Navega per l'autor

Ismael Pelegrí

Pluja

pexels-photo

La pluja ha caigut generosa durant gran part de l’onzè dia d’aquest any que tot just hem encetat, que el calendari ha volgut que fos dijous. També ha fet fred, ben prou, tal i com correspon a un dia d’hivern convencional. Aquestes precipitacions, que s’han afegit a les dels darrers dies, han estat bones, perquè s’han donat de manera regular, constant, la qual cosa ha permès que els camps s’hagin abeurat a bastament. Han contribuït, així, a reduir els efectes nefasts de la sequera que, d’uns mesos ençà, ens afecta de ple. No cal dir que, en el marc d’una illa sense rius, en què les aportacions d’aigua només ens arriben en forma de pluja, el temps que ha fet aquests dies ha estat molt benvingut. Ara bé, malgrat la idoneïtat d’aquesta circumstància, malgrat que la pluja ha estat molt ben rebuda, el meu cap ha decidit anar per una altra banda: pasturava per les tanques on creixen, esponerosos, els correlats objectius.

Continua llegint

Share Button

The Beatles com a excusa

321699377Gairebé es podria dir que llegir llibres de temàtica musical s’ha convertit en una tradició de les meves vacances nadalenques. D’uns anys ençà, per exemple, aquesta mena de lectures han fet més suportables les llargues i feixugues digestions de tants dinarots i soparots amb què acomiadam desembre i encetam gener. Així, una sèrie d’obres, protagonitzades per, entre d’altres, Neil Young, Kortatu, Lemmy (de Motorhead) o Enrique Morente, han permès de fer més passadores aquestes dates en el passat. Enguany, però, no hi comptava, absort com estava en la lectura de tota l’obra narrativa de Miquel Àngel Riera. Ara bé, ha arribat a les meves mans, en forma de regal, el llibre Una historia de los Beatles, de César San Juan Guillén, i l’he acabat devorant en un parell de dies (la qual cosa m’ha obligat a fer una petita pausa en la incursió rieriana). I açò que l’obra no és, en conjunt i respecte de l’anàlisi que s’hi fa dels fab four, res de l’altre món. Per començar, el títol és enganyós, perquè la història principal que s’hi explica no deixa de ser, sobretot, la de l’autor i els seus gustos personals respecte del conjunt de Liverpool, el grup més famós de la història del pop. Ara bé, açò no vol dir que no hi hagi trobat elements interessants, en l’obra, la qual cosa justifica que hagi pagat la pena abordar-la.

Continua llegint

Share Button

Balanços i bons propòsits

Som a l’equador d’unes dates, les compreses entre Nadal, Cap d’Any i Reis, en què s’ha tornat a posar de manifest que els humans som animals de costums fixos. Per açò, per molt crítics que en puguem ésser al llarg de l’any i, sobretot, en les dates prèvies a aquestes celebracions, com sempre, molts de nosaltres hem acabat abusant dels dinars i dels sopars pantagruèlics, hem cantat nadales, més de les anglosaxones que de les pròpies, que en tenim, amb més o manco fortuna (que aixequi el braç qui no n’hagi, com a mínim, taral·lejada alguna), o estem, en present, immersos en la recerca d’aquells regals amb què solucionar l’arribada dels reis, per citar potser les rutines més significatives que ens tenen enfeinats. Hi ha uns altres llocs comuns en aquestes dates tan assenyalades com són, en primer lloc, fer els diferents balanços d’allò que han donat de sí els tres-cents seixanta-cinc dies que tot just s’escolen i, segon, establir una sèrie de bons propòsits de cara a l’any que som a punt d’encetar. Sembla evident que el canvi de dígits marca una frontera mental que ens inclina a aquesta mena d’anàlisis.

Simple_balance_scales-01

Continua llegint

Share Button

Canelons (un conte de Nadal)

800px-Canelons

Arriba Nadal i, a na Pràxedes Sintes Gibeli, li ha tocat cuinar els canelons del dinar de la segona festa, el dia de Sant Esteve. Mentre remena, metòdicament, la salsa beixamel, per evitar que es formin grums, el cap no s’atura de barrinar. Seguint la roda familiar, enguany toca reunir-se a ca seva i, la veritat, no en té cap ganes. És ver que ja fa més d’un any i mig del divorci i qualsevol ferida que en pogués derivar està més que cauteritzada, però li ve molt costa amunt haver d’organitzar tota la logística del dinarot i, sobretot, haver-lo de passar. Hagués estat l’any passat,  pensa, aprofitant que estava eufòrica, després de la vigorosa  interpretació que va fer del cant de la Sibil·la, no li hauria fet tanta vessa passar aquest suplici. Té ben clar que, aquella actuació, tan comentada, va marcar un punt d’inflexió en la seva vida, cap a millor. Però enguany ha deixat la coral. Necessitava fer canvis dràstics en la seva vida i, des que va a Pilates, tot s’ha de dir, l’estabilitat emocional s’ha reforçat. De cara al nou any, s’ha proposat eliminar de la seva vida tot allò que no li agrada.

Continua llegint

Share Button

Mudats, informals…, però mai bruts

En funció del context, ens vestim d’una manera o d’una altra. Si hem de ser a casa, ens posam roba còmoda, sabatilles incloses. En canvi, si ens conviden a un casament, ens mudam amb roba de vint-i-un botons. I, a l’hora d’anar a fer esport, ens posam roba cenyida d’espàndex i calçat adequat. En principi, tothom és competent a l’hora de fer la tria i sap què s’ha de posar en funció del context. Amb la llengua, passa exactament el mateix: l’empram d’una manera o d’una altra en funció de la situació comunicativa. Cada vestit lingüístic que ens posam és el que anomenam registre. N’hi ha tants com situacions en què fem servir la llengua, les quals poden ser més o menys formals. Allò que ningú no sol fer és emprar el registre que no toca en una situació determinada: el resultat és xocant, com si ens presentàssim a un casament, a la catedral, vestits amb la roba d’anar a córrer una mitja marató. Denotaria la incompetència de qui ha fet la tria. Aquest paral·lelisme entre la manera de vestir-nos i l’ús que fem de la llengua, el vaig sentir per primera vegada explicat per Francesc Florit Nin, el qual acabava dient que, fos quina fos la roba que duguéssim, informal o d’anar mudat, el que no havíem de fer mai era anar bruts. La correcció, independentment de la situació, era i és obligada: en les vestidures i en l’àmbit lingüístic.

Continua llegint

Share Button

La nostra intimitat és pública

20561137_illustration-01

Fa uns mesos va sortir publicada en premsa una notícia que, tot i no ocupar-hi grans titulars, era simptomàtica d’una sèrie de coses que, darrerament, ocupen una part de les meves cabòries. Resulta que Spotify i altres empreses dedicades a la difusió de música a la xarxa internàutica, havien arribat a un acord amb la indústria musical mitjançant el qual les segones renunciarien a una part dels drets d’autor que les primeres haurien d’abonar-los a canvi de l’accés a les dades dels clients que havien contractat aquest serveis. En alguna ocasió, havíem comentat que les discogràfiques s’estaven adaptant, a poc a poc i en bones, a les noves maneres d’escoltar música. I, pel que es veu, el negoci no cal anar-lo a cercar, com fins ara, en els drets dels autors, és a dir, en el benefici dels intèrprets, sinó en els usos dels consumidors. Conèixer-ne els hàbits serà la clau per a poder fer caixa. A la música, idò, que la bombin! Acabarà essent un ham, una excusa més, gràcies a la qual ho sabran tot de nosaltres.

Continua llegint

Share Button

Maridatges

portada_els-catalans-als-camps-nazis_montserrat-roig_201705121026

Hi ha llibres que demanen una determinada música que els faci de banda sonora. Ara que estic acabant de llegir una obra fonamental de la nostra literatura, que encalçava des de fa anys i que, amb motiu de la reedició que se n’ha fet fa poc, finalment he pogut abordar, aquest tipus de connexions s’han tornat a fer evidents. L’obra a què em referesc és Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig, una lectura immensa, un monument que no té, per cert, res a envejar amb el que, per exemple, ha anat escrivint la meva apreciada Svetlana Aleksiévitx (de qui he parlat elogiosament en altres ocasions), que també cerca testimoniar, a partir de la veu dels protagonistes, els moments estel·lars de la infàmia humana. Idò bé, a mesura que anava passant les pàgines d’aquest volum esfereïdor, he sentit un desig irrefrenable de tornar a escoltar les Leçons de ténèbres del compositor francès de l’època barroca François Couperin. Dos llenguatges artístics diferents, però ben connectats, perquè en ambdós casos les emocions que desprenen són força semblants, han establert un maridatge potent (en el sentit gastronòmic del mot: una relació harmònica entre els dos termes). Moltes vegades els llibres ens menen a la música i a l’inrevés.

Continua llegint

Share Button

I si el poema no s’entén?

Lady_Reading_Poetry_by_Ishibashi_Kazunori_(Shimane_Art_Museum)

No és la primera vegada que passa, però d’un temps ençà m’he trobat amb diverses persones que em comenten que estan intentant llegir un llibre de poemes, cosa que no han fet mai o en comptades ocasions, i que en passen un fum per escatir què hi diuen els versos. El problema, afirmen, és que no entenen allò que llegeixen. La llista de dificultats és prou llarga: bé perquè és molt críptic o, potser, perquè toca enfrontar-se a un vocabulari recercat o, també, perquè la sintaxi no segueix l’ordre lògic, la qual cosa dificulta la lectura lineal dels textos, en serien alguns exemples. En aquests casos, la meva resposta intenta canviar la naturalesa del problema. La formul, a més, incloent-hi una pregunta: «però, és que cal entendre’l, el poema?»

Continua llegint

Share Button

L’adoctrinador

aulas_two

Bon dia a tothom. El meu nom és, posem per cas, Ics (permeteu-me que, amb motiu del testimoni que vaig a explicar, mantengui l’anonimat). Ho diré ras i curt: som un adoctrinador. Sí: ho heu sentit bé. Adoctrinador! Tot i les pors que m’assoten, he decidit de fer una passa endavant per explicar-vos el meu cas, perquè us faceu una idea aproximada del drama que estic vivint, un infern del qual, crec, amb aquesta primera passa, podré acabar sortint. Així, el meu cas podrà, esper, donar veu i, sobretot, esperança, a molta altra gent que, com jo, es dedica a la docència (en escoles o instituts) i que, a la feina, no fa altra cosa que adoctrinar els seus alumnes. Aquesta és la creu que duc damunt les espatlles, el viacrucis en què s’ha convertit la meva existència.

Continua llegint

Share Button

El preu de la comoditat

central.gesa

Fa uns pocs dies ens hem assabentat d’una notícia més que preocupant (una altra!), que ens toca de ben a prop, especialment als habitants de Maó. En aquesta ciutat s’han superat els límits permesos de contaminació per ozó cent onze vegades durant els set primers mesos de l’any (que, de dies, en tenen dos-cents dotze: és a dir, en surten més de la meitat!). Aquestes dades, circumscrites a un període de temps breu, no amaguen però que estem parlant d’un fenomen que no és gens puntual sinó una tendència regular dels darrers anys. Les causes d’aquesta pol·lució cal cercar-les, sobretot, en l’ús indiscriminat de combustibles fòssils, ja sigui el que deriva de la circulació de vehicles que satura les nostres carreteres com de l’ocasionat per la central elèctrica ubicada al port maonès (la tercera activitat industrial més contaminant de les Illes: emet un vuit per cent de tots els gasos d’efecte hivernacle de l’arxipèlag). Hi ha, finalment, una part de la pol·lució que ens ve de l’exterior, del que embruten els territoris que ens envolten, que arriba a Menorca en forma d’efecte col·lateral.

Continua llegint

Share Button