Navega per l'autor

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Seny

Ho recorda Jesús Tuson a l’encara avui imprescindible Una imatge no val més que mil paraules (Empúries 2001): les llengües no es limiten a transmetre informació. Davant d’aquesta visió exclusivament utilitarista, amb què n’hi ha que volen justificar la desaparició de la diversitat lingüística del planeta —si només servís per açò, amb una única llengua n’hi hauria prou per a comunicar-nos—, cal recordar que els idiomes també són el suport del pensament i del diàleg interior, la garantia de la idiosincràsia personal en el temps i un referent de la identitat col·lectiva. Açò fa que, cada vegada que es perd una llengua —les prediccions més optimistes apunten que, durant aquest segle, en desapareixeran la meitat, unes tres mil cinc-centes—, la magnitud de la tragèdia és enorme.

Continua llegint

Share Button

En podem rallar

«Hi ha tanta gent que s’atreveix a rallar de la nostra llengua que supòs que també ho puc fer». Amb aquestes paraules comença l’article que Emili Pons i Carreras va publicar dimecres passat a la premsa local illenca. Suposava bé, l’autor del text, a qui tenc el costum de llegir amb regularitat. És ver que, en més d’una ocasió, m’he queixat perquè sembla que la filologia és una de les disciplines acadèmiques amb més casos d’intrusisme, però, d’altra banda, és una veritat com un temple que, qui vulgui, pot rallar d’allò que li vengui de gust. També de la llengua.

Continua llegint

Share Button

Ser qui som

Miquel Costa i Llobera va fer servir l’expressió «siau qui sou», una reinterpretació en sentit col·lectiu de la màxima socràtica nosce te ipsum —coneix-te a tu mateix—, al seu magnífic poema «Als joves». Al llarg del centenar de versos de la composició, recomanava a les noves generacions que fossin ells mateixos, d’acord amb la tradició de la qual provenien, que no es deixessin enquimerar per elements externs —la tauromàquia, per exemple— que dissolien la identitat col·lectiva: «cada poble sols ateny son astre», afirmava. Sense tancar-se en ell mateix, remarcava, i discernint allò que era bo d’allò que no ho era.

Continua llegint

Share Button

Què llegir després de

En aquesta ocasió començarem pel final, per la pregunta que es desprèn d’una experiència que voldria compartir amb els lectors del blog i que explicaré en els paràgrafs següents. Estic convençut que també us ha passat i que, per aquest motiu, em sabreu donar més d’un consell profitós: què fer quan, després d’un llibre d’aquells que us enlluernen, espectacular, magistral fins i tot, us trobau llegint-ne un altre que —justament perquè ve després d’aquell (és a dir que, segurament, ens unes altres circumstàncies seria passador)— us cau de les mans?

Continua llegint

Share Button

A poc a poc

Tenc la sensació que frisam massa. En general. Ara que tancam l’any, aquesta percepció s’accentua. De fet, fa un mes que s’ha intensificat. Una part important de la culpa de tot plegat la té el costum —o, més ben dit, la mania— de fer tota mena de resums de l’any quan arriben aquestes dates tan assenyalades. No havia començat el mes de desembre —hi mancava, per tant, una dotzena part per a acabar-lo, un percentatge gens menyspreable— i ja rodaven les llistes —perquè els balanços s’han acabat reduint a açò, a llistes— amb els millors llibres, les sèries més destacades, els discos imprescindibles, les principals obres de teatre, etc., de 2022. Llegir-les era, fins fa poc, una invitació a l’estrès: a haver de donar compte de tot de títols que, en no haver-los abordat encara, segur que m’estava perdent.

Continua llegint

Share Button

En edat de créixer

Les coses són com són i no pas com un voldria. És així i no hi podem fer res. Bé, sí que hi podem fer alguna cosa: resignar-nos-hi, per exemple. Qui no ha somiat alguna vegada amb un destí diferent —òbviament, millor— d’aquell que li ha tocat viure? Mentiria si no us confessés que m’hauria agradat tenir una vida diferent de la que l’atzar m’ha atorgat, començant per la mateixa concepció. A mi no em va tocar allò tan polit de ser el fruit de l’amor d’uns pares ben avinguts, de néixer agombolat per la calor familiar dels progenitors. L’atzar no ho va voler així. A mi, ras i curt, em va cagar un ocell enmig del bosc.

Continua llegint

Share Button

Homenatge

Share Button

Ajudem-los a ser lingüísticament competents

Fa uns anys que han aterrat al planeta ESO un gruix d’alumnes amb mancances competencials importants en llengua catalana. Què vol dir, açò? Que no sabem parlar en aquest idioma i que, fins i tot, n’hi ha més d’un que no l’entén. Per a ells, es tracta d’una segona llengua —estrangera, d’acord amb la terminologia que es sol emprar encara en l’àmbit acadèmic. No hi fa res que sigui vehicular i que, per tant, el procés d’ensenyament i aprenentatge s’hi fonamenti. El fenomen és progressiu i ja se’n constaten casos —molt puntuals, encara— al batxillerat. A la base, la situació és força preocupant: a Menorca hi ha algun cas de grup sencer d’alumnes d’infantil o de primària que són incapaços de seguir una explicació en català. Alguns mestres, que haurien d’exercir el seu paper de referents lingüístics en situacions com aquestes, perquè ho haurien de ser, davant d’aquesta realitat, hi renuncien.

Continua llegint

Share Button

Mesclar esport i política

Segur que en més d’una ocasió heu sentit dir que no s’ha de mesclar l’esport amb la política. Potser, fins i tot —beneïda innocència!—, heu estat vosaltres mateixos qui heu deixat anar aquesta mena d’afirmacions. Jo, cada vegada que qualcú ho afirma, no puc deixar de pensar en allò que, segons conta la llegenda, el dictador feixista Francisco Franco va deixar anar, «Haga usted como yo, que no me meto en política», sembla que a l’inefable José María Pemán. Aquesta setmana, la realitat, tossuda de mena, s’ha encarregat de demostrar que les coses són com són i no com, suposadament, haurien de ser. És a dir, que esport i política solen anar pel món agafadets de la maneta.

Continua llegint

Share Button

Allò que cantam

Si no el record malament —ha plogut molt de llavors ençà i la meva memòria fa el que pot—, l’anunci televisiu era protagonitzat per una família que, àvia inclosa, viatjava en cotxe. Cantaven alhora una cançó dolça i alegre que sonava per la ràdio. La imatge desprenia felicitat i comunió col·lectiva. Tot eren somriures i bones cares, que acompanyaven els moviments coordinats dels passatgers del vehicle al compàs de la música. Ara bé, als subtítols, la lletra, traduïda, parlava d’assassinar els parents i de ritus satànics. Pocs segons després, una pregunta ocupava gairebé tota la pantalla: «t’agrada entendre allò que cantes?» La resposta, evidentment, la tenia el producte promocionat, un recopilatori de música pop en espanyol batejat justament amb la lletra que, suposadament, simbolitza la llengua cervantina i que, en català, no existeix: l’enya.

Continua llegint

Share Button