Sereu pobres tota la vida

Amb aquesta frase tan contundent acaben algunes rondalles menorquines en les quals, el protagonista, empès per la cobdícia més material, acaba triant de manera equivocada: la pinta d’or o les unces d’or, per exemple, en tost de la dama. Hi ha qui creu, fins i tot, que aquesta frase maleïda ve a ser el millor resum del caràcter dels menorquins. Potser és molt agosarat, açò darrer, però no deixa de ser ver que la saviesa continguda en la literatura popular no surt del no-res. I, pel que es veu, els menorquins algun deix devem tenir, en la nostra idiosincràsia, d’egoisme, de materialisme cec i, en conseqüència, de curterminisme. No és que siguem indignes del do de ser menorquins, com va dir el poeta; és que, malauradament, el do, per ara, és així: serem pobres tota la vida. Pobres econòmicacament, però sobretot d’esperit.

Ara que hem encetat el mes d’agost, l’illa es troba a vessar de gent i de cotxes. La situació és límit i, per tot, es comencen a sentir veus de queixa davant d’una realitat mala de dur per tothom, fins i tot per als turistes que vénen a Menorca atrets per unes imatges promocionals (platges d’aigües cristal·lines, gairebé desertes) que després és impossible de trobar. Acaben, si arriben abans que el pàrquing de la platja no estigui ple, com a qualsevol platja de la costa peninsular, barallant-se per un metre quadrat d’arena on col·locar la tovallola. Hi deu haver sorra a la superfície de qualque cala menorquina que enguany no ha vist el sol.

Des de diversos sectors poc sospitosos s’han alçat veus d’alarma. La patronal d’empreses de lloguer de cotxes avisa que hi ha un sobrant de vehicles a les carreteres menorquines (el que no diuen, però, és que la competència amb les empreses low cost els està fent molt mal: aquí tothom mira només per ell). El trànsit de vehicles que suporta la xarxa viària illenca és enorme i sembla evident que la solució no és de fer créixer les infraestructures sinó de començar a decréixer. L’aeroport és un formiguer a escala humana. Funciona al límit. Sopar tranquil·lament a una terrassa del port de Ciutadella és una quimera, per molta reserva que es pugui fer per avançat. Fins i tot, la cobertura dels telèfons mòbils falla per saturació. Per acabar-ho d’adobar, la gentada d’aquests dies és una consumidora insostenible de recursos i, aquí més que a altres bandes, les limitacions són més que evidents. No ho podem tenir tot.

Les rondalles són un tipus de literatura popular i didàctica. A la pràctica, serveixen per a transmetre una lliçó moral. Antigament, quan aquestes eren explicades als infants, oralment, a la vora del foc de la llar, no només servien d’entreteniment per passar les llargues i fosques vetllades, sinó que a més ajudaven a construir un sistema de valors socials. A dia d’avui, poques rondalles es conten. Hem trobat altres sistemes d’oci amb la intenció de tenir aparcades les criatures, les quals solen passar cada dia unes quantes hores embambades davant d’una pantalla. Els valors també hi són, però ens defugen, ja no els transmetem nosaltres sinó d’altri: si alguns creuen que els conflictes es poden solucionar amb la violència és perquè així ho veuen en moltes sèries de dibuixos animats, per posar-ne un exemple. Si acabam mostrant una preocupant manca de sensibilitat respecte d’allò que ens envolta i ens refugiam en el narcisisme més buit deu ser per qualque cosa. Però, com que mentre miren la tele els pares podem fer altres coses, ja ens va bé pagar aquest subtil tribut.

Però el tresor de la literatura popular roman (gràcies a la febrada romàntica, que maldà per conservar-lo). I les lliçons que contenen no caduquen. Els éssers humans hem canviat poc amb el temps. Les evidències potents de la història no han servit per fer-nos tornar més bones persones. L’exemple de la frase que encapçala aquest text és claríssim: «sereu pobres tota la vida». L’ambició sense seny no ens menarà enlloc. Ens trobam davant de la versió nostrada de la història de la lletera o del conte de la gallina dels ous d’or… L’ambició sempre s’acaba imposant i ens fa ésser, pel que es veu, pobres persones més que no persones pobres.

No estic dient, però, que ara ens haguem de posar una altra vegada a contar rondalles als més petits (tot i que no ens aniria malament si ho féssim). Els valors que contenen és allò que cal recuperar, o seguir transmetent, sempre que aquests es basin en allò que és de sentit comú. La millor manera de fer-ho no és teoritzant sinó aplicant-nos-els, tot convertir-nos en persones exemplars. Es tracta de portar l’imperatiu categòric de Kant a l’àmbit quotidià. Així, per exemple, podrem fer una illa més humana, si entenem que l’economicisme pur i dur, de base neoliberal, es allò que ara ens condemna a la pobresa d’esperit.

M’imagín (deixant, però, de banda les rondalles i el fet que sovint acab pixant fora de test) que alguns aspectes relacionats amb el que acab de comentar, i d’altres encara més interessants, han estat i seran tractats en les diverses activitats que l’Institut Menorquí d’Estudis ha organitzat per a aquest mes d’agost. Les dues primeres ho han fet tot just aquesta setmana que acabam: el passat dia 3 es va fer la trobada oberta al públic del Grup de Recerca de Turisme, dirigida pel xalandrier Pau Obrador i per Alfons Méndez. I, ensoldemà, Jesús Cardona va presentar una tertúlia sobre crisi, canvi climàtic i model energètic per Menorca. Per al 18 hi ha programada una altra tertúlia, organitzada per la Secció de Ciències Socials, que porta per títol «El turisme residencial: amenaça o oportunitat». Com es pot comprovar, l’IME vol aportar elements per al debat i la reflexió, però sense saturacions. Hi haurà temps, després de cadascuna d’aquestes activitats, per a pensar-hi en calma, si aconseguim aïllar-nos del brogit del dia a dia i no ens deixam encegar per cap pinta d’or. Ens hi jugam superar la maledicció tel·lúrica del «sereu pobres tota la vida».

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 1