Navega per l'autor

Ismael Pelegrí

Passeig firaire entre llibres

51548ef6-aea8-4b22-8c2c-8d000fc6d4f8

De la mà de novembre transitam, a velocitat de creuer, pel bell mig de la tardor. Força enrere queda l’estiu i, amb el canvi d’hora, els dies s’escurcen encara més, tot anunciant la imminència de l’hivern. Hi ha una frontera clara entre les estacions, un abans i un després marcat per la festa de dia primer de mes i, darrerament, també per l’embranzida que ha pres la celebració del dissabte de Tots Sants, o all hallows eve, tal i com en deien antigament en anglès, una forma que ha acabat convertida en l’actual Hallowen. Aquesta manera tan nòrdica (i poc catòlica) de relacionar-se amb la mort ha esdevingut, gràcies a la globalització, una més de les aportacions foranes que s’han acabat afegint a les celebracions tradicionals pròpies, tot ampliant-les. Aquest és un tema molt interessant, però massa complex per a despatxar-lo en un paràgraf. Deixem-ho així. Amb el canvi de mes (que, anys enrere, es solia segellar amb una darrera nedada, el dia de Tots Sants, cosa inimaginable enguany, amb el fred que ha fet), s’inicia la temporada dels bunyols i de les castanyes; també, sol ser el moment en què, si les pluges han caigut com toca (enguany potser es perdrà per massa), els bolets faran acte d’aparició, per a delícia dels amants de la gastronomia. I, a l’illa, des de fa catorze anys, amb el novembre arriba la Fira del Llibre en Català.

Continua llegint

Share Button

D’imposició en imposició…, i tira milles!

Lengua-Materna1

X és una persona que, posem per cas, viu a Maó. Mena una vida que podríem qualificar de normal. Tot, en aquesta persona, és força convencional, com per exemple la feina: és auxiliar administrativa a una empresa d’assegurances. Malgrat que hauria de ser un detall sense importància, X és catalanoparlant. Com el color de la pell, com les creences religioses, com l’orientació sexual, com les idees polítiques: té el que té. X, açò sí, d’acord amb l’esperit que deriva del concepte de drets humans, creu en la igualtat de les persones i que, per tant, no se’n pot discriminar cap ni una pels motius citats abans (ni per uns altres, que ara no recorda, però que queden recollits al segon article la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l’ONU). La igualtat en què creu X es basa en el respecte de la diversitat. També en l’àmbit de les llengües.

Continua llegint

Share Button

Popu: 45 (i 26) anys de proselitisme rocker

popular1-222-1992-03

Mil nou-cents noranta-dos, l’any olímpic, va significar un abans i un després per a la meva cultura musical. Fins llavors, àvid com estava per conèixer noves propostes, circumscrites, açò sí, dins dels marges relativament estrets del heavy metal, la meva dieta literària musical (les revistes eren, en aquella època, gairebé l’única font per estar un poc al dia de l’evolució de l’escena metàl·lica) estava formada per capçaleres com MetalliKO, RIP, Metal Hammer, Kerrang i, sobretot, per la Heavy Rock, de l’inefable Mariskal Romero. Des d’aquelles pàgines, podia saber de grups com Metallica, Iron Maiden, Helloween, Accept…, a més de sentir-me part d’una comunitat els membres de la qual es dedicaven a escriure cartes que la revista publicava darrere del pòster central i que, de carrer, devia ser la secció més seguida pels lectors. Tot va canviar, però, un dia en què, a la recerca de la Heavy Rock, l’atzar va voler que una portada compartida entre Anthrax i Public Enemy, que acabaven de trencar les fronteres entre gèneres musicals amb el tema «Bring the noise» (on el rap i el trash convivien en perfecta harmonia) m’empenyés a comprar una revista que, fins al moment, desconeixia: Popular 1, Rock ‘n’ Roll Magazine o, el que és el mateix, el Popu. De llavors ençà, no me n’he perdut cap número, cosa que no puc dir de cap altra publicació. Açò vol dir que, des de fa vint-i-sis anys, he estat un lector fidel d’una revista que, enguany, commemora el seu quaranta-cinquè aniversari. Són, no cal dir-ho, nombres importants per a una història que, durant molt de temps (més de la meitat dels anys d’existència del Popu), hem viscut plegats. La celebració està més que justificada.

Continua llegint

Share Button

L’herència caçadora-recol·lectora

8189100336_4ecab9dc85_b

Una de les moltes reflexions, sempre interessants, que Yuval Noah Harari planteja al seu llibre, el supervendes Sàpiens. Una breu història de la humanitat, afirma que els humans vam fer molt mal negoci amb la Revolució Agrícola. Per a l’historiador israelià, el canvi «va comportar per als agricultors una vida generalment més difícil i menys satisfactòria que la dels caçadors-recol·lectors, els quals tenien una vida més estimulant i variada, i corrien menys perill de morir de gana o de malaltia». Fa uns deu mil anys, després de viure’n dos milions i mig alimentant-se de plantes recol·lectades i animals caçats («que vivien i es reproduïen sense la seva intervenció»), els humans van dedicar-se, a temps complet, «a manipular la vida d’uns quants animals i unes quantes plantes» que es van convertir en la base de la seva dieta. Encara hi som, en aquesta etapa que, segons Harari, ens ha dut més problemes que beneficis com a espècie. Malgrat l’interès d’aquesta tesi, no hi aprofundirem, perquè voldria estirar del fil d’una altra informació que s’hi relaciona. Segons l’especialista en Història del Món, que cita fonts de la psicologia evolutiva, «encara avui (…) el nostre cervell i la nostra ment estan adaptats a una vida de caça i recol·lecció». De proves que ho corroboren, en tenim per donar i vendre.

Continua llegint

Share Button

Els ocells, les papallones i el canvi climàtic

climate-change-2063240_640

De la mà de les noves societats burgeses que durant el segle XIX van deixar enrere, a tot el continent europeu, l’antic règim, es va estendre també, des del positivisme, la creença que les millores tècniques i científiques del moment millorarien les condicions de l’espècie humana. És aquí on apareix el concepte de progrés tal i com encara avui dia el concebem. Hi ha consens a l’hora de dir que, per exemple, gràcies als avenços mèdics, la nostra qualitat de vida a augmentat exponencialment. Però no deixa de ser curiós que, de la revolució industrial ençà, una part d’aquesta millora s’hagi fet a base de cremar combustibles fòssils i d’explotar, sense límits, els recursos naturals que, paradoxalment, no deixen de ser limitats. I som on som, que diria aquell: l’activitat humana, el progrés, ha aconseguit, d’una banda, incidir geològicament en el nostre planeta (el món acadèmic ja parla de l’era antropocènica i d’un nou «mineral» que la caracteritza, el plàstic) i, de l’altra, sobreescalfar-lo. Aquest darrer fenomen és conegut com a canvi climàtic, una evidència científica la realitat de la qual situa els humans davant de reptes majúsculs la transcendència dels quals és enorme. Ens hi va el futur.

Continua llegint

Share Button

L’omnipresència cultural de la Bíblia

frye

Aquests dies estic llegint, molt a poc i en bones, perquè els continguts de l’obra són especialment densos (tant com interessants alhora), el llibre El gran código, de Northrop Frye, que porta per subtítol «Una lectura mitológica y literaria de la Bíblia». Finalment, hauré resolt un deute que tenia pendent des de fa massa anys: abordar aquesta obra que, ja fa una raig de cursos acadèmics, em va recomanar Miquel Àngel Maria (i que, com tantes altres que m’ha donat a conèixer, he anat llegint i gaudint: senyal que els títols triats tenien al darrere un molt bon criteri). De fet, estic passant per un període en què la cultura bíblica forma part de la meva quotidianitat. No és la primera vegada que em passa i, de fet, ja n’he parlat aquí mateix. Potser aquest interès pot sorprendre la gent que sol associar el llibre de llibres a un àmbit molt restringit, relacionat concretament amb la pràctica de la religió catòlica (ni tan sols la cristiana en general). L’ús que faig del material bíblic, però, no té res a veure amb el vessant confessional i sí amb el professional.

Continua llegint

Share Button

La batalla dels relats

Cargas-Sardenya-Diputacio-Ramon-Llull_EDIIMA20171001_0193_19

Què és la realitat? La pregunta és més complexa del que sembla. Massa. I no seré jo qui intenti escatir en unes poques línies un concepte al qual fa anys que se li intenta donar una definició satisfactòria. Fins a quin punt la podem copsar, la realitat? Vet aquí una altra qüestió que ha fet esprémer neurones a lloure i vessar pàgines i pàgines de textos filosòfics. Sigui com sigui, al món que ens envolta han passat i passen coses. Les sabem i les coneixem, gairebé sempre, a través de tercers, mediatitzada, en forma de relat. Fins i tot, en aquells casos en què parlam d’experiències que hem viscut en primera persona, també ens les explicam a traves de narracions. Tot molt literari, per cert. I les sabem, les coses, després d’haver-les percebut a través d’uns mecanismes (els sentits, la consciència) que no sabem fins a quin punt són o no distorsionadors i, per tant, fiables. Perquè, entre d’altres coses, copsar la realitat és un fenomen totalment subjectiu. Es suposa que és objectiva, tot i que des del moment que hi estem implicats d’una manera o altra, la percepció sempre la fa encaixar en la subjectivitat del nostre sistema de valors. I, aquests, són variats i diversos. Gairebé podríem dir que n’hi ha tants com persones i que, com és normal, un mateix fet pot acabar conformant relats diversos, fins i tot oposats. com la realitat: a la pràctica, n’hi ha tantes com individus. No hem d’oblidar que la manera com la percebem té una conseqüència moral, ètica, que ens empeny a actuar d’una manera o d’una altra, a ser en el món en funció del sistema de valors que ens aixopluga.

Continua llegint

Share Button

Gràcies

trxv9u65xz1vt5acbsdt

Tenir un llibre publicat, amb el meu nom a la portada, és una satisfacció enorme. Difícilment es pot descriure amb paraules. És, evidentment, una victòria del narcisisme, el triomf d’un ego que, d’una manera o d’una altra, tots acollim dins nostre i que un servidor ha tingut la sort de poder treure per aquesta via, la literària. Ara bé, cal ésser conscient, per evitar la temptació de fer arribar l’autoestima més amunt del que és saludable, que la publicació de qualsevol llibre no és possible sense la participació, directa o indirecta, de moltes persones, a les quals cal estar, per tant, profundament agraït. Voldria aprofitar l’avinentesa per a fer-los el reconeixement públic que es mereixen. Des del moment que el llibre és part d’una cadena, cal tenir ben clar que sense l’existència de totes les baules que la formen, res no hauria estat possible. I jo, només en som una més.

Continua llegint

Share Button

Les musiquetes de l’estiu

1426804677000_1123489

A l’hora d’explicar què ha significat passar les vacances d’estiu en una caseta a la vora de la mar, tot són elogis i avantatges. Però hi ha una excepció en aquest panorama idíl·lic (que en confirma la norma, açò sí): escoltar música. Les infraestructures necessàries per a fer-ho en condicions han estat deficitàries. No hi ha hagut ni rastre d’un bon aparell d’alta fidelitat, amb el qual garantir la qualitat del so reproduït. De fet, la realitat ha estat gairebé la contrària: el màxim a què hem pogut aspirar, per no complicar-nos la vida, ha estat un equipet (com el de la imatge que encapçala aquest text) amb el reproductor de discos compactes espatllat, sense antena de ràdio i amb un lector USB que entén les coses a la seva manera i que disposa els discos i les cançons en un ordre la lògica del qual encara no he arribat a entendre. Sort de l’entrada auxiliar, que ha permès d’escoltar amb un poquet de dignitat la música de l’ordinador portàtil. Ara bé, malgrat tots aquests impediments, enguany hem salvat els mobles a nivell musical.

Continua llegint

Share Button

Les pàgines de l’estiu

EPSON scanner image

Amb l’arribada de setembre, s’acaba l’estiu. Les maoneses festes de Gràcia i l’inici del curs acadèmic posen en marxa el calendari vital de moltes persones, no només les que es dediquen a la docència. En una primera impressió, la perspectiva de l’avenir no és gaire agraïda: haver de tornar a la feina, sotmetre’s a les rutines del dia a dia i viure una altra vegada sota la dictadura del despertador (en el país de la diversitat d’horaris familiars, tan mals de quadrar en la majoria de casos) es preveu complicat i feixuc. Si hi afegim que els dies s’escurcen i s’ha acabat l’estada a Alcalfar, o que la meteorologia no sempre garanteix les calamullades al caló Fondo o a altres indrets menorquins que han deixat enrere la massificació turística (per molt que sigui el moment en què la temperatura de l’aigua és la millor de la temporada), la cosa encara sembla pitjor. Tot i així, setembre és el millor mes de l’any. Sense cap mena de discussió. D’arguments per afirmar-ho, n’hi ha per donar i per vendre.

Continua llegint

Share Button