Xalandria

A aquelles persones que, com a mi, els interessen per igual la literatura i la música, el fet que ambdós gustos convergeixin en forma de llibre pot arribar a convertir-se en un regal (tot depèn, evidentment, de la qualitat del producte que en resulti). Tocats de l’ala. Història oral del rock català (Contra, 2018) d’Oriol Rodríguez, n’és un exemple prou digne. A l’estil d’obres com Everybody Loves Our Town: An Oral History of Grunge, de Mark Yam o Please Kill Me: The Uncensored Oral History of Punk, de Les McNeil i Gillian McCain (de les quals hi ha traducció castellana), el text construeix el seu relat a partir dels protagonistes directes d’allò que, en el seu moment, es va anomenar rock català. A partir d’una seixantena d’entrevistes a músics, sobretot, però també a mànagers, executius de les discogràfiques, periodistes i, fins i tot, a l’inefable Xavier Bru de Sala, les declaracions dels quals, sense que constin les preguntes del periodista, es van entreteixint per a construir el relat del llibre. El format pot ser molt interessant si es fa ben fet, amb una bona tria pel que fa als testimonis i amb uns fils narratius ben travats. El resultat final de Tocats de l’ala ho confirma.

Llegiu més

Views: 8

Als afores de la població eivissenca de Santa Eulària des Riu hi ha una zona poliesportiva municipal, amb piscina i pistes de tennis, entre d’altres instal·lacions. L’indret és tranquil i acollidor, envoltat de bosc. Just devora, s’hi ubica el col·legi públic d’educació infantil i primària Vénda d’Arabí. He de dir que no coneixia el lloc, decantat d’una població que tot just havia visitat una o dues vegades. Menorca, en aquest sentit, és molt enfora de les Pitiüses. Ens coneixem poc, però gràcies a la invitació que em va fer arribar un grup d’alumnes d’aquesta escola —els de cinquè B de primària— en què em demanaven de participar amb ells en una activitat del programa «Escriptors a l’aula» (impulsat per la Conselleria de Cultura, Participació i Esports del Govern de les Illes, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i l’Institut d’Estudis Baleàrics) vaig descobrir una petita part de l’illa d’Eivissa molt interessant i, sobretot, em vaig sentir escriptor durant una estona.

Llegiu més

Views: 0

M’agrada començar el dia amb una sèrie de rutines. En entrar a la cuina, sense haver acabat d’obrir els ulls, pos en marxa la ràdio, just abans d’escalfar l’aigua del te i de torrar dues llesques de pa, que em menjaré amb mantega i conserva. M’agrada deixondir-me escoltant les notícies, tot i que moltes de les informacions no deixen de ser rutinàries i repetitives: els embussos de cada dia en els punts quilomètrics habituals, les declaracions gens originals dels futbolistes, les paraules buides de contingut de molts polítics, els judicis injustos als presos polítics, el degoteig incessable de víctimes de la violència masclista, les morts diàries d’immigrants ofegats a la Mediterrània o l’auge de les noves ultradretes Europees —i aquí hi hem d’incloure el feixisme espanyol de sempre, que ara es fa dir Vox i demà ja veurem—, caracteritzades pel seu ideari involucionista, que inclou ingredients com el masclisme i la xenofòbia. Són rutines. No sé fins a quin punt la quotidianitat d’aquestes informacions fa que ens n’immunitzem i que les acabem banalitzant. No els donem la importància que realment mereixen. No ens afecten. No n’acabam d’ésser conscients. Sort que, de tant en tant, algun esdeveniment ajuda a trencar aquest estat de coses. Per exemple, berenar un bon diumenge matí després d’haver assistit, el vespre anterior, a la representació d’Ifigenia a Tàurida fa que les notícies no es percebin amb la passivitat habitual, ens ajuda a prendre consciència de la vertadera dimensió del que passa al nostre voltant.

Llegiu més

Views: 0

Segons el diccionari Alcover-Moll, una diada és un «dia assenyalat, sia de festa, sia d’un altre esdeveniment memorable». De diades, per tant, n’hi ha unes quantes al llarg de l’any: Nadal, Sant Joan… En aquest sentit, els menorquins en tenim dues que coincideixen en 17 de gener. En ambdós casos, en el rerefons de la festa hi ha uns fets que es remunten a la conquesta de l’illa, l’any 1287, per part de les tropes catalanoaragoneses d’Alfons III d’Aragó. D’una banda, hi ha la festa catòlica de Sant Antoni i, de l’altra, la celebració de caràcter cívic. Mentre que la primera es correspon amb el santoral, en plena setmana dels barbuts, la segona té per origen un acord institucional establert a recer del marc legal nascut després de la fi de la dictatura de Franco: el Consell Insular de Menorca va aprovar, per unanimitat, el 1980, que el 17 de gener fos la Diada Nacional del Poble de Menorca, nom que prest va patir una curiosa modificació. Va perdre, pel camí, el mot «nacional»; es veu que sí, que el nom sempre fa la cosa i que, per açò, segons quins val més evitar-los.

Llegiu més

Views: 0

[Nota: aprofitant la celebració de sant Antoni i, per tant, de la Diada del Poble de Menorca, tenia preparat un text en què reflexionava sobre identitats col·lectives i illa. Dijous, però, en acabar el concert d’homenatge a Traginada, a l’entrada del teatre Principal de Maó, Josele Abelairas (a qui acabava de felicitar per haver guanyat el premi Glosador Vivó de glosa escrita d’enguany), em va convidar a parlar de l’esdeveniment de què havíem estat testimonis. Bé, tot s’ha de dir: «convidar» és un eufemisme: en certa manera, m’hi va obligar (ni que fos moralment). Però, com que hi havia prou motius per a fer-ho, vaig acceptar gustosament l’encàrrec, tot i que no sense abans recordar-li que aquestes coses volen temps. Que ja sortiria, el xalandrot, ves a saber quan. Però no sé què ha passat. Potser m’ha agafat un rampell de la rauxa espontània dels glosadors… La qüestió és que el text m’ha sortit a raig, la qual cosa m’obliga a deixar la identitat col·lectiva per la setmana que ve —perquè, ben mirat, tampoc no ve d’un dia parlar-ne— i dedicar-me, ara i aquí, a parlar de Traginada].

Durant els anys de l’anomenada transició, és a dir, al final dels setanta i començament dels vuitanta del segle passat, Menorca va viure un període de gran efervescència cultural. Després de quatre dècades de dictadura franquista —i, per tant, de repressió en tots els àmbits, també en el cultural i lingüístic—, autors i grups com Mussols, La Clota, Cop i Queda, CPEP, Maria Àngels Gornés, Jordi Vivet, Pere Gomila, Francesc Calvet, Pere Xerxa, entre d’altres, es van encarregar de retornar la cultura al poble. És en aquest context que cal situar l’aportació de Traginada. L’any passat en va fer quaranta de la publicació del primer treball d’aquest grup musical, Menorca (Pu-put!, 1978), amb què s’iniciava una breu trajectòria discogràfica que es completaria amb els àlbums Pels camins de Menorca (Pu-put!, 1979) i Cançons de Menorca (Pu-put!, 1980). Per aquest motiu, aprofitant l’efemèride, el concert institucional de la Diada del Poble de Menorca d’enguany, celebrat aquest passat 17 de gener, ha servit per a retre’ls un més que merescut homenatge, en una vetllada que només es pot qualificar d’una manera: magnífica. Va ser un èxit absolut.

Llegiu més

Views: 18

D’entre les diverses mancances que té la nostra cultura, m’interessa citar el fet que poca gent la concep en la seva totalitat: açò té tenir una pàtria petita en què una gran majoria de la seva població no la somia completa, que diria Pere Quart. Per exemple, existeix un desconeixement força generalitzat de la cultura catalana del segle XVIII. En aquest sentit, no se’n salva ni Menorca, que en va ser l’epicentre. Ara bé, l’anomalia encara és major a la resta del territori. Hi ha diversos factors que ho expliquen, d’entre els quals potser caldria tenir en compte que l’illa es situa a la perifèria de la perifèria de la nostra cultura i que, per acabar-ho d’arrodonir, la visió principatina del propi patrimoni és, en molts sentits, ben catalunyesa, és a dir, regionalista i, per tant, circumscrita a l’àmbit estrictament autonòmic (quan la cultura no hi entén, de fronteres administratives, com passa amb les llengües que les vehiculen). Així, els illencs, quan tenim la sort que ens tenguin en compte, solem fer-hi part com a simples detallets exòtics. La manca de cohesió territorial és evident en aquest sentit i el marc legal no ajuda a superar-la. Si hi afegim els prejudicis des dels quals s’aborda el coneixement de les dinàmiques dels segles XVI, XVII i XVIII, encara ara considerats una etapa de decadència, la cosa no ajuda gens al funcionament normalitzat de la cultura catalana. Pel que fa a la il·lustració menorquina, només cal veure quin espai se li dedica als llibres de text de secundària per comprovar que hi ha molta feina de divulgació encara per fer. Crec que la nostra cultura no es pot permetre el luxe de minimitzar una etapa tan significativa de la seva història.

Llegiu més

Views: 1

Celebram els aniversaris. No totes les cultures ho fan, açò. Per exemple, hi ha societats de base cristiana que donen molta més importància al dia del sant que no pas a aquell en què es commemora el natalici (no cal anar gaire lluny en l’espai i en el temps per a comprovar-ho). Hi ha casos en què, a partir d’una concepció del temps radicalment oposada a la nostra, no existeix el recompte del pas dels anys. En d’altres, no es parteix de la data del naixement a l’hora de mesurar el temps, sinó dels cicles estacionals: en més d’una ocasió, amb gent provinent d’altres indrets del planeta, consta a la documentació oficial que han nascut el dia primer de gener. És així com hi apareix una data necessària, tot i que imprecisa, en què la paperassa resol com bonament pot una determinada manera de veure el món. Sigui com sigui, el nostre hàbit de remarcar una data de manera cíclica (cosa que també fem amb el canvi d’any, amb la festa del solstici d’estiu i amb moltes altres jornades adiades) no deixa de ser una forma de constatar el pas del temps i, amb ell, de la vida.

Llegiu més

Views: 5

El cinema viu un gran moment. Malauradament no he vist tantes pel·lícules com l’any passat. Aquest any no arriben a les 50. El principal motiu és que em costa mirar pel·lícules a casa. Diria que en tot l’estiu només n’he mirat dues. Un segon motiu és Netflix, que està molt bé per mirar sèries però no és una bona plataforma pel que fa al cinema. Ja veureu que a la llista hi ha unes quantes coses molt pàmfiles. M’estic pensant subscriure´m al visualitzador de cinema del BFI (British Film Institut) que està molt bé. Fa unes seleccions cinematogràfiques realment molt bones. A mi el que m’agrada és anar al Tyneside cinema, si pot ser el diumenge vespre, quan el temps s’atura, o el divendres amb una birra. Per tercer any consecutiu en faré una selecció del millor que he vist. Si en voleu una visió més professional aquí trobareu la tria de les millors 50 pel·lícules del Guardian. Per raons de residència la tria és anglocèntrica. Les nostres pel·lícules, ni les catalanes ni les espanyoles hi arriben.

Començaré parlant de 4 pel·lícules musicals que vaig veure molt seguides. La que tothom té al cap és Bohemian Rapsody, una biografia ensucrada de Freddy Mercury que obvia la seva sexualitat, les seves addicions i els seus excessos. És una pel·lícula entretinguda de veure, però amb un subtext moralitzant totalment fora de lloc per el roquer més excèntric. Aquí teniu la crítica del Guardian que comparteixo 100%  . Em va agradar molt més A Star is Born (Tràiler), una història d’amor impossible entre una estrella musical que neix i una que mor interpretada de manera magistral per Lady Gaga i Bradley Cooper. És la quarta vegada que es porta aquesta història a les pantalles. Aquesta vegada ho peten . La més interessant de les quatre obres musicals que he vist és Matangi/ Maya /Mia (Tràiler), un documental sobre la vida de l’artista hip hop d’origen Tamil que desconeixia fins aleshores (encara que si resseguim el fil segur que seria possible establir-ne una connexió molt remota que no ve al cas). La pel·lícula és especialment interessant des d’un punt de vista polític i cultural, una finestra a les possibilitats culturals d’un món globalitzat. (Tràiler) . I ja que parlam de pel·lícules musicals mencionaré Queercore: How to Punk a Revolution, (Tràiler) un documental canadenc que vaig anar a veure a l’ Star and Shadow– un centre cultural de caire anarquista que hi ha Newcastle. És un documental underground ben divertit que té l’aspecte d’un magazine  casolà, radical i histriònic dels anys 70. Inclou eslògans tan provocadors com “heterosexuality is the opium of the masses”. Les dues darreres són documents culturals de primer ordre que no crec que arribin mai a l’estat espanyol.

Llegiu més

Views: 0