Navega per l'autor

Ismael Pelegrí

Traginada

20190118_195934

[Nota: aprofitant la celebració de sant Antoni i, per tant, de la Diada del Poble de Menorca, tenia preparat un text en què reflexionava sobre identitats col·lectives i illa. Dijous, però, en acabar el concert d’homenatge a Traginada, a l’entrada del teatre Principal de Maó, Josele Abelairas (a qui acabava de felicitar per haver guanyat el premi Glosador Vivó de glosa escrita d’enguany), em va convidar a parlar de l’esdeveniment de què havíem estat testimonis. Bé, tot s’ha de dir: «convidar» és un eufemisme: en certa manera, m’hi va obligar (ni que fos moralment). Però, com que hi havia prou motius per a fer-ho, vaig acceptar gustosament l’encàrrec, tot i que no sense abans recordar-li que aquestes coses volen temps. Que ja sortiria, el xalandrot, ves a saber quan. Però no sé què ha passat. Potser m’ha agafat un rampell de la rauxa espontània dels glosadors… La qüestió és que el text m’ha sortit a raig, la qual cosa m’obliga a deixar la identitat col·lectiva per la setmana que ve —perquè, ben mirat, tampoc no ve d’un dia parlar-ne— i dedicar-me, ara i aquí, a parlar de Traginada].

Durant els anys de l’anomenada transició, és a dir, al final dels setanta i començament dels vuitanta del segle passat, Menorca va viure un període de gran efervescència cultural. Després de quatre dècades de dictadura franquista —i, per tant, de repressió en tots els àmbits, també en el cultural i lingüístic—, autors i grups com Mussols, La Clota, Cop i Queda, CPEP, Maria Àngels Gornés, Jordi Vivet, Pere Gomila, Francesc Calvet, Pere Xerxa, entre d’altres, es van encarregar de retornar la cultura al poble. És en aquest context que cal situar l’aportació de Traginada. L’any passat en va fer quaranta de la publicació del primer treball d’aquest grup musical, Menorca (Pu-put!, 1978), amb què s’iniciava una breu trajectòria discogràfica que es completaria amb els àlbums Pels camins de Menorca (Pu-put!, 1979) i Cançons de Menorca (Pu-put!, 1980). Per aquest motiu, aprofitant l’efemèride, el concert institucional de la Diada del Poble de Menorca d’enguany, celebrat aquest passat 17 de gener, ha servit per a retre’ls un més que merescut homenatge, en una vetllada que només es pot qualificar d’una manera: magnífica. Va ser un èxit absolut.

Continua llegint

Share Button

El drama dels nostres clàssics teatrals

D’entre les diverses mancances que té la nostra cultura, m’interessa citar el fet que poca gent la concep en la seva totalitat: açò té tenir una pàtria petita en què una gran majoria de la seva població no la somia completa, que diria Pere Quart. Per exemple, existeix un desconeixement força generalitzat de la cultura catalana del segle XVIII. En aquest sentit, no se’n salva ni Menorca, que en va ser l’epicentre. Ara bé, l’anomalia encara és major a la resta del territori. Hi ha diversos factors que ho expliquen, d’entre els quals potser caldria tenir en compte que l’illa es situa a la perifèria de la perifèria de la nostra cultura i que, per acabar-ho d’arrodonir, la visió principatina del propi patrimoni és, en molts sentits, ben catalunyesa, és a dir, regionalista i, per tant, circumscrita a l’àmbit estrictament autonòmic (quan la cultura no hi entén, de fronteres administratives, com passa amb les llengües que les vehiculen). Així, els illencs, quan tenim la sort que ens tenguin en compte, solem fer-hi part com a simples detallets exòtics. La manca de cohesió territorial és evident en aquest sentit i el marc legal no ajuda a superar-la. Si hi afegim els prejudicis des dels quals s’aborda el coneixement de les dinàmiques dels segles XVI, XVII i XVIII, encara ara considerats una etapa de decadència, la cosa no ajuda gens al funcionament normalitzat de la cultura catalana. Pel que fa a la il·lustració menorquina, només cal veure quin espai se li dedica als llibres de text de secundària per comprovar que hi ha molta feina de divulgació encara per fer. Crec que la nostra cultura no es pot permetre el luxe de minimitzar una etapa tan significativa de la seva història.

Continua llegint

Share Button

Reaggetonejant a tot Trap

35146989530_c6007ae959_b

En primer lloc: perdonau-me pel títol. Ja sé que és un joc de paraules fàcil i sense gràcia. El cas, però, és que té relació amb una part dels continguts d’aquest text, la qual cosa m’ha empès a emprar-lo. A més, ha sorgit així, a la primera, davant de la pàgina en blanc del processador de textos. Per aquest motiu, m’he decidit a conservar-lo (perquè passa poques vegades, açò: normalment el títol és la darrera part del procés creatiu, almenys en el meu cas). Som, d’altra banda, perfectament conscient que l’expressió correcta en català és «a tot drap». Per a curar-me en salut, he incorporat una majúscula per tal de remarcar on hi ha el joc de paraules o paronomàsia que complementa el primer mot del títol, format per un verb inventat a partir d’una paraula prou actual i coneguda, amb la intenció final que, per molta malaptesa que hi hagi al darrere, llegit de manera conjunta l’encapçalament deixi ben clar que el xalandrot es centrarà en la música. Ho reforça la idea que l’espurna a partir de la qual neix aquest petit assaig és una entrevista periodística amb motiu de la publicació del llibre Trapologia, escrit a quatre mans per Max Besora i Borja Bagunyà. M’ha semblat lícit, per tant, jugar amb les paraules a l’hora de batejar un text que vol ser, fins a un cert punt, experimental (com ho és el llibre ressenyat): no sé per on em conduirà l’argumentació, perquè provaré de fer-lo sense planificació prèvia. A vam què en surt.

Continua llegint

Share Button

Aniversari

birthday-1008396_960_720

Celebram els aniversaris. No totes les cultures ho fan, açò. Per exemple, hi ha societats de base cristiana que donen molta més importància al dia del sant que no pas a aquell en què es commemora el natalici (no cal anar gaire lluny en l’espai i en el temps per a comprovar-ho). Hi ha casos en què, a partir d’una concepció del temps radicalment oposada a la nostra, no existeix el recompte del pas dels anys. En d’altres, no es parteix de la data del naixement a l’hora de mesurar el temps, sinó dels cicles estacionals: en més d’una ocasió, amb gent provinent d’altres indrets del planeta, consta a la documentació oficial que han nascut el dia primer de gener. És així com hi apareix una data necessària, tot i que imprecisa, en què la paperassa resol com bonament pot una determinada manera de veure el món. Sigui com sigui, el nostre hàbit de remarcar una data de manera cíclica (cosa que també fem amb el canvi d’any, amb la festa del solstici d’estiu i amb moltes altres jornades adiades) no deixa de ser una forma de constatar el pas del temps i, amb ell, de la vida.

Continua llegint

Share Button

La gallina ha dit que no (un conte nadalenc?)

bar_local_counter_coffee_machine-1295228.jpg!d

Arriba Nadal i na Pràxedes Sintes Gibeli, per Whatsapp, m’ha demanat de reunir-nos. Urgentment. És ella qui ha triat el lloc de la trobada, el bar maonès de la penya del Barça. El local és un antre, però ja em va bé que sigui aquí, a prop de casa. Per variar, no tenc gaire temps disponible i voldria fer-ho curt. Seiem a una taula, allunyats dels quatre parroquians —tot mascles— que, a la barra, donen conversa a la cambrera. Demanam una cervesa per hom, de manera gairebé rutinària. No n’ha fet el primer glop i na Pràxedes, que beu a morro, entra directa en el tema:

—Estic cansada del tracte que em dones, Pelegrí. M’empres com un objecte. O pitjor. T’aprofites de mi perquè la gent rigui una estona. A costa meva. No sé: què vols que et digui? No em sembla una situació agradable.

—Açò creus, Pràxedes? Què et far pensar així?

—Tu què trobes? Que no es veu d’una hora enfora, l’abús? Cada any, quan arriba Nadal, tens la mania d’escriure un conte i publicar-lo al blog Xalandria. El pot llegir qui vulgui. No hi ha cap pega: pots fer el que et roti. Que, des de fa un parell d’anys, la protagonista hagi de ser jo, sí que m’importa, i molt. No hi ha vegada en què la narració no acabi per escarnir-me. De fet, aquest n’és l’objectiu principal: ridiculitzar-me. I ja n’estic farta. Per açò t’he demanat que ens veiéssim: vull que les coses canviïn, i molt, en el conte d’enguany.

Continua llegint

Share Button

A la galmesiana manera

festa-sos-claustre-20141128

Una de les coses que produeix la literatura, almenys en el meu cas, és una enveja sana respecte de la manera com escriuen alguns autors. En aquest sentit, a nivell tècnic, he de dir que n’admir més d’un. Per exemple, no em sabria cap greu tenir la mestria que té Ferran Torrent a l’hora d’escriure diàlegs (només per açò ja m’agrada llegir-lo), o la capacitat de dir tantes coses amb tan poques paraules que manifesta Margarita Ballester en la seva poesia, o el lirisme de la prosa d’autors com Sebastià Perelló, Carles Rebassa o Sònia Moll, per citar-ne els tres primers que m’han passat pel cap. Hi podríem incloure els noms que fan part del cànon, començant per la prosa de Josep Pla i la de Mercè Rodoreda, que marquen diferents (i alhora recomanables) camins a seguir per a qualsevol que es dediqui a l’art de col·locar paraules una rere l’altra. De fet, m’agradaria creure que, en allò que escric, s’hi poden resseguir de manera subtil les influències dels autors que admir, fugint però de la simple imitació. Voldria pensar que m’ajuden a acabar de definir l’estil propi. De totes les escriptures, però, n’hi ha una que em sembla especialment inabastable, per molt que, a primera vista, pugui semblar que és la més senzilla de totes: la del gran Gabriel Galmés, el manacorí a qui el seu poble encara deu una estàtua eqüestre.

Continua llegint

Share Button

Per què els vius estem sempre morts de por?

fear_domination_bully_victim_aggression_abuse_anger_bullying-686677.jpg!d

Sembla que, tot plegat, és més vell que l’anar a peu, però adaptat al context actual. Sigui com sigui, ara i sempre, el fenomen és preocupant i convé parlar-ne. «És molt probable que els morts es demanin sovint per quin motiu els vius estem sempre morts de por», afirma Gumersind Gomila en la frase inicial d’un article («La política de la por»), publicat a la revista Oc el mes de gener de 1952. Tot i que el perpinyanès —nascut «a la ciutat alegre de Maó»— l’aprofita per denunciar l’actitud de certs sectors del moviment occitanista de l’època, hi fa una sèrie de reflexions que, malauradament, són ben actuals. Per exemple, l’article cita com es va fer servir la política de la por, durant els primers anys de la guerra freda, alimentant el fantasma de l’anticomunisme, és a dir, com es va aprofitar el pànic programat per moure les masses segons convenia: «la por […] està motivada per causes artificials inventades per a servir els interessos d’un adversari més fort», afirma Gomila. També hi podem llegir que «fan veure que tenen por per a fer por als altres». Aquesta va ser l’estratègia mitjançant la qual, segueix argumentant el text, es va perseguir qualsevol manifestació cultural transformadora, encaminada a construir un mon millor i, sobretot, diferent. Automàticament, se l’acusava de ser una activitat filocomunista per tal de combatre-la i desarticular-la.

Continua llegint

Share Button

Després de la pluja, una ressenya

IMG-20181119-WA0006Després de la pluja, de Margarita Ballester, acabat de publicar per Cafè Central i Eumo Editorial, fa el número 90 dels «Jardins de Samarcanda», una de les col·leccions més prestigioses de la poesia catalana actual. Tal i com es pot llegir a la nota inicial dels editors, el volum aplega els tres poemaris, introbables a dia d’avui, que havia publicat la poeta: d’una banda, L’infant i la mort, de 1989, guardonat amb el premi Rosa Leveroni de la vila de Cadaqués; seguit d’Els ulls, de 1995, que venia precedit per una menció als Jocs Florals de Barcelona; i, finalment, Entre dues espases, que manlleva el títol d’un vers de Gumersind Gomila, aparegut el 2004, que va merèixer el Premi Cavall Verd-Josep Maria Llompart de Poesia. Aparentment, no som davant d’una novetat literària sinó d’una segona edició conjunta dels tres títols, tot i que arriben acompanyats d’algunes novetats significatives. En primer lloc, el volum ve embolcallat per dos paratextos: d’una banda, un estudi introductori de Josep Maria Sala-Valldaura, imprescindible, que ofereix al lector les claus per a la lectura del llibre; de l’altra, una nota final de l’autora, d’agraïment als editors, en la qual explica, entre d’altres elements d’interès, el perquè del títol. En segon lloc, el fet que els tres llibres es presentin, ara, en un sol volum, permet de fer-ne una nova lectura, en clau unitària que, entre d’altres coses, «mostra, si cal encara més, la profunditat de la veu de la poeta i l’altíssim nivell d’exigència amb què ha bastit, sense presses, de manera pacient i rigorosa, la seva obra, a la vegada que en posa clarament de manifest la unitat i la coherència», com afirma Pere Gomila.

Continua llegint

Share Button

La forma arrodonida de les pedres

patch-2952413_960_720

En el darrer xalandrot, tot parlant de la presència constant de la mort en la nostra quotidianitat i del pas destructor del temps, comentava que un dels atenuants que ajuden a fer més passadora la vida és l’amor. L’amistat, que n’és una concreció, és el fil conductor que em ve de gust estirar aquesta setmana. Perquè, què en faríem, sense les amistats? Es fa difícil d’imaginar una vida en què els amics no en formin part. Almenys en el meu cas. Però, comencem pel principi: què entenem per amistat? Què són els amics? Ben mirat, són ganes de complicar-se l’existència assajar de fer-ne les definicions. Segurament, perquè ens trobam davant de l’enèsim cas de concepte que tothom sap però que molt poca gent és capaç de verbalitzar amb una mínima solvència. Potser és el moment de recórrer al més que conegut aforisme del filòsof Wittgenstein, per al qual «els límits del meu llenguatge són els límits del meu món» o, dit matusserament, tot allò que hom no sap explicar amb paraules, a la pràctica, és com si no ho sabés. El coneixement ho és des del moment en què el podem transmetre verbalment. Des de la més absoluta modèstia, m’agradaria de transcendir aquestes limitacions tot intentant de dir què és l’amistat i, de retruc, què són els amics, perquè sé que els tenc i volia deixar-ne constància.

Continua llegint

Share Button

La nostra mort de cada dia

pray_statue_figure_woman_female_face_faith_prayer-667644.jpg!d

Fa uns dies vaig contravenir una de les normes que m’havia imposat a l’hora d’obrir un compte a Facebook. M’explic. En principi, només hi som (i així hauria de ser) per qüestions estrictament literàries: res més que no sigui conèixer què es cou en el món de les lletres i, també, per promocionar les coses que vaig escrivint i, molt a poc a poc, publicant. Açò ha fet que, en més d’una ocasió, m’hagi hagut de mossegar la llengua per tal de no traspassar la línia vermella de la privacitat que estic disposat a compartir en aquesta xarxa. Les temptacions han estat moltes i la carn és dèbil. Els estímuls que t’empenyen a fer-ho són molts, però fins ara he aconseguit de no caure-hi. Com he dit, però, no fa gaire vaig publicar-hi, molt en calent, un text (que, de manera insòlita, no havia aparegut abans a Xalandria, ni hi apareixerà: va ser escrit directament a la plataforma creada per Mark Zuckerberg, empès per un rampell de ràbia i impotència) en què exposava el dolor provocat per la pèrdua d’un amic, tot just acabat de traspassar. La mort, darrerament, ha entrat a formar part de la meva quotidianitat, ha esdevingut una presència constant. La mort nostra de cada dia, de fet, va ser qui em va impulsar a parlar-ne, directament, a la xarxa de les xarxes.

Continua llegint

Share Button