegrí! Ni morta no ho faria. Sé segur que la faries passar per teva, per penjar-te’n les medalles. Ens coneixem massa, tu i jo.

—Ja hi som, amb el discurs de sempre.

—Ja hi som. Ho pots ben dir. Sempre el mateix, però per part teva, Pelegrí. Si l’any que ve tornam a la normalitat, ja en sentiràs a rallar, de la meva idea. I ara, per cert, me n’he d’anar. Se m’ha fet tard. Que xaleu molt… Quins dos!

La dona se’n va cap al carrer d’Isabel II. En ser-hi, abans de fer-se fonedissa, dirigeix una darrera mirada cap al centre de la plaça i, automàticament, es posa el dit índex de la mà dreta a l’alçada del front, i el mou, com si estrenyés algun pern que balla.

—Si es veiessin, la pinta que fan… Patètics!

Els dos homes segueixen conversant. Durant les cinc hores que romanen estoicament a la plaça, torna a ploviscar, amolla una ruixada, passen uns turistes despistats que, encuriosits, els fan una foto —ells semblen ni immutar-se—, una parella de policies municipals els demana els carnets i el recorda que han de mantenir la distància de seguretat i que està prohibit menjar i beure al carrer, d’acord amb la normativa vigent… No els multen, però. Només els avisen. També, tenen temps de buidar la dotzena de cerveses que duen a la nevera, de cruspir-se tots els pastissets que hi havia a la carmanyola i d’anar a fer uns quants rius a un pis del carrer de Sant Jaume, la clau del qual té un d’ells.

Acaben, com no podia ser d’una altra manera, en un estat d’embriaguesa evident.

—Bé, crec que ara, l’hora que és, començaria la samba. Ja està. És el moment de partir cap a casa.

—Ja ho pots ben dir. És tard i vol ploure…

Els dos homes recullen la poca estesa que tenen armada. Pleguen les coca rosses, recullen la nevera Coleman i la carmanyola, que torna a romandre dins la bossa de roba. Tot molt més lleuger. No deixen res enmig. Carregats amb els tapinets, s’acomiaden abans de partir cadascú per allà on ha vingut.

—Bé, Capó, com sempre, ha estat un plaer.

—Com sempre, Pelegrí. Ja ho pots ben dir.

—És que no podíem faltar a la cita.

—De cap de les maneres.

—No em puc imaginar un dia de Gràcia sense aquesta trobada…

—Jo tampoc. Vaig venir a la presentació del llibre, l’altre dia, però allò no valia.

—Clar que no. Enguany l’hem salvada pels pèls. Ni que sigui d’aquesta manera tan estranya, amb un relat d’Internet. És el que hi ha. Però ens ho devíem.

—T’ho agraesc. Així idò, quedam bé: ens tornarem a trobar, aquí mateix, d’aquí a un any exactament. A l’hora de sempre. Si pot ser, en condicions normals i, sinó, ja se’ns ocorrerà alguna cosa… La qüestió és no faltar a la cita.

—Exacte. Bones festes, Capó. Que vagi molt bé. Records!

—Igualment, Pelegrí. Records! Fins l’any que ve!

Share Button

Un comentari

  • Conxi Mascaró Masreal

    8 setembre, 2020

    Quan ses festes esdevenen una putada i només una bandera as carrer o un Es Mahón de fondo i d’enfora es converteixen en punxons, reconec una cruel alegria per sa suspensió d’enguany. Dins de s’agrura d’aquest malèfic sentiment, sa teva esmena m’esdevé una desitjada ditada de mel, un fer l’ullet cap a ell i una caricía tendra per mi. Gràcies Isma.

Deixa un comentari