Navega per l'autor

Ismael Pelegrí

Per què els vius estem sempre morts de por?

fear_domination_bully_victim_aggression_abuse_anger_bullying-686677.jpg!d

Sembla que, tot plegat, és més vell que l’anar a peu, però adaptat al context actual. Sigui com sigui, ara i sempre, el fenomen és preocupant i convé parlar-ne. «És molt probable que els morts es demanin sovint per quin motiu els vius estem sempre morts de por», afirma Gumersind Gomila en la frase inicial d’un article («La política de la por»), publicat a la revista Oc el mes de gener de 1952. Tot i que el perpinyanès —nascut «a la ciutat alegre de Maó»— l’aprofita per denunciar l’actitud de certs sectors del moviment occitanista de l’època, hi fa una sèrie de reflexions que, malauradament, són ben actuals. Per exemple, l’article cita com es va fer servir la política de la por, durant els primers anys de la guerra freda, alimentant el fantasma de l’anticomunisme, és a dir, com es va aprofitar el pànic programat per moure les masses segons convenia: «la por […] està motivada per causes artificials inventades per a servir els interessos d’un adversari més fort», afirma Gomila. També hi podem llegir que «fan veure que tenen por per a fer por als altres». Aquesta va ser l’estratègia mitjançant la qual, segueix argumentant el text, es va perseguir qualsevol manifestació cultural transformadora, encaminada a construir un mon millor i, sobretot, diferent. Automàticament, se l’acusava de ser una activitat filocomunista per tal de combatre-la i desarticular-la.

Continua llegint

Share Button

Després de la pluja, una ressenya

IMG-20181119-WA0006Després de la pluja, de Margarita Ballester, acabat de publicar per Cafè Central i Eumo Editorial, fa el número 90 dels «Jardins de Samarcanda», una de les col·leccions més prestigioses de la poesia catalana actual. Tal i com es pot llegir a la nota inicial dels editors, el volum aplega els tres poemaris, introbables a dia d’avui, que havia publicat la poeta: d’una banda, L’infant i la mort, de 1989, guardonat amb el premi Rosa Leveroni de la vila de Cadaqués; seguit d’Els ulls, de 1995, que venia precedit per una menció als Jocs Florals de Barcelona; i, finalment, Entre dues espases, que manlleva el títol d’un vers de Gumersind Gomila, aparegut el 2004, que va merèixer el Premi Cavall Verd-Josep Maria Llompart de Poesia. Aparentment, no som davant d’una novetat literària sinó d’una segona edició conjunta dels tres títols, tot i que arriben acompanyats d’algunes novetats significatives. En primer lloc, el volum ve embolcallat per dos paratextos: d’una banda, un estudi introductori de Josep Maria Sala-Valldaura, imprescindible, que ofereix al lector les claus per a la lectura del llibre; de l’altra, una nota final de l’autora, d’agraïment als editors, en la qual explica, entre d’altres elements d’interès, el perquè del títol. En segon lloc, el fet que els tres llibres es presentin, ara, en un sol volum, permet de fer-ne una nova lectura, en clau unitària que, entre d’altres coses, «mostra, si cal encara més, la profunditat de la veu de la poeta i l’altíssim nivell d’exigència amb què ha bastit, sense presses, de manera pacient i rigorosa, la seva obra, a la vegada que en posa clarament de manifest la unitat i la coherència», com afirma Pere Gomila.

Continua llegint

Share Button

La forma arrodonida de les pedres

patch-2952413_960_720

En el darrer xalandrot, tot parlant de la presència constant de la mort en la nostra quotidianitat i del pas destructor del temps, comentava que un dels atenuants que ajuden a fer més passadora la vida és l’amor. L’amistat, que n’és una concreció, és el fil conductor que em ve de gust estirar aquesta setmana. Perquè, què en faríem, sense les amistats? Es fa difícil d’imaginar una vida en què els amics no en formin part. Almenys en el meu cas. Però, comencem pel principi: què entenem per amistat? Què són els amics? Ben mirat, són ganes de complicar-se l’existència assajar de fer-ne les definicions. Segurament, perquè ens trobam davant de l’enèsim cas de concepte que tothom sap però que molt poca gent és capaç de verbalitzar amb una mínima solvència. Potser és el moment de recórrer al més que conegut aforisme del filòsof Wittgenstein, per al qual «els límits del meu llenguatge són els límits del meu món» o, dit matusserament, tot allò que hom no sap explicar amb paraules, a la pràctica, és com si no ho sabés. El coneixement ho és des del moment en què el podem transmetre verbalment. Des de la més absoluta modèstia, m’agradaria de transcendir aquestes limitacions tot intentant de dir què és l’amistat i, de retruc, què són els amics, perquè sé que els tenc i volia deixar-ne constància.

Continua llegint

Share Button

La nostra mort de cada dia

pray_statue_figure_woman_female_face_faith_prayer-667644.jpg!d

Fa uns dies vaig contravenir una de les normes que m’havia imposat a l’hora d’obrir un compte a Facebook. M’explic. En principi, només hi som (i així hauria de ser) per qüestions estrictament literàries: res més que no sigui conèixer què es cou en el món de les lletres i, també, per promocionar les coses que vaig escrivint i, molt a poc a poc, publicant. Açò ha fet que, en més d’una ocasió, m’hagi hagut de mossegar la llengua per tal de no traspassar la línia vermella de la privacitat que estic disposat a compartir en aquesta xarxa. Les temptacions han estat moltes i la carn és dèbil. Els estímuls que t’empenyen a fer-ho són molts, però fins ara he aconseguit de no caure-hi. Com he dit, però, no fa gaire vaig publicar-hi, molt en calent, un text (que, de manera insòlita, no havia aparegut abans a Xalandria, ni hi apareixerà: va ser escrit directament a la plataforma creada per Mark Zuckerberg, empès per un rampell de ràbia i impotència) en què exposava el dolor provocat per la pèrdua d’un amic, tot just acabat de traspassar. La mort, darrerament, ha entrat a formar part de la meva quotidianitat, ha esdevingut una presència constant. La mort nostra de cada dia, de fet, va ser qui em va impulsar a parlar-ne, directament, a la xarxa de les xarxes.

Continua llegint

Share Button

Passeig firaire entre llibres

51548ef6-aea8-4b22-8c2c-8d000fc6d4f8

De la mà de novembre transitam, a velocitat de creuer, pel bell mig de la tardor. Força enrere queda l’estiu i, amb el canvi d’hora, els dies s’escurcen encara més, tot anunciant la imminència de l’hivern. Hi ha una frontera clara entre les estacions, un abans i un després marcat per la festa de dia primer de mes i, darrerament, també per l’embranzida que ha pres la celebració del dissabte de Tots Sants, o all hallows eve, tal i com en deien antigament en anglès, una forma que ha acabat convertida en l’actual Hallowen. Aquesta manera tan nòrdica (i poc catòlica) de relacionar-se amb la mort ha esdevingut, gràcies a la globalització, una més de les aportacions foranes que s’han acabat afegint a les celebracions tradicionals pròpies, tot ampliant-les. Aquest és un tema molt interessant, però massa complex per a despatxar-lo en un paràgraf. Deixem-ho així. Amb el canvi de mes (que, anys enrere, es solia segellar amb una darrera nedada, el dia de Tots Sants, cosa inimaginable enguany, amb el fred que ha fet), s’inicia la temporada dels bunyols i de les castanyes; també, sol ser el moment en què, si les pluges han caigut com toca (enguany potser es perdrà per massa), els bolets faran acte d’aparició, per a delícia dels amants de la gastronomia. I, a l’illa, des de fa catorze anys, amb el novembre arriba la Fira del Llibre en Català.

Continua llegint

Share Button

D’imposició en imposició…, i tira milles!

Lengua-Materna1

X és una persona que, posem per cas, viu a Maó. Mena una vida que podríem qualificar de normal. Tot, en aquesta persona, és força convencional, com per exemple la feina: és auxiliar administrativa a una empresa d’assegurances. Malgrat que hauria de ser un detall sense importància, X és catalanoparlant. Com el color de la pell, com les creences religioses, com l’orientació sexual, com les idees polítiques: té el que té. X, açò sí, d’acord amb l’esperit que deriva del concepte de drets humans, creu en la igualtat de les persones i que, per tant, no se’n pot discriminar cap ni una pels motius citats abans (ni per uns altres, que ara no recorda, però que queden recollits al segon article la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l’ONU). La igualtat en què creu X es basa en el respecte de la diversitat. També en l’àmbit de les llengües.

Continua llegint

Share Button

Popu: 45 (i 26) anys de proselitisme rocker

popular1-222-1992-03

Mil nou-cents noranta-dos, l’any olímpic, va significar un abans i un després per a la meva cultura musical. Fins llavors, àvid com estava per conèixer noves propostes, circumscrites, açò sí, dins dels marges relativament estrets del heavy metal, la meva dieta literària musical (les revistes eren, en aquella època, gairebé l’única font per estar un poc al dia de l’evolució de l’escena metàl·lica) estava formada per capçaleres com MetalliKO, RIP, Metal Hammer, Kerrang i, sobretot, per la Heavy Rock, de l’inefable Mariskal Romero. Des d’aquelles pàgines, podia saber de grups com Metallica, Iron Maiden, Helloween, Accept…, a més de sentir-me part d’una comunitat els membres de la qual es dedicaven a escriure cartes que la revista publicava darrere del pòster central i que, de carrer, devia ser la secció més seguida pels lectors. Tot va canviar, però, un dia en què, a la recerca de la Heavy Rock, l’atzar va voler que una portada compartida entre Anthrax i Public Enemy, que acabaven de trencar les fronteres entre gèneres musicals amb el tema «Bring the noise» (on el rap i el trash convivien en perfecta harmonia) m’empenyés a comprar una revista que, fins al moment, desconeixia: Popular 1, Rock ‘n’ Roll Magazine o, el que és el mateix, el Popu. De llavors ençà, no me n’he perdut cap número, cosa que no puc dir de cap altra publicació. Açò vol dir que, des de fa vint-i-sis anys, he estat un lector fidel d’una revista que, enguany, commemora el seu quaranta-cinquè aniversari. Són, no cal dir-ho, nombres importants per a una història que, durant molt de temps (més de la meitat dels anys d’existència del Popu), hem viscut plegats. La celebració està més que justificada.

Continua llegint

Share Button

L’herència caçadora-recol·lectora

8189100336_4ecab9dc85_b

Una de les moltes reflexions, sempre interessants, que Yuval Noah Harari planteja al seu llibre, el supervendes Sàpiens. Una breu història de la humanitat, afirma que els humans vam fer molt mal negoci amb la Revolució Agrícola. Per a l’historiador israelià, el canvi «va comportar per als agricultors una vida generalment més difícil i menys satisfactòria que la dels caçadors-recol·lectors, els quals tenien una vida més estimulant i variada, i corrien menys perill de morir de gana o de malaltia». Fa uns deu mil anys, després de viure’n dos milions i mig alimentant-se de plantes recol·lectades i animals caçats («que vivien i es reproduïen sense la seva intervenció»), els humans van dedicar-se, a temps complet, «a manipular la vida d’uns quants animals i unes quantes plantes» que es van convertir en la base de la seva dieta. Encara hi som, en aquesta etapa que, segons Harari, ens ha dut més problemes que beneficis com a espècie. Malgrat l’interès d’aquesta tesi, no hi aprofundirem, perquè voldria estirar del fil d’una altra informació que s’hi relaciona. Segons l’especialista en Història del Món, que cita fonts de la psicologia evolutiva, «encara avui (…) el nostre cervell i la nostra ment estan adaptats a una vida de caça i recol·lecció». De proves que ho corroboren, en tenim per donar i vendre.

Continua llegint

Share Button

Els ocells, les papallones i el canvi climàtic

climate-change-2063240_640

De la mà de les noves societats burgeses que durant el segle XIX van deixar enrere, a tot el continent europeu, l’antic règim, es va estendre també, des del positivisme, la creença que les millores tècniques i científiques del moment millorarien les condicions de l’espècie humana. És aquí on apareix el concepte de progrés tal i com encara avui dia el concebem. Hi ha consens a l’hora de dir que, per exemple, gràcies als avenços mèdics, la nostra qualitat de vida a augmentat exponencialment. Però no deixa de ser curiós que, de la revolució industrial ençà, una part d’aquesta millora s’hagi fet a base de cremar combustibles fòssils i d’explotar, sense límits, els recursos naturals que, paradoxalment, no deixen de ser limitats. I som on som, que diria aquell: l’activitat humana, el progrés, ha aconseguit, d’una banda, incidir geològicament en el nostre planeta (el món acadèmic ja parla de l’era antropocènica i d’un nou «mineral» que la caracteritza, el plàstic) i, de l’altra, sobreescalfar-lo. Aquest darrer fenomen és conegut com a canvi climàtic, una evidència científica la realitat de la qual situa els humans davant de reptes majúsculs la transcendència dels quals és enorme. Ens hi va el futur.

Continua llegint

Share Button

L’omnipresència cultural de la Bíblia

frye

Aquests dies estic llegint, molt a poc i en bones, perquè els continguts de l’obra són especialment densos (tant com interessants alhora), el llibre El gran código, de Northrop Frye, que porta per subtítol «Una lectura mitológica y literaria de la Bíblia». Finalment, hauré resolt un deute que tenia pendent des de fa massa anys: abordar aquesta obra que, ja fa una raig de cursos acadèmics, em va recomanar Miquel Àngel Maria (i que, com tantes altres que m’ha donat a conèixer, he anat llegint i gaudint: senyal que els títols triats tenien al darrere un molt bon criteri). De fet, estic passant per un període en què la cultura bíblica forma part de la meva quotidianitat. No és la primera vegada que em passa i, de fet, ja n’he parlat aquí mateix. Potser aquest interès pot sorprendre la gent que sol associar el llibre de llibres a un àmbit molt restringit, relacionat concretament amb la pràctica de la religió catòlica (ni tan sols la cristiana en general). L’ús que faig del material bíblic, però, no té res a veure amb el vessant confessional i sí amb el professional.

Continua llegint

Share Button