D’un cap de setmana a Alacant (7/7)

Diumenge, 8 de juny de 2014

Capvespre

Si algun avantatge tenen aquest tipus de viatges són les tornades. A l’aeroport de Palma, on he arribat aixeregat, assaboresc una cervesa mentre prenc anotacions per a aquest diari de viatge en targes d’embarcament reconvertides en quartilles. Després d’aquesta redacció, que no segueix, evidentment, l’ordre en què estàs llegint el text, en faré un parell de revisions. Abans, però, covarà –poc, perquè m’agradaria publicar-lo al més prest possible– i, després de la darrera reescriptura, quan quedi fixat, llavors ja no serà meu, sinó dels lectors que, com tu, decideixin acollir-lo.

He telefonat a casa mentre, casualment, a terra seien una caterva de filletes abillades amb l’equipació de Sa Real d’Eivissa, l’equip que, aquest matí, ha jugat el darrer partit de les fases contra el de la meva filla. La Fortuna segueix fent endemeses. Les eivissenques i jo, casualment, coincidim a la meitat del camí de retorn. Però elles embarquen abans.


Portada del llibre sobre Camus
Portada del llibre sobre Camus

A l’aeroport d’Alacant, i durant el vol cap a Palma, he llegit. És la primera vegada durant aquest viatge que ho faig, fet anòmal. He assaborit tres textos del llibre Albert Camus i les Illes Balears. L’inicial, de Carme Riera, m’ha encomanat la fal·lera de veure el film Lo straniero de Visconti. A més, al final, explica l’existencialisme de Camus amb una cita del Macbeth shakespearià molt encertada: “Life’s but a walking shadow, a poor player / that struts and frets his hour upon the stage, / and then is heard no more; it is a tale / tolt by an idiot, full of sound and fury, /signifying nothing”. Quin optimisme. Llegir segons quins textos en hores baixes pot acabar d’enfonsar-te. El segon text del llibre camusià és el de Carlota Vicens, que presenta i justifica el volum. El segueix un breu estudi, de Joan Borràs, sobre les migracions balears a Algèria, en què s’explica, entre d’altres coses, el mal que va fer-li a Menorca la incorporació a la sobirania espanyola a partir de 1802, la primera gran conseqüència de la qual va ser una crisi brutal que fa condemnar aproximadament un vint per cent de la població a abandonar l’illa a la recerca d’un futur millor. Una altra idea molt interessant té a veure amb la independència d’Algèria, als anys seixanta del segle XX i la fugida de la població colonial: la gran majoria van retornar a França, perquè en tres generacions es va resoldre el procés de francesització. No hi van haver anades massives a Menorca. Tres generacions van ser suficients per consumar el canvi, només, les mateixes que va necessitar França per assimilar culturalment els catalans del nord. El que no s’entén és com encara, els del sud, aguantam. Va contra tota lògica. Potser hi ajuda que l’estat que ens va a la contra és extremadament matusser.

L’espera a l’aeroport de Palma és testimoni d’un nou intent d’abordar Ordine i el seu La utilitat de l’inútil. És un llibre que, de primeres, em genera sensacions enfrontades. No n’esper gaire, d’aquesta lectura, perquè tot em duu a pensar que em trobaré amb la típica cançó de l’enfadós de qui no ha paït bé que the times they are a-changin’, com bé ens va recordar Dylan. És la síndrome Llovet, per entendre’ns. Però, d’altra banda, tot i no compartir-ne la idea de base, esper trobar-hi un recorregut pels moments més interessants de la història del pensament humanístic occidental. Potser l’espectativa és massa alta. L’intent, per tant, es queda en açò. Finalment, hi ha un llibre, al qual no podré dedicar cap tipus d’atenció avui, que és el tercer dels que m’ha acompanyat en aquest viatge, Els darreres de l’illa. Literatura de viatges i les illes Balears, de Sebastià Perelló. Paradoxalment, és l’únic que, molt de llluny i de rebot, només pel títol, pot tenir a veure amb el contingut d’aquestes notes, tot i que no ho podré corroborar fins haver-lo llegit.

El vol a Menorca surt amb mitja hora de retard. L’avió ha transportat, abans, en el vol invers al que estic a punt d’emprendre, les jugadores campiones de les fases de bàsquet. L’expedició, formada per pares, jugadores i equip tècnic era força nombrós. Al davant, l’entrenador portava la copa a la vista de tothom. Al darrere, moltes samarretes liles amb el text Campeonato de Baleares… No m’han caigut gens simpàtics.

Des de dalt...
Des de dalt...

I ara, que estic volant cap a Menorca just a l’hora de la posta de sol, en què la llum tenyeix d’uns colors gairebé irreals el paisatge, l’illa que tot just es perfila des de dalt, pens en l’arribada a Maó i amb el retrobament. Com he llegit avui al llibre de Camus, de la mà de Carme Riera, “les persones no som una altra cosa que animals de costums”. Fris de tornar a la realitat quotidiana

Share Button