Navega per l'autor

Ismael Pelegrí

El format sí fa la cosa (i V): que fred és l’emapetrès

stock-841436_640

Fins no fa gaire, molts melòmans han intentat resoldre una equació que tenia bàsicament dues incògnites: qualitat del so i format pràctic. Trobar un equilibri entre aquests dos aspectes ha estat i és molt difícil (més tost una idealitat inexistent). Vinils, cassets, cedés i, també, minidiscs, s’han anat succeint cronològicament, alguns fins i tot han conviscut i conviuen pacíficament (som encara usuari del disc compacte), però la tecnologia i el seu avenç imparable s’han encarregat de convertir les passes següents en gegants, en aquesta evolució dels formats sonors, dels continents musicals. La compressió del so, amb pèrdues més que evidents de l’emapetrès, i la desaparició en tant que format físic dels enregistraments musicals, s’han compensat amb un caramel que cap consumidor musical, difícilment, no pot refusar: l’espai a la pràctica infinit a l’hora d’emmagatzemar la música: quantes cançons es poden gravar en un llapis de memòria de seixanta-quatre gigues? Quantes hores necessitam per a escoltar-les totes? Les tenim?

Continua llegint

Share Button

El format sí fa la cosa (IV): mini què?

El cedé no perdia la qualitat del so per molt que l’emprassis. Semblava que era un format més que digne, amb petits inconvenients gairebé inapreciables que el feien ésser el més emprat. Però a vegades tendim a magnificar ells detalls insignificants i, amb els discos compactes, no sé per quin motiu, em vaig encaparrotar amb el fet que no eren regravables, com els cassets, i em vaig arribar a creure que açò suposava un punt feble insalvable. Només ho devia pensar jo, perquè ens trobàvem en un moment en què ningú fiava gravar-se cap cançó de les que sonaven per la ràdio: érem a tocar ja de l’emapetrès i, amb l’arribada dels formats informàtics, quan es va descobrir que amb un clic podies tenir tota la música que volies a la teva disposició, el concepte mateix de «gravar» va desaparèixer del vocabulari dels melòmans.

minidisc-2202260_640

Continua llegint

Share Button

El format sí fa la cosa (III): el sofert cedé

dvd-89069_640

I amb el disc compacte va arribar la discòrdia… Quan les coses eren blanques o negres (vinils o cassets), la posada en marxa dels cedés ho va canviar tot: de la dualitat vam passar a la dictadura del partit únic. Semblava que havíem trobat el format definitiu. Els avantatges eren, a primera vista, evidents: el so digital, a base de combinacions inabastables de zeros i uns, feia que la qualitat de la reproducció es mantingués amb el temps, a diferència del desgast de les cintes magnetofòniques; a més, els nous discos no es ratllaven, la qual cosa els feia millors que els vinils. Açò darrer, prest es va comprovar que era mentida: ja ho crec que es ratllaven! D’altra banda, el fet que no es perdés qualitat a mesura que es feien reproduccions era ver, però ningú no va explicar que, pel camí, els discos compactes havien reduït la freqüència de sons capaços d’emmagatzemar i, per tant, reproduir. Era un petit detall, però tenia la seva importància (qualsevol oient, amb un bon equip de so, podia percebre’n les diferències). Sigui com sigui, el nou format va entrar amb tanta força que s’ho va menjar tot. No es pot concebre una dècada com la dels noranta, tan pròdiga i revolucionària musicalment, sense el cedé. En poc temps, vinils i cassets van caure en l’oblit més absolut.

Continua llegint

Share Button

El format sí fa la cosa (II): una TDK de noranta

CASSETTE TDK

El vinil era i és (si em permeteu un punt d’esnobisme) el format ideal per a escoltar música gravada. Tot són avantatges sonors, malgrat que també hi ha alguns petits inconvenients a tenir en compte, que no fan canviar, però, el veredicte. Quan era jove, les coses es veien i es vivien d’una manera diferent a l’actual. No hi ha nostàlgia en el que acab de dir. El preu d’allò que es podia comprar, quan no hi havia una font clara i regular d’ingressos, creava un sistema de valors molt clar en què no hi ajudava gens haver d’estalviar la paga d’unes quantes setmanes per aconseguir un elapé, com tampoc no ho feia la manca absoluta de mobilitat del sistema: la ubicació totalment estàtica del tocadiscs condicionava moltes coses (impossible, per exemple, emprar-lo al cotxe!). Aquestes i altes deficiències quedaven compensades amb els cassets i, relacionant-s’hi molt íntimament, amb el reproductor portàtil, el walkman.

Les primeres cintes magnetofòniques que van arribar a les meves mans contenien gravacions originals (la primera de totes: Conciertos de rock y de amor de Miguel Ríos). Eren un succedani digne del vinil, en què la qualitat cedia el testimoni a un format que ocupava menys espai. Era un premi de consolació. Com que les escoltàvem amb reproductors més que xerecs, l’oïda no passava gaire pena si no podia distingir un baix elèctric de la guitarra, un instrument de l’altre. Més tard, amb …And justice for all, de Metallica, vam descobrir que, independentment del format i la qualitat de la gravació, el baix no es sentia perquè existia una cosa anomenada producció que calia tenir ben present a l’hora d’assaborir música enllaunada (però aquestes són figues d’un altre paner).

Continua llegint

Share Button

El format sí fa la cosa (I): la vida a 33 rpm

lanzamientos-relPassar les vacances a Alcalfar és un luxe. Si em posés a fer-ne la llista d’avantatges, emplenaria pàgines i pàgines d’elogis. Però, com no podia ésser d’altra manera, també hi ha algun inconvenient enmig de tanta situació idíl·lica, sobretot de caire logístic, el més important dels quals té a veure amb el fet d’escoltar música. A la casa on passam l’estiu disposam d’un antic i força atrotinat reproductor de cedés, rescatat de l’ostracisme maonès, que disposa d’una entrada uesabé (quan el vam comprar era tota una novetat). Hi hem d’afegir, a aquest dispositiu, un parell de reproductors d’emapetrès i l’ordinador portàtil, connectat a dos altaveus de joguina, a l’hora de fer l’inventari de les màquines que ens permeten l’accés estival a la música.

Ara bé, l’aparell principal, el reproductor de cedés, no té antena (per tant, és impossible d’escoltar-hi la ràdio, cosa ja de per sí difícil al sud-est de Menorca), l’estri només funciona amb el comandament a distància, la tapadora del lector dels discos compactes no tanca correctament i la música que es reprodueix des de l’uesabé segueix un ordre que no té res a veure amb com estan col·locats els arxius musicals dins les respectives carpetes del pendrive (i que encara no he pogut entendre quin criteri segueix), entre d’altres mals, que malauradament no compensen els bons altaveus, a prova de wats i greus, del reproductor musical. Aquest panorama, amb què s’ha de conviure com un bonament pot, posa de manifest que, enllà de l’anècdota personal, el format amb què ens aproximam a la música enllaunada condiciona, i molt, la manera d’escoltar-la, un ritual que ha canviat dràsticament en les darreres dècades.

Continua llegint

Share Button

40 anys d’ecologisme responsable

40anys_opiniogent_ismaVolia jugar a despistar perquè, amb el títol de l’article, creia que tothom ja s’imaginaria de quin peu calçava el text i des de quina perspectiva ideològica estava escrit. Per aquest motiu, cercant el xoc d’expectatives, havia pensat que començaria dient que era una notícia lamentable que el GOB Menorca commemoràs, aquest 2017, els seus primers quaranta anys d’existència. Així, contundent i desconcertant alhora: una notícia lamentable. Després, seguint per aquest camí, volia explicar la decepció que suposava que una entitat com aquesta encara aguantàs, després de tant de temps. Tot seguit, però, fiava redreçar la cosa comentant que la no-existència del GOB Menorca hauria implicat que, a l’illa, no hi hauria hagut mai cap problemàtica relacionada amb el medi ambient, la qual cosa, evidentment, no només no s’ha donat mai sinó que la tendència ha estat justament la contrària. Potser volia fer-ho massa complicat, però al final tot havia de confluir, evidentment, en allò que perseguesc des d’un primer moment: elogiar l’entitat ecologista menorquina i celebrar-ne l’aniversari. Com que la realitat illenca cada dia ens presenta noves amenaces i reptes que incideixen en l’ús dels recursos naturals, no només necessitam el GOB Menorca sinó que avui és un luxe del qual, els menorquins, no podem prescindir. Ho diré amb una altra frase tòpica: si no existís, caldria crear-lo.

Continua llegint

Share Button

El derrotisme és d’esquerres?

pesimismoD’acord amb el que estableix el pacte entre les forces polítiques que governen al Consell Insular, Susana Mora relleva Maite Salord en la presidència de la primera institució menorquina. Som, per tant, nel mezzo del camin de la legislatura, un moment idoni per a fer balanç del que ha passat, en aquests dos anys, en el camp de la política institucional, no només a nivell insular sinó també en els àmbits municipal i autonòmic. Cal partir, però, de la base que fer-ne una valoració de conjunt és molt complicat i que, a l’hora de posar-s’hi, s’ha de tenir ben present, tot i que no ha de servir com a excusa per a baixar el nivell d’exigència de l’anàlisi, d’on veníem (seria un exercici interessant retrocedir fins a l’equador de la passada legislatura per tenir-ne la perspectiva adequada) i veure que, sigui quin sigui el resultat actual, (gairebé) sempre ens trobarem millor que quan érem al mig d’aquell desert funest, de la mà de Bauzà, Alejandre, Reynés, Baíllo i companyia.

Continua llegint

Share Button

Un any, si fa no fa, són cinquanta-dues setmanes

kalandarDia dos de juliol de 2016 iniciava una aventura, incerta i il·lusionant alhora, a Xalandria. Ho feia empès per la curiositat de comprovar si era capaç de mantenir una certa regularitat escrivint, en un moment en què havia decidit donar prioritat a la creació literària perquè l’escriptor se m’imposava. Des d’aquell llunyà any 2000, en què vaig guanyar el premi de narració curta Illa de Menorca, fins i tot des d’abans, no he deixat mai d’escriure, tot i que no ho he fet, per motius diversos, amb la constància que hauria desitjat. Necessitava, per tant, demostrar-me que podia fer-ho i, amb els resultats a la vista, sembla que la cosa ha anat prou bé. Perquè la dinàmica dels xalandrums, a més, n’ha provocades d’altres de molt enriquidores, la qual cosa, tot i intuir-la, volia comprovar que era certa. I ho ha estat. A més, tot plegat m’ha servit també per comprovar que, a l’altra banda del text, hi ha lectors i aquesta és una de les més grans satisfaccions que m’ha regalat l’escriptura pública. La complicitat que s’estableix quan qualcú et comenta, quan i on menys t’ho esperes (com m’ha passat), que ha llegit alguns dels xalandrums, no té preu.

Continua llegint

Share Button

En Bep Quely

bastocaballoEn Bep Quely és es marbre. M’agradaria saber quantes vegades, a l’època de l’institut, vaig escoltar aquestes paraules, que jo mateix vaig pronunciar en més d’una ocasió i que subscric des del principi fins al final. Ara, que han passat un fotimer d’anys des de llavors, el verb de l’expressió es segueix conjugant en present. Bon senyal. La culpa és, evidentment, del truc, aquest joc de cartes d’aparença senzilla però de pràctica complexa, i de tot el cerimonial que l’envolta. Qui en vulgui ésser un bon jugador, ha de dominar no només el càlcul mental i la combinatòria sinó que ha de ser un molt bon actor, perquè en el truc, més que les cartes amb què jugues, convé controlar les que els rivals es pensen que tens. És a dir, s’ha d’ésser llest com una fura. En el fet de saber-se moure pel terreny que va de la realitat a la figuració hi ha gran part del secret de l’èxit en aquest joc. Un bon jugador, per tant, ha de saber ésser convincent a l’hora d’interpretar el seu paper. I no és fàcil fer-ho bé.

En Bep Quely és el jugador de truc, de tots els que he vist, que més m’ha impressionat. No és el millor, segur, però em va enlluernar en una època en què aquestes coses queden gravades a foc: els anys de l’institut. Hi ha tota una sèrie d’històries mítiques que el tenen merescudament per protagonista, a ell i a la seva saviesa ancestral, com la que ens ocupa. Molts de dies començàvem la partida a l’hora del primer pati i, cama va, cama ve, allargàvem el joc un parell d’hores, fins a enllaçar els dos esbarjos. Si aquest joc hagués estat una matèria acadèmica (i no és cap disbarat, açò que dic: tots els russos aprenen a jugar a escacs a l’escola, obligatòriament), en sé més d’un que hauria tret excel·lents o matrícules. Fins i tot jo hauria arribat a aprovar-la, amb un cinc justet, no només per mèrits propis sinó perquè, en ser un joc d’equip, podies treure profit de l’altre. Qui feia parella amb en Bep Quely solia fer bo. Si eres part del rival, ho tenies més magre. Pel fet de ser un dels millors jugadors de l’institut, i dels més constants, s’havia guanyat el respecte de tothom. Duia galons. Sense anar més lluny, en Joan del bar li tenia reservat un joc de cartes només per a les seves partides. Els altres ens havíem de conformar amb qualsevol cosa si ell no hi era.

Continua llegint

Share Button

La vida és un caragol santjoaner

Caragol01Els humans som éssers de costums. Ens trobam còmodes en les rutines. Aquesta idea és un tòpic, evidentment, però així i tot, com passa sempre, alguna cosa hi ha de cert, en aquests tipus d’aforismes. Quan som a tocar del solstici d’estiu, per exemple, me pren per llegir llibres de temàtica santjoanera. No sabria explicar d’on me pot venir la dèria, però el cas és que, en els darrers anys, quan els dies s’estiren, el cos recorda que el ritu de pas a l’estiu és a tocar i demana lletra impresa al voltant de la celebració ciutadellenca. Anys enrere, per exemple, Amadeu Corbera, amb el seu Les festes de Sant Joan de Ciutadella. Sota l’ombra del poder, va ajudar-me a veure amb uns altres ulls alguns aspectes d’unes tradicions que es presenten com a invariables de l’Edat Mitjana ençà i, des d’un punt de vista totalment oposat, els Protocols de les festes de Sant Joan de Ciutadella, de Josep Pons Lluch, em van permetre d’entendre millor el cerimonial que hi ha darrere d’uns actes que, malgrat haver-hi assistit molts d’anys, no deixen de ser inabastables per als no iniciats.

Continua llegint

Share Button