Navega per l'autor

Ismael Pelegrí

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

La sang

 

Coincidint amb la data del vint-i-cinc de novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones, hem sabut, gràcies a la premsa, que a Escòcia les compreses i els tampons seran gratuïts a partir d’ara per a qui en necessiti. La notícia té diferents punts d’interès. D’una banda, perquè posa damunt de la taula l’existència —intensificada durant la pandèmia— de l’anomenada pobresa menstrual: un tant per cent important de dones escoceses no té els recursos econòmics necessaris (uns deu euros mensuals, una quantitat sembla esser que desconeguda per gran part, segurament masculina, de la població) per comprar aquests productes que pal·lien els efectes de la regla. La notícia no diu res, per cert, de les copes menstruals, que hi són i constitueixen una alternativa sostenible a la cel·lulosa (i als químics que hi inclouen) que cal valorar. El cost per a les arques públiques, uns dos milions i mig d’euros anuals, indica la dimensió de la mesura. Ara bé, d’altra banda, aquesta acció serveix, sobretot, per normalitzar —des del moment en què se li dona visibilitat i per molt enfora que ens trobem d’allò que tocaria esser—, un tema tabú de la nostra societat, el de la menstruació.

Continua llegint

Share Button

Quan anàvem de viatge per veure concerts

Va haver-hi un temps —escrit així, amb aquests mots, ara, se’n fa més evident la magnitud de la tragèdia— en què viatjar per assistir a concerts musicals formava part dels hàbits melòmans de molta gent. Hi pens, a més, en rememorar la llarga passejada, a peu, amb què vaig creuar una part important de Barcelona (la que va des d’un hostal a tocar de l’estació de Sants fins a un bar del Poblenou, proper a la sala Razzmatazz, que s’ha convertit d’uns anys ençà en punt de trobada abans de les actuacions), el darrer cap de setmana de febrer d’enguany, una data que sembla, ara mateix, molt llunyana.

Continua llegint

Share Button

Tampoc la covid

El títol d’aquest xalandrot és un homenatge evident al colpidor poema «Tampoc el foc», de Guillem d’Efak, i a l’esperit que desprèn el text. Al llarg de cent trenta-un versos, el jo poètic hi enumera els incomptables intents d’acabar amb el poble a què pertany, entès en un sentit romàntic (un volkgeist format per la llengua, la cultura, la història i, també, el paisatge). Ho fa a partir de la darrera de les grans amenaces patides en aquell moment, el foc, en una referència explícita als grans incendis que assolaren Mallorca els primers anys noranta del segle passat. La conclusió del poema manifesta la voluntat de seguir essent: «Si no ens fa acotar el cap / cap violència innoble / —que ho sàpiga qui ho hauria—, tampoc no ho farà el foc». Ara, que una sèrie d’embats han fet perillar la Fira del Llibre en Català de Menorca, no he pogut evitar d’associar els versos finals del poema efakià amb el fet que la quinzena edició n’ha estat una realitat, perquè la voluntat és tossuda. Ni la covid-19 no ha pogut amb ella. Hi ha fet prop, açò sí.

Continua llegint

Share Button

Flamenca

Un d’aquells termes que generen pàgines i pàgines de lletra impresa, sobre el qual encara no hi ha una definició satisfactòria per a tothom, és el de clàssic literari. Lluny de voler entrar en un debat que no pertoca en un espai com aquest, sí que podem establir que un dels elements que caracteritzen aquesta mena d’obres és el fet que, malgrat la distància cronològica que hi pugui haver entre el moment en què es van escriure i el moment en què es llegeixen, sembla que no hagi passat el temps. Mantenen la frescor al llarg dels anys. La lectura que en resulta és actual, en el sentit que ens permet d’interrogar-nos, ens ajuda a tenir un millor coneixement individual i, també, de la relació que establim amb el món que ens envolta. Dit així, evidentment, la idea no deixa de ser genèrica (relativa, fins i tot, com ho són molts de clàssics en funció de les ulleres de l’època en què són llegits). Potser el cas de Flamenca, una novel·la occitana escrita al segle XIII, ajudi a dibuixar un poc el que acabam de dir.

Continua llegint

Share Button

Generositat

He de confessar que estic literalment sobrepassat per les nombroses mostres de generositat que he rebut darrerament i que, encara, estic rebent. M’han publicat un llibre, de contes. L’hem presentat —i el presentarem, en bona companyia, el proper divendres, 6 de novembre, en el marc de l’Espai Reverb, que organitza l’AELC, a Maó; també, dia 8, a la Fira del Llibre en català, a Ciutadella; i, finalment (per ara), dia 12, a la biblioteca pública d’Alaior. La gent, a més, ha respost a aquests actes amb una molt bona assistència, i hi ha assistit emmascarada i amb les mans netes. El que més m’ha sorprès, però, de tot plegat, és que són moltes les persones que han dedicat una part del seu temps no només a llegir el llibre i a fer-m’ho saber —es veu que els ha agradat—, sinó sobretot a enviar-me suggeriments de cara a una hipotètica segona part de l’obra. Els tenc en compte: veurem què s’hi pot fer. Com diu l’anunci, tot açò no té preu. És el més important de la literatura: que hi hagi lectors. Amb tanta prodigalitat, crec que és un bon moment per fer públiques unes breus paraules d’agraïment a tots aquells que han fet possible que Dies assenyalats sigui una realitat.

Continua llegint

Share Button

De moixos i microones

 

Tenia la sensació que darrerament m’havia posat massa seriós a l’hora de compartir aquestes humils converses que van néixer amb la voluntat de ser informals: un entreteniment (i, tot s’ha de dir, també una manera d’exercitar l’escriptura, de fer que, seguint el que va dir Picasso, quan arribi la inspiració literària que almenys em trobi treballant). L’anterior xalandrot ja intentava treure un poc de ferro a les reflexions compartides amb els pacients lectors i tornar a l’esperit inicial dels textos. Si hi afegim que aquesta setmana, a nivell laboral, ha estat molt intensa, s’entendrà que calgui seguir la via del desembafament. Açò és el que justifica que avui ens centrem en dos elements aparentment tan dispars com els moixos i els microones.

Continua llegint

Share Button

Arribar-hi tard (però fer-ho)

Diuen que durant l’adolescència es fan algunes de les coneixences que acaben acompanyant-nos durant la resta de la vida. Que sigui ver —que ho és—, no vol dir, però, que aquest procés s’hagi d’aturar amb els anys. Per anar bé, no hauria de ser així. En aquest sentit, una part important de la música que encara m’ajuda a fer la vida més passadora es va incorporar al meu bagatge en els anys de l’institut i la universitat, fa molts d’anys, gràcies a una mentalitat oberta que, tot i prioritzar els sons rockers més durs i metàl·lics, cercava qualsevol tipus de proposta que resultés emocionant per a degustar-la. Gràcies, sobretot, a les amistats i als intercanvis en els formats de l’època (cassets, vinils i, cap al final, discs compactes), d’una banda, i a la lectura de tota mena de revistes (i qualque llibre), de l’altra, vaig poder incorporar al meu bagatge sonor tota mena de grups, intèrprets i gèneres (en una època en què no era tan bo de fer com ara accedir-hi), d’entre els quals alguns dels anomenats clàssics, els imprescindibles. Només, però, alguns. Molts van quedar-ne fora.

Continua llegint

Share Button

La lluita continua

Divendres de la setmana passada va passar un fet insòlit: vaig veure una pel·lícula a la televisió. La mort de Guillem, dirigida per Carlos Marqués-Marcet, es va estrenar conjuntament a les tres televisions autonòmiques espanyoles de parla catalana. Vaig haver de veure-la, per qüestions legals, per IB3 (sense poder triar: TV3 arriba a les illes en la versió internacional, capada en una part dels continguts; amb la valenciana À Punt, ara per ara, no hi ha cap mena de reciprocitat). Per aquest motiu, abans, em vaig haver de menjar —perquè resulta que l’emissió no era simultània, cada cadena va triar-ne l’horari— un concurs infame i vergonyós (“Jo en sé més que tu” és el nom d’aquest artefacte de destrucció mental massiva). L’experiència em va servir per constatar quin és el marc mental de la televisió illenca i per entendre per quin motiu no me la mir gairebé mai.

Continua llegint

Share Button

Per apreciar Carner, abans, cal llegir-lo

 

Enguany es commemoren els cinquanta anys de la mort de Josep Carner. Som escèptic davant de segons quina manera de celebrar les coses, especialment quan són l’excusa per a muntar paradetes institucionals amb comissariats més que discutibles i altres despropòsits per l’estil. Ara bé, crec que, en aquesta ocasió, les coses van per una altra banda, tot i que no acab de veure clar que l’Any Carner aconsegueixi acostar aquest escriptor fonamental de la poesia catalana del segle passat als lectors actuals. La culpa de tot plegat no la podrem encolomar, a més, a la maleïda pandèmia, tot i que potser hi hagi pogut incidir d’alguna manera. En aquest cas, diria que tot plegat és una qüestió de llibres.

Continua llegint

Share Button

La diversitat lingüística espanyada

 

Sabies, benvolgut lector, que al món hi ha, segons els càlculs més ajustats, entre sis mil i set mil llengües, parlades per més de set mil milions de persones, repartides en gairebé dos-cents estats independents? De mitjana, a quantes toquen per estat? Més de trenta, no? Per cert, només un tres per cent d’aquestes llengües es parlen a Europa, perquè on més diversitat hi ha en aquest camp és a Àfrica i Àsia. Hi ha dades relacionades amb la diversitat lingüística que són molt interessants. Per exemple, la que indica que, malgrat tenir —els catalanoparlants entre d’altres— una llengua amb més de cinquanta mil paraules, en les converses col·loquials i habituals no en feim servir més d’un centenar. Qui en vulgui conèixer alguna més, pot visitar la pàgina web que el Consell d’Europa i la Unió Europea han habilitat per celebrar el Dia Europeu de les Llengües, que es commemora, des de 2001, el vint-i-sis de setembre de cada any.

Continua llegint

Share Button