Ahir vaig quedar fred. Ja sé que a vegades sóc un poc ingenu, i segons què no ens hauria de sorprendre, i manco venint del diari Menorca. Però aquesta vegada és un poc bèstia. Resulta que un tinent d’artilleria es posa a parlar de la República i la celebració, i esmenta que ell no sap què punyetes celebren, quan la República espanyola ha estat un dels desastres més grans de la història d’Espanya després de la tornada de Ferran VII al poder. Comença a amollar una sèrie de dades que fan escarrufar la pell i acaba dient que l’entrada de les tropes franquistes responia a un intent patriòtic de salvar el país que havia caigut al caos més absolut, que era la República o voluntat d’establir un govern democràtic en un context en què la gent era pràcticament analfabeta. Acaba dient que s’ofereix per donar classes a tots aquells que fomentaven la celebració del 75è aniversari i que el citin allà on vulguin a l’hora que vulguin, que ell ve expressament de Barcelona.
Impressionant. A més, amb tota l’oratòria pròpia militar. No té pèrdua. Supòs que a més d’un de voltros no haurà passat desapercebut si ho heu llegit, però si algú ho volgués llegir, no sé ben bé com s’ha de fer, perquè a Internet no hi és. Va sortir publicat ahir, 27 d’abril.
I tornam a estar de ple en el debat. Què es fa amb açò? Com haurien de respondre els intel·lectuals? Si és que ho han de fer… Però l’atac és frontal, és el feixisme dut a extrems que no recordava haver llegit de feia molt, i això es publica a un diari com aquest (supòs que l’esmentat senyor no es deu atrevir a fer-ho aumón més) que, segons la seva carta, “huele a cirio de iglesia”. Supòs que la ignorància és la millor resposta, però déu n’hi dó. Així i tot, hem de reconèixer que cartes com aquesta donen peu que molta gent es reafirmi, si estava en dubte, en les seves conviccions parafeixistes.
A part d’açò, vull fer una reflexió que no hauria de passar desapercebuda. Segons la carta d’aquest senyor, les tropes franquistes van salvar un país al llindar del desastre, tot fent bandera del veritable sentit de la constitució republicana. I aquest és un element que s’ha de constatar. Açò encara ho saben més els historiadors que hi ha per aquí, però hem de tenir present que tot i que després s’hi hagués donat una interpretació un poc diferent, el sentit de l’alçament militar partia de la premissa que la República havia actuat de botxí d’una nació que havia establert un pacte constitucional consensuat i que havia estat completament desvirtuat per les esquerres, el comunisme, el separatisme i tota aquesta gentussa. I calia, per tant, tornar al punt original, a les essències pures de la nació i al sentit que la Constitución Española establia. És a dir, que encara salvaven les castanyes del foc a la República. I tot açò, que és d’aquella època, surt a la carta d’aquest senyor. Supòs que aquest discurs us deu sonar un poc, no? Avui en dia, hi ha un partit polític que no parla d’altra cosa que de la Constitució i de la seva tergiversació. No baixem la guàrdia.
Descarregar aquest article publicat al diari Menorca el 27 d’abril de 2006
Visits: 0
Si em doneu un correu electrònic us enviaré una carta escrita per aquest il.lustre polític anomenat Joan Triay. Una salutació
Jo pens que aquesta gent diu tot açò perquè saben que ningú no els contestarà, o que en tot cas serà qualque ingenu a qui podran amollar els cans fàcilment. És juna espècie de situació que no es pot evitar, no hi ha gaire sortida. El món de la historiografia es mou en un altre nivell, els llibres d’història no es poden posar allà mateix que aquests escrits pamfletaris, i puc posar perfectament com a exemple el petit llibre d’en Murillo sobre la Guerra Civil, que tal vegada és més de divulgació històrica.
Aquí entraríem en un altre debat, la funció social de la intel·lectualitat. Què passa amb aquests? Tal vegada haurien de fugir de la torre de vori i de l’autocomplaença i enfangar-se fins als genolls, o no és aquesta la seva feina? I agafant el filó polític, per què els partits no hi diuen res? Deu ser ver, sense matisos, açò de la gran desil·lusió?
Al·lots,
Avui tenim el segon capítol d’aquest senyor (Juan Triay?) al diari Menorca. Avui ja concreta. Llista d’assassinats pel Front Popular a Menorca. Esquesta vegada no és un article sinó una carta al director, i ve avalada per 517 signatures més. Imagín que aquest senyor no té amb compte que aquestes morts s’han de contextualitzar dins un període de guerra i que si s’han d’anar a fer rànquins de baixes en el global de l’episodi bèl·lic i la posterior dictadura amb repressió inclosa, el resultat seria escandalosament diferent.
Per cert, na Laura em va fer notar que no estava d’acord amb un comentari meu sobre la República que vaig fer en l’aportació d’ahir. Deia que no la sentia com a meva perquè era espanyola i em va fer notar que a Catalunya es va proclamar l’Estat Català i aquestes coses. Per tant, rectific: No sent com a meves les posicions majoritàries que es van donar sobretot a Madrid sobre la idea que d’Espanya (centralista, com tot el que ve de ponent) tenien molts republicans.
Pensau que a Espanya, primer de tot hi ha espanyols, i després, si cal, hi ha demòcrates, franquistes, republicans, comunistes… Però tots, tots, espanyols
Gràcies, David, per haver fet menció d’aquest altre article d’avui, perquè avui dematí me l’he trobat i he al·lucinat cobrómbols. No és que llegeixi gaire el Menorca, però és que cada vegada que ho faig em trob amb una joia d’aquestes. I no calen més comentaris, ja has dit tu el que hi surt, senzillament esborrona la pell.
Però és que a açò també hi hem d’afegir l’entrevista que en el mateix diari d’avui li fan a en Fornals, que surt en primera plana. Brutal. Diu, per anar ràpid, que els militars (i açò és el titular de l’entrevista) van tenir un paper importantíssim en el desenvolupament de la cultura a Menorca a través de l’Ateneu durant els anys 20, i van produir un gran pas decidit cap a la universalització de la cultura i sobretot una obertura de mires cap a l’exterior. Durant la República (ja hi tornam a ser, us sona?) hi va haver una davallada d’aquesta importància, i així va continuar durant la dictadura. I el gran atzucac el produeix la democràcia, i contraposa tot aquest moviment que ell reivindica al procés encetat els anys 80 de tornada enrere, de localisme, de catalanització i de tancament de mires. I tot açò és plenament reflectit amb la Revista de Menorca.
El procés que estem vivint de revisionisme, com diu en David, que sembla estar tant de moda, arriba a tots els racons, i cada vegada aquesta gent té manco vergonya de dir segons què.
Vull reblar el comentari de la Laura, d’això de l’associacionisme, i pens que és ben cert. Hi ha una despolitització (i, per tant, estic donant un sentit positiu al terme política, no de partidisme) de les reivindicacions ciutadanes, que només es mouen per interessos propis, i açò ajuda que aquests moviments que hem assenyalat i aquestes cartes quedin en un pla diferent, i siguin més enteses per molts sectors. Al final, tot acaba sent una diferència de punts de mira, de confrontació d’opinions que estan polílticament al mateix nivell, i açò és molt greu.
Per cert, Joel, ja que has xerrat de n’Àlex, i tenint en compte que fa estona que la majoria de noltros no en sap res, li podries proposar que entrés a Xalandria, a veure què troba.
Hola a tothom,
Volia fer una petita aportació a aquest tema tan actual com el revisionisme històric que tan de moda està darrerament. I ho dic perquè al diari Menorca hi apareix una joia firmada per un tal Juan Triay Lluch que no té pèrdua. El títol ve a ser: “La otra cara de la república. Vandalismo, latrocinio, represión”. En aquest article, aquest senyor enumera una sèrie de crims que suposadament van cometre (jo, la veritat, no ho sé) els del Front Popular i arriba a dir coses com aquesta:
“Franco indultó a un gran número de condenados a muerte por tribunales militares. En cambio, el último presidente del Gobierno del Frente Popular se oponía sistemáticamente al ejercicio del derecho de gracia”. Així, per una banda tenim que en Xec era un bon home que es movia solament per una ànsia humanitària, i per altra, que els “rojos” eren el pitjor que campava pel món: Assassins, lladres, vàndals….
Els valors democràtics que emanen de la república hi són ridiculitzats i anorreats fins al punt d’afirmar que “Mientras parece ignorarse que la segunda (sic) República acabó con uno de los períodos mas prósperos y estables de la historia de España, la Restauración, algunos profesan una especial admiración por la fase republicana más catastrófica, bajo el Frente Popular”. I, així, tot l’article.
No és la meva intenció idolatrar el que va significar la república (entre altres coses perquè era espanyola i no és la meva) i no ho faré, però arribar a dir que sota un règim monàrquic o un de feixista es vivia millor que amb llibertat, és per posar-se a tremolar.
Llegiu-lo i el comentam…
Bé anam si no tombam!!!!
Tot açò es fa palès si intentam analitzar el paper de l’associacionisme avui dia que, des del meu punt de vista, sembla que només serveix per dir que no a les coses que ens toquen directament, en lloc de per dur a terme aportacions constructives per tothom.
La crisi que van patir les associacions arran de l’eclosió dels partits polítics no va ser mai superada i els principals partits d’esquerra en van ser els més interessats en açò.
Tenc la impressió que la joventut ha crescut acostumada a que les grans decisions es prenen sempre des de dalt i que la participació ciutadana consisteix només en anar a votar cada quan toca… (i encara).
Joel i Àlex, enhorabona pel llibre.
Esperava a poder llegir el text per donar veu. No calia. Na Laura Piris té raó en tot el que exposa. Fa la sensació que el que explica és fàcil, obvi i previsible però aquests arguments estan condemnats en la inmensa majoria d’escenaris on es puguin fer reals. I és preocupant.
Dilluns dia 24, n’Àlex i jo, vam presentar “La gran desil·lusió. Una revisió crítica de la Transició als Països Catalans” al Col·legi Major Ramon Llull. Un cop més vaig tenir la certesa que en general ens han enredat amb la idea dominant del que va ser la Transició. Va ser un procés profundament mediocre, o com a mínim, jo en tenc aquesta percepció. Hi vam perdre bous i esquelles.
Jo el vaig llegir aquest article i em vaig quedar ben parada… És ben trist veure com aquesta retòrica forma part del to habitual de les cartes del diari Menorca i sense que gairebé ningú no s’escandalitzi… Llegint algun d’aquests textos sense arguments i plens de desqualificacions un té la sensació d’estar llegint els diaris de fa 30 i 40 anys…
L’altre dia vaig anar a una presentació d’un llibre sobre la república i es va parlar, entre altres coses, de l’esperit del republicanisme i la seva presència en el món en què vivim, pràcticament anul·lat per una constitució que legitima la pervivència de les velles estructures i de les desigualtats entre ciutadans.
Una de les coses que es van plantejar en el debat és la qüestió de fins quin punt es planteja avui dins el món de la política la possibilitat de canviar un estat de coses consolidat per una transició feta des de dalt? Existeix aquest debat a dins dels mateixos partits polítics? Aquesta qüestió em va fer pensar molt ja que darrerament, per un treball que faig, xerr bastant amb gent que va tenir un cert protagonisme dins els moviments socials de l’època i sempre acab amb la mateixa sensació. Els partits polítics i les associacions ja no treballen per canviar les coses. No hi ha un sentit de feina altruïsta per a la comunitat i per determinades idees, sinó que en el centre de tot sempre hi ha els interessos particulars i de partit.
Xerrant amb aquesta gent és fàcil entendre el que va suposar aquella “gran desil·lusió”.
Bona nit.
No el vaig llegir aquest article que comentes, Joan.
Jo el que sé és que avui vespre, mentre en Serrat estigui cantant “Paraules d’amor” i “Mô” al Teatre Principal, jo seré a l’ajuntament d’Alaior cantant “Ay, Carmela”, “El himo de Riego” i recordant allò que gent com la que has mencionat es dedica a destruir, tirar per terra i neutralitzar sense arguments, o ben capficats en la seva caparrudíssima visió.
Quina por!