Escric aquestes ratlles trasbalsat per la notícia: Leonard Cohen és mort. Si m’ha punyit el traspàs no és per cap tipus de mitomania, de la qual estic vaccinat. Més enllà de la música, els textos i les facultats tècniques –la veu, en aquest cas– de l’intèrpret, no hi sol haver res que sigui focus de la meva atenció (a no ser que siguin elements que ajudin a entendre millor la seva obra): ni amants, ni vicis, ni costums luxosos, etc. Açò ho deix per a les revistes de paper cuixé i els fòrums d’internet. La mort de Cohen m’ha dolgut més pel com que no pas pel què. Com ja va fer un altre dels grans de la música popular, David Bowie, el canadenc s’ha acomiadat d’aquest món amb un disc profètic i colpidor.
Justament un dia abans de conèixer la notícia luctuosa, havia escoltat per primera vegada el darrer disc de Cohen, You want it darker (primera i única en el moment d’escriure açò). També, aquesta mateixa setmana, n’havia pogut llegir una crítica, a la revista Ruta 66, que malauradament ha esdevingut profètica. Xavier Valiño començava la seva anàlisi del disc citant un fragment d’una de les cançons, la que dóna títol al treball, «I’m ready, my Lord» (Senyor, estic preparat) com a comiat evident de qualcú sabedor que el temps entre els vius és a punt d’acabar. En aquest sentit, Valiño citava també uns mots de la carta que Cohen va enviar a Marianne Ihlen, antiga amant i musa (a ella es referia «So long Marianne», un clàssic del seu repertori) morta no fa gaire víctima d’un càncer: «som vells i els nostres cossos cauen a trossos. Crec que prest et seguiré».
No és el primer disc «de comiat», en què es tracta cara a cara la presència immediata i inevitable de la mort. David Bowie ja va fer el mateix, no fa ni un any, amb Blackstar. En el cas del duc blanc, però, un servidor estava molt desconnectat de la seva música i el cop no va ser fort. En canvi, hi ha sempre cinc discos de Cohen (prest en seran sis) de manera permanent al reproductor de música. Escoltar-lo se’m fa necessari amb molta regularitat. Pel que fa a Bowie, cal dir que he esmerçat molts esforços aquests darrers mesos per posar-me al dia de la seva discografia, des de l’etapa de Ziggy Stardust fins als darrers treballs, passant per la proposta interessant de Tin Machine. Ha valgut la pena fer-ho.
No deixa de ser interessant com la presència propera de les Parques pot ser un element creador de bellesa atemporal. De bellesa, al cap i a la fi. Una actitud en aquest sentit que consider encomiable és la de Johnny Cash, el qual va esprémer fins al darrer minut la seva vida (fins que la malaltia li ho va impedir). En una tasca titànica contra el rellotge i contra el parkinson, es va dedicar a gravar tot allò que va poder, amb uns resultats esfereïdors, publicats a la sèrie American Recordings. Vaig parlar de Cash ja fa temps a Xalandria, i si no vaig errat citava la versió que el nord-americà va fer de «Hurt», de Nine Inch Nails, tan bona que superava l’original, fet molt mal de veure.
L’actitud de Cash, de Bowie o de Cohen, res no té a veure amb la manera d’encarar la mort que va mostrar Freddy Mercury, que ens va llegar un adéu més hedonista, memorable també, a Innuendo, sobretot amb una cançó el títol de la qual ho deixava ben clar: «The show must go on». Cohen ha triat, com Bowie, reflexions més profundes. Corprèn la dignitat amb què s’encara a la mort, i que ho faci des de l’art, amb la qual cosa es crea bellesa a partir d’un dels grans misteris de la vida. No es pot negar que s’hi afegeix el cop d’efecte de descobrir-hi, en el moment del desenllaç, el to profètic, de testament fet a consciència que traspua el darrer disc. No és, no ho crec, cap maniobra comercial. I, si ho fos, hom ha de ser prou madur per saber destriar aquest element anecdòtic d’allò que és realment essencial, la força dels temes que componen aquest treball, tan superbs com els que trobam en els tretze discos precedents.
Leonard Cohen havia estat, aquests darrers dies, i segurament sense voler-ho, present en el debat encetat al voltant de la concessió del Nobel a Bob Dylan. Hi havia veus que s’havien posicionat a favor del fet que, en cas d’haver-hi algun cantautor mereixedor del premi, aquest hauria d’haver estat Cohen i no Dylan. Sol passar, que la gent es dedica a fer debats idiotes, com si hi hagués alguna rivalitat entre els dos artistes. És ver que, a diferència de Dylan, Cohen sí que té força obra literària publicada. Record haver-ne llegit, fa molts anys, Flores para Hitler, publicada en traducció d’Antonio Resines a Visor. Per desgràcia, no tenc cap record de la impressió que me va causar la lectura dels seus versos (tenc uns anys plens de fum a la memòria i es fa difícil accedir-hi).
Leonard Cohen és tot un univers musical. Amb una veu fonda, que t’embolcalla a l’hora d’emprendre el viatge sonor a qualsevol de les seves obres, entrar-hi et permet, a més, d’estirar un fil d’Ariadna que comporta grans moments de joia. Perquè Cohen no només és ell, sinó la constel·lació que s’ha generat al seu voltant. La munió d’artistes que s’han fet seus els temes del canadenc és prou significativa: citar el «Hallellujah» interpretat per Buckley és obligatori ara, per molt que sigui una obvietat fer-ho. També s’ha de mencionar un disc que he escoltat força aquest darrer mes, casualment: la revisió de Songs of Leonard Cohen, primer treball de l’artista, que va fer Beck, des del projecte Record Club. Cohen és Lorca: «Take this Waltz» és l’adaptació gairebé literal d’un poema del granadí. I, com que tot flueix, ambdós són al darrere del disc Omega, la meravella que van publicar Enrique Morente i Lagartija Nick, en què la veu esqueixada del flamenc, de la mà de les guitarres distorsionades, eleva els versos del poeta de Granada i els de Cohen a una nova dimensió. La llista d’influències i connexions és infinita: Leonard Cohen és tot un univers musical que ens convida a passejar-hi tranquil·lament, a assaborir-lo amb la calma de qui en vol extreure tot el suc, amb la serenor que trobam en les seves composicions.
Aquest text està escrit a la correguda, sense temps d’haver paït totes les idees que, des de fa unes hores, em ballen pel cap. He intentat no llegir cap notícia al respecte, tot i que m’ha sorprès que l’informatiu de les dues de la ràdio obrís informant del decés del cantant. Hi ha el perill de caure en els tòpics, és massa fàcil fer-ho. Hi ha el risc de dir coses massa òbvies o, a l’inrevés, en no ser cap expert, de fer-ne una lectura superficial. Aquesta és una aproximació feta des de la passió, potser massa personal com per a compartir-la amb els lectors. Com a atenuant, només puc esgrimir la sinceritat emocional amb què he escrit aquestes ratlles d’homenatge. No hi ha altra via possible quan parlam de música: no hi ha lloc per a la raó, tot és emoció, empatia. Potser el més senzill, ara mateix, serà encarar la segona visita a aquest Take it darker, amb què Leonard Cohen s’acomiada de la finitud, i deixar-se endur per les sensacions que espontàniament vagin brollant.
Visits: 0