Navega per l'autor

Ismael Pelegrí

Doctora, em fa mal la llengua

    Tot i que sembla que el suflé ja s’ha desinflat, hem tornat a viure l’enèsima (i, malauradament, no la darrera) polèmica al voltant de l’ús oficial de la llengua catalana. En aquesta ocasió, el conflicte deriva de la decisió, presa per les autoritats autonòmiques, de demanar als treballadors que vulguin fer feina en el sistema sanitari illenc un certificat de coneixements de la llengua pròpia del país. La competència lingüística en català passa, així, a ser un requisit en tost d’un mèrit, com fins ara. Davant d’aquesta mesura, impulsada no sense controvèrsies internes pel govern, els sectors contraris a la normalització no han estat a temps de fer sentir la seva veu i el seu autoodi visceral a través de les plataformes de sempre i, així, ja s’han publicat fins i tot xifres del número de metges que estan preparant les maletes per abandonar Menorca i anar-se’n a viure i treballar en altres llocs de l’estat en què no hi hagi, diuen, imposicions lingüístiques (els dels diari El Mundo, en açò de fer matemàtiques recreatives, són uns mestres).

doctor-563428_640

Continua llegint

Share Button

Illes i lletres a Eivissa

illes-i-lletres-eivissa-2017

Aquest divendres, 13 d’octubre de 2017, s’ha convertit en una data important per a un servidor de tots vostès, després d’haver participat, a l’eivissenca biblioteca de can Ventosa, en una activitat, organitzada per l’AELC, de títol juganer i clar: «Illes i lletres», juntament amb Iolanda Bonet (Eivissa), Maria Teresa Ferrer (Formentera), Pere Joan Martorell (Mallorca) i Nora Albert (Eivissa), que n’ha estat la presentadora. No és la primera ocasió en què he format part d’un acte literari. Moltes vegades hi he fet de presentador, moderador i, fins i tot, d’historiador de la literatura. En moltes manco, m’hi han convidat com a autor, segurament perquè la meva producció literària, fins al moment, era tan minsa i tan dispersa que en aquests esdeveniments em sentia un impostor al costat de gent que eren escriptors de ver. Ahir, però, hi vaig anar amb un llibre propi de poemes, el primer, a punt de sortir del forn (De l’animal que s’imposa, que publicarà AdiA Edicions la primera setmana de novembre). Per primera vegada vaig sentir-me integrat al costat dels altres participants a la trobada.

Continua llegint

Share Button

És l’hora de l’esperpent (literari)

32552585850_652eaeed34_b

Un dels escriptors més singulars i interessants alhora de la literatura espanyola va ser i és Ramon María del Valle Inclán. Aquest personatge, que tenia un caràcter molt fort (amb què es va guanyar més d’una discussió i una mà amputada!), va ser l’inventor d’un subgènere teatral, l’esperpent, des del qual, a partir de la combinació del grotesc i de la més fina de les ironies, es va dedicar a fer un retrat corrosiu i totalment crític de l’Espanya del començament del segle XX, aquella que acabava de perdre les colònies de Cuba i Filipines i que, com a única reacció, s’havia refugiat en la grandiloqüència d’una retòrica  buida i en els discursos en record de les glòries passades (les d’aquell imperi, que alguns encara enyoren, en què mai no es ponia el sol). El títol més conegut de la seva producció és Luces de Bohemia, però jo us recomanaria la trilogia que s’amaga rere Martes de Carnaval, perquè és allí on la punxa amb què l’autor escomet la realitat és més esmolada i, la cultura militar espanyola, tan nefasta històricament, esdevé el centre de la crítica de l’autor (començant pel títol, amb la referència al déu de la guerra, Mart, en plural, convertit en una simple disfressa còmica).

Continua llegint

Share Button

L’Espanya de sempre o l’Estat que mai no ha estat

 Mapa polític d'Espanya (1852
Mapa polític d’Espanya (1852)

No parlaré de Catalunya i del que hi està passant, tot i que no puc amagar que aquest és un tema que, com ja han pogut comprovar els lectors d’aquests xalandrums, m’interessa i em preocupa a parts iguals. Qui estigui interessat a llegir-ne textos que el convidin a la reflexió, tot fugint de la voràgine del dia a dia, de la immediatesa d’uns fets que avancen a un ritme vertiginós i, sobretot, qui cerqui discursos alternatius als de la veu única centralista, ni que sigui per fer l’exercici saludable de contrastar-los, hauria d’endinsar-se en l’obra I si passa, què ens passa, publicada per Arrela (i no, per favor, que ningú no pensi que, amb la propaganda que els faig, en tenc part de cuixa: quan algú fa la feina ben feta, és de justícia reconèixer-ho, i prou). El subtítol d’aquest volum col·lectiu deixa clares les intencions del llibre: «Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera davant la independència de Catalunya. 33 articles per a la reflexió». Si encara no el teniu, el trobareu a qualsevol llibreria competent. Us ajudaran a veure amb altres ulls l’actualitat més immediata.

Continua llegint

Share Button

Creueristes

cruise-1236642_640

D’entre les moltes lectures de profit que he fet aquest estiu, voldria citar el llibre L’herba sempre és més verda a l’altra banda, de Xavier Coral, publicat per la imprescindible editorial Arrela, en què l’autor recopila una sèrie d’articles periodístics centrats en els molts viatges que ha fet al llarg de la seva vida. El cit perquè, tot just començar, Coral planteja una qüestió que convida a reflexionar-hi: «Una vegada, en una entrevista, em van preguntar: “¿Et consideres turista o viatger?” Si hem de fer cas al Diccionari de la llengua catalana, sóc totes dues coses. Un turista és “una persona que visita un país pel gust de conèixer-lo” i un viatger “una persona que viatja”». És prou interessant la diferència de matís, perquè hom pot viatjar, pels motius que sigui, i no tenir cap interès ni necessitat de conèixer el lloc que visita. Fins i tot, si capgiram l’argument, potser seria adient demanar-nos si totes les persones que anomenam turistes (per exemple, les que visiten la nostra illa a l’estiu, massivament, en viatges organitzats per grans operadors turístics), ho fan amb la intenció de conèixer el país. Segurament, en molts casos seria més escaient parlar de viatgers (i encara gràcies). Dins d’aquesta categoria també hi situaria, sense cap mena de dubte, els creueristes.

Continua llegint

Share Button

La independència

Tenir fills i haver-los d’educar planteja alguns reptes apassionants. Per exemple, els que deriven de l’habilitat innata que els menuts de la casa tenen a l’hora de plantejar preguntes que, a més de descol·locar els receptors, obliguen a pensar les coses des de l’arrel, per tal de respondre de manera que les realitats més complexes puguin ésser enteses amb senzillesa. Açò no és gens fàcil, amb l’afegit que no valen les solucions de compromís: davant del seu nivell d’exigència, calen respostes satisfactòries. En algunes ocasions, a més, el que demanen col·lisiona amb les posicions ètiques dels adults, fet que encara ho complica molt més. Perquè quan educam, entre d’altres coses, transmetem una sèrie de valors, els nostres, als quals voldríem que els fillets arribassin per ells mateixos, sense imposicions. Aquesta reflexió neix arran d’una pregunta que es va formular, de manera casual, durant un trajecte en cotxe, a mitjan agost. Per ésser exactes, no existí tal casualitat espontània: es percebia en l’infant que la va formular un cert neguit, una mena de por de demanar respecte d’un tema que intuïa conflictiu: «què és açò de la independència?»

question-2309042_640

Continua llegint

Share Button

Batecs de Gràcia (i X): Escates

Batec10.redimensionada

 

La festa s’acomiada amb l’esclat del llamp i el tro diferit, amb el regal d’una pluja irisada en el ball de colors i focs d’artifici. Cada beslluma és un moment de joia que es fa cendra i s’esfuma, que esdevé, per sempre, record, com les escates d’una sirena que es colguen al fons del port, entre sunya i fangs tòxics, i mai no sabrem quan tornaran a surar. Ens queda el consol d’un any sencer per tornar a descabdellar el fil dels nostres laberints, per tornar a celebrar el final de l’estiu i donar la benvinguda al cicle que recomença.

[Fotografia: Gemma Andreu; Text: Ismael Pelegrí]

Share Button

Batecs de Gràcia (IX): Barques

Batec09.redimensionada

 

En el silenci de la festa, quan el brogit esdevé un eco que ressona llunyà en el temps i en l’espai, en la calma del capvespre que veu com minva la llum de setembre, les barques escriuen paraules antigues en l’aigua. La cal·ligrafia tranquil·la fa via damunt la pàgina blava de la rada i, molt a poc a poc i en bones, l’arjau traça mots de tinta blanca mentre compon els versos d’un poema talàssic, que va a la vela. Llibre que contens tantes històries salabroses, per què et llegim tan poc (i malament)?

[Fotografia: Gemma Andreu; Text: Ismael Pelegrí]

Share Button

Batecs de Gràcia (VIII): En Capó

Batec08.redimensionada

Aquesta calor fa grinyolar els cans, però a la plaça fa un estar d’àngels, eh Capó? Ja hi tornam a ser, un any més: fan caramull les gestes mítiques escrites en ratlles de coratge blanc-i-vermell i la constància verd-i-negra que ens empeny a fer botar cavalls, eh Capó? Tantes, que no cal comptar-les. Avui farem un poc llarg, però amb seny (que, de cervell, en venen, eh Capó?), perquè tenim una edat i en som ben conscients. Hi ha rituals que no estan escrits almon, però romanen gravats al revers de la pell. Ja saps, idò, quan i on. Eh Capó?

[Fotografia: Gemma Andreu; Text: Ismael Pelegrí]

 

Share Button

Batecs de Gràcia (VII): Cumbois

Batec07.redimensionada.

No som al llunyà oest: aquí no hi ha tirs. Cap rostoll no travessa, rodolant, el carrer polsós. No hi ha duels al sol, ni bons, ni lletjos, ni dolents. O sí? La pel·lícula és una altra. Els regalims de suor corren esquena avall. Al bater del sol, hi ha un mirall on es reflecteixen els gestos negres dels genets d’ombra. Els cavalls, ara no: prest. El desenllaç s’acosta i l’espera és tensa. Els esperons ressonen al compàs de les passes mentre les botes deixen petges efímeres a la sorra tenyida de plàstics. Un alè d’aire xiula una tonada de Morricone que es fon amb la melodia del flabiol i convoca tothom a la plaça.

[Fotografia: Gemma Andreu; Text: Ismael Pelegrí]

Share Button