General

El nostre maig del 68.

per

Crònic en calent d’un dia que no oblidaré mai

Un podria pensar que per a una persona com jo obertament independentista el dia un d’octubre ha estat un gran dia. La resposta de la gent, certament, ha estat ha estat extraordinària. De gran dignitat i valentia. Tanmateix, feliç i content no hi estic. Més aviat estic enrabiat, preocupat i trist. Tot indica que esteim a les portes de la independència. Que al final tot sortirà bé. Però no m’ha fet gens feliç tot el que ha passat, un estat que treu tota la seva artilleria per reprimir el seu poble.. Ho ha fet perquè L’estat no considera Catalunya com una part d’Espanya sinó com una colònia, una possessió.

Quan votar és delicte
Quan votar és delicte

Començ aquest article a l’aeroport segut a terra carregant per 5ena vegada la bateria del mòbil a l’únic endoll disponible a la sala. Estic emocionalment baldat després d’un dia de molta tensió. L’adrenalina fa masses hores que està a nivells massa alts i no sé com la faré baixar. El que ha passat avui no ho viuré mai més. Han passat coses molt més gruixudes dels que mai ens hauríem imaginat. També han passat coses molt polides. Tot un poble alegre i combatiu defensant pacíficament la democràcia. Catalunya no ha tornat a l’any 34 com deia en Juliana. Tenia molt ben apresa la lliçó de la història. Unida, pacífica i determinada a fer-ho possible. Sense fissures. Espanya, en canvi, sí que hi ha tornat al carreró fosc dels anys 30.

Llegiu més

Views: 3

L’Espanya de sempre o l’Estat que mai no ha estat

per
Mapa polític d'Espanya (1852
Mapa polític d’Espanya (1852)

No parlaré de Catalunya i del que hi està passant, tot i que no puc amagar que aquest és un tema que, com ja han pogut comprovar els lectors d’aquests xalandrums, m’interessa i em preocupa a parts iguals. Qui estigui interessat a llegir-ne textos que el convidin a la reflexió, tot fugint de la voràgine del dia a dia, de la immediatesa d’uns fets que avancen a un ritme vertiginós i, sobretot, qui cerqui discursos alternatius als de la veu única centralista, ni que sigui per fer l’exercici saludable de contrastar-los, hauria d’endinsar-se en l’obra I si passa, què ens passa, publicada per Arrela (i no, per favor, que ningú no pensi que, amb la propaganda que els faig, en tenc part de cuixa: quan algú fa la feina ben feta, és de justícia reconèixer-ho, i prou). El subtítol d’aquest volum col·lectiu deixa clares les intencions del llibre: «Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera davant la independència de Catalunya. 33 articles per a la reflexió». Si encara no el teniu, el trobareu a qualsevol llibreria competent. Us ajudaran a veure amb altres ulls l’actualitat més immediata.

Llegiu més

Views: 6

Creueristes

per

cruise-1236642_640

D’entre les moltes lectures de profit que he fet aquest estiu, voldria citar el llibre L’herba sempre és més verda a l’altra banda, de Xavier Coral, publicat per la imprescindible editorial Arrela, en què l’autor recopila una sèrie d’articles periodístics centrats en els molts viatges que ha fet al llarg de la seva vida. El cit perquè, tot just començar, Coral planteja una qüestió que convida a reflexionar-hi: «Una vegada, en una entrevista, em van preguntar: “¿Et consideres turista o viatger?” Si hem de fer cas al Diccionari de la llengua catalana, sóc totes dues coses. Un turista és “una persona que visita un país pel gust de conèixer-lo” i un viatger “una persona que viatja”». És prou interessant la diferència de matís, perquè hom pot viatjar, pels motius que sigui, i no tenir cap interès ni necessitat de conèixer el lloc que visita. Fins i tot, si capgiram l’argument, potser seria adient demanar-nos si totes les persones que anomenam turistes (per exemple, les que visiten la nostra illa a l’estiu, massivament, en viatges organitzats per grans operadors turístics), ho fan amb la intenció de conèixer el país. Segurament, en molts casos seria més escaient parlar de viatgers (i encara gràcies). Dins d’aquesta categoria també hi situaria, sense cap mena de dubte, els creueristes.

Llegiu més

Views: 6

La independència

per

Tenir fills i haver-los d’educar planteja alguns reptes apassionants. Per exemple, els que deriven de l’habilitat innata que els menuts de la casa tenen a l’hora de plantejar preguntes que, a més de descol·locar els receptors, obliguen a pensar les coses des de l’arrel, per tal de respondre de manera que les realitats més complexes puguin ésser enteses amb senzillesa. Açò no és gens fàcil, amb l’afegit que no valen les solucions de compromís: davant del seu nivell d’exigència, calen respostes satisfactòries. En algunes ocasions, a més, el que demanen col·lisiona amb les posicions ètiques dels adults, fet que encara ho complica molt més. Perquè quan educam, entre d’altres coses, transmetem una sèrie de valors, els nostres, als quals voldríem que els fillets arribassin per ells mateixos, sense imposicions. Aquesta reflexió neix arran d’una pregunta que es va formular, de manera casual, durant un trajecte en cotxe, a mitjan agost. Per ésser exactes, no existí tal casualitat espontània: es percebia en l’infant que la va formular un cert neguit, una mena de por de demanar respecte d’un tema que intuïa conflictiu: «què és açò de la independència?»

question-2309042_640

Llegiu més

Views: 3

El dia de la marmota

per

Els lectors d’aquests xalandrums potser recorden una pel·lícula, dirigida per Harold Ramis el 1993, Groundhog day (Atrapat en el temps, en català), en què el protagonista, interpretat per Bill Murray, s’aixecava cada matí al mateix dia que havia viscut en la jornada anterior, víctima d’un bucle temporal del qual no podia fugir. Quan sonava el despertador, tornava a ser allà mateix que vint-i-quatre hores abans. Aquesta sensació metafòrica de repetició, la trobam també en molts aspectes de la nostra realitat quotidiana: semblam, els humans, aquells hàmsters que volten dins una petita sínia i, per molt que caminin, sempre són allà mateix. Sense avançar. No cal recordar, a més, que aquests rosegadors, per seguir amb la imatge, viuen engabiats. No encetarem, però, un debat filosòfic que ens hauria de portar, potser, a parlar del mite de Sísif, sinó que en farem un ús més superficial, a partir d’un parell de preguntes que no respondrem: el temps és cíclic? Estem condemnats a ensopegar dues, i les vegades que calgui, en la mateixa pedra? Observant el món que ens envolta, és fàcil pensar-ho. Hi ha exemples per donar i vendre.

hamster-wheel-1014047_640

Llegiu més

Views: 2

El format sí fa la cosa (i V): que fred és l’emapetrès

per

stock-841436_640

Fins no fa gaire, molts melòmans han intentat resoldre una equació que tenia bàsicament dues incògnites: qualitat del so i format pràctic. Trobar un equilibri entre aquests dos aspectes ha estat i és molt difícil (més tost una idealitat inexistent). Vinils, cassets, cedés i, també, minidiscs, s’han anat succeint cronològicament, alguns fins i tot han conviscut i conviuen pacíficament (som encara usuari del disc compacte), però la tecnologia i el seu avenç imparable s’han encarregat de convertir les passes següents en gegants, en aquesta evolució dels formats sonors, dels continents musicals. La compressió del so, amb pèrdues més que evidents de l’emapetrès, i la desaparició en tant que format físic dels enregistraments musicals, s’han compensat amb un caramel que cap consumidor musical, difícilment, no pot refusar: l’espai a la pràctica infinit a l’hora d’emmagatzemar la música: quantes cançons es poden gravar en un llapis de memòria de seixanta-quatre gigues? Quantes hores necessitam per a escoltar-les totes? Les tenim?

Llegiu més

Views: 1

El format sí fa la cosa (IV): mini què?

per

El cedé no perdia la qualitat del so per molt que l’emprassis. Semblava que era un format més que digne, amb petits inconvenients gairebé inapreciables que el feien ésser el més emprat. Però a vegades tendim a magnificar ells detalls insignificants i, amb els discos compactes, no sé per quin motiu, em vaig encaparrotar amb el fet que no eren regravables, com els cassets, i em vaig arribar a creure que açò suposava un punt feble insalvable. Només ho devia pensar jo, perquè ens trobàvem en un moment en què ningú fiava gravar-se cap cançó de les que sonaven per la ràdio: érem a tocar ja de l’emapetrès i, amb l’arribada dels formats informàtics, quan es va descobrir que amb un clic podies tenir tota la música que volies a la teva disposició, el concepte mateix de «gravar» va desaparèixer del vocabulari dels melòmans.

minidisc-2202260_640

Llegiu més

Views: 2

La cooficialitat, la discriminació? Tornem-hi

per

Publicat al Diario Menorca el passat 4 d’agost

Aquest és el sentit de les polítiques lingüístiques: fer conviure en el nostre territori dues llengües oficials, de les qual una n’és pròpia. Aquest última, a més, la catalana, té un seguit de desavantatges (socials, polítics, històrics, legislatius…), que ara no cal reproduir, que la fan necessitada d’unes polítiques de promoció i d’aproximació a la igualtat plena. Açò la ciència de la sociolingüística ho explica molt bé. Sí, he dit la ciència. Reconeguda internacionalment. Atenent que ja sabem que la qüestió lingüística és de les més controvertides socialment, les institucions, moltes en mans de l’esquerra, en major o menor mesura, han mirat de passar-hi de puntes, atenent que la societat era necessitada d’altres fixacions en la gestió pública.

Qui no ha baratat gens, però, el discurs han estat els mateixos de sempre.

Llegiu més

Views: 2

Gonellisme, Homofobia (i llibertat d’expressió)

per

Article publicat a Diario Menorca dia 7 d’Agost de 2017

He llegit amb ràbia i tristesa l’article que va publicar el Diario Menorca dia 2 d’Agost i que porta per títol “SA LGBTI-Inquisició”. El seu contingut, val a dir, no em va sorprendre. El gonellisme que defensa el seu autor sempre ha vingut acompanyat d’homofòbia, autodí, racisme, sexisme i molts ismes més. El gonellisme és, en definitiva, la versió nostrada del feixisme. I davant el feixisme l’única opció possible és combatre’l pacíficament. No tenc per costum contestar disbarats. Els que escriuen bestieses, el que desitgen és que se’ls prengui seriosament. No voldria donar-los el gust amb la meva contesta de legitimar la seva tonteria. Però avui faré una excepció, més tard veuran perquè.

 

D’entrada, sorprèn els pocs coneixements d’història que té el seu autor. De llibres d’història que tracten l’homosexualitat n’hi ha molts. El més conegut és la trilogia de Foucault (2011) sobre la història de la sexualitat. A mi em va agradar especialment l’estudi de John Boswell (1993) sobre Cristianitat, tolerància social i homosexualitat, que comença tot parlant de l’arrel catalana de la paraula gai. De qualsevol lectura històrica se’n desprenen dues coses, que d’homosexualitat n’hi ha hagut sempre, i que per tant no depèn de la seva “promoció”, i que les actituds vers la homosexualitat han variat molt al llarg dels segles i no sempre per a bé. Associar LGTIB amb la inquisició és una broma macabra perquè precisament va ser la inquisició que va endurir i molt les actituds en contra de la homosexualitat, repressió que troba el seu punt àlgic en el feixisme amb el qual encara flirteja el seu autor.

Llegiu més

Views: 8

El format sí fa la cosa (III): el sofert cedé

per

dvd-89069_640

I amb el disc compacte va arribar la discòrdia… Quan les coses eren blanques o negres (vinils o cassets), la posada en marxa dels cedés ho va canviar tot: de la dualitat vam passar a la dictadura del partit únic. Semblava que havíem trobat el format definitiu. Els avantatges eren, a primera vista, evidents: el so digital, a base de combinacions inabastables de zeros i uns, feia que la qualitat de la reproducció es mantingués amb el temps, a diferència del desgast de les cintes magnetofòniques; a més, els nous discos no es ratllaven, la qual cosa els feia millors que els vinils. Açò darrer, prest es va comprovar que era mentida: ja ho crec que es ratllaven! D’altra banda, el fet que no es perdés qualitat a mesura que es feien reproduccions era ver, però ningú no va explicar que, pel camí, els discos compactes havien reduït la freqüència de sons capaços d’emmagatzemar i, per tant, reproduir. Era un petit detall, però tenia la seva importància (qualsevol oient, amb un bon equip de so, podia percebre’n les diferències). Sigui com sigui, el nou format va entrar amb tanta força que s’ho va menjar tot. No es pot concebre una dècada com la dels noranta, tan pròdiga i revolucionària musicalment, sense el cedé. En poc temps, vinils i cassets van caure en l’oblit més absolut.

Llegiu més

Views: 4