El títol d’aquest xalandrot és un homenatge evident al colpidor poema «Tampoc el foc», de Guillem d’Efak, i a l’esperit que desprèn el text. Al llarg de cent trenta-un versos, el jo poètic hi enumera els incomptables intents d’acabar amb el poble a què pertany, entès en un sentit romàntic (un volkgeist format per la llengua, la cultura, la història i, també, el paisatge). Ho fa a partir de la darrera de les grans amenaces patides en aquell moment, el foc, en una referència explícita als grans incendis que assolaren Mallorca els primers anys noranta del segle passat. La conclusió del poema manifesta la voluntat de seguir essent: «Si no ens fa acotar el cap / cap violència innoble / —que ho sàpiga qui ho hauria—, tampoc no ho farà el foc». Ara, que una sèrie d’embats han fet perillar la Fira del Llibre en Català de Menorca, no he pogut evitar d’associar els versos finals del poema efakià amb el fet que la quinzena edició n’ha estat una realitat, perquè la voluntat és tossuda. Ni la covid-19 no ha pogut amb ella. Hi ha fet prop, açò sí.
Ara bé, cal recordar que hi va haver un moment crític en què realment vam estar a punt de quedar-nos sense fira. Ens hem de remuntar al quadrienni ominós, fa un parell de legislatures, quan l’anticonsellera de cultura de la primera institució insulare es va escudar en la crisi econòmica —que hi era, açò no es pot negar— per justificar una política destinada a desmantellar el panorama cultural menorquí, a nivell institucional, sobretot en el cas d’aquelles manifestacions que evidenciaven la catalanitat de Menorca, autèntic cavall de batalla dels diferents caires de l’espanyolisme constitucionalista. Tancant moltes aixetes, va intentar ofegar el sector i —com sap tothom «qui ho hauria»—, no ho va aconseguir. I no per manca de ganes. En el cas de la Fira del Llibre en Català, el seu intent de transformar-la en una aigualida «Fira de Tardor» (així se n’havia de dir) va topar amb la fermesa dels llibreters, que es van negar a tirar endavant l’intent de culturicidi executat (que no pensat, segurament) per una persona el nom de la qual val més recordar. Bon baíllo vam tenir!
Deixant de banda aquest moment crític (i obviant la pluja, que acostuma a fer-hi acte de presència amb una regularitat gairebé franciscana), cal dir que, després de quinze edicions, la Fira del Llibre en Català de Menorca és un esdeveniment consolidat en el panorama cultural illenc. Consolidat i imprescindible. Amb els anys s’han anat polint els engranatges per tal de millorar-la i adaptar-la a les circumstàncies. Per exemple, tot i que enguany no ha servit per a demostrar-ho, per causes de força major, l’esdeveniment ha tornat a deixar de banda la itinerància —viscuda en un parell d’etapes anteriors— que l’havia duita a recórrer diverses poblacions de l’illa, amb resultats molt desiguals. Així, Ciutadella hauria de tornar a convertir-se en la seu fixa on trobar les parades de llibres i la major part dels actes característiques de la fira. Identificar-la amb un lloc fix ajuda a crear marca: de la mateixa manera que tothom associa les fires del camp amb Alaior i la del cavall amb es Mercadal, la ciutat de ponent hauria de ser la seu permanent de la dels llibres. La cèntrica plaça des Born, sobretot a la banda de l’edifici de Correus, se n’albira la ubicació prioritària. L’espai és idoni, diàfan i no tan renouer com les voltes de l’ajuntament (sobretot si no s’hi restringeix el trànsit rodat). Convida a passejar-hi. Les xifres de les vendes en els anys que s’ha fet en aquella ubicació en demostren la idoneïtat.
És, de fet, el lloc on millor llueixen les parades de les diferents llibreries, amb prou espai, també, per a l’escenari on es desenvolupen les activitats amb què s’arrodoneix la fira, sense que hi hagi la sensació que estan massa aferrats: presentacions de llibres, taules rodones, recitals, representacions teatrals (atenció: entre d’altres, hi hem vist una dramatització d’alguns contes de Pau Faner espectacular i un avançament de la Ifigènia a Tàurida, traduïda al segle XVIII per la il·lustrada menorquina Joana de Vigo i Esquella). Tot a l’abast. No hi ha res com escoltar la presentació d’un llibre i, si és el cas, poder-lo comprar allà mateix. De fet, no deixa de ser un luxe tenir a l’abast, una al costat de l’altra, gairebé totes les llibreries de Menorca. Amb una única passejada podem visitar-les totes.
D’entre totes les activitats que s’hi desenvolupen, són fonamentals les que s’adrecen al públic infantil i juvenil. Ens hi jugam els lectors del futur! A més de les visites dels centres educatius, de la crida (quan es feia, i que es solia encomanar a un institut de la població), dels conta contes, dels concerts i d’altres saraus de tota mena, cal fer una menció especial al concurs «Lletres i Mots», que ajunta alumnes de tots els centres de secundària de l’illa al voltant de la llengua catalana, des del joc, i que constitueix una excusa perfecta perquè els més joves coneguin, entre d’altres elements, l’existència d’aquest món de llibres, que poden visitar en altres moments, acompanyats per les famílies.
D’altra banda, la fira és el lloc on, en els darrers anys, s’ha evidenciat el bon moment que viu la creació literària menorquina. D’una manera o d’una altra, les novetats editorials illenques hi han estat presents de manera destacada. El públic s’ha pogut acostar i conèixer, de primera mà moltes vegades, gràcies a la presència de qui les ha creades, moltes obres d’autors que juguen a la primera divisió de la literatura catalana (Pau Faner, Joan Pons, Maite Salord, Pere Gomila, Margarita Ballester, Ponç Pons), d’altres que hi apunten (i no posaré cap nom aquí, entre parèntesis —tot i que els tenc pensats, evidentment— per evitar les suspicàcies que potser suposarà per a qualcú l’ordre en què he posat els noms de l’acotació anterior i, també, perquè la llista seria llarga: bon senyal) i aquells que, des de la base, contribuïm a fer pinya.
Però la fira no només ens serveix per valorar el que tenim a casa, sinó que és també una finestra oberta a través de la qual podem conèixer una petita part, però significativa, d’allò que es cou al conjunt de la literatura catalana, el nostre marc de referència. En aquest sentit, és una llàstima que enguany no hi hagi trobat encaix l’activitat que, des de fa força edicions, hi organitzava l’AELC, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que assegurava la presència d’autors de fora. Esperem que aquest sigui un fet puntual (tal i com ja ho va ser, en una ocasió, durant el quadrienni ominós) i que es reprengui la col·laboració entre les dues parts de cara al futur. Tothom hi sortirà guanyant.
No puc negar, a més, que el meu vincle personal amb la fira és gran. Des de la primera edició, el cap de setmana en què es celebra aquest esdeveniment s’ha convertit en una cita obligatòria. Primer, i sobretot, com a lector, he aprofitat l’ocasió de poder tenir a l’abast una quantitat de llibres escrits en la seva llengua impossible en altres ocasions per anar ampliant la biblioteca de casa. I, segon, perquè m’hi he implicat directament en més d’una ocasió. A més de fer de presentador de diferents llibres, de participar en recitals poètics i de presentar-hi les activitats de l’AELC prou vegades, és a la fira on vaig donar a conèixer, el 2017, el meu primer —i únic, per ara— llibre de poesia, De l’animal que s’imposa (Adia), i on he fet la presentació ciutadellenca, enguany, tot just fa una setmana, de Dies assenyalats (IME, 2020), amb què m’he estrenat en el camp de la narrativa breu.
Fa set dies d’aquest acte i la fira, avui, clou les portes (amb la presentació de Magma, de Carlos Minuchin, al matí, i la representació dramatúrgica d’I’m your man, amb Josep Mercadal i Maria Bauçà, seguida de l’acte de cloenda). I ho fa adaptada a les restriccions imposades per la pandèmia, transformada en una Setmana del Llibre en Català, provisional, amb què, malgrat les inclemències, un any més, la nostra literatura s’ha posat de vint-i-un botons. Sense paradetes, però amb les llibreries obertes (Pau, VaDllibres, Juguettos, Sa Llibreria, Espai 14, Sa Catòlica, Llibreria Catalana, Jocs i Xala Llibres), amb un programa complet d’activitats, fent arribar als lectors els seus tresors de lletra impresa; amb l’esforç, com sempre, del Departament de Cultura, Educació, Joventut i Esports del Consell Insular de Menorca, estalonant els llibreters. Esperem que l’any que ve hi puguem tornar i que en siguin moltes les que es celebrin en el futur. Serà un bon senyal.
Visits: 1