Navega per la categoria

Literatura

Batecs de Gràcia (VI): Galera

Batec06.redimensionada

 

L’instant s’ha perdut i el cercam endebades allà on mai no hi ha estat: en les pantalles tàctils, com si el món es pogués reduir a unes poques polzades. Ens queda pixelat el mosaic irregular de llambordes que el sol escalfa, els còdols que cremen com a brases, un alè d’aire que l’ombra invoca, els gemecs de la llenya que cruix quan el carruatge avança o l’aura que desprenen uns pocs blancs que amb els negres contrasten. Cap aparell no pot fixar la vida, perquè aquesta roman en els detalls intangibles. Només un pocs, com na Gemma, tenen el do d’atracar-s’hi.

[Fotografia: Gemma Andreu; Text: Ismael Pelegrí]

Share Button

Batecs de Gràcia (V): Guindoles

Batec05.redimensionada

 

Com les serps, ens hem vestit per a la festa amb una pell que es renova cada any. Amb els darrers batecs de l’estiu, deixam de ser per uns dies la rutina alienant; aturam durant unes hores el gest del catúfol a la sínia del temps i ens entregam, en cos i ànima, a la cerimònia que transgredeix els paisatges habituals, a la recerca de llocs on faci bon estar. Ben mudats, per celebrar els jorns que s’adien, ens posam fins i tot un capell, perquè també duen guindola els caixers i caixeres quan fan festa a peu pla.

[Fotografia: Gemma Andreu; Text: Ismael Pelegrí]

Share Button

Batecs de Gràcia (IV): Espera

Batec04.redimensionada

Amb les cames creuades, assaborint la dificultat anatòmica de la fusta, fent calades profundes al cigarret de les hores, certifiques que el temps es fa cendra. I si el rellotge de sorra aturàs el lent escolar-se i d’aquest bon estar d’ombra en féssim un moment etern, un jardí esponerós? Quins secrets ens desvetllarien, a cau d’orella, els cantons de marès i les columnes eixorques? Amb quina tonada ens menaria a la festa el metàl·lic flabioler? Quina serenor infinita, d’abans de l’esclat, no ens transmetrien cavall i cavaller?

[Fotografia: Gemma Andreu; Text: Ismael Pelegrí]

Share Button

Batecs de Gràcia (III): Frontisses

Batec03.redimensionada

 

Els caps de cantó són les frontisses dels pobles, el lloc on les bisectrius de les rectes que es tallen dibuixen un tauler d’escacs fet de carrers i illes de cases, on dames de testa blanca es troben amb negres cavalls de gest majestàtic, casella per casella, mesclant els jocs, en la pacífica partida de la vida. Passen els anys i es repeteixen les escenes a les frontisses de la memòria, aquelles que no surten als llibres perquè la festa és al carrer, en cada detall, en tots els moments (re)memorables que es fan bagatge, que esdevenen un pòsit tel·lúric, que donen saó als dies que vindran.

[Fotografia: Gemma Andreu; Text: Ismael Pelegrí]

Share Button

Batecs de Gràcia (II): Gegants

Batec02.redimensionada

 

Les paraules són balderes quan la mirada ho diu tot. En el mar d’aigua clara de les pupil·les navega tranquil·la una barca plena d’il·lusions gegantines. No hi ha engany en l’esguard transparent, en els ulls d’un infant que ignora, innocent encara, la gropada del monstre i juga, feliç, en un jardí arredossat. El seu món fa gust de dolsa i coca bamba amb xicolati, volta a la fira dalt d’un cavall alat i dansa al ritme de gralles i tambors. Avança, a becoll de l’experiència, a la conquesta del temps.

[Fotografia: Gemma Andreu; Text: Ismael Pelegrí]

Share Button

Batecs de Gràcia (I): Banderetes

 

Quan l’estiu setembreja, els carrers s’engalanen amb vestits policroms. La festa és un llenç pintat per moltes mans, amb cases que obren les portes i acullen, respectuoses, tothom: oh benvinguts, passeu, passeu, que entre tots feim el món i és molt trista la foscor dels armaris tancats i l’olor estantissa de la intolerància. La ciutat és irisada i fa olor d’aigua-ros. L’enramada convida a l’abraçada i al bes, a l’alegria del contacte i a la comunió de la festa. I si el cel ens acaba regalant quatre gotes, l’arc de Sant Martí ens recordarà la vigència del pacte.

[Fotografia: Gemma Andreu; Text: Ismael Pelegrí]

Share Button

Reincidència

festes.quetglas

L’any passat, com potser sabeu, tenia previst sortir per les festes de Gràcia dalt del cavall, tot formant part de la colcada. Durant els mesos precedents m’havia entrenat a fons per a poder participar-hi amb garanties. Va ser una experiència molt dura i molt polida a la vegada. Malauradament, però, una sèrie d’imprevistos de darrera hora van fer que tot se n’anàs en orris. Quina llàstima que es frustràs el meu pla! He de confessar-vos que el disgust em va durar gairebé fins Nadal. Em va saber greu, sobretot, per la gent que esperava amb tanta il·lusió el moment de veure’m dalt el cavall, però les coses van anar d’aquesta manera i, el passat, ja no el podem canviar. Enguany, me’l prendré amb calma i em dedicaré a observar la festa a peu de carrer. Així i tot, serà inevitable, en veure la filera de caixers i cavallers, pensar què hauria passat si tot hagués sortit tal i com ho tenia previst. No crec, però, que li dediqui gaire temps, a la nostàlgia, perquè prou feina tenc a concretar una idea que me roda pel cervell i que, si tot va bé, farà que les festes de Maó del proper any siguin antològiques.

Continua llegint

Share Button

En Bep Quely

bastocaballoEn Bep Quely és es marbre. M’agradaria saber quantes vegades, a l’època de l’institut, vaig escoltar aquestes paraules, que jo mateix vaig pronunciar en més d’una ocasió i que subscric des del principi fins al final. Ara, que han passat un fotimer d’anys des de llavors, el verb de l’expressió es segueix conjugant en present. Bon senyal. La culpa és, evidentment, del truc, aquest joc de cartes d’aparença senzilla però de pràctica complexa, i de tot el cerimonial que l’envolta. Qui en vulgui ésser un bon jugador, ha de dominar no només el càlcul mental i la combinatòria sinó que ha de ser un molt bon actor, perquè en el truc, més que les cartes amb què jugues, convé controlar les que els rivals es pensen que tens. És a dir, s’ha d’ésser llest com una fura. En el fet de saber-se moure pel terreny que va de la realitat a la figuració hi ha gran part del secret de l’èxit en aquest joc. Un bon jugador, per tant, ha de saber ésser convincent a l’hora d’interpretar el seu paper. I no és fàcil fer-ho bé.

En Bep Quely és el jugador de truc, de tots els que he vist, que més m’ha impressionat. No és el millor, segur, però em va enlluernar en una època en què aquestes coses queden gravades a foc: els anys de l’institut. Hi ha tota una sèrie d’històries mítiques que el tenen merescudament per protagonista, a ell i a la seva saviesa ancestral, com la que ens ocupa. Molts de dies començàvem la partida a l’hora del primer pati i, cama va, cama ve, allargàvem el joc un parell d’hores, fins a enllaçar els dos esbarjos. Si aquest joc hagués estat una matèria acadèmica (i no és cap disbarat, açò que dic: tots els russos aprenen a jugar a escacs a l’escola, obligatòriament), en sé més d’un que hauria tret excel·lents o matrícules. Fins i tot jo hauria arribat a aprovar-la, amb un cinc justet, no només per mèrits propis sinó perquè, en ser un joc d’equip, podies treure profit de l’altre. Qui feia parella amb en Bep Quely solia fer bo. Si eres part del rival, ho tenies més magre. Pel fet de ser un dels millors jugadors de l’institut, i dels més constants, s’havia guanyat el respecte de tothom. Duia galons. Sense anar més lluny, en Joan del bar li tenia reservat un joc de cartes només per a les seves partides. Els altres ens havíem de conformar amb qualsevol cosa si ell no hi era.

Continua llegint

Share Button

La banda sonora de la nostra vida

portada.musica.nosaltresVicenç Pagès Jordà és un dels escriptors més interessants de la literatura catalana actual. No només som jo qui ho diu: crec que és Jordi Marrugat qui el defineix com un dels representats més clars de la narrativa postmoderna catalana. Potser perquè a les novel·les Els jugadors de Whist (2011) i Dies de frontera (2014), a més de fer un retrat incisiu de la societat postindustrial i dels seus no-llocs, especialment a la segona, empra una barreja de tècniques narratives que sorprenen per la seva heterogeneïtat (per exemple, hi podem trobar la presentació a Facebook d’un personatge, missatges de Whatsapp o llistes de gustos dels personatges, al costat de formats narratius més tradicionals). El resultat d’aquesta mescla ens ofereix però una potent visió unitària de conjunt. D’altra banda, no hi ha prou mots a la nostra llengua per agrair a Pagès el seu proselitisme envers David Foster Wallace. Si podem llegir-lo (parcialment) en català és, en part, mèrit seu. Però més que parlar-vos de les novel·les excel·lents que he citat abans, vull centrar-me en la darrera de les publicacions que ens ofereix el figuerenc, La música i nosaltres, amb fotografies de Francesc Fàbregas, coeditada aquest 2017 per Cossetània Edicions i els Quaderns de la font del Cargol.

Continua llegint

Share Button

El cant vigorós de la Sibil·la

Arriba Nadal i na Pràxedes Sintes Gibeli no passa per una bona època. El balanç de l’any que s’escola és catastròfic. Fa set mesos del divorci en què va poder perdre de vista l’inútil d’en Pere. L’egòlatra. El narcisista integral. Però, com a contrapartida, li va tocar en Lluís, un angelet de setze anys que va decidir que es quedava amb sa mare. Tot el marrón per a ella! Perquè el fill és un vessut i un penques que no en vol pelada i que empra ca seva a mode de pensió. Menjar, dormir i roba neta. Està cansada d’anar-li darrere, d’haver-lo consentit tant (culpa de son pare!), farta de reunions amb el tutor de l’institut, on repeteix segon d’ESO una altra vegada, en què ha d’escoltar la cançoneta de sempre: que si en Lluís falta de manera injustificada a classe, que si quan hi és té una actitud disruptiva (parauleta aquesta que li ha quedat gravada), que s’ha ajuntat amb una gent poc recomanable, que el tornam a expulsar un parell de dies perquè aprengui que no pot seguir per aquest camí, etc.

sibilla-eulalia_fantova_68393 Continua llegint

Share Button