Navega per la categoria

General

Festes de Gràcia

Un treballador de Cultura des CIM me va proposar de fer es pregó de ses festes d’enguany ja que va pensar que a molta gent no li agradaria es pregoner oficial que havia llogat s’ajuntament. Jo vaig fer aquest esborrany que ara vos glosaré.

Per tots voltros.

 

PREGÓ DE SES FESTES DE LA MARE DE DÉU DE GRÀCIA (ESBORRANY I)

Maonesos i maoneses,

és per jo un honor

i un motiu d’”honda satisfacción”

poder fer es pregó de festes

a sa Plaça Constitució.

Sa història vos explicaré

que me va dur fins aquí

i és que n’Arturito me va dir

qui seria es pregoner.

I jo li vaig dir que NOOOOOOOooooooooooooooooo

que sa gent no ho entendrà

que dugui aquell americà

a fer es pregó a Maó

(i és que el farà en castellà!)

Per açò ho dic en menorquí

que me consider de sa terra

encara que visqui a Aiguafreda

a la Xina o a Pequín:

Que es pregó l’ha de fer un d’aquí

un que estimi sa cultura

sa història i s’arquitectura

des meu poble menorquí.

I per açò jo som aquí

per anunciar-vos a tots

que es cavalls ja peguen bots

i que ses festes són aquí!!!

Idò xallau i rèis molt,

i que no falti sa pomada,

ni es gin sense llimonada,

i tots a cantar s’Es Mahón!!!

L’amo de can Maleno

Share Button

3 x 3

En aquest cas no es tracta d’una competició de bàsquet. 3 poetes menorquins (Tomeu Vanrell, Tomeu Truyol i Ignasi Canyardet) es veuran les cares amb 3 poetes mallorquins (Jaume C. Pons Alorda, Emili Sánchez-Rubio i Pau Castanyer) a les 21.00 al patí de la biblioteca pública d’Alaior demà dia 26 de juliol. Esperem que del combat en surti guanyant la poesia.

Hi estau convidats

Share Button

Enhorabona Joel i David

Bé, tant despotricar dels funcionaris i ja en tenim dos més. I talvegada qualque xalandrier més ha aprovat les oposicions o l’han fet director insular de qualque cosa o s’ha comprat una casa d’estil victorià i jo no me n’he assabentat. Perdonau-me i afegiu-vos a la meva felicitació. No podem perdre mai!

Share Button

Els viatges en avió … o viatges en tequina

Bon estiu a tots xalandries,

 Ahir vaig poder tornar a veure una més de les mils i mils d’injustícies que li fan a les illes, sobretot, a Menorca, en qüestió de viatges i desplaçaments.

Resulta que l’estimada Ibèria, la companyia de “tots”, el famós servei públic, se’n va de Menorca, desapareix la línia Menorca – Barcelona, i hi entra la seva companyia de baix cost, click air, fent el mateix trajecte. Fins aquí, mira. Però pel que fa a les freqüències sembla que no es mantindran, i a més, no es confirma si el descompte per resident serà vàlid. També, els vols a Bilbao o la Comunitat d’Andalusia, augmentaran un 200%.

Bé, ja ho veieu, una més, de les companyies centralistes i espanyoles. El fet es donar-li al personal i fer més sang, treure-li tots els diners i deixar-lo ben eixut. Aprofitant-se que aquest a de viatjar.

 En vista que això no té solució i pel que es veu: ningú s’implica, els hi posa les coses clares i que fan el que els hi rota. Proposo obrir la nova línia de tequines “Xalandira Mediterranean Lines” XLN (no es una talla de samarreta), en sortida del port de Maó, quan vulgeu i gratis. Només estem pendents de l’estat de la mar i els vents. Heu de dur equipatge lleuger, roba d’abric i una bona novel·la pel camí, a i també, una pila per quan es fa fosc.

Ara per anar a veure el Barça, haurem de partir cinc dies abans. però només haurem de pagar l’entrada.

Es millor riure que plora, no? Des d’aquí expresso la meva queixa, i la de molts més menorquins.

Aprofito aquí, per donar l’enhorabona a Joan Carles i demanar-li si en pot fer alguna cosa per tots els que hem de viatjar.

Ale,

Fora Ibèria, visca Menorca … i el Barça

Share Button

Quina política cultural volem per Menorca?

Per molts xalandriers la cultura i la llengua són dues peces clau del nostre país. És el que ens identifica com a poble. Ara que un Xalandrier formarà part de l’equip que dirigirà la conselleria de cultura de Menorca m’agradaria obrir un debat sobre la política cultural a Menorca. Ja sabem que Menorca és relativament petita, que no tenim cap indústria cultural rellevant i que la capacitat política del Consell és limitada. Tanmateix el consell i els ajuntament són les úniques institucions que realment fan política cultural a Menorca.

Com hauria de ser una política cultural de caràcter menorquinista que sigui creadora, democràtica i catalanista. La conselleria de cultura per fer què? Quina política cultural volem per Menorca? Com voldríem que fos el menorquinisme cultural?
M’agradaria obrir el debat tot citant Eduard Voltas, director general de cultural de la generalitat amb ERC. La tardor passada Eduard Voltas va publicar a l’Avui un article que vol ser un full de ruta sobiranista en matèria de política cultural. Entre altres coses l’article diu coses com

“La cultura està al centre del projecte nacional català. No tenim recursos naturals, no tenim grans multinacionals, no tenim força militar. Però tenim la cultura. És la nostra gran força, ens identifica, ens fa nació. Cal proclamar-ho: Catalunya és un país del món on la cultura és prioritària”

“La indústria cultural és la indústria pesant del segle XXI. És absolutament imprescindible disposar d’una indústria cultural forta, moderna, competitiva i clarament al servei de la cultura catalana. La cultura catalana no té cap cap Hachette, cap Bertelsmann, cap PRISA”

“Espai català de comunicació, de Salses a Guardamar. Les llengües creen mercats, i els països intel·ligents ho aprofiten”.

“La cultura catalana només se’n sortirà si és excel·lent. Quan ets gran et pots permetre ser mediocre, perquè la força de la mida sovint ho compensa tot. Quan ets petit, no tens més remei que ser excel·lent en tot el que fas. No es pot subvencionar qualsevol cosa pel fet de ser en català. Al contrari, justament perquè és en català cal ser especialment exigents”.

Són només 4 idees però crec que poden ser vàlides per Menorca

Share Button

Aquesta ha estat una setmana intensa al Regne Unit. D’entrada no ha deixat de ploure i fer fred durant tota la setmana. Hem hagut de tornar a posar la calefecció i treure els jerseis. Mentre escric això està fent un diluvi a fora. Potser la notícia més rellevant ha estat el canvi de govern. En Tony Blair finalment se n’ha anat – i almanco jo no l’enyoraré – i en Gordon Brown – se’ns dubte un dels polítics més intel·ligents d’Europa – ja és primer ministre. Quan encara no havia nombrat el seu govern – per cert un bon govern- han aparegut tres cotxes bombes, dos a Londres que no han explotat i un a Glasgow que s’ha enprotrat contra la terminal de l’aeroport. Encara és prest per treure’n cap conclusió,  ara bé la manera com els cotxes bomba estaven dissenyats recorda bastant als que exploten dia sí dia també a Iraq. L’aparició de les tres bombes posen de relleu temes molt greus, entre els quals hi ha la situació a Iraq, cada dia més insostenible. per quant la retirada de les tropes britàniques?
Tanmateix la setmana es recordarà per l’Smoking Ban. A partir de demà diumenge a les 6 del matí no es podrà fumar ni a bars ni a restaurants, ni a cap lloc tancat. Com era d’esperar hi ha divisió d’opinions. Un atemptat a la llibertat individual? Una mesura necessària per preservar la salut ‘nacional’? Una qüestió de respecte cap els que no fumen? He de confesar que m’agrada la idea d’anar a un bar sense fum. Serà interessant veure-ho. Tanmateix no em puc estar de demanar-me com és que hi ha tanta fòbia cap al fum i tan poca per l’alchool. El gran problema del Regne unit és l’alcohol i no el tabac, ens ho mirem com ens ho mirem en termes de salut, d’ordre públic, de renou, de mortalitat.

Mentrestant avui vespre hem decidit quedar-nos a casa i mirar-nos BBC “The seven ages of rock”. Un programa en 7 capítols que repassa la història del rock. Realment molt bo. Ni punt de comparació al que ens posen a IB3…. i ja no podem esperar més per venir a Menorca de vacances.

Share Button

Se veu, se sent…

Es Pla

Sona el flabiol i el cavaller

amb son cavall corre al galop,

s’obre camí dins la munió,

l’asta a la mà, pensant només

en l’ensortilla que ha d’encarar.

 

Per un moment s’atura el món

i el bon pagès, noble de cor,

bruna la pell d’hores de sol,

amb gest precís pot enfilar

la seva llança dins de l’anell.

 

I d’aquest coit brolla el plaer,

neix la catarsi dels jocs des Pla:

bota tothom, tot embogeix

mentre el genet, ben ufanós,

llença l’anella entre la gent.

 

(Isma Pelegrí)

Share Button

Guardia Civil japonès

   He passat el cap de setmana a Menorca. Fantàstic: família, amics, bons dinars, nedadetes, converses, guitarra… Però quan ja embarcava, a l’aeroport, cap a Barcelona, notava que em faltava qualque cosa. Un no sé què físic.

   I vaig tenir la gran sort de trobar-ho: em faltava tacte físic, ja m’enteneu. I vet aquí la meva fortuna que vaig ser l’afortunat triat per un senyor guàrdia de seguretat per fer-me un escorcoll d’aquells rutinaris i aleatori. Ja ho tenia! Però m’hi vaig negar, mira tu, anava amb guants i era baixet i lleig. I em va dirigir a un Guàrdia Civil. Encara més sort! Era alt, era jove, i no duia ni guants. I a més vaig saber que era un home de gran vàlua intel·lectual, també: m’hi vaig dirigir en català, demanat-li si era necessari i obligatori l’escorcoll i em va contestar que li parlés en castellà, que no m’entenia. I en dir-li: no m’entens, no parles català? em va contestar (en castellà): no, però vostè parla japonès? Vol que li parli en japonès? (textual).

   Després vam tenir un amable intercanvi sobre el dret i el deure de parlar català, si estem a Espanya, si ell no té obligació de parlar català, i quan li vaig parlar del nou Estatut de les Illes, i constatar que no el coneixia (jo tampoc sé si, com caldria, manté fort al castellà a les Illes, davant amenaces com la meva) vam anar al gra.

   De fet vam anar al gra després que em digués que estava cometent un delicte de desobediència. I jo li deia que no, que li estava fent una pregunta. Després que ell insistís a fer-me entrar en un cubicle, i jo repreguntés, va fer servir les paraules màgiques “per favor”, i llavors ja em vaig rendir totalment als seus encants.

   Vaig entrar en el cubicle, com aquells de quant t’emproves roba, i allà em va fer l’escorcoll. Sense guants. El vaig trobar massa ràpid. Quan m’entrava aquell gustet (com quan et tallen els cabells i et fan sa part de darrera de ses orelles) ja s’havia acabat. I ell, tot pràctic (quin home, quina intel·ligència) em va dir: veus, és més ràpid fer-ho que discutir-ne (vaig pensar que la frase es pot aplicar a tantes relacions íntimes…en fi) i em va preguntar si seguia enfadat.

   Jo, mentint, li vaig dir que sí, que trobava innecesari l’escorcoll i lamentable que no parlés català. Però en realitat jo estava admirat per aquell jove, alt, políglota (no oblideu que parla japonès), i estava radiant de felicitat de poder partir de Menorca havent-la tastat ja tota, amb la seva fantàstica riquesa humana, amb gent “hermosa y galante”, com diu la cançó, com el senyor Guàrdia Civil a qui mai no li estaré prou agraït.

   Pd. Els fets són absolutament certs, ho dic per si en voleu gaudir i demanar per ell quan aneu a l’aeroport.

  

Share Button

Quin és el futur de la televisió?

L’avenç en les tecnologies de la comunicació ha estat espectacular. De la màquina d’escriure hem passat a l’ordinador, del telèfon fixe al mòbil, del tocadiscs a l’i-pod, del correu a l’e-mail. Curiosament el mitjà que menys ha canviat ha estat la televisió. Essencialment la televisió avui és la mateixa que fa 20 anys amb l’única diferència que la “tele-basura” s’ha multiplicat per mil, la manipulació per 1000.000 i la bona programació ha gairebé desaparegut.

La televisió és l’únic mitjà que no s’ha vist afectat per la revolució d’Internet. Avui gairebé tot passa per internet excepte la televisió. Així cada matí em llegesc els diaris a través d’internet, dos cops per setmana parlo amb els meus pares per Skype, a hora de fer el sopar escolt Catalunya ràdio on line, i dos cops al dia faig “un cafè virtual” a Xalandria. A vegades fins i tot em mir un vídeo a you tube i vilaweb. Tanmateix això no és ben bé mirar la televisió. Quan sec al sofà el que veig encara és el de sempre.

Des del govern i els mitjans de comunicació se’ns ha venut que la televisió del futur és la TDT, la televisió digital terrestre. La TDT no és massa diferent al que tenim ara: un sistema que emet des de repetidors i que necessita llicències governamentals per operar. Així en els darrers dos anys s’han donat una gran quantitat de llicències que prest començaran a operar si no ho fan ja. Just fa 3 setmanes al bell mig de la campanya electoral en Matas va concedir 4 o 5 llicències, totes a grups afins al PP. Abans de començar a emetre ja és prou clar que la TDT no ens ha beneficiat com a país. La gran majoria de les llicències les acaparen els grans grups de poder que emetran en Castellà.

Gent com en Partal de Vilaweb i n’Oriol Soler de Cultura03 opinien que la TDT no és té futur. I que la batalla és una altre.

“Avui la TDT és obsoleta des de tots els punts de vista, de qualitat (hi ha estàndards més avançats i millors), pel mitjà (el mateix que la TV analògica) i per les seves capacitats d’intereactivitat”

“Avui una veritable política de pais no pasa per la TDT. Això serà el negoci d’empreses de “hard”, d’electrònica antiga i de les publicitàries.“

“Avui cal apostar, i n’hi ha que ho defensem des de fa anys, per la TV-IP amb força i apostant per un territori en xarxa, més enllà del WIFI, amb tecnologies veritables de “banda ampla” … WIMAX, HSDPA (pels mòbils) i la VDSL pel “cable” i segurament altres en els propers 10 anys.”

“Ara, i això és autènticament revolucionari, fer televisió ja no tindrà res a veure amb llicències sinó amb la capacitat d’acumular valor prescriptiu. O sigui qui tingui millors continguts, qui tingui millors marques (Disney, National Geographic o, perque no, Vilaweb, Sapiens, Altaïr, Descobrir…) i qui tingui capital per invertir en marqueting guanyarà aquesta batalla”

Com creieu que serà la televisió del Futur? Arribarà la revolució d’internet també a la televisió? Un sistema basat en la banda ampla enlloc de la TDT democratitzaria la televisió?

Share Button

a n’Andreu Murillo

Aquest matí el meu pare m’ha escrit per dir-me que n’Andreu Murillo ens ha dit adéu. No voldria deixar passar l’oportunitat d’escriure unes quantes ratlles d’agraïment. I és que n’Andreu ha estat un dels meus mestres, el meu primer mestre. És difícil resumir en poques paraules la seva figura. M’agradaria destacar-ne dues coses. La primera és la seva passió per l’estudi i el coneixement. Per damunt de tot era una persona curiosa que es passava les hores a la biblioteca o al seu despatx remanant papers i llibres. La segona és la seva llibretat. En un món, on el coneixement cada dia val més, en Murillo mai va cercar el poder, la fama o el diner. Per ell el coneixement era per damunt de tot un mitja per ser més lliure, més feliç, més humà. En Murillo era un home humil que sabia transmetre millor que ningú saviesa i humilitat.

Les seves classes eren fascinants. A 8è ens vam passar gairebé dues setmanes fent història del Japó! Tenc els meus dubtes que aquest tema formàs part del curriculum de l’època, tanmateix va ser un dels millors temes de l’any. Era un pou sense fons que ho sabia tot, fins i tot els detalls més petits. A sa Rovellada de dalt a tocar del carrer de ses Moreses trobareu que la numeració de les cases no segueix un ordre lògic, es passa de l’1 al 5 o una cosa així. Ningú més que ell era capaç d’explicar perquè. Durant la guerra civil hi va caure una bomba que que va destroçar un parell de cases La seva era sempre una història viscuda a cavall dels llibres i l’experiència personal. A classe t’explicava causes i conseqüencies però també sentiments i records. Una violinista que li quèien les llàgrimes mentre feia un concert el dia de que els feixistes entraven a Barcelona o la sorpresa d’un jove en veure el primer NODO que reconeixa l’avenç de les forces aliades contra Hitler, ja gairebé al final de la guerra. Tenia una imaginació desbordant. Al carrer de Maria Lluïsa Serra, just a tocar de Vassallo, hi havia un descampat amb les restes d’un molí i una gran canonada de ciment seminova on els al·lots jugaven. En un exàmen ens va demanar que imaginéssim que allò era un tunel del temps. Si entràvem en aquell tub sortiríem al segle C16. A l’examen havíem d’explicar què hi trobaríem. Era un home irreverent amb un gran sentit de l’humor. A la seva aula hi havia el balcó amb les banderes, que en aquella època (finals dels 80) mai es penjaven. Record en Murillo, que no era precisament espanyolista, estripant la bandera d’Espanya que es guardava a l’armari per fer-ne un pedaç. Calia fer net la taula sempre plena de papers i troços de ceràmica

Era desordenat, no sempre prou refinat pedagògicament tanmateix tenia clar quines eren les habilitats més important que l’ensenyament havia de transmetre: la curiositat i la llibertat intelectual, pensar i compartir.

Share Button