La pluja ha caigut generosa durant gran part de l’onzè dia d’aquest any que tot just hem encetat, que el calendari ha volgut que fos dijous. També ha fet fred, ben prou, tal i com correspon a un dia d’hivern convencional. Aquestes precipitacions, que s’han afegit a les dels darrers dies, han estat bones, perquè s’han donat de manera regular, constant, la qual cosa ha permès que els camps s’hagin abeurat a bastament. Han contribuït, així, a reduir els efectes nefasts de la sequera que, d’uns mesos ençà, ens afecta de ple. No cal dir que, en el marc d’una illa sense rius, en què les aportacions d’aigua només ens arriben en forma de pluja, el temps que ha fet aquests dies ha estat molt benvingut. Ara bé, malgrat la idoneïtat d’aquesta circumstància, malgrat que la pluja ha estat molt ben rebuda, el meu cap ha decidit anar per una altra banda: pasturava per les tanques on creixen, esponerosos, els correlats objectius.

Llegiu més

Views: 2

Molts de voltros ja les haureu llegides. Em vaig proposar escriure un paràgraf cada dia per comentar les fotos.  Només en vaig fallar un de dia. La veritat és que vaig fer una xalada escrivint-les. Aquí teniu les cròniques senceres.

Dia 1: Transportar-se

Primer de tot cal transportar el cos a l’altra punta del planeta, amb totes les incomoditats que això representa. Llevar-se un bon dia de sant Esteva a les 5.45 del matí. Passar-se 13 hores dalt un avió en una butaca massa estreta – En anglès en diuen molt gràficament Cattle Class. Intentar dormir sense aconseguir-ho – quan fas un viatge tan llarg, millor fer-ho de nit . Aterram a les 9 del matí hora local, mitjanit a Maó, just quan agafava el son. Quin silenci que hi ha a l’Aeroport. Quin ordre. Assegurar-se que no et deixes res. Primer comprar un endoll; segon recollir de l’oficina de correus el SIM per al telèfon que vaig comprar per Internet; Tercer recollir l’abonament del tren. Tot està pautat i regulat fins extrems insospitats. Travessar el país amb el Tren Bala. Cal fer, però, dos canvis. La puntualitat és total, les indicacions perfectes, els seients molt més còmodes que els d’Ibèria. Llarga conversa amb un professor madrileny que viatjava al mateix avió. Ell s’atura a kyoto. Arribada a Hiroshima just quan es pon el sol – 36 hores després de sortir de Llucmaçanes. Els cotxes són petits i gairebé no fan renou (diria que tampoc fan fum). Els edificis, molt moderns, Tot és ple de llums de neó anunciant coses que no entenc. He reservat una habitació a un petit hostal recomanat a la guia prop de l’estació. L’habitació és tradicional amb un tatami que s’estén a terra. Tenc gana i molta son. Em recomanen un menjador tradicional a prop de l’hostal on fan Okonomiyati, una mena de crep amb col, bacon, nuddles i marisc. El menges a la barra mateixa on el couen. Vull dormir ja! A les 8  aconseguesc dormir-me, però a la 1.30 de la matinada ja estic despert. El Jet Lag és de les coses més desesperants que hi ha. A 6.30 aconsegueixo fer una becada d’una hora. Missió acomplerta. El meu cos ha arribat a japó.

Llegiu més

Views: 4

Els que em segueixen ja saben que m’agrada el cinema. Si puc hi vaig cada setmana, generalment els diumenges capvespre, quan el temps s’atura. Hi vaig amb un grup d’amics sempre al fabulós Tyneside, un cinema amb un deix art decor al bell mig de Newcastle a tocar de la feina. Un cinema amb tres cafés- bar preciosos amb una programació que combina cinema d’estrena i art i assaig   Aquest any malauradament el meu ritme de pel·lícules ha baixat. M’he perdut unes quantes pel·lícules, sobretot aquesta tardor, i això em sap una mica de greu. No es pot fer tot. Així hi tot he vist una cinquantena llarga de pel·lícules.

Pel que fa a les pel·lícules d’estrena aquest any va començar molt fort amb Manchester by the sea, Moonlight i 20th Century women. I les tres tenen moltes coses en comú. Manchester by the sea és una pel·lícula més aviat trista i dura que ressegueix una home que retorna a l’escenari dels traumes d’infantesa. De les tres la que em va impactar més és Moonlight, un història en tres parts que segueix les dificultats d’un negre de Miami per acceptar la seva sexualitat des de la infantesa fins a l’edat adulta. Moonlight és una pel·lícula profunda, commovedora i única, que molt merescudament va rebre l’oscar. Infinitament més bona que LA LA land. Les tres parts són precioses, ara bé la que em va impactar és la tercera, un triomf del cinema. No hi passa gairebé res. Tanmateix, el joc de mirades i afectes és increïble. La tercera pel·lícula que voldria destacar és 20th century women, una deliciosa pel·lícula sobre les dificultats d’una mare soltera d’edat avançada i el seu fill adolescent. No tant ambiciosa però molt divertida, és, en certa manera, la versió femenina de les dues anterior. Mentre les dues primeres tracten de la crisi de la masculinitat;  20th Century women analitza els problemes de la feminitat. Totes tres situen al bell mig del debat la crisi dels models familiars establert

Llegiu més

Views: 0