Donau vós permís?

175192

Tot just manquen deu minuts perquè siguin les dues, migdia solar del vint-i-tres de juny, quan un sol abrusador cau a plom sobre Ciutadella. La calor fa grinyolar els cans. Sebastià Salort, el sempitern fabioler, colcant damunt la bístia somera, deixa que passi el temps mentre espera darrere del cap de cantó que dona accés al carrer estret on s’ubica el palau del caixer senyor. Encara no és l’hora, però gairebé. Després de mirar-se el rellotge un parell de vegades, fa un senyal als menadors de l’animal i comencen a obrir-se pas entre la gentada, que ocupa gairebé tot l’espai de via pública disponible. Són rebuts amb una sonora ovació. Quan arriba davant de l’enfront del vell casalot, la comitiva s’atura. El fabioler davalla de l’animal i, a través d’un passadís estret obert a força de braços, camina fins a entrar al palau. Sense aturar-se, emprèn el camí que l’ha de menar, pujant els esglaons, fins al primer replà de l’escala, on en Fel d’Acústic li col·loca un petit micròfon sense fils.

Com que va bé de temps, s’atura a mig camí i espera, amb el tambor penjant del colze, la guindola en una mà i el fabiol i la maceta en l’altra, que arribi l’hora exacta de començar els actes de la jornada, tal i com marquen els protocols. Es mira el rellotge, de coa d’ull, un parell de vegades més. Hi queda un no-res. IB3 ja hi ha connectat i emet l’acte en directe. Un poc més amunt, l’espera el representant de la noblesa, l’encarregat de presidir la colcada, acompanyat de la família (tothom ben mudat, de vint-i-un botons) i una colla de fotògrafs. Quan les busques del rellotge de Sebastià Salort marquen l’hora assenyalada, el fabioler puja uns quants esglaons més de l’escala i es situa davant del caixer senyor. Es fa un silenci absolut. També al carrer, on la gent està pitjada de mala manera i sua copiosament, i a les llars illenques, on els dinars es refreden. Tothom espera els mots cerimonials amb què s’iniciarà la festa:

— Senyor caixer, em donau vós permís per començar es replec?

Tot seguit es fa una petita pausa dramàtica, que no serveix per a res més que augmentar l’expectació de tothom, la gernació que s’acumula al voltant del palau, on el silenci es fa colpidor i, també, la gent que segueix el cerimonial per la radiotelevisió pública de les Illes, que un any més s’ha bolcat en la festa. A la fi, després d’uns segons que s’han fet interminables, l’aristòcrata, amb tota la seriositat del món, contesta:

— Me sap greu, Sebastià, però no te’l puc donar.

No diu res més. En acabar de pronunciar aquests mots fatídics, de forma automàtica, una mà, possiblement la de Déu, atura la roda del món. Resta tot suspès en l’aire, com un estel de colors, jugant sa pell, com el milà que, en aquell moment, planeja sobre el campanar de la Catedral. Llavors, un núvol tapa el sol i l’ombra es fa senyora de Ciutadella. Un regalim de suor s’escola, a la recerca del clotell, per la patilla pulcrament perfilada de Sebastià Salort, l’esquerra. Els ulls clars del fabioler fiten els del noble cavaller que té al davant. No està prou segur d’haver entès bé la resposta que li ha adreçat, però les paraules no han estat, de cap de les maneres, les que esperava. Li costarà un o dos segons més processar-les. Al carrer, el silenci respectuós esdevé commoció, en el moment en què un moix negre, esperitat, travessa la plaça de les Palmeres, passa per davant del Bar Aurora i s’acaba perdent pels encontorns del molí des Comte, just quan, al pla Verd, els ocupants d’un cotxe de lloguer aturen de cop el vehicle, amb una frenada brusca, davant les cases de Santa Bàrbara, esquivant de miracle la bandera de Sant Joan que hi ha plantada a la vorera. El monovolum queda de qualsevol manera, ocupant una part important de l’asfalt, la qual cosa ocasiona més coes quilomètriques de les habituals i unes quantes col·lisions en cadena, sense ferits de consideració. I tot, per provar d’entendre on, segons el mapa que els han donat a l’hotel, hi ha el desviament de les platges del Pilar.

Un segon després, el fabioler, que comença a ésser conscient que alguna cosa grinyola en aquella situació, però no del tot, segueix aguantant-li la mirada al caixer senyor, que li retorna un rostre hieràtic, dur, en el moment en què, davant del palau senyorial, la somera emet un bram planyívol que travessa les ànimes compungides de la gent i, a cala en Bosc, una turista britànica, amb la polsera posada del tot inclòs, rep la picada dolorosa d’una medusa (que li deixarà una bona marca a la cuixa, de per vida) mentre feia la darrera nedada de les vacances. Al mateix temps, el bisbe, que es gronxa en un balancí, deixa anar un rotet gairebé imperceptible que li retorna el gust de l’allioli amb què ha acompanyat una ració generosa de gambes a la planxa, fet que li augura una digestió difícil, una més, quina desgràcia!, que haurà de combatre a base d’Àlmax, justament avui, que ha d’anar fins a Sant Joan de Missa per aquell camí ple de corbes! De manera simultània, a la plaça des Born, davant del bar Imperi, una colla de mallorquins, vestits amb calçons de color blanc, camiseta vermella amb la creu de malta estampada, mocador a joc i capell de palla, encara mig marejats per la travessa marítima, discuteixen sobre l’horari d’inici de la festa: «A quina hora fan el primer toc? No l’havien fet diumenge passat?». A IB3, els comentaristes, superats pel moment, romanen en silenci, esperant que qualcú, des de realització, tengui l’acudit de donar pas a la publicitat, mentre un d’ells, la quota menorquina, l’home que avui matí s’ha aixecat amb el peu esquerre, pensa: «Mayday, Mayday! Ai mumareta!». Al forn del Ranxo, acaben de cremar quinze plates de canelons (ben negres, han quedat!), corresponents la darrera remesa d’encàrrecs que havien de servir avui matí. No hi ha temps per a esmenar-ho.

Passa un altre segon quan, davant del palau senyorial, dos ciutadellencs de pedra picada, estrets com a pinxes, malgrat la manca d’oxigen intenten recordar què en diuen, dels moments paradoxals de què són testimonis, els Protocols de les Festes de Sant Joan de Ciutadella, de Josep Pons Lluch, si és que en fan alguna referència, mentre al bar Hogar del Pollo ningú no s’ha temut de res i les cerveses i els panets de llom van i venen, sense pausa, sota la mirada atenta d’unes quantes fotografies antigues dels Ja t’ho diré. Sebastià Salort i el caixer senyor mantenen, impertèrrits, el seu duel de mirades, fitant-se l’un a l’altre. Entre la gentada, una primera llàgrima, com diria Peret, cau a l’arena que han escampat pel carrer de Santa Clara perquè els cavalls no lleneguin. És el moment en què, a Sergi Cleofé, li arriba per inspiració divina el primer vers d’un poema èpic que fixarà aquests fets insòlits en l’imaginari mític de la festa, juntament amb una glosa que escriurà, mesos més tard, Bep Joan Casasnovas, que encara no n’és conscient. Al lloc de Binipati Vell, un pagès, esponja en mà, commocionat pel que acaba d’escoltar per la ràdio, té els reflexos suficients per a evitar la coça traïdora del cavall que està abillant per a la festa, una potada que envia el poal ple d’aigua i sabó a fer punyetes(quina putada!), mentre al port ciutadellenc el nivell de la mar puja, de cop, gairebé quinze centímetres i, al convent de Santa Clara, en plena benedicció del dinar, l’abadessa, que no pot evitar de cap de les maneres pensar en els mots que demà adreçarà al caixer senyor en el caragol dels casats, vessa sense voler tot el contingut del saler damunt la taula.

Durant el següent segon, davallada de la Mola, davallada de Maó, una Derbi Variant, amb el motor trucat, carrega dos joves que han partit cap a Ciutadella, al·lota per veure-vos, però traça malament una corba i derrapa amb la graveta de l’asfalt. Els dos ocupants acaben estesos damunt d’una mata, ben baldats, al costat del ciclomotor, esdevingut un nyap de ferralla, en el mateix instant en què, a Ciutadella, s’esbraven tots els gins amb llimonada, el cítrics tornen agres i l’encarregat dels dos-cents sacs d’avellanes comença a cavil·lar on ha estotjat la factura, quin mal cap!, per tal de tramitar-ne la devolució, que no sé si tenen o no garantia. Sebastià Salort fa el cor fort davant de la situació. Pestanyeja una vegada, tot i que no deixa de mirar el rostre adust del caixer senyor, que li retorna una mirada profunda, on s’amaguen tot de misteris insondables. Un altre regalim de suor avança esquena avall del fabioler mentre tres estudiants ciutadellenques, amargades perquè els han posat un examen el dia vint-i-cinc (allà va sa mare! Amb la quantitats de dies que té el mes i justament…), segueixen sense poder concentrar-se en la pila de folis que tenen al davant, al vell pis compartit del barceloní barri de Gràcia on viuen. Al port, la mar davalla, sobtadament, prop de trenta centímetres i un llamp, que ningú no sap d’on ha sortit, migparteix fins a la soca la majestuosa alzina d’Alforí de dalt, just quan un turista de Barcelona, absort en la contemplació de les gàrgoles catedralícies, passa sense voler per davall de l’escala que, qualcú de la llibreria des Racó, empra per acabar d’enrotllar el tendal, al qual hauran d’acabar posant Tres en Uno per evitar que grinyoli i quedi travat, com avui, vaja dia de fer-ho! En aquell moment, també, l’antropòleg Jaume Mascaró, còmodament assegut en una coca-rossa, a l’ombra d’un ginjoler, des d’on escolta la ràdio, dissenya mentalment l’organigrama d’un equip multidisciplinar que estudiarà la incidència en la identitat santjoanera del mots inesperats i apocalíptics que ha proferit el noble que presideix la colcada.

Un segon després, un editor qualsevol de diari troba quatre connexions evidents entre el que ha passat (un nou Any de sa Desgràcia!) i els governs progressistes (del municipi, de l’illa i de la comunitat autònoma) de qui, evidentment, és la culpa de tot, i ja s’imagina el titular amb què obrirà l’edició de demà, un més per afegir a la llarga llista d’invectives amb què malda per incidir en el resultat de les properes eleccions, a favor dels seus, vam-ell-ara! A la vegada, un autoproclamat historiador, des de la caverna, s’inventa la baula que connecta les festes de Sant Joan…, amb els mossàrabs!, just quan li cau a terra, fruit de l’emoció, un mirall, que s’esmicola i deixa el terra ple de vidrets, mentre un maonès de verga, per fer-se el graciós, demana una pomada al Casino 17 de Gener, a vam si m’envien a la farmàcia, i set Joans i set Joanes, a la vora de la mar, es llencen des dels penyals de Cala en Brut, cansats de viure, i cauen damunt les plataformes de ciment, de la qual cosa en resulta un suïcidi col·lectiu molt deslluït, però que serà la base a partir de la qual Pau Faner escriurà cinc novel·les en els propers dos anys, plenes d’elements fantàstics, que la crítica celebrarà amb èmfasi. La ciutat de Parella desapareix per sempre i a Jerusalem, llavors, la cortina del santuari s’esquinça en dos trossos de dalt a baix, la terra tremola i les roques s’esberlen. És la fi del món?

En arribar al cinquè segon, Sebastià Salort, el fabioler, gairebé al límit de les seves forces, contempla com al rostre sec del caixer senyor comença a esbossar-se un lleu somriure. El noble, llavors, torna a obrir la boca per a dir:

— Que era broma, Sebastià! Tu què ho trobes, que no et donaré permís? Clar que sí: pots començar el replec en voler. Visca Sant Joan i visca Ciutadella!

487148_3841540632021_230467692_n

Automàticament, després d’aquests mots, una mà, possiblement la de Déu, reprèn la roda del temps, torna a sortir el sol i, amb el primer toc de fabiol d’un Sebastià Salort encara en estat de xoc davant de l’escena de què ha estat testimoni, esclata la millor festa del món, un Sant Joan que serà de dalt de tot!

Share Button